James Joyce i John Huston no necessitaven humanoides

  • Ara resulta que, en comptes de reteixir les xarxes de relacions que ens humanitzen, ens inventem una màquina perquè ens les substitueixi

Núria Cadenes
12.06.2024 - 21:40
Actualització: 13.06.2024 - 13:21
VilaWeb

Jo havia pensat, avui, parlar de la soledat, i aquest és el propòsit primer. Si fos pel títol, ho reconec, no semblaria que l’article hagués d’anar per aquesta banda que dic, però és que els pensaments són com cireres en un cistell, que quan n’agafes una te’n surten tres més i encara una altra que s’hi enganxa després.

Tot plegat (James Joyce i John Huston i una inquietant fàbrica xinesa de robots humanoides que no deu pas ser l’única que hi ha al món), en fi, i encara que d’entrada soni estrany, té sentit i casa amb això de la soledat no volguda, la que ens rovella o ens panseix i ens encarcara l’ànima, aquesta plaga silenciosa que patim i ens desfigura. Perquè els humans som, sobretot, animalons socials. Éssers autoconscients, culturals, espirituals, territorials, fabricants d’eines: no ens reduirem pas a un sol tret en la definició però guardem-nos un sobretot per a “socials”.

Per això ens destarota tant l’aïllament que no volem (els episodis, les temporades, fins i tot les llargues èpoques de soledat escollida són una altra cosa i no compten per a aquest article). I que sempre n’hi ha hagut i que possiblement sempre n’hi haurà, però que sembla ben bé (estudis, estadístiques, petites alarmes que ja comencen a sonar) que va prenent una extensió massa gran, que afecta tant la gent de més edat (l’aïllament dels vells esdevingut símptoma i constatació de mancança col·lectiva) com el jovent, abocat a relacionar-se amb els altres amb pantalla interposada. Amb els altres que, sovint, no ho són, que són bits, bots, mentida i distorsió.

La soledat que no s’escull, la que no vols, se’t menja: és la sensació subjectiva que ja no comptes, que no importes, és les defenses que baixen i que propicien infeccions, és el deixar-se anar i la possibilitat d’agreujar així patologies físiques, és l’ansietat i l’estrès i la depressió. L’ésser humà és un animal de companyia, que fa companyia i que necessita companyia. Condemnar-nos a viure en aïllament, en la impersonalitat repetitiva d’uns grans magatzems, en barris buits de comerços de veritat (dels que reconeixes i on et reconeixen), sentint els estossecs dels veïns de pis a través de les parets de paper i sense saber-ne el nom ni res de res, sortint de casa amb la certesa que al carrer no hi podràs saludar ningú, no continuaré fent inventari de calamitats que prou les coneixem, acceptar la condemna de viure així és totalment insensat.

I perniciós.

Aquests dies han sortit als mitjans les imatges d’alguns dels humanoides que ja produeix la fàbrica xinesa Ex-Robots: en van perfeccionant l’aparença i l’expressió facial per tal de transmetre emocions. La sensació que hi ha emocions, vull dir (són capaços de percebre l’entorn i “produir retroalimentació facial adequada”). En tot cas, i més enllà del futur si fa o no fa inquietant que puguem preveure o imaginar en aquest camí que hem emprès i que s’accelera, el fet és que els responsables de comunicació de la fàbrica de robots expliquen amb naturalitat que el propòsit de tot plegat és tan simple, fins i tot innocent (és clar que sí), com fornir els museus de material interactiu per a les exposicions i, més endavant, eines útils en els camps de l’educació i de la salut.

I és aquí quan es refereixen al ventall d’aplicacions (sempre positives, no caldria sinó) que ofereix la “interacció emocional” amb els robots. I és aleshores quan pot ser que algú pensi que aquesta “solució” no fa sinó expressar la mancança, i que, en oferir-se, ens parla, precisament, del buit que creix: aquesta soledat que esgarrinxa i que s’escampa. Perquè ara resulta que, en comptes de cercar-hi remei, de reteixir les xarxes de relacions que ens humanitzen, ens inventem una màquina perquè ens les substitueixi.

Gran idea.

I Joyce? I Huston? Doncs és que ells dos ens presenten, justament, cadascú separadament i més encara quan les obres se’ls trenen així, resposta clara a la qüestió.

Ara fa poc he vist, precisament, aquesta meravella que és Els dublinesos (The Dead, en la versió original), la darrera obra que va filmar el grandiós John Huston bo i seguint fil per randa el relat homònim de James Joyce. I és moltes coses, aquest film delicat que deixa temps per a escoltar sencera una cançó reflectida al rostre de Gretta Conroy – Anjelica Huston: un testament cinematogràfic sincer (el director el va rodar plenament conscient del poc temps que li quedava, en cadira de rodes, amb una bombona d’oxigen al costat), una reflexió lliure de grandiloqüències sobre el pas del temps i el caràcter efímer de la vida humana, sobre la pèrdua de la innocència, sobre l’amor (com ho va dir Joyce, segons Mallafré? Més val “passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat”. Això). I és una nostàlgia, també. Una celebració de la interacció. Sense grans pretensions. Amb un fum de defectes. Humana.

Tot plegat, i més, en el temps que dura una trobada social (una mica de ball, una mica de música, poesia i taula parada) en una casa petitburgesa a la Irlanda del 1904: l’alegria de les dues germanes conques, algunes arestes insinuades i, sobretot, la petita felicitat compartida. Precisament perquè es pot compartir.

Jo encara recomanaria, tot i que la cosa pugui semblar mig anatema, de veure primer el film. O, si més no, de tornar a llegir el relat un cop vist el film: perquè l’obra de Huston hi és tan fidel, tantíssim, i és tan personal també, que fa la lectura encara més plaent, més fonda o enigmàtica en la simplicitat aparent, més bella fins i tot, si, en anar resseguint els mots, el cervell ens evoca alhora els espais, les escenes inoblidables, els gestos expressius i mesurats que formen aquesta petita, humaníssima, gran obra.

I ens recorda, de passada, l’evidència: la importància de l’amistat, de la conversa, del plaer de compartir una mica de temps amb els altres, i el desig o la necessitat que guanyar en tecnologia no ens faci perdre humanitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor