06.12.2023 - 21:40
Potser sobta, dit així, pam, pel broc gros: la del moviment independentista català és una història d’èxit. A mi mateixa m’ha sorprès escriure-ho i em sorprèn ara que ho llegeixo per mirar de desenvolupar-ho mínimament, però és tal com raja.
Deixeu-me establir d’entrada que no ho dic empesa per cap impuls voluntarista ni per necessitat de voler-ho creure: és que l’altre dia tenia una taula rodona a la fira Indilletres de la Bisbal d’Empordà, i hi parlàvem de colonialisme i dels seus efectes, i vaig voler fer una mica, miquíssima, de balanç, prendre perspectiva, alçar la mirada enlaire en el temps i veure’ns-hi en la línia que traça la història (i qui diu línia, diu espiral o gargot o ziga-zaga). La conclusió va ser aquesta, encara que potser sobta des del nostre present trasbalsat o confús o desconcertat o com sigui: que resulta que som una història d’èxit.
En aquell trànsit del segle XIX al XX o, més exactament, en aquells primers anys del XX en què l’expressió política independentista situa les primeres passes, emmirallada en Cuba (d’aquí ve l’estelada) i en Irlanda, l’independentisme era minoritari. Molt minoritari. Als anys trenta, l’Estat Català de Francesc Macià, juntament amb altres grups, funden Esquerra Republicana de Catalunya, i el separatisme esdevé corrent minoritari dins d’un partit autonomista. La guerra, i la dictadura espanyola que la va seguir, en tallen dràsticament l’evolució, i el separatisme hauria d’haver desaparegut, però no: en queda un fil. Un filet. Un fil primíssim però també molt sòlid. És el Front Nacional de Catalunya, la resistència que neix a l’exili l’any 1940, el llaç, alhora, entre els independentistes d’abans de la guerra i els que havien de venir: l’any 1968, precisament des d’una escissió del Front (no sé si l’única escissió amical que hi ha hagut) neix, des dels sectors més joves, marxistes, el PSAN. I tindrà una influència progressiva en molts camps, i es farà sentir durant el final de la dictadura i també durant el període de l’anomenada transició (o segona restauració borbònica) i després: treballant en minoria (no tan minoritària com abans, però encara minoria). Als anys vuitanta, aquest independentisme viu una onada de creixement, amb la recuperació de les mobilitzacions al carrer (paradetes d’adhesius, mocadors negres amb l’estelada): deu mil persones l’Onze de Setembre; als noranta, ERC es declara independentista i passa de sis diputats a dotze. I arribem al segle XXI i resulta que el comencem, al Principat de Catalunya, amb la visibilització, i l’expressió claríssima, de la majoria social que ja té l’independentisme.
La progressió, l’evolució, el salt, com ho vulguem dir, és enorme.
Que no som independents encara i que en tantes coses vivim empantanegats? És una obvietat indefugible. Però, al mateix temps, si a l’hora de fer-nos el dibuix del present eludim la perspectiva, tampoc no comprendrem res. I tan perniciosa és, en el moment de l’anàlisi, l’autocomplaença com l’automenysteniment.
El fet objectiu és que el projecte polític independentista ha crescut; que és una història en avenç homologable a les nacions (encara) sense estat amb més reeiximent de l’Europa occidental (Escòcia, País Basc, la Irlanda pendent de reunificació); i que ha tingut un creixement quantitatiu tan gran que assoleix, també, valor qualitatiu.
Hem crescut, sí. De fet, hem crescut tant que hem provocat contradiccions importants al si de l’estat espanyol. Contradiccions molt fortes. Tan fortes, ben mirat, que ara mateix la trencadissa a cals veïns de ponent és, més que sorollosa, estrident. I no es tracta que puguem empàticament mig patir per les seves esquinçades sobretaules nadalenques (pobrets) o fer-ne pastura de jocositats diverses, sinó que, objectivament, assistim en directe a la retransmissió del xoc entre els poders de l’estat. I no empro “xoc” amb voluntat d’èmfasi recreatiu sinó perquè és el terme que recentment ha fet servir el president interí del Consell General del Poder Judicial espanyol en la seva crida a la rebel·lió contra les comissions parlamentàries: vet aquí el poder judicial en xoc contra el legislatiu i l’executiu, tot un espectacle.
I és clar que de la banda independentista també hi ha contradiccions, prou que ho sabem i massa que ens hi rabegem de vegades. I desorientació, segurament. I més coses. No sé si heu llegit la impressionant entrevista que la Txell Partal va fer l’altre dia al Josep Miquel Arenas, Valtònyc. Tota ella val molt la pena. És emocionant i fonda i quan l’acabes agraeixes la sinceritat i els raonaments i el seu parlar sense subterfugis adreçant-se a gent adulta. Entre moltes altres coses, hi diu això: “Entenc la política com una ciència. La ciència és energia, i l’energia es transforma. I es transforma en el context i el moment històric que vivim. Desgraciadament, hi ha molta gent que viu la política com una religió i pensa que tot és escrit […] i que no es pot moure d’aquí. […] Entenc la gent que és religiosa, perquè la religió és per a tenir respostes a preguntes que no sabem com contestar, però jo no sóc així.”
Diria que aquesta necessitat d’anàlisi, de racionalitat, de voler-se adults i de ser-ho (i de ser tractats com a tals) respon força a les exigències del moment. Potser en són, fins i tot, part del desllorigador. Això, i la capacitat que tinguem de rendibilitzar els èxits. Prendre consciència del camí ascendent que ha traçat l’independentisme català, per exemple. O treure suc als reeiximents parcials, també: a l’amnistia, sense anar més lluny (que, certament, aviam què i aviam com i aviam tot, però que els l’hem arrencada com qui els arrenca les dents). O incidir en la deslegitimació social d’espanya (que ella ja s’ho fa força bé tota sola, però que bé cal aprofundir-hi). O pensar com s’activa (com es reactiva) la majoria social independentista. O tot.
I, sí, també això més val saber-ho i dir-ho. I en acabat etcètera.
