29.11.2023 - 21:40
Més que una exposició, és una grandiosa incitació, un esdeveniment dels que passen una vegada a la vida i prou, el moment que dura tot just un grapat de mesos i que val la pena de caçar al vol, perquè perviu, un temps que és ara i un espai que és aquí, a la Fundació Miró i al Museu Picasso que s’han trobat per a la celebració. I ha estat una conjunció especial, una circumstància única, els aniversaris, les conjuntures, les voluntats que han propiciat que s’agermanin obres que mai més no es tornaran a veure juntes.
Joan Miró i Pablo Picasso, Pablo Picasso i Joan Miró són dos genis que es troben i que es reconeixen i que s’empenten i que s’estimen i que dialoguen i que es respecten i que tot. La importància artística de l’un i de l’altre és abassegadora. I és clar que tant l’un com l’altre van fer el seu camí, els seus camins, però també ho és que, alhora, i durant anys, dècades, van convertir-se en estímul també l’un per a l’altre.
I això és molt gros. Parlem de dos monstres de l’art del segle XX (i no hi escric “els dos monstres” per prudència i pel convenciment que l’entusiasme d’avui em faria cometre una injustícia), dos creadors dels que han canviat la història de l’art i que són part també, recognoscible, de la cultura popular.
Són les portes que van obrir, tantes possibilitats, i la manera com ho van fer. A la mateixa exposició hi queda ben resumit: “Picasso va portar la pintura al límit, va qüestionar la condició de l’art en tant que sistema de representació de la realitat, però sense desprendre’s d’aquesta realitat ni de la tradició que el precedia”, i aquí hi ha els seus homenatges a Velázquez, per exemple, o la constància en els retrats o en el tema de l’artista i la model; Miró, dotze anys més jove, va anar més enllà, “va suprimir les fronteres entre les diferents arts i, amb la simplicitat i el lirisme del seu gest, individual i alhora anònim, va connectar amb les manifestacions primigènies de l’art”. Miró va fer pintura matèrica als anys trenta, va reivindicar amb un gest enèrgic i rebel el Maig del 68, va cremar les teles als anys setanta, va arribar a la síntesi poètica des d’un procés continu de simplificació. Tots dos, en fi, d’una activitat incansable (consell de Joan Miró als joves artistes, des d’un vídeo a la paret: “Treball, treball i treball”), van obrir mil portes i van provar mil camins, mil tècniques (pintura, collage, objectes trobats, ceràmica, escultura, llibres de bibliòfil, col·laboracions amb poetes, murals, tapissos, gravats…) des d’una indagació personalíssima. Contemplar-ne les creacions, observar-les de lluny i de prop, acarar-les, passejar-hi, endinsar-s’hi (ah, la hipnòtica masia mironiana!) és, també, obrir la mirada. I aprendre. I desitjar-ne més.
Com més en saps, més t’adones de la força de la ruptura, de les propostes, de la recerca incansable i en dialèctica constant amb els altres. Entre ells dos, és clar, que d’això parla aquesta magna exposició, de l’amistat i de la mútua incitació creativa, dels homenatges que es fan (al costat del mironià El cavall, la pipa i la flor vermella, de 1920, hi trobem un exemplar del llibre Le Coq et l’Arlequin, de Jean Cocteau, del 1918, tal com està reproduït al quadre: obert per la pàgina on hi ha la il·lustració de Picasso), les dedicatòries (“Per a Miró, el seu amic de sempre”, dedica Picasso l’any 1963 en una aiguatinta; “a Pablo Picasso, de tot cor”, escriu Miró l’any 1971 a peu d’aiguada); dialèctica entre ells dos i també amb els altres, tants d’altres, pintors i poetes i escultors i galeristes i escriptors i ballarins i quin prolífic no parar de connexions i de creativitat!
A més de tot això, però, a més de l’aproximació intel·lectual a l’art contemporani, diguem-ne, i del plaer que també atorga, i el joc de preguntar-se les seves preguntes, o de mirar d’entendre-les, i etcètera, hi ha també, sovint penso que hi ha sobretot, l’indescriptible deixar-se endur per l’estremiment, la pura emoció que no s’explica (o que sí que ho fa: el cap de cavall que és esbós per al Guernica i que costa tant de mirar seguit sense plorar). L’art davant de la guerra sempre funesta, exposant-la tan crua i confrontant-la al mateix temps, l’art davant del sexe i com a expressió política i humana també (Pintura sobre fons blanc per a la cel·la d’un solitari: incommensurable Joan Miró), l’art que immortalitza i sintetitza el paisatge, el record, l’art que és sàtira i tendresa i violència i humanitat en trasbalsada contradicció. I que no sempre ho podrem expressar en paraules, i que no sempre caldrà que ho fem. De vegades passa, que t’has de rendir simplement a l’evidència, i entendre, precisament, que no tot es pot entendre, que hi ha coses, o moments, que tan sols es poden sentir. I potser és això, també, l’art: dir, o preguntar, sense paraules, explicar sense explicacions, un intangible que no sabem definir i que, tanmateix, podem reconèixer.
En fi, tot això per a dir que visca i que ho tenim a Barcelona.
Que potser és cosa meva, i si em corregiu n’estaré encantada, però que de vegades em sembla que no ens n’acabem d’adonar, de les coses que fem. De les que fem bé. Fins i tot beníssim. Benissimíssim. Com ara aquesta barbaritat, aquesta meravella.
