L’arbre mort

  • Els veïns fent rotllana al costat d'un arbre mort o l'individu de la gavardina presumint de l'avet que s'ha comprat amb els diners de tots: la cara i la creu d'una mateixa història

Núria Cadenes
22.05.2024 - 21:40
Actualització: 23.05.2024 - 08:52
VilaWeb

La història mostra, potser, d’entrada, una aparença simple i, en canvi, té un fum de connotacions.

Podria començar pel final, amb la imatge estranya d’un grup de veïns del barri de Sant Marcel·lí, a València, fent rotllana al costat d’un avet apuntalat i guarnits amb gorres i garlandes nadalenques… en ple mes de maig. Per cridar l’atenció sobre l’anomalia, per denunciar la barrabassada, perquè més val riure que plorar. També podria començar pel començament, amb una altra fotografia, feta tot just encetat el mes de desembre passat: un personatge vestit amb gavardina, les mans a l’esquena, barba d’imitació, boqueta de pinyó, plantat tot sol davant de l’arbre quan encara era verd. És regidor de l’ajuntament. Si la imatge fos en blanc i negre no es veuria el contrast de les boles vermelles sobre les fulles de l’avet, però segurament el format s’adequaria més als temps que l’escena representa, allò de la caspa i dels càrrecs inaugurant coses (o anuncis de coses, o maquetes de coses, o primeres pedres de coses, o el que convingui de coses, que la qüestió és inaugurar) i fent-se fotos per convertir el no-res en propaganda.

Els veïns fent rotllana al costat d’un arbre mort o l’individu de la gavardina presumint de l’avet que s’ha comprat amb els diners de tots: la cara i la creu d’una mateixa història.

El subjecte en qüestió forma part del govern del PP i Vox a l’Ajuntament de València. L’han col·locat de tinent d’alcalde, es veu que també toca l’àrea de parcs i jardins, i per Nadal va voler aquesta foto: ell amb gavardina sota un pobre avet gegant.

El van anar a comprar a Itàlia. En van pagar gairebé onze mil euros. Van presumir dels onze metres d’alçària que tenia. El van plantificar a la plaça de la Reina. Es van fer la foto. El van batejar com “l’avet dels barris” perquè a les boles hi havia escrits els noms dels barris i pedanies de València. Van dir que aquell avet de l’alta muntanya italiana era un símbol de la verdor que volien per a la ciutat, que ajudaria les botigues a vendre més, que crearia sis-cents llocs de treball, que les famílies valencianes es tornarien a aplegar al voltant de la taula per celebrar Nadal. Coses així. I tan amples.

Quan va saltar la llebre, i les denúncies, perquè la compra de l’avet havia incomplert “tots els procediments legals establerts” i perquè s’havien omès “tots els processos de fiscalització de la despesa” (les citacions són de l’informe de la intervenció municipal), la regidoria de l’inefable home de la gavardina va respondre que havien tramitat la compra per una altra via, “davant de la impossibilitat de licitació d’aquest servei per les dates tan properes a Nadal i l’escassetat d’avets de les mesures demanades”.

És a dir, que necessitaven que fos gros, i que Nadal, ja se sap, arriba cada any tan de cop i per sorpresa que complica qualsevol mena de planificació.

Encara que els tècnics de parcs i jardins havien avisat que aquests avets no eren aptes per a un clima com el de València, i com si l’ocurrència formés part d’alguna mena de pla organitzat, se’ls va acudir de dir, com qui parla d’un gerani, que, després de festes, replantarien l’arbre en algun jardí. I qui dia passa any empeny, devien pensar. Entafora’l allà a Sant Marcel·lí, que ningú no ho notarà. Només que la gent del barri sí que ho va veure, és clar. Van assistir a l’agonia del pobre avet, i, quan ja era sec, van organitzar la satírica cantada de nadales al voltant. Per reclamar les coses bàsiques: les zones verdes que fan falta al barri (“adaptades al nostre clima”, puntualitzaven, entre l’evidència i la ironia) i aturar el malbaratament dels diners públics.

Tot plegat (arrencar un arbre d’Itàlia, transportar-lo fins aquí, fer com que el plantes en una plaça, fer com que el trasplantes a un jardí, contemplar com agonitza, enviar els operaris a talar-lo quatre mesos després) mentre València se suposa que ha de fer de capital verda europea, que és el guardó amb què es reconeixen les ciutats que s’ocupen millor del medi ambient i de l’entorn vital dels seus habitants: la cirereta d’un pastís de molt mal gust.

Van justificar el balafiament (diners públics per a propagandes privades) enfilant vaguetats i grandiloqüències que després a ningú no vaga de comprovar (i mira que n’hem sentides de tots colors, però confesso que l’ocurrència dels sis-cents no-sé-quants llocs de treball aconseguits pel fet de comprar un arbre i deixar-lo morir m’ha superat tota expectativa). Van demostrar, un cop més, que la seva supèrbia no coneix el sentit del ridícul i que es desferma quan es pot engalonar a costa dels diners dels altres; que els importa un rave la ciutat, la gent que hi viu i els recursos que s’hi haurien de dedicar; que són incapaços de gestionar res amb mínima solvència.

I ara, com que de vegades en l’anècdota trobem metàfora i significació, el pobre avet, evidentment, és mort.

He escrit mort? Mort, no: matat

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor