Salvant la Vall ho salvarem tot

  • Tantes vegades com se'ns ha presentat el turisme com a opció generadora de riquesa, xalets amb piscina i hotels i camps de golf disfressats d'alegre gallina dels ous d'or, i la realitat, ves per on, és la contrària

Núria Cadenes
21.02.2024 - 21:40
Actualització: 22.02.2024 - 09:22
VilaWeb

Ja tornen a tenir els buldòzers a punt. L’esclat de la bombolla immobiliària, aquell desastre que havia de servir com un avís dràstic i un punt i a part que ens feia tornar a parlar d’economia productiva i de la insostenibilitat del totxo des de tots els punts de mira, aquell paisatge de film postapocalíptic amb carcasses de formigó escrostonades per la intempèrie i cartells anunciadors (“Paradise Hill” o “Solana Park” o “Balcón al Mar” o “Cumbre del Sol” o qualsevol altra banalíssima coentor) tan ràpidament esgrogueïts, és, en conjunt, un record borrós i un sant Tornem-hi. (No pas per a tothom, és clar: ho és per als “a mi què m’expliques mentre me’n beneficiï”, per als “quan dic ‘beneficiï’ només vull dir ‘em faci guanyar diners'”, per als “quan dic ‘diners’ vull dir ‘molts diners'”.)

En aquest començament d’any han coincidit dues mobilitzacions importants: d’una banda, els pagesos han tret (treuen) els tractors a protestar i a reclamar una vida digna (aquest article exemplar de Marta Rojals llegit tantes vegades com calgui perquè hi diu tantes coses) i ens plantifiquen davant dels morros l’evidència: que, sense ells, menjarem turistes, bon profit; d’una altra, la manifestació massiva que l’altre dia va omplir de gent els carrers i les places de Llíber. I direu, potser, que no són actes comparables, i que Llíber és un poble tan menut, i jo us diré que sí. Que sí que és menut i que sí que són proporcionalment comparables i que mil vegades sí perquè, de fet, són una mateixa cosa. La mateixa denúncia, la mateixa arrel per a la mateixa mala herba, el mateix problema, la mateixa necessitat que tenim, conjuntament, de posar-hi remei.

Més de tres mil persones es van aplegar a Llíber, a la Marina Alta, el 18 de febrer. Gent de la comarca, sobretot, d’aquesta Marina bella de mar i de riuraus que reivindica, que necessita, un present i un futur lluny de la capoladora que és, en realitat, el monocultiu del turisme. Capoladora, dic, sí: del paisatge, prou que ho sabem, de les relacions humanes i el medi i la identitat pròpia; de l’economia, també. De l’economia: tantes vegades com se’ns ha presentat (i se’ns presenta) el turisme com a opció generadora de riquesa, xalets amb piscina i hotels i camps de golf disfressats d’alegre gallina dels ous d’or, i la realitat, ves per on i dada rere dada, és tota una altra. Justament la contrària. Perquè resulta que la Marina Alta és la comarca més pobra del País Valencià. L’estadística és demolidora i col·loca totes les seves poblacions molt (molt i molt) per sota de la resta quant a renda mitjana dels habitants. Que s’hi mouen milions (moltíssims), però que (oh, sorpresa!) se’ls queden uns altres (tan pocs i tan altres sempre) i deixen, per al poble, per a la gent que hi viu, inseguretat i pobresa. Feines precàries, sous tan baixos, economia submergida.

A Llíber, que té cosa de mil habitants i que se situa a la Vall del Pop, emparada per la serra de Bèrnia i alimentada pel riu de Gorgos (o de Xaló), hi volen construir una macrourbanització: cinc-cents xalets dits “de luxe” (a milió la peça, euro amunt, euro avall) i un hotel. Per això fa temps que la gent de la comarca s’ha organitzat a la plataforma Salvem la Vall, i per això més de setanta entitats es van unir per convocar la històrica manifestació. Per explicar què significa aquesta barrabassada que volen perpetrar a la muntanya Llarga. Per denunciar-ho. Per aturar-ho. Hi ha un manifest signat per desenes de professors d’universitats del país i de la resta del món que descriu perfectament la barbaritat: si es fa, doblarà de cop la població del poble; ocuparà 400.000 metres quadrats, tres vegades més que el nucli urbà; destruirà “un espai forestal d’alt valor natural, paisatgístic i estètic”, que també és una àrea amb un alt risc d’incendi; generarà saturació de les carreteres per l’ús massiu de vehicles privats; saturació dels (ja limitats) serveis sanitaris; massificació i pèrdua de valors culturals, amb un model “contrari al turisme sostenible, que vol dir basat en els recursos naturals i culturals del lloc”; i és una mena d’assentament que ja s’ha demostrat que és ineficient i inviable econòmicament per als ajuntaments. A més a més, l’aigua: no hi ha recursos hídrics ni infrastructures suficients (inclosa la depuració d’aigües residuals) en una zona que ja pateix restriccions d’aigua potable (ara suma-hi centenars de piscines i l’hotel i més de mil residents més); per acabar-ho de reblar, amb la macrourbanització inhabilitarien una àrea d’alta permeabilitat que resulta que és estratègica per a recarregar els aqüífers subterranis de la comarca (que ja estan sota mínims). Una joia tot.

Tenim un problema greu, certament. I aquest trinxar-nos la terra a cop d’edificar-hi macrourbanitzacions com bolets verinosos no resol de cap manera el problema que tenim, ans al contrari: el fa cada vegada més gros, més esfereïdor. El problema, la pregunta: de què hem de viure? Sabem quin és el model necessari, viable, el que ens permet una articulació equilibrada del país? Què fem perquè sigui possible?

I sí, tot plegat és aquesta qüestió palpable, la destrossa concretíssima i terrible, inacceptable, que avui ens representa Llíber, i és també, alhora, la definició, l’estructuració del model econòmic del nostre país, de les comarques que ens el configuren. Perquè va junt.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any