Dofins en una gàbia

  • Ja podem disfressar-ho com ens sembli: aquestes nostres divertilàndies són hòrrides presons per a animals conscients, espais de tortura sense cap més finalitat que el ridícul entreteniment dels humans

Núria Cadenes
26.06.2024 - 21:40
Actualització: 27.06.2024 - 12:37
VilaWeb
Imatge d'arxiu d'un dofí en captivitat (fotografia: Olivia Mandle, cedida a EFE).

No sé per quins set sous, galetes, algorismes, punyetes, em va arribar l’altre dia una propaganda. Suposo que pretenia instigar-me al consum, que per això fan aquestes coses: consum d’estiu i d’aigua de piscina i xiscles de mainada i flotadors. Encara n’estic esgarrifada. I no pas per això dels xiscles i els flotadors (que també), sinó per la noteta que acompanyava la cosa, que la devia voler fer més atractiva i que em va posar els pèls de punta: “Un dia inoblidable entre piscines, dofins i lleons marins.”

Perdona?

Vull dir: encara ho fan? No ho havíem superat, això d’engabiar els dofins i fer-los fer tombarelles com a autòmats fantasmagòrics, éssers desballestats que nosaltres imaginem amb un somriure permanent i que resulta que no, que ploren o que criden o que simplement executen els patètics exercicis des de la més gran de les abúlies?

Doncs resulta que no. Que n’hi ha un fotimer. Piscina d’ones, speed-boat, entra a l’aigua amb els lleons marins, jacuzzi, splash, fes-te fotos amb un dofí. Com si no haguéssim après res, com si no sabéssim res, en aquest punt de la vida: parcs aquàtics privats o gàbies públiques d’aigua anunciats sempre amb moltes alegries i coloraines i musiquetes dinàmiques, camuflant l’anguniós espectacle amb retòrica ecoeducativa (una experiència única, inoblidable, amb aquests animals meravellosos, enigmàtics, entranyables, amb exhibicions de caràcter educatiu, sostenibilitat, biodiversitat, coses així i intercanviables que he manllevat d’un parell o tres de pamflets de propaganda) o directament explicant, jo què sé, allò que feien a l’Oceanogràfic (ho escric en passat i toco ferro perquè s’hi mantingui), que a l’estiu ampliaven l’horari d’explotació dels dofins (avui mateix, els dofins tindran, a València, quatre sessions d’acrobàcies per al públic humà: a les 11.45, a les 13.45, a les 16.30 i a les 18.30) i que oferien també sessió de nit: “Un viatge audiovisual que inclou natació sincronitzada, dansa i dofins, on, a més a més, s’homenatja els Beatles.”

Perquè tot això ho fem per la consciència ecològica i perquè la canalla conegui la realitat d’aquests animals fantàstics i patatim i patatam, és clar que sí.

La realitat, ho sento, és indignant i espantosa.

La realitat són gàbies d’aigua tractada químicament i ridículament petites per a uns éssers que necessiten recórrer grandíssimes distàncies (es calcula que diàriament neden entre 100 i 160 quilòmetres) i baixar a profunditats que mai no els podrà oferir una piscina: gàbies minúscules i buides de tot estímul; música a tota virolla i xiulets i crits i aplaudiments i estridències, i el soroll constant de les bombes d’aigua, dels filtres, del que sigui, aquest martiri per als cetacis, que “veuen” el món, sobretot, mitjançant el so (quan viuen captius, pràcticament no fan servir el sonar amb el qual, en llibertat, es comuniquen i reconeixen l’entorn); la realitat és solitud i tristesa: si en llibertat es formen grups de desenes o centenars de dofins, i entre ells estableixen llaços familiars i de relació social molt forts, el dofinari tanca en un espai estrany i reduït un grup també petit d’individus de procedències diverses (que, junt o per parts, també és traslladat a conveniència), sotmès, a més a més, a l’estrès continu de l’entorn i les bufonades a les quals són obligats; la realitat és oblidar-te de caçar (caçar en grup: un altre factor de socialització), menjar sempre el mateix peix mort, la medicació, vitamines, antidepressius, contra els fongs, jo què sé; la realitat és regurgitar el menjar per simple avorriment, deixar el cos que suri letàrgicament a la superfície o nedar en cercles a la gàbia, nedar en cercles a la gàbia, nedar en cercles a la gàbia, nedar en cercles a la gàbia.

La vida sòrdida.

He parlat dels dofins per allò de la propaganda que vaig rebre, però qui diu dofins, diu orques. O belugues. Com un mascle al qual van anomenar Kairo, que havia estat capturat de petit a Rússia, venut a un aquari argentí, que va arribar a València l’any 2003, que va morir-hi el 2022 i que passava les hores immòbil en un racó de la seva gàbia subterrània amb l’únic moviment de pujar a respirar. Ja podem disfressar-ho com ens sembli: aquestes nostres divertilàndies són hòrrides presons per a animals conscients, espais de tortura sense cap més finalitat que el ridícul entreteniment dels humans.

Ara fa poc, un grup de científics ha fet públics els resultats de les seves investigacions sobre els sons que intercanvien els elefants africans en llibertat. Ho han publicat a Nature Ecology & Evolution i tot apunta que es criden els uns als altres pel seu nom. Amb una combinació de sons de baixa freqüència que nosaltres no podem sentir. Però que existeix. I que diferencia un nom per a cadascú, vull dir. Un nom específic. No pas un so que signifiqui tinc gana o perill o el que sigui, sinó una combinació de sons arbitrària que etiqueta algú, algú concret. Amb un nom propi. Aquest grau de llenguatge complex en animals no humans que tot just comencem a albirar.

Llegia això dels elefants i pensava què es deuen dir, els dofins, allà enclaustrats. O, més exactament, què ens deuen dir.

“Deixeu-nos en pau, imbècils” és el més fi que ens mereixem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor