La versió final de la família sobre la deixa de l’avi Florenci i les obagues que l’envolten

Finalment, dotze anys més tard, tots els germans Pujol Ferrusola ja han passat pel jutge. La mare es va morir el juliol del 2024 amb la causa arxivada per motius de salut. El pare, el president, n’ha estat eximit aquesta setmana per la impossibilitat de defensar-se en condicions. El fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, va declarar profusament dilluns i dimarts. El van seguir el seu germà Josep i la seva ex-dona, Mercè Gironès. Avui hi han parlat la resta de germans: Oriol, Marta, Mireia, Pere i Oleguer. Un rere l’altre, tots han exposat el mateix relat sobre la deixa de l’avi Florenci: el president mai no hi va tenir res a veure, el primogènit en va tenir cura a partir del 1990, els calers van créixer gràcies a les inversions i no feien servir els diners d’Andorra per al dia a dia a Catalunya.

La por de l’avi Florenci

Els set germans han explicat que els primers d’assabentar-se’n van ser els grans, en Jordi i la Marta, que van tenir més relació amb l’avi. Avui, Marta Pujol ha explicat que l’avi Florenci va ser una figura molt important quan, a principi dels seixanta, el president va passar per la presó arran dels fets del Palau de la Música. “Ens va ajudar molt i va establir una relació molt especial i bonica amb la meva mare”, ha recordat. En totes set declaracions s’ha repetit la por que Florenci Pujol tenia per les activitats econòmiques i polítiques del fill. L’avi compartia amb la jove Ferrusola el neguit que, abans de ser president, Pujol estigués disposat a perdre diners en les inversions que feia per compromís catalanista. “Hi havia enfrontaments”, ha dit Marta Pujol. 

En el mateix sentit, deixa a banda, Pere Pujol ha explicat que l’avi també va proposar a la mare de pignorar les accions del laboratori que tenien perquè el president no se’n pogués gastar els beneficis en projectes culturals. Però l’obsessió del fill no va amainar mai, ni tampoc el neguit del pare, que de fet es va morir a setanta-tres anys, poc després que Pujol arribés a la presidència. Oriol Pujol, l’únic nét de l’avi Florenci que també es va dedicar a la política, ha dit que, per a simplificar-ho, la deixa es podia presentar com “un fons de resistència” per si el risc polític tornava. Marta Pujol ha dit que l’existència de la deixa li va semblar raonable perquè, havent vist de petita la repressió contra el pare, sempre la va acompanyar la por d’haver d’anar a l’exili. 

Les inversions posteriors i el repartiment

El problema és que aquesta condició de “fons de resistència”, si va ser mai el propòsit inicial, no es va mantenir sempre, és clar. El mateix Oriol ho ha explicat: “A partir dels noranta, això comença a tenir un altre sentit, perquè les circumstàncies polítiques, per sort, han canviat.” El 1990, l’home que s’encarregava de gestionar els diners a Andorra, Joaquim Pujol, cosí del president, se’n va haver de desentendre –els fills han dit que per raons personals i professionals, però de fet li va tocar de substituir Lluís Prenafeta com a secretari general de la Presidència–, i va passar a fer-se’n càrrec Jordi Pujol Ferrusola, que el 1992 va ordenar als altres germans que s’obrissin un compte propi a la Banca Reig perquè s’haurien de repartir els diners.

Quins diners? La fiscalia considera que els diners d’Andorra van créixer perquè el primogènit havia organitzat una trama de corrupció: cobrava presumptament comissions per adjudicació d’obra pública d’empreses afins a Convergència, simulava moviments per maquillar l’origen dels diners i després els repartia entre els germans. Ahir, Jordi Pujol Ferrusola va negar rotundament que els comptes d’Andorra rebessin o enviessin mai cap transferència de les societats amb les quals canalitzava la seva activitat empresarial, ni tampoc dels clients de qui havia facturat: “Mai no n’he rebut res a Andorra, ni ells res de mi. No ha tingut a veure l’una cosa amb l’altra, i ni ha tingut cap relació amb la Generalitat.”

La versió que ahir va defensar Jordi Pujol Ferrusola, que avui han subscrit la resta de germans, és que els diners de la deixa es van multiplicar gràcies a les inversions que es van fer en títols de lletres del tresor de diferents estats i làmines financeres. Segons que expliquen, com que aquestes inversions tenien venciments diferents, el repartiment dels béns no es va fer de cop, sinó durant uns quants anys, fins al 2000, amb alguna altra operació una mica més tard, el 2004, per raons de ritme financer. Els moviments que consten en relació amb Hongria i Panamà, segons que va declarar el primogènit, es devien a operacions financeres semblants.

La vaguetat sobre els concursos públics 

Els suposats concursos públics han estat més aviat absents fins ara. En canvi, el judici s’ha centrat en els negocis de Jordi Pujol Ferrusola, que sosté que cobrava de les empreses adjudicatàries perquè els oferia serveis d’intermediació amb “informació privilegiada” sobre oportunitats de negoci en el sector privat. L’esforç probatori del fiscal Fernando Bermejo per a demostrar que eren serveis falsos no ha reeixit: tan sols ha aconseguit el testimoni a favor dels policies i dels inspectors de la Hisenda espanyola. Quasi tots els enllaços comercials i els pèrits de la defensa han declarat a favor de Pujol. Bermejo no ha concretat quins concursos ni com haurien estat adulterats, ni per qui. Avui, tots els germans han assegurat que ells mai no van mirar d’influir sobre cap funcionari per decantar la balança.

L’escrit d’acusació de la fiscalia esmenta, per exemple, dos moments. Per una banda, quan Oriol Pujol era secretari d’Indústria, Comerç i Turisme, entre el 2000 i el 2003, es va concedir un permís per als abocadors de Tivissa i de Cruïlles, en què Jordi Pujol Ferrusola tenia interessos comercials. Oriol Pujol ha esgrimit que no tenia responsabilitats en matèria de medi i els funcionaris que van participar en el procés han defensat el criteri que van emprar. L’escrit també parla de l’aprovació d’un parc eòlic al Port del Comte: en aquest cas, infereix que la consultora ambiental en què treballava Pere Pujol va mitjançar per beneficiar els interessos de la família Sumarroca, afectada en el procediment. Però Pujol ha dit que aquell projecte no va rebre l’aprovació i que no tenia res a veure amb els Sumarroca.

Dubtes i excepcions, encara

Els germans s’han esforçat molt a deixar clar que, a partir d’un cert moment, cadascú es va fer càrrec del seu compte i que, si hi havia transferències entre els uns i els altres, era de manera esporàdica i per raons concretes. El motiu d’aquesta insistència és que volen combatre una de les principals sospites de l’acusació, que serveix per  a acusar-los d’associació il·lícita: que entre l’administració dels diners de la família regia un principi de caixa única –és a dir, que a la pràctica els diners formaven part d’un pot comú, encara que fossin disposats en comptes diferents– i que es movien presumptament gràcies a préstecs falsos i operacions irreals. L’objectiu, segons l’escrit d’acusació, seria amagar l’origen del patrimoni i, d’aquesta manera, poder-ne disposar. 

En aquestes operacions suposadament enganyoses, el fiscal hi situa, per exemple, la història d’un préstec entre Josep Pujol i el seu amic Jorge Barrigón, empresari acusat en aquest judici. Ahir, Pujol va justificar amb una narració llarga i enrevessada per què va traslladar 900.000 euros en una bossa d’un banc andorrà a un altre. També parla de la inversió que uns quants germans van fer en les accions d’un laboratori farmacèutic per mitjà de MT Tahat, una societat de Josep Pujol. Els germans sostenen que aquesta inversió, per exemple, es va fer perquè quedava clar que reportaria beneficis i els ajudava a no devaluar els diners que havien rebut de l’avi. 

Per una altra banda, malgrat la reiteració que els diners de Catalunya i els d’Andorra eren com dues vides econòmiques del tot separades, com a mínim Marta i Josep Pujol han admès l’ús esporàdic de milers d’euros per a despeses corrents. I el fill petit, l’Oleguer, ha explicat que va fer servir 176.000 euros que tenia a Andorra per a apuntalar el finançament del seu fons d’inversió Drago Real Estate Partners Limited. Jordi Pujol Ferrusola, com és sabut, va tenir una activitat molt més abundant en els comptes a Andorra, atesos els múltiples negocis internacionals que feia. L’altra excepció és Oriol Pujol, que diu que per raó de la seva activitat política va acabar decidint de posar el compte a nom del germà.

El canvi de banc i les fundacions opaques

Els Pujol Ferrusola sempre havien tingut els diners a la Banca Reig, que després d’una fusió es va convertir en Andbank, però l’any 2010 els van passar tots a la Banca Privada d’Andorra. Què va passar? Segons que va declarar com a testimoni Manel Cerqueda, amo d’Andbank, la família els havia demanat que destruïssin la documentació relacionada amb els seus comptes, Andbank ho va refusar i els va oferir “totes les facilitats” perquè deixessin de ser-ne clients. Els germans ho neguen: diuen que era Andbank, incòmode perquè els Pujol Ferrusola eren “persones políticament exposades”, qui se’ls va voler treure de sobre. A la Banca Privada d’Andorra ja hi tenia els diners Josep Pujol, i hi van confiar.

L’octubre del 2010, una volta ja havien canviat els diners de lloc, va esclatar el cas d’Hervé Falciani, el banquer suís que va filtrar una llista amb més de 130.000 possibles evasors fiscals. Atemorits perquè un cas semblant no esclatés a Andorra, diuen que es van deixar aconsellar pel banc i van crear nous comptes associats a fundacions privades. La fiscalia creu que aquestes fundacions eren una manera d’amagar la traçabilitat dels diners, però ells sostenen que tan sols era un mecanisme de protecció respecte de possibles treballadors indiscrets del banc. La família també nega que tingués diners enlloc més que Andorra. El primogènit sosté que si hi havia comptes en paradisos fiscals era fruit de moviments interns que feien els bancs, i no pas ells.

L’operació Catalunya i la regularització sobtada

No hi va haver una altra llista Falciani, però hi va haver l’operació Catalunya. A final del juliol del 2014, Pujol es va veure obligat a publicar la famosa carta en què reconeixia haver tingut diners a Andorra perquè, dies abans, el diari El Mundo havia titulat a la portada: “La família Pujol va ingressar 3,4 milions en un mes en un banc d’Andorra.” Era la Banca Privada d’Andorra. La cúpula de l’entitat va revelar, anys més tard, tot aportant-ne un enregistrament, que havien rebut pressions de l’ex-cap de la Unitat d’Afers Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas: si no els donaven informació bancària sobre els Pujol, el president Artur Mas i l’ex-vice-president Oriol Junqueras, el banc se n’aniria en orris.

Així, els germans van haver de regularitzar els diners que tenien a Andorra, cosa que en aquell moment era possible gràcies a la llei aprovada pel ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro. Pocs dies abans que el president confessés la deixa, la família va contactar amb l’assessor Joan Anton Sánchez Carreté perquè els assessorés per fer les declaracions complementàries dels diners que els Pujol Ferrusola tenien a l’estranger. Segons que va reconèixer al judici, aquelles declaracions es van fer a corre-cuita i un any més tard els advocats li van aportar dos llapis USB amb més informació perquè comprovés si s’havien fet bé –i no hi va detectar errors. Hi va haver germans que van recórrer als seus propis assessors per a la regularització.