Rosa Boladeras: “Quan vaig fer el salt a la política, em posava a plorar si entrava en un teatre. Ho enyorava”

Després d’uns quants anys apartada dels escenaris per la seva etapa en la política municipal, Rosa Boladeras (Terrassa, Vallès Occidental, 1972) ha tornat enguany al teatre amb força renovada. Ha estat, a més, en un espai clau de la dramatúrgia contemporània: la Sala Beckett, on ha participat en dues produccions aquesta temporada. Se’n destaca Tinc un bosc al cervell, un text de Guadalupe Sáez dirigit per Alícia Gorina, que s’endinsa en la culpa, la maternitat i els mecanismes de la ment. En aquesta entrevista, Boladeras reflexiona sobre l’ofici. El seu retorn marca també el retrobament amb una vocació que havia restat aturada per la responsabilitat institucional.

—Per què sou actriu? Què va fer que us hi volguéssiu dedicar?
—És vocacional. Quan tenia onze anys, el meu pare em va portar a veure Els Pastorets a l’Institut del Teatre de Terrassa i em vaig emocionar tant que vaig acabar plorant. Li vaig dir: “Vull fer això.” Després em van apuntar a fer Pastorets –jo volia ser fúria de l’infern i vaig acabar fent de Mare de Déu. El teatre amateur aquí és un planter impressionant i et dóna l’oportunitat de pujar a un escenari ja de ben jove. Poder explicar històries i ser-ne canal és una meravella. El teatre és, per a mi, l’art més semblant a la vida: passa en directe, aquí i ara, i té una força col·lectiva molt potent.

—Alhora, el teatre també pot ser el lloc on tot sigui possible.
—Sí, i tant. Recordo una noia amb una malformació a la cama que escrivia i em va dir: “Quan escric, tot és possible: sóc lliure, no sóc coixa.” El teatre té aquesta màgia: és un espai de llibertat on pot passar de tot i on les limitacions desapareixen.

—En moments en què heu tingut certa crisi amb l’ofici, què us hi ha mantingut?
—No esperar res i pensar que, si no faig això, ja faré una altra cosa. La professió no et pot definir del tot, i cal estar obert al que vingui. He tingut etapes bones i difícils, amb aquella sensació de “i ara què?”, però t’hi acostumes. Sempre he pensat que, passi el que passi, trobaré la manera de tirar endavant.

—Com us definiríeu, més enllà de la feina?
—Em costa separar-ho: no és una feina que exerceixi, és una cosa que sento. Vaig deixar-ho un temps per entrar en política i, quan tornava a un teatre, plorava perquè ho enyorava. També sóc mare de tres fills i tinc una vocació de servei molt arrelada, que m’ha acompanyat sempre. Implicar-me en la comunitat és de les coses més gratificants que hi ha.

—Diríeu que aquesta vocació de servei l’heu transmesa als vostres fills?
—Crec que sí. Tots tres són artistes: les dues filles són actrius, i el fill és músic. Tots han anat a l’esplai. Per a mi era molt important, apuntar-los-hi, perquè és una manera d’agafar consciència de la vida, de la societat… Són llocs on es treballen valors com l’equitat, la cooperació, el respecte, la sostenibilitat, el progrés, la pau…

—En una professió en què és tan important ser vist i no deixar de fer coses, no us feia por aturar-vos per entrar en política?
—Vaig deixar la professió en el moment en què feia La rambla de les Floristes al TNC. Pensava que mai més a la meva vida podria tenir un paper tan meravellós com aquell i, precisament per això, vaig voler provar una altra cosa. Tinc molta por, però justament per això també sóc molt valenta. Sempre m’he mogut per passió i, evidentment, he comès molts errors. Moltíssims. A la feina, a la família, amb els amics, a la professió… Però sóc una apassionada i, a vegades, no acabo de ser prou conscient del que faig. Per posar-te’n un exemple: quan feia la gira de Golfus de Roma, on feia un paper molt secundari, van trucar-me per fer uns altres papers protagonistes a Barcelona. Com que estava enamorada d’un dels actors de l’obra, vaig dir que no. Viatjàvem per tot Espanya i, a més, estava enamorada! Si hagués pensat només en la meva professió, ara no tindria la Sara [la seva filla gran]. Hi ha companys que diuen: “Ostres, potser ara no és el moment de tenir fills perquè faig la meva carrera.” A mi no em fa por. Prefereixo fer les coses, ser valenta i viure experiències vitals. I així ha estat.

—…
—Després de tenir la Sara, vaig estar molt de temps sense feina. Vaig haver de tornar a començar: em vaig separar, vaig haver d’anar a viure a casa dels meus pares, vaig haver de fer dos muntatges sense cobrar ni cinc per tirar endavant… Però, mira, ho vaig fer. Fins i tot vaig provar de vendre pastissos! També hi va haver un moment en què feia una obra que es deia 5mujeres.com en què ens pagaven molts diners. Vaig deixar-ho per anar a fer una obra a la Beckett amb la qual ja m’havia compromès i perquè també estava enamorada d’un de la companyia!

—Vaja, que us mou l’amor!
—Sí! De fet, l’altre dia una amiga em va dir: “Però, tu, Rosa, quants xicots has tingut?” Vaig dir-li que ja m’hauria agradat tenir-ne un i prou, però mira, ha anat així… Hi ha coses que no me les he plantejades. Com el moment d’entrar en la política: sabia que aquell era el moment de fer-ho, i ho vaig fer.

—Sou de les que es penedeixen i es rabegen en els errors, o de les que n’aprenen?
—Quan aquests errors han fet mal a altres persones… Els tinc escrits i tot, eh? Faig coses per mirar de treure’m la culpa. Quan he pogut fer mal –sempre inconscientment– a altres persones, ho he passat malament, però sempre és un aprenentatge. Crec que aprendre’n és un acte de responsabilitat.

—Després de set anys en la política, heu tornat als escenaris amb dues obres a la Beckett. Tallar-se un peu amb una motoserra i Tinc un bosc al cervell. Com ho heu viscut?
—Meravellosament! Estic molt contenta, molt. A més, encara no havia actuat mai a la Beckett nova! Em va fer molta il·lusió quan la Bàrbara Mestanza em va trucar per fer Tallar-se un peu amb una motoserra, perquè és una de les dramaturgues i directores que més admiro. I que després em truqués l’Alícia Gorina, un altre referent i una mestra de l’escena amb qui tampoc no havia treballat…! Ha estat un regal poder explicar aquestes històries.

—Es treballa diferent en companyies encapçalades per dones?
—És una pregunta complicada de respondre… He sentit un gran amor i una admiració profunda amb la majoria dels directors amb qui he treballat. No hi he tingut mai cap problema. De fet, si mai he intuït que podia tenir problemes amb algun muntatge, ja no l’he agafat. Notava com una vibració estranya, em feia mal la panxa… Aquestes coses es noten. Què t’haig de dir, tant com hem patit les dones al llarg de la història i tant com ens han arribat a silenciar? I encara ara patim! Aquesta és una lluita que no pot cessar, com totes les lluites pels drets humans. Quan sóc en un equip de dones estic emocionada, perquè no n’hi ha tants… Hi ha d’haver discriminació positiva per a reparar i donar oportunitats. Es fan molts passos endavant, però hem d’estar molt atentes, perquè encara hi ha moltes coses que no s’han posat sobre la taula, però que acabaran sortint. Hem d’estar unides entre nosaltres.

—Tant a Tallar-se el peu amb una motoserra, de Bàrbara Mestanza, com a Tinc un bosc al cervell, de Guadalupe Sáez, feu papers dramàtics. Cal tenir certa experiència per a poder-los interpretar?
—No ho sé… Ser actor és un camí, i a cada passa aprens coses, pel que fa a la direcció, a la companyia, a la interpretació, etc. Sempre dic que els primers muntatges que vaig fer, com ara Final d’estiu amb tempesta, amb Rosa Vila, Francesc Lucchetti, Carme Fortuny, etc., o El temps i els Conway, amb Mario Gas, van ser grans aprenentatges. Ells han estat els meus mestres! És un aprenentatge constant, i crec que depèn molt de cada experiència personal.

—En alguna entrevista heu comentat que ara esteu en una nova etapa. Quina?
—Per començar, és una nova etapa perquè vaig deixant la política. Aquest és el darrer any de mandat, però ja fa uns quants mesos que vaig demanar permís a l’alcalde per poder tornar a la vocació de ser actriu, i ja vaig dir que no aniria a les pròximes eleccions. Vaig deixar de ser regidora de Cultura per no tenir un conflicte d’interessos amb el projecte del parc audiovisual de Terrassa, i ara faig dedicació parcial portant afers de presidència, cooperació, solidaritat, justícia global i relacions internacionals. A més, també m’agradaria investigar altres aspectes, com l’escriptura. N’he fet alguns cursos, però tinc ganes de posar-m’hi una mica més. També tinc ganes d’investigar l’àmbit audiovisual. És que ja tinc cinquanta-tres anys! Això que diu la gent de: “Quan em jubili, m’agradaria…” Ui, no, no! Jo ho vull fer ara, tot el que voldria fer.

—L’edat us ha condicionat per fer segons quins papers, en la pressió estètica, etc.?
—Ho he sentit a dir i és veritat que hi ha hagut molt d’edatisme, no només en la nostra professió, sinó en general. Però ara sembla que comença a posar-se sobre la taula i que comencem a valorar les persones en tots els seus cicles vitals.

—Parlem de Tinc un bosc al cervell: l’ús d’auriculars crea una experiència molt íntima per al públic. Això canvia la manera d’interpretar?
—Per a l’actor és un punt de vista interessant, perquè és una barreja entre cinema i teatre i saps que la teva respiració el públic la sent de molt a prop. L’actuació arriba a flor de pell i això et permet jugar molt. M’ho passo molt bé!

—I el fet que el text sigui més poètic que no pas literari, com ho treballeu?
—Quan t’arriba un text com aquest a les mans només pots dir que sí! L’Alícia deia que no sabia com aixecar-lo, perquè tenia trenta mil versions diferents. És una responsabilitat molt gran, i aquí es nota molt la mà de la directora. T’arrisques: fas la pirueta i, si caus, et fots la castanya, però almenys te la fots a consciència. I, si no caus, és una meravella. És una sort que espais com la Beckett s’arrisquin en la creació.

—Una de les joies de l’obra és la interpretació que fan els nens. Com ha estat treballar un text i un tema tan complex amb ells?
—Molt bonic. Una experiència genial que m’ha connectat amb l’ara i aquí. Per a mi han estat uns mestres, i hi ha moments de molta complicitat dalt l’escenari. Ens ho passem molt bé. Ha sortit un repartiment increïble, però és clar, hem hagut de fer doble feina: primer amb el primer grup de tres nens, i després igual amb l’altre grup. Cada dia és una aventura!

—Quan dieu que ells també han estat mestres, en quin sentit ho dieu? Què us han ensenyat?
—Molt! M’han connectat amb la fragilitat i la força del joc: la il·lusió, l’esperança, el neguit, els nervis…

—Tot i tenir una llarga trajectòria i que no us hagi faltat mai feina, sempre heu dit que la cosa més important és ser humil, un valor que també heu volgut traspassar a les vostres filles, també actrius. Heu hagut de batallar amb egos molt forts?
—Bé, tots tenim el nostre ego. Jo mateixa he hagut de batallar amb el meu. Encara més si ets en un lloc de poder, perquè tothom et dóna la raó, ningú no t’interromp, tothom t’escolta… Has de ser molt conscient que els espais s’han de compartir i que el temps s’ha de repartir. Aquesta és una de les claus per a treballar en equip i a gust. Si no, ja se n’ocupa la vida, de fotre’t hòsties, perquè no hi ha res que sigui millor per a tu i no per a l’altre. Tots som igual.

—Entrem en la darrera part de l’entrevista: la de política. Us hauríeu presentat a les llistes de Tot per Terrassa si Jordi Ballart no s’hagués desmarcat de les sigles del PSC?
—En aquell moment, no. Amb el temps, però, l’experiència política m’ha ensenyat moltíssim: he conegut moltes formacions i persones i ha estat un dels aprenentatges vitals més intensos que he tingut. Crec que tothom s’hauria de vincular amb la política en algun moment, perquè és clau per a impulsar lleis que ens protegeixin i millorin la societat. Jo vaig entrar a Tot per Terrassa perquè no volia sentir-me encasellada en unes sigles; necessito sentir-me lliure. Ara puc dir que dins les institucions hi ha grans professionals, i ja no jutjo tant pels partits –amb l’excepció de l’extrema dreta, que considero un error democràtic.

—No us feia por què poguessin dir de vosaltres? Vull dir que, malauradament, la política no té gaire bona reputació i de seguida pots ser assenyalat…
—No, fins que va passar. En un moment determinat vaig rebre atacs personals amb falsedats i acusacions que després no van prosperar, però el mal ja estava fet. Ho vaig passar molt malament, sobretot perquè treballo amb coherència i amb compromís, i que et diguin el contrari és molt dur. També vaig entendre que és una pràctica habitual en política, i això contribueix al descrèdit: quan tot es converteix en atac i destrucció, es perd el sentit de fer propostes i treballar conjuntament. Però prefereixo no parlar-ne més. No vull reobrir la polèmica.

—Creieu que la vostra feina com a regidora de Cultura ha millorat la cultura a Terrassa? De quina manera?
—La nostra acció es va articular al voltant del segell GAS –gènere, accessibilitat i sostenibilitat–, que vam crear i que fins i tot va ser reconegut per una xarxa internacional de governs locals. Aquest marc guiava tota la política cultural, amb projectes vinculats a cada eix. En l’àmbit de gènere, posàvem el focus tant en la programació com en la creació d’equips, amb una mirada conscient i transformadora. Pel que fa a l’accessibilitat, vam impulsar iniciatives com el carnet “La cultura ets tu”, que permetia a famílies d’accedir gratuïtament a l’oferta cultural i fomentava la participació. També vam promoure beques de creació artística i vam treballar per fer xarxa entre artistes, evitant que haguessin de marxar fora per falta d’oportunitats. A més, vam recuperar la música al carrer i vam impulsar projectes per a crear nous públics i fer-los partícips dels equipaments culturals. Tot plegat responia a la idea que la cultura és tan essencial com el pa, perquè alimenta el coneixement i el pensament crític. Finalment, també vam incorporar la sostenibilitat en el disseny dels equipaments, pensant-los com a espais oberts i vius per al barri, més enllà dels horaris habituals.