I nosaltres per tu

  • Jesús Rodríguez, periodista conegut i respectat pel seu treball, per una trajectòria de professional rigorós i compromès, és, avui, ara, a l'exili. Precisament per haver fet de periodista

Núria Cadenes
05.06.2024 - 21:40
Actualització: 05.06.2024 - 23:33
VilaWeb

No hi està acostumat, a ser notícia, i de segur que no ho voldria ser. Perquè resulta que ell les fa, les notícies. Detectar el tema, furgar-hi, cercar fonts, documents, dades, veus, investigar, lligar caps, donar-hi coherència, fer-ho entenedor, compartir-ho. Informar.

Periodisme.

En un vídeo de dos minuts i trenta-sis segons (la capacitat de síntesi, les idees ordenades, fets i conceptes clars) i publicat l’11 d’abril, explica perfectament el seu cas. Un pla mitjà, un riu de fons, se senten corbs (que, tot i que són ocells d’allò més intel·ligents, tenen connotacions atribuïdes), també hi ha arbres, i comença així: “El passat mes de novembre, el jutge Manuel García-Castellón m’imputava, amb onze persones més, per un presumpte delicte de terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic, una decisió judicial esperpèntica, però alhora intimidatòria, que irromp enmig del procés de tramitació de la llei d’amnistia després de quatre anys d’instrucció d’una causa en la qual mai se m’havia inculpat ni citat. M’acusa de tenir coneixement previ de les manifestacions que es desenvoluparien durant la tardor del 2019 en resposta a la sentència del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ves per on, un periodista que amb antelació té informació sobre mobilitzacions socials. És a dir, que fa la seva feina.”

Jesús Rodríguez, periodista conegut i respectat pel seu treball, per una trajectòria de professional rigorós i compromès, fundador de la Directa, és, avui, ara, a l’exili. Igual com hi són més investigats en aquesta causa (absurda, infame, descriptiva de l’estat que la sustenta): el dirigent d’Òmnium Cultural Oleguer Serra, l’empresari Josep Campmajó, el diputat d’ERC Rubèn Wagensberg, la llista que s’allarga, el dolor que no cessa. I, alhora, el perill que ens acabem acostumant a l’anomalia, a l’exaltació i la pràctica de la negació de drets fonamentals que sistemàticament duu a terme l’estat espanyol.

El perill que normalitzem aquest estat intolerable de les coses.

Com si fos normal que els jutges espanyols puguin espúriament establir que determinades accions de protesta cívica són “terrorisme” i així tenir l’excusa per a perseguir penalment qui vulguin acusar d’organitzar-les. Per exemple.

Que sempre és “determinades” i sempre és “a qui vulguin”. Perquè els actes d’aquests jutges tenen una claríssima càrrega nacional i política.

I no, no és normal. És pràctica habitual dins la carcassa espanyola, i per això no ens ve gens de nou, però no hauríem mai de passar per l’embut de la normalització. Ni per costum ni per res. Que ho facin sempre, que ho hagin fet sempre, no significa que hàgim d’assumir l’anomalia, que hàgim de deixar de denunciar-la.

El grau d’excepcionalitat jurídica en el qual fan viure Catalunya és alt i creix. La ferruginosa resistència de l’aparell judicial espanyol contra la llei d’amnistia i la seva aplicació (amb manuals d’instruccions inclosos: no s’estan de res) mostra, entre més coses, la seva radical oposició a un poder legislatiu que veuen en mans de les nacions que ells anomenen “perifèriques” (és a dir, les que no són la seva). I és això, comptat i debatut, que els exaspera: no combaten el PSOE, en realitat, que durant tants anys (sempre) els ha signat tantes restriccions com ha volgut plantejar aquest seu estat en permanent deriva demofòbica (la reforma del codi penal, l’any 2015, per exemple, amb l’extensió a conveniència de l’apartat “terrorisme”), sinó que combaten la majoria parlamentària que ara hi ha a les seves Corts i que per força s’ha de sustentar, ves per on, en els vots de les molestes, menyspreables, espoliables, silenciables i, si poguessin, eliminables “perifèries”.

I la cúpula judicial està nerviosa. Que la cosa parlamentària estatal no ens serveix per a fer la independència, és clar, però que la conjuntura sí que pot ser útil per a assolir objectius concrets. Com aquesta amnistia que els ha dolgut com si els arrenquessin un queixal. Els togats de la intervenció política s’ho veuen tremolar tot i actuen en descarnada conseqüència, bo i seguint la crida d’Aznar, aquell ja famós “Qui pugui fer, que faci” que va acabar d’obrir totes les comportes.

Ocorre, però, això que diu en Jesús Rodríguez al vídeo: que no se n’ha anat a l’exili per romandre en silenci, que té “la voluntat d’alçar la veu i passar a l’ofensiva”. Ell i tanta gent com s’ha sumat i es suma a fer visible el seu cas. Perquè la solidaritat implica, a més de la xarxa necessària per a protegir humanament i materialment els represaliats, la denúncia constant i clara d’aquesta hòrrida causa general oberta a l’estat espanyol.

En el cas de Jesús Rodríguez, la campanya ha escollit per lema “Tu per nosaltres, nosaltres per tu”. Una manera d’explicitar la malla que ens acomboia i que ens fa forts i, alhora, d’agrair també la feina, el temps que fa que Rodríguez es dedica a aquest periodisme que reconeixem imprescindible. Perquè fa molts anys que treballa en i amb els moviments socials de Barcelona, que investiga i treu a la llum casos d’infiltracions, d’abusos policíacs. I no li ho perdonen.

Per això Jesús Rodríguez, periodista de cap a peus, és, avui, ara, a l’exili: precisament per haver fet de periodista.

Dimarts hi va haver, a València, un acte de suport. El 13 de juny n’hi ha un altre a Barcelona. A les Cotxeres de Sants, a les sis.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any