Jovan Divjak a la seu de la seva Fundació

General Divac Bòsnia‘Heus aquí la història de Bòsnia’, em diu el general Jovan Divjak, el serbi que va comandar les tropes de l’exèrcit bosnià en la defensa de Sarajevo: 1.425 dies de setge, 11.541 morts. M’assenyala una foto, a la paret del seu despatx. És en blanc i negre, del temps de la guerra i presa davant d’un edifici ple d’impactes de bala. Hi surt ell, somrient, alçant en braços un nen molt petit. ‘Durant el setge, la seva mare ajudava el nostre exèrcit cuinant per als soldats i servint aigua i cafè calent. Els soldats vam defensar la ciutat, però les dones la van salvar. El 1992, una bomba va matar els seus dos fills. Tenien tretze i disset anys. Jo vaig anar a la casa a donar-los el condol. Vam continuar en contacte. Un dia li vaig dir: per què no et tornes a quedar embarassada? Sóc massa gran, em va respondre. Però, sorprenentment, un any després, a quaranta-cinc anys, s’hi va quedar. De bessons. Un el va perdre, també a causa d’un bombardeig. L’altre va estar molt delicat, però se’n va sortir. És aquest: Mohammed. Avui estudia a la universitat. Ell, ells, són el futur.’

El general Jovan Divjak va rebre al Parlament de Catalunya el premi Constructors de la Pau (2013) atorgat per l’Institut Català Internacional per la Pau. És fundador de l’associació Obrazovanje gradi BiH, –’l’educació construeix Bòsnia i Hercegovina’–, creada el 1994 per ajudar els nens víctimes de la guerra. Ja han atès més de 5.000 orfes, de tota ètnia i religió, i han atorgat més de 50.000 beques d’estudis. Quan Divjak (Belgrad, 1937), d’origen serbi, va abandonar l’exèrcit iugoslau per integrar-se en el naixent exèrcit bosnià, feia un pas insòlit en aquells anys, un pas que, potser, també podria simbolitzar el futur del país, més enllà d’odis ètnics i religiosos, en la defensa dels més febles, per la multiculturalitat i la convivència.

Quan li pregunto sobre la situació del país, vint anys després de l’acabament de la guerra, és contundent: ‘Jo crec que estem pitjor. Hi ha una gran divisió. Hi ha més odi entre els joves. Hi ha una pressió de la memòria de la història. Jo dic que avui l’educació és l’opi del poble. En els manuals escolars hi ha tres històries. Els bosnians parlen de l’agressió de Belgrad, o de Zagreb, però no diuen que també hi va haver crims de guerra per part de l’exèrcit bosnià. Prop de Potocari, on hi ha el memorial dels vuit mil bosnians víctimes de Srebrenica, també hi ha un monument dedicat a tres mil víctimes sèrbies, mil d’aquella zona i dos mil dels voltants de Sarajevo. Són víctimes igualment. Per una altra banda, els serbis expliquen que va ser una guerra civil i que l’OTAN va agredir els serbis bombardant-los. No parlen pas de genocidi. Els parlamentaris serbis al parlament de Bòsnia i Hercegovina no han acceptat la resolució del genocidi de Srebrenica. El problema és l’educació. Tothom té la seva visió de la història.’

Els polítics serbis com poden negar el genocidi de Srebrenica, si n’hi ha proves evidents, filmacions i les sentències del Tribunal de l’Haia? ‘En el vintè aniversari, el consell de seguretat de l’ONU volia qualificar-la de genocidi, però Rússia ho va vetar. Es va impedir que aquí es votés, i els serbis de la República Srpska i de Belgrad ho van celebrar. ‘No hi ha hagut genocidi’, diuen. Però va ser només per la decisió d’un estat que dóna suport a Sèrbia. Els uneix la política i la religió. I d’això, n’hi ha per molt de temps.’

I a la pràctica, com s’hi reflecteix aquesta divisió en la vida quotidiana? ‘Entre els bosnians hi ha una tendència majoritària que fa dominar Bòsnia i Hercegovina. Els serbis volen separar-se’n, unir-se a Belgrad. I els croats volen una tercera federació. La seva. L’economia no funciona. No és un mercat únic. És dividit. Hi havia d’haver cooperació en telecomunicacions, transports, electricitat, etc. i no n’hi ha. A escala política, la voluntat de la majoria bosniana d’entrar a Europa és una mica impedida per Rússia, que té una gran presència a Belgrad i a Banja Luka, perquè no vol que entrin a l’OTAN. La situació és dolenta”.

Per contra, es diu que Turquia dóna suport a Bòsnia i Hercegovina… ‘Això, no és cert. Turquia ajuda econòmicament més Sèrbia que no a nosaltres. Qui som nosaltres per a ells? O qui es Sèrbia per a Rússia? Res. Fan pressió pels seus interessos econòmico-político-estratègics, o jo que sé… És el joc. Juguen amb tres pobles que són pobres. El salari mitjà aproximat és de 440 euros i les pensions, de 160. El 45% no tenen feina. Com es pot viure així?’

El serbi que va defensar Sarajevo
El serbi que va defensar Sarajevo.

L’acord de Dayton va dissenyar un país encara més dividit? ‘Jo crec que la constitució de Dayton és una bona constitució però no ha estat mai votada al parlament. És una constitució dirigida. La primera cosa que deia era que tots els paramilitars havien de marxar de Bòsnia i Hercegovina. Això no s’ha fet. Hi havia molts mujahidins que van venir per la guerra i s’hi han quedat. Ara són ciutadans bosnians. Tots els refugiats tenien l’obligació de retornar al seu lloc. Tampoc no s’ha fet. Per exemple, abans de la guerra, a Sarajevo, hi havia un 40%-50% de bosnians i un 33% de serbis. Avui només hi ha un 3,3% de serbis. A la Republica Srpska, igual. Abans hi havia un 33% de bosnians i croats, ara només hi ha un 3% de croats i un 15% de bosnians. La depuració s’ha fet a tot arreu. Per part dels tres bàndols. I això no funciona.’

Aleshores, no hi ha solució? ‘Sí que n’hi ha, de solució. Si el món va fer la constitució de Dayton, ara pot fer una nova constitució, i dir: aquí la teniu. La voleu o no? Però no es posen d’acord. Hi ha massa interessos.’

La insistència dels serbis en el referèndum d’independència pot ser una font futura de problemes? ‘No ho crec pas. Molta gent es pregunta si hi tornarà a haver una guerra als Balcans. Jo no ho crec pas. Amb qui, amb què, amb quin suport. On són les armes?’

Sembla que després de la guerra s’ha intensificat el sentiment religiós en tots sentits, és cert? ‘Aquí la influència de la religió és molt gran. Els capellans ortodoxos van donar suport als soldats serbis durant tota la guerra. Els islamistes, també. A cada unitat hi havia un imam. Però no van seguir les regles de la religió. Pel Ramadà, feien la guerra i resaven. Abans de la guerra a Sarajevo hi havia vuitanta mesquites. Ara n’hi ha cent trenta-una. Això mateix han fet els catòlics i els ortodoxos allà on són majoritaris. S’hi han construït més esglésies que no escoles.’

L’augment del sentiment religiós pot esdevenir un problema? ‘Sí i no. Pel carrer has vist dones amb burca, oi? Són turistes riques dels països àrabs. Es passegen amb una actitud com si ens haguessin alliberat. No és perillós, però no hi estem habituats. Ni a casa nostra ni a casa vostra. Han comprat molts terrenys al voltant de Sarajevo. Han fet nous barris per a ells.’

Potser tenen la intenció d’influir en la política del país? ‘No. No es pot fer. Ni amb els bosnians, perquè els croats i els serbis ho impedeixen, això. No es pot fer el que es vol. Els bosnians no podem viure sense els serbis i els croats. Aquí no hi ha l’islamisme de l’est, dels països àrabs. Són molt més tolerants. Hi ha extremistes entre els musulmans bosnians, però són tolerants, coherents, estan per un veritable Islam basat en la tolerància.

Sí, però potser Bòsnia podria ser per als radicals islamistes un possible escenari d’actuació, no? ‘Jo no ho crec. No ho veig. No hi ha terrorisme. Hi ha petits grups que no es poden controlar. Fins i tot ni les associacions islàmiques no controlen les associacions locals. Algunes vegades rebutgen l’autoritat islàmica de Sarajevo i resten sota control de la policia de Bòsnia i Hercegovina. Fins aquest moment, que és moment de terrorisme, jo no veig que pugui arribar a ser perillós. No hi ha un gran terrorisme com a França, o atemptats com el d’Atocha. A Bòsnia no n’hi ha encara. Encara…’

Com a militar que va fer la guerra, quines creu que van ser les responsabilitats de la comunitat internacional? ‘Era neutra. No van seguir les resolucions del consell de seguretat de l’ONU, van seguir la política dels interessos de cada estat. Els espanyols, per exemple, van seguir la política de Madrid, no la de l’ONU ni de l’OTAN. Feien més costat a Belgrad i Banja Luka que no a  nosaltres. Però eren víctimes igual com tothom. Rebien els bombardeigs com tots.’

Què en pensa del paper dels cascs blaus a Srebrenica? ‘Va ser una falta greu de l’ONU. Era una zona protegida des de l’abril del 1993. L’exèrcit serbi va entrar a la zona de seguretat i va prendre posicions a dins. Els van dir que paressin tota intervenció i no ho van aconseguir. Per què? No en tinc la resposta. A Srebrenica no hi havia un bon comandament de l’exèrcit bosnià, i estava gairebé sol. També va haver-hi una intervenció del comandant holandès Thomas J. Karremans, que va demanar al general francès Bertrand Janvier una reacció ràpida de l’aviació i ell ho va refusar. Per què? No ho sé. Hi ha informacions que diuen que li ho havia promès a Mladic perquè tenia presos francesos… Jo acuso l’ONU, el govern serbi i l’exèrcit bosnià de no haver reaccionat abans.’

S’ha fet prou justícia des del Tribunal Penal Internacional de l’Haia? ‘La justícia és millor que res, però el resultat dels judicis és nul. M’explico. La majoria ja han estat alliberats. N’hi ha que han reconegut responsabilitats i avui són lliures, tenen partits, empreses, càrrecs. Alguns s’han incorporat a la policia de la República Srpska. L’Haia hauria d’haver ordenat que, un cop en llibertat, serien inhabilitats per càrrecs públics. Els havien d’haver castigat més. I això no ha passat. Es riuen de les víctimes.’

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb