L’any 1995 es complien cinquanta anys de la victòria contra el feixisme. El mateix any, a la vora del riu Drina, a la frontera entre Bòsnia i Sèrbia, a Srebrenica, s’executava el genocidi més brutal d’Europa des de l’holocaust jueu. Les tropes sèrbies van separar dones i criatures dels homes i nois de més de dotze anys. I d’aquests, en pocs dies, en van assassinar vuit mil, a sang freda.

Des del principi de la guerra de Bòsnia, el 1992, s’hi havien produït crims i atrocitats per part de tots –serbis, bosnians i croats– i matances de neteja ètnica per part dels serbis, a Foça, Bjeljina, Gacko, Visegrad, Zvornik… Però Srebrenica és un punt i a part en la història de l’horror de la humanitat.

L’any 1995, cinquanta anys després de la victòria contra el feixisme nazi, Srebrenica ens recordava que el feixisme continuava viu en l’indret més profund del cor d’Europa; en l’indret més profund, potser, dels nostres cors. Avui torna a ser als carrers i als parlaments.

Recordem Srebrenica. Després de tres anys de setge, les tropes del comandant Ratko Mladic van prendre la ciutat, amb la passivitat dels cascs blaus d’Unprofor, que se suposava que asseguraven les vides de desenes de milers de bosnians que s’hi havien refugiat fugint de les matances. El genocidi va ser immediat, brutal, com si hagués estat planificat a la perfecció.

A Bòsnia-Hercegovina, en tota la guerra, del 92 al 95, hi va haver 100.000 morts, 30.000 desapareguts i més d’un milió de desplaçats. La neteja ètnica va ser sistemàtica, com també les tortures i violacions.

Sarajevo. La biblioteca reconstruida
Sarajevo. La biblioteca reconstruida

Els acords de pau de Dayton (1995) van posar fi al conflicte i congelaren la realitat, instauraren un país impossible. La clau de volta del problema és una constitució que, després de definir-se com a estat de tres pobles constituents –bosnians, croats i serbis–, i, simultàniament, de tots els ciutadans incloses les minories jueva i gitana, que anomena ‘altres’, divideix el país en dues entitats: la Federació de Bòsnia-Hercegovina i la República Srpska. És a dir, tots aquells territoris que els serbo-bosnians de Karadzic i Mladic, amb l’ajut de Milosevic des de Belgrad, van ocupar a base de superioritat militar i matances, en reacció contra la decisió dels bosnians, en referèndum, de proclamar-se independents. Val a dir que el referèndum tenia l’empara de la comunitat internacional, que, a més, es comprometia a garantir-ne la seguretat, cosa que no va fer. I va començar la guerra. Tres anys i mig després, Dayton segellava l’acord de pau, amb què legalitzava allò que els serbis havien aconseguit fent la guerra i la neteja ètnica.

A banda l’esquizofrènia de sobiranies que s’instaurà a Dayton, des d’aleshores s’ha creat una complexa estructura político-burocràtica que més que fer funcionar el país, el bloca. Aproximadament, un 64% del pressupost estatal es destina a pagar els polítics i mantenir aquesta laberíntica estructura administrativa. Hi ha la Federació i la República, més deu governs cantonals i cent trenta-set de municipals, en constant pacte i equilibri ètnico-religiós.

A més a més, durant anys, la comunitat internacional, obligada per la part de responsabilitat que li tocava, de bona fe o per alleugerir la mala consciència, hi ha abocat milions i milions d’ajuda per a la reconstrucció del país. Part d’aquesta ajuda ha contribuït a l’enriquiment d’alguns sectors empresarials i a la corrupció generalitzada de les elits polítiques de serbis, croats i bosnians, autoritats cantonals, municipals, federals o republicanes. La corrupció és l’essència del sistema. La corrupció no fa diferències entre ètnies.

1.-Sarajevo. Rastres de la guerra_OK
Sarajevo. Rastres de la guerra.

Bòsnia és el cinquè país més pobre d’Europa. Avui, vint anys després de la guerra, s’hi respira una fragilitat de segles, una pau freda i una tensió latent, que va des de l’odi interètnic a la injustícia de classe. Hi ha qui diu que són a la mitja part del partit. N’hi ha que no hi veuen risc de guerra, però sí de desintegració. Passi què passi en el futur, tothom se’l mira amb inquietud. Els joves perquè no hi veuen res, i els grans, perquè el mirall trencat del passat se’ls apareix obsessivament.

D’ençà que Dayton va segellar el conflicte a Bòsnia i Bill Clinton va anar a fer-ser la foto al Memorial de Srebrenica-Potocari, aquell país, de mica en mica, ha anat desapareixent del focus periodístic internacional. Per què cal tornar-hi, ara? Perquè els Balcans són al cor d’Europa, frontera entre el món occidental i l’islàmic, ruta de pas dels milers de refugiats que avui fugen de Síria, i aparador de molts dels problemes que compartim entre tots.

Sarajevo, Bòsnia, els Balcans han estat, des de temps immemorial, en l’ull de l’huracà de les tensions internacionals. N’han estat origen i conseqüència. Saber-ne els problemes d’avui és fer una immersió en la traumàtica història dels seus vint anys de pau. I d’oblit. És reflexionar sobre els efectes de l’últim gran error d’Europa i la comunitat internacional.

Què ha passat, vint anys després, amb les víctimes i els supervivents del genocidi de Srebrenica?

Recórrer Bòsnia i parlar amb els seus ciutadans és una lliçó d’història; escoltar les veus de les víctimes de la guerra, dels militars, dels bosnians supervivents del genocidi, dels voluntaris que els ajuden des dels temps de la guerra, és una lliçó de vida i d’esperança, un exercici esplèndid per a prendre el pols a Europa i als seus, els nostres, forats negres.

Al llibre Sarajevo Marlboro, l’escriptor Miljenko Jergovic, recull la frase d’un nen de dotze anys, Dino: ‘Sé què és la velocitat de la llum, però encara no hem après la velocitat de la foscor.’

1.-Turistes al vell Sarajevo_OK
Turistes al vell Sarajevo.

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb