Samed davant les runes de la casa familiar

Història de Samed Begovic

«Quan la guerra va començar aquí, a Bratunac, jo tenia dinou anys, però des dels disset ja sentia parlar de què podria passar, i em vaig integrar en els grups de defensa del meu poble. No teníem armes. Tots parlaven del referèndum. Jo no sabia què podia significar. Pensava: ‘La guerra és una cosa molt grossa. A mi, no em passarà.’ Els serbis no van acceptar el resultat del referèndum favorable a la independència de Bòsnia. I va començar la guerra. Es van formar petits grups de serbis al marge de l’exèrcit iugoslau, que entraven als pobles de per aquí, mataven, robaven, cremaven. Eren serbis de Bòsnia, no de Sèrbia. Gent com Arkan. Grups paramilitars txètniks. Ells tenien moltes armes i estaven molt ben preparats. Els musulmans vam haver d’improvisar les armes per a defensar-nos.

Una nit vam sentir trets al riu Drina. Els txètniks havien mort tres homes. Un era amic meu, jugàvem a futbol al mateix club. Amb l’ajut d’un serbi respectable, vam anar a recollir els morts del riu. Gràcies a ell, vam travessar una barricada, però després ens van seguir fins al riu. Teníem molta por. Què calia fer? Llençar-nos a l’aigua i fugir? Tranquils, va dir el vell serbi. Si us tireu al riu, dispararan. Si no, jo els puc controlar. Només ens van deixar agafar un cadàver. Els altres dos els van llençar al Drina. En tornant, vam passar per un bar. Era ple de txètniks, amb barbes llargues, amb calaveres, esmolaven ganivets, amenaçant-nos. ‘Qui s’ha de matar?’, deien. ‘Veniu cap aquí! Veniu cap aquí! Entreu al bar a veure la llista dels que moriran.’ Aquella nit vam enterrar el meu amic.

Jo havia vist ja massa coses, i els vells serbis del poble de la meva mare em van aconsellar de fugir a la muntanya. Tres dies o quatre més tard, el 15 d’abril de 1992, els serbis van atacar uns deu pobles, cremant, matant. Els que vam poder vam fugir a uns altres pobles, prop de les muntanyes de Srebrenica. Al final, érem uns tres mil. Massa gent. Poc espai. Sense menjar. A la nit baixàvem a casa nostra a agafar coses per a poder sobreviure. Amb quatre armes comptades vam organitzar la defensa. Ens deien de fer-les servir sense gastar munició, perquè no en teníem! Els grans ens ensenyaven a disparar. Al principi també fèiem còctels. Els joves érem l’avantguarda. Alguns van morir o es van matar entre ells perquè no sabien usar les armes. La meva primera acció va ser defensar una barricada a uns tres-cents metres dels serbis. Tens por, però si no dispares et maten. De mica en mica, vam començar a assaltar pobles serbis per robar armes i menjar i ens vam obrir camí fins al centre de Srebrenica.

Les muntanyes estaven plagades de mines
Les muntanyes eren infestades de mines.

Tothom qui podia fugir dels atacs serbis, de Sokolaj, Visegrad, etc. venia a Srebrenica. De sis mil persones, vam arribar a ser seixanta mil. Allò va ser un infern. No hi havia lloc per a dormir, ni menjar, ni aigua. La sal va ser el problema més greu. Si robàvem una vaca en un poble serbi, ens calia sal per a menjar-nos-la o conservar-la. Ens havien assetjat. Cada dia es moria gent per les bombes. L’hospital no donava l’abast. S’havia acabat l’anestèsia, les medecines. Tallaven cames amb xerracs i et donaven rakia per suportar el dolor. La gent es moria de coses petites, de gana, d’infeccions…Tots vam perdre molts pes. Srebrenica es va convertir en un camp de concentració. Quatre anys, m’hi vaig passar.

L’exèrcit musulmà, l’Armija, va anar agafant força. Assaltava pobles de serbis. Teníem molta gana i res a perdre-hi. Tothom va ser molt valent. L’Armija va créixer més i més. En un any vam recuperar gairebé totes les cases que ens havien pres els serbis. Quan l’exèrcit iugoslau va veure què passava van enviar les tropes. Més tard, va venir el general francès Philippe Morillon. La gent no el volia deixar marxar perquè tenia por. Llavors va declarar Srebrenica zona protegida per la UNPROFOR, i ens van fer lliurar les armes. Vam restat desprotegits. El president de Bòsnia, Alija Izetbegovic, va enviar un helicòpter per endur-se el nostre comandant, Naser Oric, a Tuzla, a signar uns papers. No va tornar mai més. I, finalment, van entrar les tropes de Ratko Mladic. Mentre començaven a separar homes, dones i nens, molts homes, uns quinze mil, un terç dels quals, armats, vam provar de fugir per les muntanyes cap a Tuzla.

Allò va ser un altre infern. Vaig caminar set dies i set nits. Sense menjar, sense aigua. Molts anaven descalços. Els serbis ens disparaven. Hi havia camps de mines i també falsos advertiments per a fer-nos prendre el camí equivocat i capturar-nos. Alguns van beure aigua d’un riu i van tenir al·lucinacions. Crec que hi havien posat verí. No sabies per on anar. Topaves amb grups que no sabies si eren dels teus o dels altres. Et podien matar en qualsevol moment. Era un caos. Molts es van matar entre ells perquè era impossible de distingir-los si no duien uniforme ni eren família. També ens bombardaven. De vegades, ens enviaven un serbi que feia veure que era dels nostres i sabia el camí, però en realitat ens volia fer caure en mans de l’enemic. Molts van caure en la trampa. Al nostre grup se’ns va acostar un home dient que ens podia ajudar, que era musulmà. No sabia la contrasenya. Llavors li vam dir que digués una frase de l’Alcorà i va dir ‘amén’. Però ‘amén’ també es cristià. Llavors, per estar segurs que era musulmà, li van fer ensenyar el penis, que els musulmans tenen circumcidat. No l’hi tenia. I allà es va quedar.

Jo em vaig trobar el meu pare perdut per la muntanya. Ell i el meu germà eren civils. No van agafar les armes. Em va explicar que anaven junts, però que havia caigut un arbre gran i havia causat la desbandada i l’havia perdut. No el vam veure mai més. No en sabem el final. Fa poc, van identificar part del seu cos i el vam poder enterrar a Potocari.

Caminant per la muntanya, m’imaginava que, si arribava a Tuzla, trobaria un món nou, amb mercats on poder comprar menjar, finestres amb vidres, roba maca, un món de somni, encara que, en realitat, jo només volia recuperar la vida normal. En l’últim tram del camí, vaig carregar com vaig poder un ferit, que ara és veí meu. Un cop a Tuzla, no sabia si era lliure i segur o no. Vaig passar dotze anys al camp de refugiats de Mihatovici. Em vaig casar. Tinc dues filles. La gran estudia Medicina. I hem tornat al poble. Encara ara, en aquest país, no sé si sóc lliure i estic segur. Tinc més por ara que no abans, perquè he de protegir la meva família i els meus pares vells.»

Visita familiar al Memorial
Visita familiar al Memorial

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb