Víctimes de Srebrenica

A Srebrenica aflora la tensió. Situada a la República Srpska, a la vora del riu Drina, fronterera amb Sèrbia, té un gran simbolisme per als musulmans bosnians. Va ser l’escenari del genocidi de vuit mil homes, l’any 1995, davant la passivitat dels cascs blaus de l’ONU.

Els serbis de la zona reivindiquen un referèndum d’independència per a annexionar-se a Sèrbia, cosa que origina tensió. Per si no n’hi hagués prou, a les eleccions municipals del mes d’octubre passat, segons els resultats oficials, el serbi Mladen Grujicic fou elegit batlle de Srebrenica. És la primera vegada, des de la fi de la guerra, que un serbi arriba a la batllia.

Una coalició d’associacions de víctimes ha presentat una querella criminal contra els set membres de la comissió electoral de Bòsnia per violacions de la llei electoral, per no haver actualitzat el cens i per haver exclòs les paperetes de vot per correu de dos mil ciutadans. La polèmica revifa la tensió permanent entre totes dues comunitats. A més, les associacions de víctimes denuncien que Grujicic, com molts serbis de la zona, ha fet declaracions negant que les matances del 1995 fossin un genocidi.

Hatizdza Mehmedovic, presidenta de Mares de Srebrenica, en declaracions a AFP, ha retret a la comunitat internacional que no hi hagi intervingut per anul·lar l’elecció. ‘Vam ser traïts per la comunitat internacional el 1995, quan ens van deixar en mans dels assassins, i ens acaben de trair per segona vegada.’ Segons ella, Grujicic no pot governar la ciutat perquè els seus ídols són criminals de guerra com Radovan Karadzic, condemnat a quaranta anys pel Tribunal de l’Haia per genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat.

La sentència de Karadzic, ex-president de la República Srpska durant la guerra, es va saber el 24 de març passat. Les víctimes havien esperat tretze anys perquè el detinguessin i vuit per a la sentència. El procés contra el comandant en cap de les forces que van ocupar la ciutat, Ratko Mladic, detingut el 2011, setze anys després dels fets, encara no s’ha acabat.

Un mes abans de les eleccions, quan vaig visitar la regió, en plena campanya electoral, a Srebrenica es respirava inquietud. Els bosnians es miraven amb recel els pòsters de Putin enganxats a les parets al costat dels candidats locals. Putin fomenta el nacionalisme serbi i, malgrat les conclusions del Tribunal Internacional, ha vetat el terme ‘genocidi’ a l’ONU. I el líder serbi ultranacionalista Vojislav Seselj donava suport al candidat Mladen Grucijic, també negacionista, que, segons les dades oficials, havia de ser el pròxim batlle. Tots aquests moviments són percebuts pels musulmans com una amenaça i una manca de respecte, quan encara no s’ha esvaït el terror de les matances que hi va haver, i resten per trobar entre vuit mil i deu mil desapareguts.

Naus de l'ex caserna dels cascos blaus
Naus de l’ex-caserna dels cascs blaus.

Malgrat la intensa verdor dels prats, la majestuositat de les muntanyes i la calma senyorial de les aigües del bell riu Drina, en aquestes contrades hi ha quelcom terrible que sembla haver quedat impregnat en el paisatge. Una tristesa infinita. El silenci després de la batalla. L’estranya quietud de la natura aclaparada després d’una tempesta. La vida que sobreviu, malgrat l’horror d’allò que ha vist i viscut en el passat. És un estat d’ànim que hi destil·la la gent, barreja de nostàlgia, melangia i resignació. Sorprèn no sentir mai ni una paraula fora de lloc. No veus ni el mínim sentiment de venjança.

La família de Samed Begovic, originaris de Biljaca Bratunac, són dels bosnans de la zona que tornen sovint al seu poble. S’hi han fet una casa, on els avis passen l’estiu. De la casa familiar antiga, gairebé no en va quedar res. L’avi va perdre dos germans i un fill; i l’àvia, a més, el pare i dos germans. Visitem el monument en record dels cent cinquanta veïns morts a la guerra. Impressionen les edats de les víctimes. Molts joves i grans famílies senceres. ‘A Biljaca-Bratunac abans de la guerra hi vivien unes vuit-centes persones, ara n’hi ha cent. Quan jo era petit, a l’escola hi anàvem cinc-cents nens, ara només n’hi ha cinc. Vam obtenir ajudes per a construir la casa –em diu Samed–, però mai no podran compensar el que vam perdre a la guerra. La meitat dels pobles van ser destruïts i han desaparegut, com tantes persones. La meitat de les terres no s’usen. Nosaltres i alguns altres tornem per reconstruir la nostra memòria. El Drina era molt bonic, ara no se n’aprofita res. Els joves no tenen esperança que el país es recuperi, i els vells no tenen diners.’

A l’impressionant memorial de Srebrenica-Potacari es respira silenci i pau. Respecte i dignitat. En una gran roca hi ha esculpits els noms dels pobles que van ser víctimes del genocidi i la xifra 8.372, amb tres punts suspensius. Aquest estiu s’hi han enterrat cent trenta cossos més. Cada any hi ha noves identificacions, i cada 11 de juliol famílies bosnianes de tot el país i de la diàspora es troben a Potocari per enterrar els seus parents. Molt sovint, s’hi presenten grups de serbis radicals per boicotar el silenci i el dolor de les famílies. Han arribat a apedregar els camions que traslladen les restes. Visito el memorial amb Samed Begovici i les seves filles. Preguen davant les tombes del seu germà i del seu oncle.

Travessant la carretera, hi ha el Museu del Memorial. És situat dins les grans naus industrials, avui fantasmagòriques, d’allò que havia estat una antiga fàbrica de bateries a l’època de Tito, i, durant la guerra, caserna dels cascs blaus de l’ONU. Aquí es van concentrar milers de persones pensant que estarien segures. Aquí els serbis van separar els homes i els nois de més de dotze anys, de les dones, noies i criatures. Aquí molts es van veure per darrera vegada. L’interior gèlid de les immenses naus buides preserva el silenci. En una paret hi ha unes grans fotos, precises, molt ben triades. És el preàmbul de la massacre. Hi ha fotos de Ratko Mladic quan va entrar a Srebrenica, somrient, brindant amb xampany amb els comandants dels cascs blaus o acaronant el cap d’un nen petit. I les cares angoixades de les dones davant els soldats, abans de pujar als autobusos. Elles intenten mantenir la dignitat. Ells se les miren impàvids, muts. O giren la cara per a no veure-les. La fotografia d’una pintada: ‘No teeth…? A moustache…? Smel like shit…? Bosnian girl!’ Sembla que és obra d’un soldat holandès i fou trobada als lavabos de la caserna. Una altra: ‘UN. United Nothing’

En una sala es projecta un documentari amb declaracions dels botxins i de les víctimes al Tribunal de l’Haia. Xifres, plànols, filmacions accidentades dels homes fugint per les muntanyes, cares de fred, de por… També hi ha filmacions fetes pels soldats serbis. Amb els anys, han anat apareixent. Mala consciència? Negoci? En una es veu com entaforen en una furgoneta tres nois esquelètics emmanillats a l’esquena. Cops de culata. Maltractament. Odi. Els fan baixar. S’esperen una estona, diuen, per canviar la bateria de la càmera. Els tres nois drets, resignats, tremolosos. Arriba la bateria. En maten dos. Obliguen el tercer a arrossegar els cadàvers fins a una fosa. Maten el tercer, que es desploma dins el forat. Silenci glacial a la sala. Tothom resta hipnotitzat veient passar els crèdits. S’acaben els crèdits. Ningú no s’aixeca. Tothom es manté petrificat mirant la pantalla negra. Algú plora.

Memorial de Srebrenica-Potocari
Memorial de Srebrenica-Potocari

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb