Durant la guerra, Sarajevo va arribar a ser l’onzè districte de Barcelona. La cooperació i l’ajuda van ser molt intenses. Hi ha ONG com la Fundació City to City-Districte 11, agrupacions professionals i una extensa xarxa de voluntaris i associacions que han perseverat en l’ajut durant vint anys. N’és un dels pioners Jordi Rodri, de Trenkalòs-Grups en moviment, una associació que centra l’activitat en Bòsnia. En vint anys, han enviat a Bòsnia uns sis-cents voluntaris per a formar-se, gestionar projectes i resoldre conflictes amb les víctimes de la guerra. Trenkalòs és un pont de col·laboració i sensibilització entre Catalunya i Bòsnia. I, a la vegada, fruit de l’experiència, un espai de reflexió sobre la utilitat i la correcta gestió de l’ajuda humanitària.

Del 92 al 95, Jordi Rodri coordinava grups de voluntaris que recollien productes de primera necessitat per enviar a Bòsnia. A la fi de la guerra, hauria d’haver acabat la seva missió, però van fer un viatge al país, l’any 97, i es va adonar que la seva feina encara no havia ni començat. ‘El que ens vam trobar va superar tot el que ens havíem imaginat. Vam entrar per terra, en jeep, pel nord, per Slavonski Brod, Croàcia. L’impacte visual va ser terrible. Els primers cent quilòmetres no hi vam trobar res sencer. Res. Ni un vidre. Vam veure la dimensió de la destrucció física i humana. La neteja ètnica hi era absoluta. També vam veure Sarajevo destruït, els camps de refugiats, com vivia la gent… Allò no s’acabava amb un acord de pau. I ens vam començar a organitzar.’

Primer de tot, van crear el projecte Dobrodosli (‘benvinguts’) de formació de voluntaris: per a entendre la guerra, l’origen i les conseqüències i com s’hi podien involucrar. ‘Tothom s’ofereix a participar-hi, però no tothom està preparat per a fer-ho. No és igual recollir pots de llet condensada aquí, que anar-te’n allà, en un lloc ple de mines, on la gent s’odia, on entre veïns no saps qui ha assassinat qui… O et trobes amb problemes administratius perquè una zona és sèrbia, o croata o musulmana o, simplement, tot és escrit en ciríl·lic i no entens res. Has de ser professional. La formació és fonamental. Més que saber què has de fer, cal tenir clar què no s’ha de fer. Tens moltes possibilitats d’equivocar-te. Jo tinc un lema: “La cooperació més que difícil, és fràgil. T’arrisques a destrossar-ho tot.”‘

2.- Reconstrucció de Sahbegovici (foto JRodri)_ok
Reconstrucció de Sahbegovici (fotografia: J. Rodri).

Quina reflexió fas, després de vint anys, sobre el concepte d’ajuda que tenim els occidentals? ‘Jo n’estic molt decebut. Sempre anem a posteriori. Quan ja han xutat, anem a veure què passa i diem com s’han de fer les coses. Ara l’ajuda és com una moda. No es tracta de fer una crida a Facebook per anar a Lesbos a veure què es pot fer. Aquesta allau de voluntaris que se’n van a l’estiu a Grècia per ajudar els refugiats, què saben? Què en sabien fa un any d’aquella guerra? Nosaltres, a Bòsnia, ja fa vint anys que treballem en el mateix camp de refugiats: Mihatovici. La guerra de Síria és una qüestió d’estat, el voluntari s’ho ha de pensar dues vegades. I, a més, hi ha les grans ONG professionals, com Metges sense Fronteres. Posa’t en mans de qui en sap i pregunta què pots fer. Et diran que et facis soci i no emprenyis. Tan clar com això.’

A Trenkalòs no treballen amb subvencions, sinó amb petites ajudes d’escoles, associacions diverses i agrupaments escoltes. Els primers set anys o vuit van dur material escolar, roba, medecines i diners per pagar sous de professors i engegar petits projectes. Van anar sabent les necessitats de la gent, desemparada en camps de refugiats a vint graus sota zero, sense aigua potable. I coneixent el terreny: on eren els ponts volats i les carreteres tallades. I aprenent a superar tota mena de problemes de burocràcia policíaca i corrupció fronterera. També van col·laborar amb la fundació L’Educació Construeix Bòsnia, del general Jovan Divjak, i feien de pont entre els refugiats que eren a Catalunya i les seves famílies. ‘Ens vam guanyar la confiança amb la gent d’allà’, explica Rodri. ‘Quan arribes a un lloc de tanta massacre, ja costa que la gent parli, però que t’expliquin la veritat és molt difícil. Et cal saber on hi ha mines, amb qui pots confiar i amb qui no… La confiança d’ells és fonamental per a poder treballar conjuntament.’

Després hi han reconstruït cases i pobles. Sahbegovici, un reducte musulmà a la República Srpska, n’és un exemple. ‘Es la nostra petita victòria’, diu Rodri. ‘Mentre estiguem allà, la neteja ètnica haurà fracassat.’ Han acompanyat els bosnians quan s’han decidit a tornar als pobles arrasats per la guerra, han acompanyat les dones a reconèixer els cossos dels seus desapareguts, les han acompanyades a enterrar els seus morts i, sobretot, han creat un model de relació i col·laboració entre persones que fa que, almenys en algun moment, la seva vida s’allunyi una mica més de la guerra.

La confiança, l’amistat, l’ajuda, suposo que et converteixes en l’esperança d’ells. Això no pot arribar a crear contradiccions sobre els límits de la teva capacitat d’ajuda i les seves necessitats? ‘Això és la part més dura’, reflexiona Jordi Rodri. ‘He vist néixer nens que ja són grans i encara estan en un camp de refugiats, i els seus fills naixeran al camp, i encara busquen el cos del seu oncle, o del germà, o del pare, i et demanen que els acompanyis, i vinga fosses comunes, vinga morts, vinga ossos… menys el seu… És la part més dura. Vas veient com es tornen bojos. Perden la il·lusió per tot. Llavors és quan penses: això tornarà a començar. Per molts d’ells, res no ha millorat en vint anys. Aquesta és la història de Bòsnia. El temps ens ha guanyat i això, personalment, costa molt de superar.’

Per contra, deus percebre més coses positives a causa de la vostra amistat i cooperació de tants anys. ‘Hem aconseguit que alguns rebutgessin l’oferta de treballar per a la màfia. Ens ho han confessat. S’hi han negat quan han vist formes de funcionar com la nostra. Han vist que encara hi ha alguna esperança. Nosaltres proposem alternatives a la violència. En vint anys, hem reconstruït cases, escoles i hospitals, hem portat material als camps de refugiats, hem enterrat els seus morts, hem marcat els camps de mines. Tu creus que un sol d’aquests bosnians que hem ajudat es carregarà una motxilla a l’esquena i la farà esclatar al metro de París?’

Com la veus, la Bòsnia actual? ‘És una societat desesperada. Un polvorí quiet. És la calma tensa d’una guerra. Aquell silenci. Fa més por el silenci que no els bombardeigs. Metafòricament, quan sents les bombes, t’amagues; quan hi ha silenci, surts. Fa angúnia. Una angúnia que jo no m’he tret mai. Com tampoc no m’he tret mai la fortor dels morts. Amb el temps, sembla que tot ha de millorar. I, aparentment, sí. Però l’estrès psicològic de la gent existeix i quan mires endavant no veus res… Entrant a Srebrenica, m’he trobat amb nens de sis anys amenaçant-nos amb el gest de tallar-nos el coll. Si aquests nens no aprenen per ells mateixos com són les coses, no hi haurà solució, d’aquí a no res hi tornarem a ser. És la gran incògnita. Però tenim la sort que avui, amb l’armament que hi ha, fer una guerra no sempre surt a compte.’

2.- Voluntaris de Trenkalòs (foto JRodri)_ok
Voluntaris de Trenkalòs (fotografia: J. Rodri).

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb