Si ets mallorquina i has de presentar un nou disc a Barcelona que ha estat pensat, creat i produït íntegrament a la més gran de les Illes Balears, el lloc elegit no pot ser sinó l’Espai Mallorca de Ciutat Vella. Allà va aparèixer Maria del Mar Bonet, dijous passat, per presentar les nou cançons de L’aigua no cansa, la majoria de les quals inèdites i amb lletra de la mateixa cantant. Aquest nou disc serà el punt de partida de tot un seguit de concerts que començaran el 23 de maig al Palau de la Música de Barcelona, dins el Festival Guitar BCN, i després continuaran fins a final d’any per unes quantes ciutats i festivals dels Països Catalans, incloent-hi València i naturalment Palma.

A la vora dels vuitanta anys, seixanta dels quals pujant a escenaris i baixant-ne, Maria del Mar Bonet es mostra ben vital i plena d’energia. Ni cansa, si fem cas de la resposta del públic, ni es cansa, si tenim en compte que després de gairebé quaranta discs encara té molts projectes de futur. Incansable com l’aigua. Diu que és difícil d’explicar com es fa una cançó i encara més que sigui rodona. Ella escriu molt i desa els texts en un calaix, fins que un dia apareix la música. A vegades és a l’inrevés: primer en surt la música i després hi ha un text que hi encaixa. Confessa que encara passa nervis quan puja a l’escenari, però que després de la primera cançó o la segona es converteixen en alegria gràcies al públic.

Des que fa uns quants anys va decidir de tornar a viure a Mallorca que és més feliç. Quan li pregunten pel futur respon: “Visc al dia i m’agrada viure al dia. Mentre tingui veu cantaré i el dia que no en tingui, deixaré de cantar.” Ara mateix està especialment i visiblement contenta per aquest nou disc, que apareix en format de CD-llibre desplegable i de vinil daurat amb funda de tres pales preciós, dissenyats tots dos amb imatges del fotògraf, cineasta i director de fotografia també mallorquí Pep Bonet. Enregistrat durant els mesos de gener i febrer d’enguany als Estudis Swing de Palma, el publica Blau/Discmedi i compta amb arranjaments de Toni Pastor, que també hi toca el llaüt, i amb la producció de Miquel Àngel Sancho, fundador de Blau i propietari de la botiga de discs Xocolat a Palma.

De manera apassionada, Bonet fa un al·legat en favor del disc com a objecte i com a format indispensable, semblant al llibre, tot i que és conscient que segurament forma part de la darrera generació que encara hi creu i se l’estima. “Sóc com un salmó que neda contra corrent, però és que no sabria fer-ho d’una altra manera. Sé que és un privilegi poder fer vinils i CD com aquest, que es poden tocar, on conviuen la música, la poesia i la fotografia, i esper poder-ne continuar fent, més enllà de les plataformes i els formats invisibles que no acab d’entendre.” I encara afegeix que l’estima de tota la gent que hi ha participat, que és molta, es pot notar en la bellesa del producte final.

L’aigua no cansa és el resultat d’aquest estat d’ànim positiu de la cantant i de la llibertat creativa propiciada per la complicitat dels set músics mallorquins que hi participen i del suport de productors, tècnics, mànagers i resta de gent que l’envolta. Un treball coral, encara que al final qui acabi destacant-hi sigui una de les veus més riques i de llarga trajectòria de l’escena musical mediterrània. Sempre sòbria i mesurada, Bonet reconeix que durant els dos mesos a l’estudi de gravació s’ho va passar molt bé i a vegades es va despentinar una mica. Avui ens presenta cadascuna de les cançons ben pentinada, elegantment vestida de fosc i amb un gran anell turc comprat a València que es destaca a la mà dreta.

Blaus i blaus
“És una cançó amorosa, de memòria d’un amor passat. L’inici enllaça amb cançons populars com ‘Enamorat i al·lota’. Quan t’has estimat molt amb una persona, aquest amor no s’hauria d’acabar mai, però la vida ens mostra que no és gens fàcil. La gent es baralla i discuteix. Amor i desamor sempre van plegats. Jo m’estim molt els meus amors. Rubén Capilla ha fet un videoclip preciós d’aquesta cançó, en què es barregen els dibuixos amb pinzell sobre paper amb els dibuixos fets amb un pal a la sorra de la platja un dia que feia molta ventera.”

S’aigo no
“L’aigua és un element que sempre m’ha agradat molt i que és present a la poesia, la música, la pintura, l’amor, les catàstrofes… En aquesta cançó, basada en la música popular mallorquina, l’aigua té un sentit dolorós, que evoca alhora la tragèdia de la gota freda i la violència contra les dones. És una cançó de protesta, però no és la meva protesta, sinó la de la gent. Al País Valencià no s’ha fet justícia encara i els polítics amaguen el cap sota l’ala i falten al respecte a les víctimes i els seus familiars. I les matances de dones són una autèntica bestialitat.”

Sa ximbomba
“Com a bona mallorquina, ‘Sa ximbomba’ sempre m’ha acompanyat i ara volia recuperar aquesta cançó popular mallorquina, que ja havia enregistrat al començament, i donar-hi un nou so.”

Nit
“Aquesta cançó és feta a partir dels versos d’Alcmà de Sardes, un poeta grec del segle VII aC, musicat i adaptat pel cantant italià Mauro Pagani. En un recital que va fer Pagani a Barcelona el 2013, vaig cantar ‘Nit’ amb ell i me’n vaig enamorar, per això ara l’he volguda adaptar al català.”

L’arbre campaner
“Hi parlo d’un arbre que tinc al pati de casa meva a Mallorca, que és una mica verinós, però que desprèn un perfum exquisit. Les contradiccions de la vida.”

Cançó dels disbarats
“Aquesta cançó és feta a partir del record d’una cançó que vaig aprendre de petita d’un amic menorquí del meu pare. En recordava el principi i el final, però no he estat capaç de recuperar ni trobar la part d’enmig, o sigui que vaig decidir d’inventar-me-la i fer-hi aparèixer una colla de peixos, una sirena i fins i tot un turista despistat. Ens ho hem passat molt bé enregistrant-la. A Menorca i Mallorca hi ha una llarga tradició de cançons surrealistes i absurdes.”

Blaus i sol de roses blanques
“És un fragment del poema ‘Final de la missa de pre-santificats’ de Blai Bonet, a qui vaig conèixer de petita. Me l’estimo molt i en el centenari del naixement hi havia d’haver una cançó amb lletra seva. És molt curta, només n’he agafat tres versos dedicats a la primavera, esplèndids, i quan els cant sóc feliç. Toni Pastor ha aconseguit de convertir aquest poema en un bolero, un bolero autèntic, que és un gènere musical tradicional de Mallorca que forma part del ball de bot.”

L’aigua no cansa
“És una cançó molt curta, que dedic en homenatge al poeta i folklorista Rafel Ginard Bauçà, el pare Ginard. En un llibre que parlava de la seva infantesa deia que la música popular era com l’aigua perquè no cansa, i és ben veritat. Durant prop de quaranta anys, aquest pare franciscà va recopilar un tresor únic: més de 20.000 cançons i més de 50.000 variants, el recull més gran que s’ha fet en català i un dels més extensos del món. Si no existís aquest cançoner en quatre toms, jo segurament no seria cantant.”

Lluna de pau
“La cançó que clou el disc és diferent, sobretot perquè l’acompanyament musical és un piano sol, que toca el cubà José María Vitier, conegut perquè va fer la banda sonora del film Fresa y chocolate. Aquesta cançó és com una oració contra la guerra, la vaig escriure durant la primera guerra del Golf, perquè vaig tenir la sensació que el clima bèl·lic arribava a la Mediterrània per quedar-s’hi. També és una cançó de suport a Cuba, aquest país que ara ha de resistir els atacs del gran dictador mundial. De petita, la meva mare em deia que la lluna plena sobre la mar era una lluna de pau, i després he sabut que en molts pobles del món la lluna plena és un símbol de pau.”