Vista general de Sahbegovici

La carretera que va de Sarajevo a Sahbegovici, a una hora de distància, travessa les muntanyes de Romanija. Fa uns sis anys, en aquests boscos, els llenyataires van trobar-hi una fosa amb quaranta-sis morts. ‘L’any 1999, la carretera era feta un desastre: cotxes cremats, no hi havia indicadors, fatal… No me’n vaig adonar i ja trepitjava el poble. No en quedava res. Només esbarzers, runa i cendra. Ni una casa. Havien estat cremades i dinamitades. No hi havia ni camí per a arribar-hi’, m’explicava Jordi Rodri a Barcelona. El poble és a prop de la ciutat de Sokolac, un dels feus més radicals i sanguinaris dels serbis de Bòsnia. Els voluntaris de Trenkalòs van decidir de reconstruir el poble en homenatge als bosnians que volien tornar a una zona tan hostil i, també, per contribuir a esborrar els resultats de la neteja ètnica.

Al principi també hi va col·laborar l’ACNUR i, després, van rebre ajuts d’ajuntaments catalans i de la Generalitat. Avui, després de molts anys de feina, Sahbegovici ha renascut entre la runa. Una part dels seus habitants hi han anat tornant, vencent la por i els records de la guerra. Hi ha quaranta cases, deu de les quals són habitades tot l’any. Però el record del dia que van haver de marxar és inesborrable. ‘L’atac contra el poble era imminent. Un amic serbi ens va avisar i ens va indicar els camins per a fugir i no caure en mans de les patrulles sèrbies. Estava agraït perquè els musulmans de Sahbegovici havien salvat la vida del seu pare a la guerra mundial. No vam tenir temps de res. Vaig agafar la família, la tambura [‘llagut’] del meu pare i les escriptures de les propietats, i ens vam escapar cap a Sarajevo’, m’explica Sead Durakovic. ‘Acabàvem de fer-nos una casa nova, aquí mateix. Mira. No en va quedar res. Però tots vam poder salvar la vida.’

Sahbegovici és avui un poble de muntanya preciós, amb horts, arbres fruiters i ramats de bens. Un paratge ideal per al turisme rural. Hi ha moltes cases decorades amb pintures murals al·legòriques, idea dels joves catalans que es van encarregar de l’encimentat exterior. ‘Els projectes que fem allà, tenen dues cares’, m’explica Jordi Rodri. ‘El benefici del treball és per als musulmans del poble, però el guany econòmic –compra de materials, eines, un tractor, etc…– és per als serbis dels voltants. Ajudem els uns, però se’n beneficien tots. És una manera d’entendre que separats no se’n sortiran. Allà sempre han estat junts. Crear ara una divisió és tan artificial que el territori no ho pot assimilar.’

Sahbegovici és el símbol d’un futur de convivència i un pont amb el passat. La destrucció humana no pot esborrar la història. Hi ha la vivència, el testimoni dels seus habitants, que no s’esborrarà mai, i la petja de la història. Concretament, un cementiri otomà, al costat d’un cementiri bogomil, els càtars dels Balcans, una secta cristiana del segle X, eliminada pels bizantins, que posava en qüestió els dogmes i el paper de l’Església. Dos tresors arqueològics que remeten a l’origen dels bosnians. Dos tresors culturals de futur incert, creuen alguns, si un dia totes aquelles terres passessin a mans sèrbies. El cementiri bogomil té un centenar de tombes o més. Resta pràcticament intacte. En un altre país europeu hauria estat catalogat i estudiat pels científics, sota la protecció del patrimoni cultural de la UNESCO, però som a Bòsnia, en un poblet musulmà de muntanya, perdut en un forat negre político-administratiu dissenyat a Dayton que s’anomena República Srpska.

Sahbegovici. Pintures murals
Sahbegovici. Pintures murals.

‘Sahbegovici és la nostra petita victòria’, conclou Jordi Rodri. ‘Mentre hi siguem, la neteja ètnica haurà fracassat. Hem après com es guanya la neteja ètnica. Pot semblar presumptuós, però no ho és. Cada any constatem aquella realitat.’

Sead Durakovic, l’ànima del poble, ha treballat amb molts cooperants i voluntaris catalans. És dels homes més forts, simpàtics i, a la vegada, més tendres, que he conegut en anys. Un conversador incansable. Durant un any i mig, va prendre les armes per defensar Sarajevo. ‘Jo no tenia por. La part pitjor de la guerra és el pànic. Si l’enemic el detecta, malament. Has d’espavilar-te. Aprendre a provocar pànic a l’altre. Com que estàvem assetjats i l’enemic ens envoltava, no teníem por de morir. A la guerra només penses a menjar i matar. Ets un altre home, tens un altre cor, ets diferent, ets un animal. Cada dia morien companys, allò no portava enlloc, me’n vaig cansar. Estava sol. La dona i els fills vivien refugiats a Galícia.

Vaig parlar amb el meu superior i em vaig escapar per l’aeroport, travessant la pista. No vaig voler passar pel túnel, com fèiem amb les armes o amb els ferits. Sóc massa gros, jo, i no m’agrada anar per sota terra. Em fa cosa. Sóc així. Em vaig ficar una granada a la butxaca i a córrer. Si m’agafaven, abans no em torturessin, volàvem tots. Un casc blau francès em va cridar l’alto. Jo el vaig insultar en bosnià i ell em va deixar. No va fer res. Vaig caminar tres dies fins a arribar a Split i allà vaig agafar un avió cap a Galícia, on em vaig reunir amb la família.

Ningú no va guanyar la guerra. Tots vam perdre. No tenim país. Jo crec que som a la mitja part del partit. Esclatarà. No sé quan. Però nosaltres no teníem enlloc més on anar. Només tenim això. Els serbis i nosaltres hem de conviure. Sempre hem estat junts. Després de la guerra i l’exili, el 1996, vam tornar a Bòsnia, i ara hem tornat al nostre poble, a Sahbegovici. Saps per què? Perquè l’ànima sempre és del teu país. Lluny de casa, riure no és igual.’

9.-Vida quotidiana
Vida quotidiana.

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb