Camp de refugiats de Mihatovici

A Bòsnia, vint anys després de la fi de la guerra, encara hi ha gent desplaçada pel conflicte i la neteja ètnica, que viuen com a refugiats. Al camp de Mihatovici, prop de Tuzla, al nord del país, malviuen els darrers refugiats que van sobreviure a la massacre de Srebrenica. Qui els havia de dir, si estaven sota protecció de l’ONU, que, en cas de salvar la vida, vint anys després, acabarien lluitant per sobreviure en un camp de refugiats, dins del seu propi país? Viuen sota mínims, en precàries casetes prefabricades, en la provisionalitat total, amb l’angoixant rutina quotidiana de buscar-se la vida. No paguen lloguer i tenen un mínim d’electricitat gratis. L’autobús més proper està a un quilòmetre i mig.

L’Esad Mehmedovic tenia cinc anys quan va començar la guerra. La seva família es va desplaçar a un camp de refugiats a Hongria. Ara viu aquí , amb la seva mare, Aisa, i el seu germà, Mohammed. “És com si la guerra hagués acabat ahir. Les condicions són les mateixes. No han canviat en absolut. Aquí la gent se sent abandonada. Passen els anys i no ens en sortim. Em preocupa el futur. Si un dia treballo, he tingut sort. El pitjor és que potser no tornaré a treballar fins d’aquí a deu dies. Faig feines físiques, de paleta, de llenyataire. Per una jornada de deu hores, em paguen un euro i mig per hora, màxim…! Com vint anys enrera, o menys. Però, llavors, els aliments eren molt més barats que avui. Com sobreviuré? Ja em faig gran. Crec que res no canviarà. La meva vida serà sempre així. Sento que no pertanyo a cap lloc“.

Una senyora m’explica que el seu marit treballa fóra del camp, en una empresa de seguretat. Cobra cent setanta-cinc euros al mes que només li arriben per comprar menjar i medicines. A la farmàcia, gasta setanta-cinc euros mensuals. Té un fill epilèptic, que ha d’assistir a una escola especial, i una mare amb problemes mentals. Moltes dones que han sobreviscut Srebrenica tenen problemes psicològics. Ella no vol tornar al seu poble perquè encara és més difícil per a ells trobar feina allà. A més, no se sent segura quan hi va. Un veí seu era un conegut criminal de guerra serbi i ja està en llibertat.

El camp de Mihatovici es va construir amb ajuts internacionals a corre cuita l’any 1995. Semblava que havia de ser provisional, però ha esdevingut un nou assentament de població. La provisionalitat s’ha convertit en precarietat. Les cases no tenen aigua potable. Per beure, encara s’ha d’anar a buscar aigua a la font. A un quilòmetre. Les instal·lacions elèctriques són un desastre. Les parets i els sostres són de materials dolents, generen goteres i humitats, i les finestres no tanquen bé. A l’hivern, cada casa és un congelador. S’arriba a temperatures de vint graus sota zero. Els nens solen tenir malalties respiratòries. L’aire està contaminat pel fum de les indústries de Tuzla i les mines de carbó a cel obert, o de la crema d’escombraries, i de les cuines i estufes de carbó, per escalfar-se.

Aisa Mehmedovic, davant la casa familiar
Aisa Mehmedovic, davant la casa familiar

Al principi, al camp hi vivien unes dues mil persones, deu familiars a cada apartament, dues famílies per casa. Compartien cuina i lavabo. Amb els anys, bona part dels refugiats ha pogut mig refer la seva vida. O s’han tornat a establir en els seus pobles prop de Srebrenica, vencent la por i el record de la tragèdia, o han prosperat i s’han pogut establir prop de Tuzla o en altres regions del país. A Mihatovici, ara hi viuen unes cinc centes persones, de les quals no totes són refugiades. També s’hi ha instal·lat gent sense sostre i amb problemes socials. L’ambient del camp ha canviat considerablement en aquests anys. Abans estaven ben organitzats. Ara, els que queden, ja no tenen gaire possibilitats d’ajudar-se entre ells. La majoria no treballa o fan feines ocasionals i molt mal pagades. La pobresa dificulta les possibilitats de moure’s. A més, tornar als seus pobles arrasats per la guerra, ara en territori de la República Srpska suposa, de vegades, haver de conviure amb els assassins dels seus familiars. A molts, els terroritza. Pobresa i por són els dos factors que els encadenen al camp.

Zinahida -Mara- Mustafic és de Bratunac-Voljavica. Ella tenia catorze anys quan va començar la guerra. És l’única supervivent de la seva família. Li van matar el pare, la mare i cinc germans. Encara té un germà desaparegut. Ella va arribar aquí en un camió de l’ONU. Viu a Mihatovici des de llavors, amb la seva filla Ramira, de disset anys, nascuda al camp. “Han estat massa anys sense saber la veritat. Tinc problemes nerviosos. La meva filla m’ajuda a superar els moments durs. Com puc tornar si van matar els meus cinc germans? Tindria por que ara matessin la meva filla”, diu Mara. I la seva filla la recolza: “La meva mare té por fins i tot quan anem als funerals de l’11 de juliol. Els que han tornat tenen por, però no tenen altre lloc on anar. Cada nit, quan van a dormir, tenen por. Quan els serbis celebren una festa i s’emborratxen, passen amunt i avall en els cotxes fent el símbol txètnik, alçant tres dits. Ho fan per atemorir-nos.”.

Izet Bajramovic va perdre una cama durant la guerra. Avui és un dia especial. Està emocionat perquè acaba de rebre una cadira de rodes enviada des de Barcelona pels amics de Trenkalòs. No sap com correspondre i es desfà en invitacions a cafè, rakia i coca-cola. Agraeix de tot cor que hi hagi gent que, des de fa tants anys, faci tants quilòmetres per ajudar-los, per parlar amb ells, per sentir les seves històries.

“He passat per molt, jo. Tinc sort de seguir viu”, comença a relatar Izet. I a a poc a poc, ens anem endinsant en les tenebres de la seva història. Hi ha molts morts, i una imatge que es repetirà tota la tarda. La del seu dit índex fent el senyal de tallar el coll. Quan els serbis van atacar el seu poble, Poljak, ell va poder fugir i amagar-se. En tornar, va veure que havien assassinat, degollats, el seu cosí i la seva dona. Hi havia també cadàvers cremats, que els gossos s’estaven menjant a queixalades. No els van poder enterrar fins que va ser fosc. Tenien por que els serbis tornessin a atacar.

Ell va perdre la cama per una ferida de bala. La descripció que en fa de l’hospital de Srebrenica és dantesca: ferits i més ferits que arribaven, cossos per terra, mares cridant i plorant… Ell va pensar de llençar-se per la finestra si entraven els serbis. El van traslladar a Tuzla en helicòpter. No sabien res de la mare. Va demanar al seu germà que si trobava la mare morta que l’enterrés correctament perquè no se la mengessin els gossos. Finalment, la va trobar viva a Tuzla i ella li va explicar el que havia sofert. “Li van pegar, la van violar, li van fer de tot…”, recorda Izet amb la veu trencada. “Poc després, va morir. No va viure gaire més. Volia enterrar-la a Srebrenica, però llavors encara no es podia. El meu pare reposa allà i la meva mare, aquí”.

En acomiadar-me de la seva dona, Izet em diu que el germà d’ella està desaparegut. És de Bijeli Potok, prop de Zvornik. Allà van assassinar vuit-cents musulmans en una setmana. Molts no els trobaran mai. Potser els van llençar al Drina. “Podem escoltar la història”, em diu Izet amb llàgrimes als ulls, “però no podem imaginar com va patir tota aquella gent. Aleshores, no hi havia reporters per filmar-ho. Mai no ho sabrem, el que van patir. Ja és tard. Els morts no parlen. No poden explicar-ho”.

Carrer de Mihatovici
Carrer de Mihatovici

 

Articles de la sèrie:
Bòsnia, sobreviure a la pau
Trenkalòs, vint anys d’ajuda
‘El meu poble s’ha consumit’
Tensió i dolor a Srebrenica
‘Encara no sé si sóc lliure i estic segur’
L’últim camp de refugiats
‘Quan vam tornar, no hi havia ocells’
La vall de la mort
Sahbegovici, vèncer la neteja ètnica

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb