06.02.2025 - 21:40
Fa pocs dies Ricard Chulià va comentar que, a Alacant, em sembla recordar que deia que el 2% de les trucades al telèfon d’informació de la ciutat exigien de ser respostes en català. Algú pot dir que és molt poca cosa, però d’una manera molt intel·ligent ell gira la truita. L’ajuntament fa tant com pot per dissuadir els alacantins de fer servir la seua llengua. Per tant, mantenir-s’hi fins a l’últim minut exigint amb fermesa el dret de ser atès en català és una tasca que reclama molta paciència, perseverança i decisió i que indica que alguna cosa es mou.
Per explicar què pot ser que passe, Chulià afegia un comentari que m’ha cridat molt l’atenció, perquè podria respondre a una vella inquietud meua de fa anys. Diu que la gran diferència entre el passat i el present és que en el passat podíem ser valencians, catalans, per pura inèrcia. Sense consciència de ser-ho, com qui diu. Mentre que ara hi ha, per primera vegada, una massa de ciutadans que ha estat obligada a fer una tria conscient de no ser espanyols, al sud, o francesos, al nord, i que amb això han superat aquesta fase de “ser per pura inèrcia”, per passar a ser activistes compromesos. Amb un comportament social i, no cal dir-ho, polític que ja no hi té res a veure.
L’aguda observació de Chulià crec que es pot ampliar perfectament al conjunt del país, i fins i tot diria que encara és molt més visible avui al Principat.
Ser català fins fa poc era una qüestió, per a la majoria de la població, de pura inèrcia, que no implicava molèsties especials ni reclamava una militància permanent. En canvi, d’ençà del 2017 això ha canviat radicalment i avui ha emergit una base de població que ja no es mou per la simple inèrcia, sinó per la voluntat explícita de ser. I que, conscient que això reclama una confrontació –també– personal, la practica. El català inert, per exemple, es passa a l’espanyol sense ni pensar què fa; el català que ja no es mou per inèrcia s’hi manté confrontant-se. Crec que s’entén què vull dir.
El debat és suggeridor i podria aclarir –si més no, això barrine aquests dies– una vella pregunta que m’he repetit de fa anys. Per què els Països Catalans i el País Basc no hem seguit el camí, cronològic, de la resta de nacions europees?
Alguna vegada ja us he explicat que tinc a casa una de les primeres edicions de la Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili. L’obra va ser escrita entre el 1912 i el 1914, en un moment particularment mogut de la història d’Europa, i Rovira hi descriu de manera excel·lent l’emergència de tot de reivindicacions nacionals de cap a cap del continent. Allò que sempre m’ha impressionat és llegir la llista dels països objectes d’estudi i descripció del periodista i polític tarragoní.
Rovira, el 1914, ens parla de l’intent d’una vintena de pobles europeus d’aconseguir un estat propi. Hi ha situacions que descriu i que no són ben bé nacions, sinó moviments irredemptistes –en àrees com ara l’Epir grec o la Transsilvània hongaresa. Però, en general, Rovira escriu sobre nacions que en aquell moment no eren països independents i que lluitaven per ser-ho: Albània, Armènia, Bohèmia (l’actual Txèquia), Croàcia, Eslovàquia, Finlàndia, Hongria, Irlanda, Lituània, Macedònia, Polònia, Sèrbia, Ucraïna… i “Bascònia” i Catalunya.
Parlem, doncs, de tretze nacions que ara fa un segle no tenien estat propi i que avui són perfectament independents. I de dues, Bascònia i Catalunya, que cent anys després som les úniques que continuem sotmeses –Rovira estudia també el cas de Flandes, però aquest és molt peculiar, car els flamencs en definitiva han decidit que la seua opció és apoderar-se de l’estat belga i minoritzar els valons.
Què m’impressiona sempre que repasse aquest llibre? M’impressiona veure que a la llista sols Bascònia i Catalunya continuem al mateix lloc. És veritat que avui hi ha conflictes que Rovira no va preveure, com ara a Galícia, Còrsega, Escòcia, Kossove o les Fèroe, per a dir-ne alguns. I nacions que han arribat a tenir un estat propi malgrat que per a un periodista tan ben informat com Rovira i Virgili no comptaven en aquell moment –d’Eslovènia a Bielorússia o Bòsnia. Però la pregunta que sempre em faig és com i per què caram, dels setze casos que Rovira va estudiar, tan sols Bascònia i Catalunya continuen, continuem, sense assolir la condició d’estat que han assolit tots els altres. I, encara més, com és que les dues úniques nacions que no fan el pas són les sotmeses a Espanya –cosa que no pot ser de cap manera casualitat.
No tinc encara cap resposta a la pregunta, però crec que l’aguda reflexió de Chulià obre una via d’investigació molt interessant: és possible que la baixa capacitat nacionalitzadora d’Espanya haja permès, a diferència de la resta d’Europa, una supervivència de les dues nacions per pura inèrcia, quan les altres s’han trobat confrontades a decisions més de vida o mort i, per tant, se l’han haguda de jugar i fer-se independents?
Si és així, que sospite que ho és, el 2017 i tot allò que va passar durant l’octubre republicà seria el tall epistemològic definitiu en la progressió de la nació catalana. Això ho intuíem tots, però es podria demostrar per aquesta bifurcació entre la inèrcia i la militància. I obriria una etapa completament nova marcada explícitament pel rebuig conscient a l’espanyolitat –cosa que, a més, pot ser superadora fins i tot de les diferències que puga haver-hi, dins el nostre país, sobre quin és l’abast territorial de la nació política.
PS1. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué La tertúlia proscrita, molt centrada en les eleccions al Consell de la República que comencen aquest cap de setmana. Podeu mirar-ne el vídeo.
PS2. Si ahir vàreu poder llegir les opinions de Montserrat Duran i Jordi Castellà, avui podeu completar la llista dels candidats amb les de Toni Comín i Jordi Domingo.
PS3. El 6 de febrer de 2024, al matí, un bloc de cinc plantes del carrer del Canigó de Badalona es va esfondrar, i això va desfermar una reacció en cadena que va afectar totes les plantes del pis i va matar els veïns que en aquell moment hi havia als menjadors de casa seua. Un any després Arnau Lleonart ens explica en aquest reportatge que molts veïns continuen sense casa ni tenen el finançament per a resoldre la situació.
PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem, perquè 25.000 lectors expressen el compromís i la solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem, fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
