“Ho parlem” o “en parlem”?

Els catalans no “parlem les coses”, sinó que “parlem de les coses”. Això ho hem de tenir present en la substitució pronominal, que hem de fer amb el pronom en:*

—Parlem de la qüestió → Parlem-ne (o En parlem).

Aquest és l’ús genuí del verb parlar. Però, darrerament, per influència del castellà, sentim, com més va més, frases com ara aquestes:

—Ho hem de parlar amb en Joan (caldria dir: N’hem de parlar amb en Joan).

—Això, parlem-ho després (caldria dir: D’això, parlem-ne després).

—Aquestes coses, parleu-les vosaltres (caldria dir: D’aquestes coses, parleu-ne vosaltres).

D’on prové l’errada? Dient les frases en l’ordre habitual i sense pronominalitzar, tothom fa servir la preposició de (Parlem de moltes qüestions i no pas *Parlem moltes qüestions). Això també és així en castellà (Hablamos de muchos asuntos). Però a l’hora de convertir el complement en un pronom, el castellà, com que no té en, ha de recórrer al pronom de complement directe (Lo hablaremos más tarde). Aquest ús del castellà contamina el català, i per això molta gent acaba dient Ho parlarem més tard.

Compte: quan el verb parlar vol dir “emprar tal o tal idioma”, sí que és transitiu i duu pronoms de complement directe:

—Parla molt bé el francès → El parla molt bé.

* Els diccionaris normatius –a parer nostre, innecessàriament– han acabat admetent aquests usos:

DNV: v. tr. [amb el complement directe pronominalitzat] Tractar (un assumpte) com a tema de discussió. Ja ho hem parlat i hem arribat a un acord.

DIEC: v. tr. [LC] [amb una expressió de valor anafòric com a complement directe] Abordar (un assumpte). No hi insisteixis més: ja ho hem parlat abans. Aquestes coses ja les parlarem a la reunió.