“Fer olor”, “olorar” i “ensumar”: què vol dir cada cosa?

De segur que més d’una vegada heu sentit una frase com aquesta:

—Aquesta carn olora malament. No te la mengis.

Això és incorrecte: les coses no poden olorar, perquè no tenen nas.

Tampoc no són correctes frases com aquesta:

—Olores molt bé. Quina colònia t’has posat?

Tant en aquest cas com en l’anterior, la incorrecció és fer servir olorar amb el significat de ‘desprendre una olor’: en la primera frase, l’olor d’una carn; en la segona, l’olor d’algú. Simplement hem de canviar olorar per fer olor.

—Aquesta carn fa mala olor. No te la mengis.

—Fas molt bona olor. Quina colònia t’has posat?

Olorar vol dir ‘aspirar aire amb el nas per sentir l’olor (d’una cosa)’:

—Olora aquesta flor.

—Olora aquest menjar, que no sé si és bo.

Per tant, les persones i els animals oloren si aspiren pel nas, no pas si desprenen olor.

Per una altra banda, ‘aspirar amb força l’aire pel nas’ és ensumar, verb que en principi és intransitiu:

—Ensumeu: no sentiu l’olor del bosc?

Afegim-hi encara que quan una olor no és bona, la solem anomenar pudor (més que no pas “mala olor”).

—Aquesta carn fa pudor.

—Hem d’eliminar la pudor d’aquest lavabo.

Hi ha uns quants mots que volen dir pudor: ferum de bestiar, tuf de cera, fetor de clavegueres, fortor d’un celler, bravada de vi. I també bafor, brafada, resclum, sentida, socarrina…

El verb oldre (viu al País Valencià) significa ‘olorar’ i també ‘fer olor’.

—Va oldre aquella substància.

—La cambra ol a resclosit.

Finalment, recordem que hem de dir olor de (o pudor de) i no pas olor a (ni pudor a).

—Se sentia olor de roses (no: “Se sentia olor a roses”).

—Fa pudor de podrit (no: “Fa pudor a podrit”).