El 14 de setembre de 1946 les illes Fèroe van fer un referèndum d’autodeterminació i el van guanyar. Durant la guerra mundial, l’ocupació alemanya de Dinamarca havia obligat el Regne Unit a envair-les per protegir les rutes estratègiques de l’Atlàntic nord i els feroesos van pensar que era la seua oportunitat. El sí va guanyar amb el 50,73% dels vots. Quatre dies després, el parlament de les Fèroe va proclamar la independència, però dos dies més tard Dinamarca va aplicar una mena de precedent del 155. El rei hi va enviar la policia, va dissoldre la cambra a la força i va convocar noves eleccions el 8 de novembre.

En el paral·lelisme que es podria establir entre què va passar a les illes Fèroe el 1946 i què va passar a Catalunya el 2017, la diferència arriba en el moment de les eleccions forçades. A les Fèroe la població va canviar de pressa de parer i va votar els partits que defensaven la unió amb Dinamarca, que van aconseguir el 58% dels vots. A Catalunya, en canvi, ningú no es va fer enrere i els partidaris de la unitat d’Espanya van perdre les eleccions, amb només el 42% dels vots. Imagineu-vos on seríem avui si Ciutadans, el PSC i el PP haguessen aconseguit el 58% dels vots el 21-D. I penseu en el valor immens de què vàreu fer llavors i feu ara.

Com molts lectors sabeu, procure fer un parell de debats la setmana per escoltar què pensa la gent, que crec que és la primera obligació de tot periodista. He aprofitat la precisió del Calendar per comprovar les xifres i d’ençà de la proclamació de la independència i l’aplicació del 155 n’he fets 177, d’aquests debats. D’ençà del 2 de novembre de 2017 a Badalona fins divendres passat a Montornès del Vallès. No sóc capaç de saber quants milers de persones he vist en aquests actes on sempre en prenen la paraula quinze, vint o trenta, però sé que sempre han parlat de la manera com s’ha de tirar endavant i guanyar. Les grans manifestacions de Brussel·les, Madrid i Estrasburg, més la Diada i unes quantes marxes més, dues vagues de país reeixides, la victòria a la Cambra de Comerç, el creixement del sindicalisme independentista i, evidentment, les tres victòries seguides aquestes tres darreres eleccions són indicadors més que notables de la capacitat de resistència i de la voluntat de llibertat del poble de Catalunya. Com s’han aguantat les provocacions contra els llaços, les decisions arbitràries de la justícia i de la junta electoral, les detencions inexplicables dels Mossos, la capacitat de passar per damunt de la brutal campanya de manipulació informativa de què som objecte o de superar els errors dels nostres polítics només poden admirar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta capacitat sostinguda del moviment independentista per a tirar endavant –li posen què li posen al davant– no l’he vista mai enlloc. Ni on les revolucions han triomfat ni on han estat derrotades.

I no parle en abstracte, que sé quin cost té això per a cadascú. Quan un grup de mossos em va convidar a parlar al departament, encara en ple 155, i l’acte va ser prohibit, una munió de gent va envair la cantonada i el carrer per fer-lo sense permís. Jo només parlava, però al meu costat hi havia una gent, amb el megàfon a la mà, amb una foto del conseller legítim i desplegant una pancarta per la independència jugant-s’hi el sou i la feina. Era el 8 de maig de 2018. Abans, el 28 de febrer ja havia participat en un acte inoblidable, a l’auditori de l’Hospital Clínic de Barcelona, on vaig veure per darrera vegada en llibertat el conseller Romeva. L’auditori era ple de gom a gom de gent que se significava enmig de l’ambient de terror repressiu que s’hi respirava. Càrrecs importants que es posaven al costat correcte, sense amagar-se’n, sabent que l’endemà mateix podien ser víctimes de represàlies. El 14 de març em van convidar a la Maternitat en un acte en favor dels presos i em vaig sorprendre de veure que als despatxos hi penjava el retrat del president legítim, Carles Puigdemont. Desafiant. El 18 d’abril vaig anar a Dosrius, una de les poblacions on la policia va pegar més durament el Primer d’Octubre i encara no m’he recuperat de la impressió que em va causar la valentia que demostrava aquella gent.

Tot això que ara ens passa és extraordinari i ens deixarà marcats per sempre, positivament. Recorde un 18 de juny, en què em varen fer parlar en l’acte de cada dilluns a Gràcia en favor dels presos i la impressió que em va causar el pare de Jordi Sànchez, amb qui vaig tenir la sort i l’honor de parlar uns quants minuts, asseguts en un bar. I quan vaig anar a Amer, el 30 d’agost, i la conversa amb la família del president Puigdemont, que no és el primer exiliat ni represaliat. El 26 de novembre vaig tenir la sort d’acompanyar Josep Casulleras a la presentació del seu llibre al costat d’Aamer Anwar, Jaume Alonso-Cuevillas i Neus Torbisco. I encara recorde la mirada de la gent a l’advocat escocès quan eixíem d’un Teatre Poliorama ple com un ou. A Gurb, el 6 de febrer, ja enguany, em va sorprendre la contundència de les accions que fan cada setmana i els projectes que inventen constantment. I a Gandia, sis dies després, em va sorprendre de trobar-me com volia guanyar tanta gent. A Perpinyà, el 23 de febrer, eixint del debat, un xicot que no parlava català em va demanar on podia trobar un llaç groc com el que jo duia a la jaqueta i evidentment li’l vaig regalar. El 5 de març vaig tenir el goig de trobar-me amb Jordi Puig, que ha fet la volta amb cadira de rodes als Països Catalans, i em van deixar absort les anècdotes que m’explicava, poble a poble. I el 22 vaig anar a escoltar Miquel Gil i em vaig trobar de sorpresa Txell Bonet amb el seu fill petit, gaudint de la música, destruint la gàbia on els presoners la voldrien tenir a ella i tota la família. I Miquel, que mai no dedica cançons, gairebé plorava de ràbia dedicant el concert al conseller Lluís Puig.

Podria continuar i continuar durant hores, però crec que s’entén què vull dir. Si poseu aquest relat de dignitats que he intentat enfilar de costat amb el de què ha fet la nostra classe política, la diferència és tan gran que esfereeix. Els valors són tan diferents que fa plorar. La decisió i la generositat és tan descompensada que indigna. El 21-D, amb aquell vot tan diferent del de les Fèroe, les urnes varen reclamar la restitució del govern legítim encapçalat pel president Puigdemont i la continuació de l’envit per a fer real la República independent de Catalunya. On hem arribat, ja ho sabeu tots.

Les decisions adoptades arran de les darreres eleccions, els pactes absurds de tots tres partits independentistes, són d’una inconsciència i d’una immoralitat que encén en flames. No és nova la cosa, però segurament no es pot aguantar més temps. La ciutadania fa un any i mig que lluita sense defallir i ells fa un any i mig que es barallen, s’insulten, s’amenacen i denigren el vot de l’independentisme i l’esforç de la gent. És evident que no tots els polítics són iguals i que n’hi ha alguns d’especialment rosegats per l’odi. Però la realitat és que tots han caigut de quatre grapes en l’estratègia de la divisió i que cap no sap com eixir d’aquest cercle monstruós. De manera que ha arribat l’hora de tornar a creure en la gent. Només en la gent. I d’exigir-nos a nosaltres mateixos.

Això que passa, o esdevé la catarsi que necessita el moviment independentista i fa net de la frivolitat partidista i aclareix de colp els objectius immediats, o bé obrirà una nova etapa que pot allargar inútilment i innecessàriament el procés d’independència durant anys. Però atenció: que siga una cosa o una altra no depèn de les elits dels partits, sinó de nosaltres, els votants, no tan sols com a votants sinó en la nostra condició de ciutadans. Si ERC, Junts per Catalunya i la CUP fan aquest espectacle lamentable de fa ja tants mesos és perquè ells compten que el vostre vot és seu, que són els amos de la vostra voluntat i que el poden fer servir per a la seua batalleta per l’hegemonia en compte de fer-lo servir per al bé comú. Si ho consentim gaire més temps, ells continuaran afavorint els seus interessos personals i de secta, però si aprofitem la indignació creada per tombar el debat, s’hauran de doblegar, hauran d’obeir i l’envit contra el règim tornarà a ser damunt la taula.

Com es fa això, jo no ho sé. Però sé que cal fer-ho de manera urgent. Falten poc més de dos mesos per a l’Onze de Setembre i un poc més per a una sentència que hauria de ser el senyal per a un nou assalt del poder, ara amb les lliçons apreses de què va passar el 2017. Si l’Onze de Setembre no esdevé una diada combativa i un clam contra el partidisme, tingueu clar que no hi haurà reacció contra la sentència i que la batalla política es reduirà a veure quin partit independentista se situa en les millors condicions per a governar una autonomia espanyola inexistent a la pràctica, a còpia de pactar contra els altres independentistes amb els espanyolistes que convinga o es puga.

I això es pot evitar, sí. I tant que es pot evitar. I es pot canviar la tendència i tornar a afavorir un momentum com el de després del fracàs del pressupost de Junts pel Sí. Allò semblava la fi del camí, quan el govern de Junts pel Sí es va col·lapsar pel vot negatiu de la CUP. Però en va néixer el referèndum d’autodeterminació i l’octubre republicà.

Ara hem de trobar una clau com aquella fora del parlament i de la política oficial. Fa uns quants dies Xavier Díez feia una proposta que a mi em sembla molt interessant sobre què cal fer l’Onze de Setembre, adreçant-se a l’ANC en aquesta carta pública. Sé, perquè m’ho han explicat, que en algunes poblacions ja es fan reunions de l’ANC local o de l’ANC i l’Òmnium locals que estudien d’elevar a la direcció nacional propostes concretes per a capgirar la situació de manera immediata. I, tot i que no sé quina és la via correcta, coincidesc amb Andreu Barnils que requereix necessàriament l’ANC i, si ho voleu, Òmnium.

Ells poden canalitzar la indignació dels independentistes i fer-la efectiva, pràctica. Per les noves que m’arriben, ells van ser els qui ahir varen alçar la veu a Suïssa per avergonyir els representants polítics. I crec que hi ha l’exemple molt important –i que cal difondre a tot arreu– de què ha passat a Tremp, on ahir la gent impedí, des de baix, un pacte al Consell Comarcal entre Junts i el PSC i forçaren Junts i Esquerra a pactar.

La democràcia no és votar uns representants i deixar-los fer tot allò que vulguen amb el nostre vot. La democràcia, especialment la democràcia fugissera de què parlàvem fa pocs dies, és un moviment poderós, un esclat bellíssim del ‘nosaltres’ per damunt del ‘jo’, la possibilitat de canviar de colp i volta tot allò que no ens agrada. La democràcia és el Primer d’Octubre i el Tres d’Octubre. I si volem tornar-hi i fer els passos definitius, no hi ha excuses en el comportament de la nostra elit. Només és responsabilitat nostra, de cadascú de nosaltres. De manera que, si esteu d’acord amb aquest principi tan bàsic ara que heu acabat de llegir, feu alguna cosa, comenceu a organitzar el vostre cercle immediat, convoqueu per WhatsApp una reunió avui mateix a la nit, advertiu els vostres polítics, reclameu a l’ANC i l’Òmnium locals que s’activen. Eixiu a pintar parets o a penjar cadires com a Tremp. Feu pressió, i de pressa. Poseu el volcà en erupció.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb