Jordi Cuixart

Els polítics ens fallen; en canvi, nosaltres, la bona gent, no fallem mai. Sempre hi som. A dalt, traïcions, a baix, honestedat. Pocs mantres tan mentiders, falsos i perjudicials com aquest. Del meu punt de vista, a dalt, traïcions, i a baix, també. A dalt, honestedat, i a baix, també. O com deia el gran Perich: els de baix són igual de mala gent que els de dalt. Passa que van cardats, i per això hi vaig a favor. Ja n’hi ha prou de culpar únicament els de dalt. Nosaltres també hi pintem, en aquest lamentable quadre actual. Si renunciem al nostre paper, anirem venuts. Hem de marcar el pas dels polítics. O ells ens el marcaran a nosaltres.

Podem culpar, i aquesta setmana és ideal per a fer-ho, la nostra classe política, si voleu. Els pactes entre Junts per Catalunya i PSC a la Diputació trenquen un dels miralls més ben brunyits d’aquests darrers temps: ERC botiflers, no com Junts per Catalunya. Doncs mira, amb el PSC hi pacta tothom, la CUP inclosa. Anem perduts, diuen, perquè tots els polítics ens fallen, als de baix.

Doncs, no hi estic d’acord. No som on som per culpa d’una classe política en baixa forma i decadent. En això, ja hi hauríem de comptar, família. Som on som per culpa d’una base en baixa forma, i decadent. D’unes masses poc organitzades. Són Òmnium Cultural, l’ANC, els sindicats, la premsa, que trobo a faltar, jo, en aquests moments. Si tinguéssim aquestes institucions molt més musculades, fortes, i amb un pla d’acció in-de-pen-dent dels partits, les coses ens anirien molt millor. Òmnium i l’ANC, per exemple, haurien de recordar els seus temps gloriosos, quan marcaven el pas i els partits anaven darrere. Els sindicats podrien tenir la CNT com a referent: organització que no sols volia canviar el món laboral. Volia canviar el món. I la premsa hauria de fer els deures: independència econòmica dels partits. És això, o partidisme decadent (A VilaWeb la quota de 15.000 socis ens permet la llibertat d’equivocar-nos tots solets. Gràcies, sobretot en moments com els actuals, per fer-nos lliures del poder polític.)

Amb una base musculada vam arribar a posar un referèndum a l’agenda política. Mentre per dalt deien missa, per baix organitzaven consultes per la independència, l’any 2009. No perdien gaire el temps descrivint la decadència (real) dels partits. La decadència es mostrava tota sola. Com ara. No van esperar la sentència del 2010 sobre l’estatut per moure fitxa. Com no hauríem d’esperar ara a la sentència del Tribunal Suprem per moure fitxa. I sobretot, no intentaven substituir els partits, reacció primària –i dic primària. La base va fer via pel seu compte.

Anem perduts perquè els de dalt no tenen idees, o anem perduts perquè els de baix no tenen idees? Ara l’ANC, Òmnium, els sindicats, tenen dues opcions. Criticar els pactes dels partits independentistes amb el PSC o marcar el pas a la classe política. Òmnium ha de decidir si vol convertir-se en un centre de relacions públiques amb botiga en línia de desobediència civil, o s’estima més de practicar-la, de formar quadres i de teixir aliances. Òmnium ha de decidir si ens vol fer lliures o ens vol fer quedar bé. L’ANC ha de decidir si de la revolució dels somriures passa a la revolució, o es queda amb uns somriures que ja no entén ningú. En fi, els de baix han de decidir si volen marcar el pas, o que els el marquin. O marquem el pas als de dalt, amb iniciatives pròpies, agenda pròpia, idees pròpies, o els de dalt ens marcaran el pas amb les seves iniciatives, agendes i idees.

Jo, per exemple, començaria per aquí:

 

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb