Això que es comença a moure

«Ara cal un Arenys de Munt, ja no del dret de decidir sinó de l'exercici del poder»

Vicent Partal
28.07.2019 - 20:01
Actualització: 28.07.2019 - 22:00
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Aquest dissabte, em varen convidar a moderar un debat entre Gonzalo Boye i Ramon Cotarelo, com a part de la presentació a Palamós del Consell Local per la República, la traducció a l’interior de la institució que ha assumit a l’exili la legitimitat del Primer d’Octubre. L’acte, pioner d’aquesta mena, va omplir el teatre la Gorga. Hi va fer un parlament brillant el batlle Lluís Puig, d’Esquerra Republicana. Posteriorment, els promotors del Consell Local en varen explicar el funcionament i David Fernàndez, de l’ANC, i els integrants de @femconsell van desfer equívocs i van aclarir conceptes. A mitja conversa entre Cotarelo i Boye, s’hi va incorporar el vice-president del Consell, Toni Comín, amb una videoconferència. Els assistents feien llum amb els telèfons mòbils per a expressar-li la solidaritat amb ell, amb tots els exiliats i amb tots els presos polítics.

Segons que em varen explicar, aquella era la primera presentació pública d’un Consell Local per la República, encara que ja fa un temps que n’hi ha diversos en marxa, com en una prova pilot –a Cornellà de Terri, a Berga, a Cardedeu, a Pineda de Mar, a Olot, a Banyoles i al barri de Sants a Barcelona. Ja fa temps que dic –en aquest editorial, per exemple– que estic convençut que el Consell per la República i la dinàmica d’autoorganització del poder que representa és l’eina més potent que tenim ara per a un enfrontament a gran escala amb l’estat espanyol i per a fer real la república proclamada el 2017. Però és evident que o la gent no ho ha entès o no hi està d’acord o hi ha errors del Consell mateix o del govern a l’exili que n’han dificultat la implantació. Potser aquesta via que s’obre ara dels Consells Locals podria corregir l’escàs creixement que l’ha tenallat fins ara. La complicitat de l’ANC és, sens dubte, un element que pot ser molt valuós en aquest sentit.

Però més enllà del projecte del Consell, a l’acte de Palamós em va cridar l’atenció l’actitud del públic. Perquè era la mateixa actitud que observe des de fa setmanes a tot arreu on vaig. Em sembla que molta gent dóna per tancada una etapa, ara que ja es veu que el judici no ha estat útil per al procés d’independència i la sentència serà dura. I ara que les eleccions ja han passat i el resultat no ha estat determinant ni definitiu per a ningú en això que en diuen la lluita per l’hegemonia.

I la pregunta que més gent m’ha fet aquestes darreres setmanes és què hem de fer. Un què hem de fer que té un punt d’angoixa per la sensació de final d’etapa però que és apressant. Efectivament, tinc la sensació que el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de Barcelona i l’abstenció d’ERC a Madrid a favor de Pedro Sánchez han remogut molt les aigües i han destapat una incomoditat que s’ha fet visible per primera vegada dins les files dels dos partits independentistes. Una incomoditat que es tradueix en aquest què hem de fer?

Per això, hi ha qui ha presentat el debat arran de la conveniència o no de continuar fent una manifestació de l’Onze de Setembre com les dels anys anteriors. Jo no tinc cap dubte que la gent hi serà, però estic d’acord que no pot ser-hi amb el mateix to ni la mateixa disposició. Hi ha qui proposa accions que podrien ser contradictòries amb el model clàssic, com els qui volen encerclar el parlament. Hi ha qui opina que es poden combinar les accions clàssiques amb ocupacions d’espais abans o després de la manifestació –i he sentit propostes de tota mena, des d’anar a l’aeroport, com han fet a Hong Kong, fins a fer un salt multitudinari al Camp Nou enmig d’un Barça-Madrid, que certament tindria una repercussió planetària. En una altra línia, hi ha qui proposa de convertir la manifestació de la Diada en un acte multitudinari de consum estratègic i fer que desenes de milers de persones aprofiten les parades situades en el recorregut per a abandonar l’Íbex 35. I, fins i tot, que allà mateix es puguen inscriure al Consell per la República. I hi ha, en fi, els qui diuen que només cal fer el de sempre però amb la cara tapada –centenars de milers de persones amb la cara tapada causarien un gran impacte, certament– o portant un símbol nou que servesca per a demostrar la protesta davant les cúpules dels partits.

Tot això que explique avui no són sinó coses que diversa gent promou i que m’han arribat aquests darrers dies. Jo no sé si cap d’aquestes idees reeixirà, però sé que són el símptoma que, efectivament, alguna cosa es mou. La desconfiança davant la manca d’unitat i els retrets constants, arran de la manca d’un full de ruta clar o de qualsevol pacte que servís per a remarcar el projecte independentista, podrien haver portat a la desafecció, però jo constate que porta a un rearmament ciutadà. A un nervi renovat per a trobar el camí, per a encertar-la novament, per a respondre amb determinació a la burla constant de l’estat espanyol, a la repressió que no s’atura i també, també, a unes elits independentistes que no saben com arriben a cansar els seus votants.

Els límits de la resposta em sembla que són fàcils de dibuixar. Ningú no accepta la violència, però la desobediència civil ha de ser una de les claus. No hi ha solucions individuals acceptables per als represaliats i la unitat dels qui volen tirar endavant és essencial. I el matís no és despreocupat. He dit la unitat dels qui volen tirar endavant. Exactament això. Ara hi ha qui viu amb tensió per si aquest partit o aquell canvia d’idea i se situa en el neoautonomisme o el federalisme espanyol. I davant aquesta preocupació, la meua resposta és que tant hi fa perquè no són les sigles, que importen, sinó la gent. No passarà, però si demà Carles Puigdemont i Oriol Junqueras signaren una carta conjunta dient al país què cal fer, tota la situació política canviaria de cop, és evident; és així de fàcil. I ja sé que això no passarà, però alguna altra cosa anàloga sí que podria passar. El Consell per la República és, avui, l’òrgan més unitari de l’independentisme i el seu creixement podria introduir dinàmiques guanyadores amb molta facilitat. Si demà hi hagués una taula amb cent personalitats –i tots en podem fer la llista en dos minuts– que oferís un camí a seguir i fes una crida a crear una alternativa a la dinàmica destructiva dels partits actuals, tota la situació política canviaria de cop, és evident. Si…

La meua sensació ara mateix és que som en una fase diferent, allà on érem la nit abans del referèndum d’Arenys de Munt. En aquell cas, un poble petit i sol va decidir d’enfrontar-se a l’estat, tot inaugurant un mètode: demostrar que som la majoria. Un mètode que va anar creixent amb els successius referèndums populars, amb el 9-N i amb la victòria excepcional i històrica del Primer d’Octubre. L’ambient i les sensacions que em trobe allà on vaig són semblants a les d’aquell moment. Igual que aleshores, la gent desconfia dels partits polítics però confia en persones concretes, dels partits i independents. Igual que aleshores, la gent intueix que cal fer-ne una de ben grossa, que amb les eines habituals del dia a dia no es pot continuar contrarestant l’atac de l’adversari. Igual que aleshores, la gent sap que cal parlar, organitzar-se i superar els desacords, sense pensar en les sigles a curt termini, sense pensar que les marques polítiques són les ames de la voluntat i els vots de la gent. I igual que aleshores calen solucions imaginatives, que un cop vistes i posades en pràctica semblen elementals però que no poden eixir del no-res.

En aquests gairebé dos anys passats des de la proclamació de la independència i el cop d’estat del 155, el país s’ha endurit d’una manera extraordinària i ha pres consciència que l’adversari que té davant no té límits a l’hora de perseguir i combatre les idees i la voluntat política de la majoria dels catalans. I ha pres consciència que això mateix fa més necessària avui la independència que no pas ho era el 2017. Cal trobar com arribar-hi, doncs. Ara cal un Arenys de Munt ja no del dret de decidir sinó de l’exercici del poder. I em sembla que totes les idees que es van acumulant, que aquest aparent nerviosisme per trobar per on anem, en el fons, no és sinó la plasmació del debat necessari per a encara una nova etapa. Amb les ganes de guanyar, que es mantenen intactes en la gent. Amb la determinació per aconseguir-ho, que continuen igual que en el millor moment. Però amb la consciència que aquesta vegada cada pas ha de ser irreversible i el camí ha de ser el definitiu. Si cal, canviant els dirigents. Si cal, canviant els partits. Si cal, canviant les organitzacions. Si cal, canviant els mètodes. Si cal, canviant els referents intel·lectuals. Si cal, canviant els diaris que llegim. Si cal, canviant les consignes. Si cal, canviant els fulls de ruta. Si cal, canviant el vot. Si cal, canviant el govern. Si cal, canviant-ho tot.

PS. Em permetreu que avui recomane molt especialment l’article de Joan Ramon Resina (‘Aquest no és un article d’opinió‘), que il·lumina d’una manera molt especial el que ha passat en aquest diari arran de l’encreuament d’articles entre Jordi Sànchez i Andreu Barnils. El text enquadra intel·lectualment el debat amb l’elegància i la profunditat a què ens té habituats el professor.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Perera
Ramon Perera
28.07.2019  ·  22:22

” la pregunta […] és què hem de fer.” Apunto una idea. En les reunions de direcció de les empreses japoneses, quan després de donar-hi voltes i voltes no es posen d’acord de cap de les maneres, agafen la primera opció en la que estiguin d’acord dos membres del consell i els demés la fan seva i la defensen a ultrança. Doncs això. Agafem els “si cal” de l’editorial i fem pinya al voltant d’un d’ells en el que estiguin d’acord al menys dues entitats, grups, organitzacions…

Enric Llagostera
Enric Llagostera
28.07.2019  ·  22:30

Hem de fer unitat. Aconseguir que en Junqueres, en Puigdemont i en Fernandez diguin prou. Aconseguir anar junts fora dels partits. No donar la rao al del bigotillo que va dir que en barallariem abans nosaltres.
Unitat.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
28.07.2019  ·  22:30

Si, senyor Partal, la gent ens preguntem què podem fer diferent perquè veiem que el que proposen i fan partits i organitzacions no porta enlloc. Tant de bo poguem reorganitzar-nos de manera que aconseguim trobar el bon camí.
Per cert, dimecres passat dia 24 es va fer l’assemblea de presentació de les sectorials de la Crida per la República, a les cotxeres de Sans, amb l’assistència d’unes 700 persones. VW no se’n va fer ressò, però per mi és una mostra de que la gent té ganes de fer coses.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
28.07.2019  ·  22:35

Cal aprofitar la debilitat actual del “gobierno” de Madrid per decidir el nostre futur i tirar endavant de manera irreversible.

Josep Usó
Josep Usó
28.07.2019  ·  22:45

Una cosa que sembla que tothom hem après és que els partits i les persones tenen interessos sovint diferents. I una que sembla evident és que el poble segueix decidit a arribar a la independència perquè no hi ha més camí. I això, molts dirigents encara no ho han entès. Hi arribarem. Hi ha ganes, com bé diu Rosa Gispert.

Alex Rodriguez
Alex Rodriguez
28.07.2019  ·  22:47

Durant aquest dos anys s’ha confirmat, si és que calia cap confirmació, que l’estat ha ignorat repetidament les manifestacions multitudinàries, les múltiples eleccions guanyades i els conceptes judicials més bàsics, i ho seguirà fent perquè pot (de moment). Hi ha coses que no pot ignorar, com els sistemes judicials estrangers (que són més independets del poder polític). I hi haurà ha més coses que no podrà ignorar.

Els partits van intentar passar de l’automisme a la república intentant que no s’assabentés ningú, i provant de sortir indemnes (‘de la llei a la llei’). Van fracassar, i ara ja no tenen idees que no comportin desobediència. Estan, doncs, paralitzats.

Cal ser imaginatius. Cal seguir insistint. Perquè en aquests dos anys encara és més clar que cal marxar. L’editorial cataloga moltes mesures que podrien ser efectives i impactants. El control de la Cambra és molt important. Encara resten moltes estructures. La gran majoria dels diners estan allotjats a bancs espanyols (vaja, tots els diners), per exemple.

Per acabar, l’últim paràgraf del Vicent és crucial. No tinguem por de canviar tot, absolutament tot, si serveix per assolir l’objectiu final.

Elena Viñolas
Elena Viñolas
28.07.2019  ·  23:08

Jo sóc una persona més q t’haguès Fet la mateixa pregunta i tinc els sentiments entregirats a nivell d partits, tb de persones, d’actituds i lluites inútils i aquest vespre només m’ha faltat escoltar q en Mas vol tornar a l’escrna Pública unificant la Crida i JuntsxCat! Su-us-plau, oi q va fer un pas sl costat? Oi q ja ha tingut les seves ooortunitats? Porta ANYS a ka olímpica, ja PROU! Necessitem aire nou, noves maneres de fer política, hem d generar coses noves, xq els partits i llurs representants, i parlo de qualsevol dels ens (Generalitat, Diputació (la 1ª on caldria fer net) Ajuntaments…) q ens “dirigeixen. Jo espero i desitjo q el Consell per la República prengui la iniciativa i treballi juntament amb la gent del carrer, veïns, experts i poguem fer quelcom més, per exemple, q una nou disseny de manifestació de l’11-S o una nova samarreta i una coreografia…. cal fer més coses! I amb més repercysió q la fito a l’endemà de tors els diaris, x molt meritosa q sigui…

Teresa Puig
Teresa Puig
28.07.2019  ·  23:32

No t’entenc, no sé a què jugues.

Tomàs Reyner
Tomàs Reyner
29.07.2019  ·  00:03

Si. Caldrà canviar moltes coses, però d’aquesta crisi n’hem de sortir reforçats. Caldrà arremangar-nos però ens n’hem de sortir. Si fem un pas enrere, com van fer els nostres líders l’octubre del 2017, ens aixafaran.
I dic que l’11 de setembre no em quedaré a casa, no; però també he de dir que no em ve gens de gust anar a Plaça España. Seria molt millor una acció pacífica però menys festiva i molt més contundent. Encerclar el Parlament amb 1 milió de persones podria estar molt bé.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
29.07.2019  ·  00:07

Avui veig que estàs mes o menys una mica optimista, amic Vicent
Jo estic igual, però m’agradaria saber si els CUPEROS han baixat una mica dels ‘núvols puristes’

jaume vall
jaume vall
29.07.2019  ·  00:09

Una idea que no sé com s’ha de portar a terme.
Comprar la independència

.Fa 300 anys la vam voler aconseguir lluitant, i vam perdre.
Fa 85 anys la vam declarar havent-la votat, i vam perdre (Al 2017 hem fet una rèplica postmoderna de 1934, i també hem perdut)
Potser el tercer intent, tenint en compte el tarannà i la societat actual, ha de consistir a pagar-la, financiar la nostra independència. Ja que sembla que no s’està disposat a lluitar-la, i que no serveix per a res votar-la, comprar-la.
1. La UE ha de saber que Catalunya està disposada a “acoquinar pasta” per tal de que ningú prengui mal. Espanya, en concret.
2. Algún país (de referència) ha de saber que li sortirà moooolt, però que mooooooooolt a compte reconèixer-nos i “fer negocis” amb nosaltres. A canvi, una empenteta inicial de reconeixement, i fer, si convé, de primo Zumosol per plantar cara als mesetaris.
3. Nosaltres haurem d’acceptar que la independència ens sortirà cara, de moment.

Josep Albà
Josep Albà
29.07.2019  ·  00:14

Doncs sí, senyor Partal. Tots aquests “si cal” que diu vostè, calen. I aviat.

I per mostra, cal que el proper 11 de setembre fem alguna cosa més que posar-nos la samarreteta que toqui i sortir a passejar.

Núria Coma
Núria Coma
29.07.2019  ·  00:19

Insisteixo que l’11 de setembre hem de fer-la grossa.
Érem molts abans d’ahir que dèiem…ens quedarem a casa. No volem la proposta però si volem sortir, i ens dol no tenir la motivació per a fer-ho.

Hi ha temps, hem fet fiçlgranes en 3/ 4 d’hora.
D’aquí a l’11-9 hem de poder tenir una proposta, que potser aplegui menys gent, però impressionant. Ho podem fer i hem de treballar-hi.

Per exemple fer a l’inrevés del què hem fet sempre. No reunir-nos per a arribar a un punt que no existeix ara mateix, sino sortir d’un punt i dispersar-nos, cadesqú on li digui el cor…al fossà, al parlament…i escenificar que seguim sent molts, però no ens representa ningú a dia d’avui

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
29.07.2019  ·  00:20

Estic d’acord que ara els votants estem desconcertats. Volem unió i hi ha un sentiment que si els partits i els líders polítics no ens valen cal canviar-los. Provar nous camins, rendir-nos mai.

Joan Turull
Joan Turull
29.07.2019  ·  00:53

Empresonant els líders independentistes l’estat espanyol ha aconseguit impedir la comunicació entre els líders dels partits independentistes. En lloc de criticar-los els hauríem d’ajudar.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
29.07.2019  ·  01:02

Personalment NO compro productes ejpañoles, ni dels botiflers, no tinc diners als bancs ejpañoles, no discuteixo amb ejpañoles, xerro català casi sempre, compro productes locals sempre que puc i NO em sento ejpañol, ni ho vull ser.

DUI ja, coi!

Lluís Paloma
Lluís Paloma
29.07.2019  ·  04:02

Jo també em pregunto què hem de fer. Aportant un petit matís: ens hem acostumat massa a que unes poques persones molt conegudes prenguin la iniciativa de tot. I ara que portem un any i mig que aquest procediment no funciona, anem brutalment perduts i no sabem què fer ni per on començar. Però està clar que ara la gent del carrer ja en sabem més que les personalitats, no? Doncs potser l’únic que cal és començar. Se’n diu creativitat.

joan rovira
joan rovira
29.07.2019  ·  06:55

De l’esplèndida entrevista a Na Lluïsa Carrillo, els tres comportaments bàsics dels polítics del nou país: 1/ saber escoltar a la gent 2/ ser honrats 3/ parlar clar.

De l’erudit article del professor En Joan Ramon Resina, el comportament bàsic del ciutadà de Demòcrit, passant per Magritte, fins avui: 1/ aprendre a distingir entre la persona, l’autor, l’actor, i el personatge 2/ reflexionar 3/ comprendre.

Del perspicaç editorial del director de VilaWeb En Vicent Partal “Això que es comença a moure”, sobre el canvi d’actitud que observa en la gent que té consciència del nou país i no troba el reflex en els polítics habituals perquè, segons Na Lluïsa Carrillo i a parer meu, s’han quedat: sense saber escoltar, sense la probitat necessària i sense parlar clar.

(Tot plegat, perquè com en el món subatòmic (món de Demòcrit) un cop assolit el punt Zero (món quàntic) de l’1-O; la societat catalana es mourà de manera (lliure i independent), perquè el passat és passat i el futur està en el nou present (fins a trobar la nova organització) aquí i ara)

Júlia Laforga
Júlia Laforga
29.07.2019  ·  06:55

Trobo que el que propisa la Núria Coma té molt sentit.
Té sentit estrategic: Es comença a implementar l’acció no violenta.
Té sentit simbòlic: Fem, però ja fem les coses d’una altra manera totalment diferent i ho fem perquè volem, perquè així ho hem decidit.
Té sentit aglutinador: Aglutina les dues grans tendències; La manifestació tradicional i la innovadora.
Va, donem-li alguna volta

Teresa Pou
Teresa Pou
29.07.2019  ·  07:17

Editorial engrescador, aquest pot ser el camí . Les diades són festives i divertides però sempre és fan curtes , vull dir que el moment sempre es fa curt ! El lloc no és que m’agradi molt , però ara val més no canviar res , perquè estarem despistats que amb tantes opcions , paradetes durant tot el dia ..i es pot fer és que sigui més llarg .
L’ANC convocar el punt de trobada a primera hora cantem tots , segona hora tots cara tapada i gran silenci (la represió i el no diàleg ) i tercera hora ens destapem la cara exeicar tots els braços i cridar per l’unitat ! Que no sigui tant curt ! La gran multitud ha d’estar activa i visible més durada que els anys anteriors !!

Joan March
Joan March
29.07.2019  ·  07:43

O sigui que ens hem de moure i fer alguna cosa imponent mentre els partits polítics que se suposa que ens representen ens tenen abandonats i volten per l’espai exterior per no se sap on anar, si no és que directament ens fan la punyeta. Difícil o veig. Dos milions de persones no s’organitzen si algú no fa d’aglutinador i no les organitza.

Albert Miret
Albert Miret
29.07.2019  ·  08:08

Jo crec, s’emprenyi qui s’emprenyi, que la unió no hem deixat de tenir-la mai. Som els de sempre. Els que anem a les manis i mai ens hem demanat de quin partit som. Els que ens trobem als actes com el de l’altre dia i no ens interessa saber si els companys són d’un partit, d’un altre o de cap. Jo també hi era a l’acte de Palamós, Vicent, i tant abans d’entrar com després en el sopar, vaig parlar amb molta gent tant de Palamós com d’estiuejants, i ningú en cap moment va esmentar cap desunió. Com sempre, érem una pinya. El problema el tenen els polítics, no pas nosaltres. I encara diré més. El problema el tenen determinats polítics d’un partit o un altre que tots coneixem. És evident que hi ha un enfrontament entre persones de partit, que de segona fila han passat a primera aprofitant que els seus caps estan o a la presó o a l’exili, i es permeten el luxe d’imaginar que tenen el poder per a fer-nos enfrontar a nosaltres per poder parar el procés. Escolteu “politiquets”. Els del carrer, amb l’enfrontament ni hi creiem ni ens interessa per a res. El nostre enfrontament és exclusivament contra l’enemic, i el nostre interès és el de sempre: La independència. Sí home, aquell que figurava que vosaltres també teníeu, i les martingales i guerretes dels partits, no ens interessen en absolut, ni qui hi guanya ni qui hi perd, en absolut. En realitat, a cada enfrontament desitgem amb més força enviar-vos a dida a tots plegats a les eleccions vinents. Entenguin el que passa senyors “polítics”: Amb la seva incapacitat han assolit que el poble els rebutgi. La gent del carrer podem fer molta més feina sense vostès que amb vostès. Advertència: No permetrem que posin en boca nostra els arguments dels seus acolloniments. Si no valeu per a representar-nos, plegueu i deixeu el vostre lloc a qui ens representi de debò!

Pep Agulló
Pep Agulló
29.07.2019  ·  08:08

11-S. MÉS QUE ESPECTACULARITAT, QUE SIGUI INICI

“…cal un Arenys de Munt ja no del dret de decidir sinó de l’exercici del poder”.

Això vol dir encetar tot una estratègia d’actes de desobediència planificats en què l’11-S només en seria el començament, no pas una foguerada. Cal llegit també que aquestes alçades, a gent només entendrà l’acte simbòlic sempre que sigui “útil”. que mostri un canvi en la lluita, un camí amb direcció política, objectius i fermesa.

“Començar a moure” requereix temps perquè les coses es precipitin.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Josep Viñas
Josep Viñas
29.07.2019  ·  09:11

Primer l’ANC portava les rendes de l’independentisme. Després ho va confiar tot als polítics i això va ser un error.
Els partits tenen els seus interessos particulars que no sempre coincideixen amb els del país.
Amb el Consell de la República a l’exili i el president legítim al cap, tenim una institució que no hem sabut valorar prou i ara d’ella cada dia se’n parla menys.
Per tant han fet una gran feina donant a conèixer el conflicte català a l’exterior.
Quan tot ha més o menys fracassat ara és el moment de treballar units pel Consell creant força delegacions locals a l’interior del territori.
En aquesta tasca l’ANC hauria de prendre de nou una iniciativa que com es veu té el suport de molts ciutadans.
Prescindim, de moment, de la classe política independentista fins que acabin de desqualificar-se els uns als altres i trobin el camí que més convé per a Catalunya.

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
29.07.2019  ·  09:32

D’acord, cal que això que es comença a moure prengui volum i que surtin moltes iniciatives innovadores i que cridin molt l’atenció (si pot ser millor a l’estranger).

Però per que tingui tot plegat una repercussió suficientment forta, que pugui obligar a l’estat espanyol a rendir-se i acceptar la voluntat de la majoria del poble català, haurà de ser quelcom BRUTALMENT FORT, tan fort que no aconsegueixo o no vull ni imaginar que pot ser, però que de ben segur no serà res plantejat festiva ni pacíficament i molt menys si els continuem pagant els seus Impostos religiosament.

Hem vist com l’empresonament totalment injust del nostre legítim Govern destituït per l’article 23 o pel 155, digueu-l’hi com volgueu, l’empresonament preventiu de tots els jutjats gairebé fa dos anys ni la destitució dels nostres càrrec electes al Parlament Espanyols i al Parlament Europeu, no ha fet cap efecte en aquest i dubto molt que ho faci, (resta per comprovar).

Aquesta és la meva conclusió sobre el tema, ara m’agradaria que algú em convenci del contrari i hem digui que ha trobat la pedra filosofal que ens ha de treure de l’atzucac.

Mentre tant el temps passa i qui dia passa any empeny, però no ens movem del lloc, encara que per animar-nos ens diem que hem fet cosses que no s’havien fet mai i que en altres èpoques eren impensables.

Tot i semblar pessimista haig de dir que la lluita ha de continuar, que no tenim de cansar-nos mai i que els nostres vots son les nostres armes i que les hem d’utilitzar amb la màxima intel·ligència possible.

Aquí si que podem afirmar aquella màxima que diem “ELS NOSTRES VOTS SERAN SEMPRE NOSTRES”

Joan Begue
Joan Begue
29.07.2019  ·  09:36

El fet de realitzar una transferència des d’1€ fins tancar un compte bancari de les entitats fugides a unes altres amb segell de dignidad operativa. El anunciar-ho en una llista publicada sense perdre intimitat personal però que demostren capacitat colectiva.
El fet d’ingressar un € a la caixa de resistència fen pública​ la xifre .
El fet de promocionar amb estands on es pugui fer el canvi de companyia de servei ( llum gas telefonia) durant la diada,
Fer aquell dia en diferents espais no cal que tots i siguin al mateix lloc debats públics on es comenti per part de determinats opinadors, el procés d’on venim que hi ha passat des de les hores.
Vídeo conferència amb els representants del Consell per la República.
Això podria ser una petita mostra d’una diada diferent , on des de la participació activa ens ensenyen al món.

Josep Salart
Josep Salart
29.07.2019  ·  09:42

Jo no hi era a l’acte, era lluny.

Ara be, comparteixo fins a la darrera lletra ( i no cal escriure rés més) el comentari de l’Albert Miret.
Llegit poc a poc per tenir-ne una bona comprensió, ho diu tot i de tothom.

Punt.

Ricard Pons
Ricard Pons
29.07.2019  ·  10:34

Un comentari al que diu en Joan Begue, l’ANC ja ha plantejat aquest 11S de forma diferent, mes de protesta, amb una Fira de Consum Estratègic al mati i tot el dia, amb xarrades i paradetes i fen coses de les que es parla en el seu comentari. I no es pensa convidar a la fila 0 als polítics. Potser la informació no arriba amb la difusio necesaria o la gent no la busca prou. Fem- ho diferent entre tots!

Pepita Rúbies
Pepita Rúbies
29.07.2019  ·  10:52

A Lleida, podem aturar els extraordinaris trens i vies espanyoles. Sentada de bon matí a les vies: Cervera-Balaguer-Lleida- Alcarràs. Com assaig del que podem fer , quan vulguem ho tornarem a fer.

Ignasi Mora
Ignasi Mora
29.07.2019  ·  11:05

Amb tota la modèstia que requereix el fet de pensar (tenim massa confiança en allò que fa molts segles es diu raó i hauríem de calcular més els seus errors), crec que hi ha certes coses que van a missa major: els espanyols, per “patriotisme” esclar, no permetrien una Catalunya independent per res del món; els espanyols continaran fent “una, grande y libre” allò que en les seues mans és una baluerna esbalandrada; però –i heus ací on caldria poar iniciatives– resulta que hi ha més catalans que funcionaris de l’Estat, la qual cosa capgira totes les estratègies, si s’apliquen amb la intensitat necessària les fórmules d’escampar la novel·la (se’n passa de relat). Perquè havent tancat un bon grapat de comandaments catalans, represaliat un altre grapat bastant més gran i atacat cruelment la moral, la psicologia col·lectiva, milions de persones als Països Catalans, ¿què ens hi queda? Una massa de mercenaris (en el bon sentit de la paraula), “patriotes”, davant de més catalans que volen que el seu país siga el seu país. Amb la percepció d’un Dret natural i no un dret vell i corcat, les coses es veurien d’una altra manera. Com es veuran d’una altra manera si els dos grups, tot fregant-se les vestimentes, algú llança una bufetada i el qui la rep la torna. Senyores i senyors de Madrid, han pensat que vostès serien els responsables de qualsevol fet o esdeveniment que per la seua avarícia es pogués produir-hi?

Victor Serra
Victor Serra
29.07.2019  ·  11:28

El que no podem fer ni l’11 de setembre ni mai, és oblidar-nos de qui és l’enemic i muntar protestes d’independentistes contra independentistes ( només perquè tinguem estratègies diferents.
La proposta de Jaume Vall és molt assenyada. Dissenyar un pla per, quan sigui el moment, comprar la independència.
Abans hauriem de passar del 50% i aprofitar un moment de debilitat política i econòmica d’Espanya, que sens dubte es produïrà.
Podem intentar passar del 50% el novembre després de forçar eleccions espanyoles.

Carlos Heredia
Carlos Heredia
29.07.2019  ·  11:51

De l’estimat poeta Valenciá Vicent ANDRÉS ESTELLÉS, (Burjassot, 1924 – València, 1993), al Llibre de Meravelles

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Toby Willett
Toby Willett
29.07.2019  ·  11:52

Exacte! Jo pensava el mateix aquest cap de setmana: cal algun tipus d’Arenys de Munt, un moviment des de la base, des del carrer, per agafar els partits amb el peu creuat i prendre’n la iniciativa, per obligar-los després a seguir-nos, com ens va seguir en Mas.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
29.07.2019  ·  12:05

Tan d’article posa de manifest el moment delicat que vivim i el desenfoc entre tots els d’aquí i que contents estan els d’allà.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
29.07.2019  ·  12:14

Nosaltres continuarem com sempre!
He llegit l’article d’en Resina, magnífic però, com ja li he comentat, potser no calia que l’hagués hagut de fer.
I això ho dic pel Barnils, hi ha paraules o escrits que és millor pensar-los molt abans d’escriure i de vegades millor no fer-ho, i això també és una opinió, la meva.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
29.07.2019  ·  12:28

Els nostres vots seran sempre nostres. Però? La no execució dels resultats serà sempre d’ells? Hi ha cap democràcia que ho puga, ja no dic tolerar, que ho puga concebre? Fins Europa s’ha infectat de franquisme. On hi ha el “maestro armero” per anar-hi en massa a protestar?

jordi Rovira
jordi Rovira
29.07.2019  ·  12:29

Estic molt content de veure, per fi, un llistat de “si cal”; un índex de ” i si fos que”. Per això sí que val la pena trencar el coll d’embut d’estar pendent de què fan o deixen de fer els partits polítics. I, en això, alliberem lideratge per convertir el lideratge amb una eina més potent. Recordem un calendari endimoniat que va d’un judici molt especial, a un procés electoral llarg, pesat i mantingut en el temps. Per tant, tot plegat ens ha portat una lletania de “si no fos” que formaven part de l’estratègia de desplegament institucional ( al qual, si es vol de forma interina, estem condemnats ) . Davant d’això tot el plec de sospites, fetes públiques o tancades, desencadenen un desencís que incomoda. Que per refer, sovint s’ha de desfer; tots ho sabem. Deu ser per tal intuïció que el Consell per la República està en espera. I al mateix temps pot passar que l’espera no sigui res més que un dels altres “trumfos” que té l’estat en les seves mans. El “tumfo” del judici, i de la sentència, el trumfo d’un recanvi institucional i tot el mecanisme de campanyes electorals. No en va, l’amenaça torna a tumbar cap aquí de nou. Perspectiva pot ser veure clar les “mans” que en el joc, té cadascú. Deixar-les passar, i anar per aclarir allà on la partida té la disputa, i on es guanyarà finalment.

Carles Amela
Carles Amela
29.07.2019  ·  12:39

El poble català té un gran problema: està putejat per l’estat espanyol i pels polítics catalans que només es dediquen a jugar a la puta i la Ramoneta.
Resultat: el poble català és doblement represaliat.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
29.07.2019  ·  12:51

Si no hi ha un acte de desobediència a la constitució, el Consell per la República no servirà de res.

L’11 S és una oportunitat per denigrar una constitució basada en els borbons i la supressió dels drets dels catalans.

Josep Bargalló
Josep Bargalló
29.07.2019  ·  13:06

D’acord que s’està movent alguna cosa però és i són poques encara. S’hauria d’ampliar les basses de potencials votants i això s’aconsegueix fent el contrari del que fa C’s, que és convèncer als immigrants de què se sentin orgullosos de formar part d’aquesta cultura a la qual ja s’han integrat els seus fills, De què aniríem tots molt més millor que nosaltres dirigíssim el nostre destí dins d’una república, que no pas a dins d’una monarquia espanyola que ha demostrat ser poc ètica (segons vídeos en les xarxes) i que té moltes mancances de governació intel·ligent.

Polítics catalans poseu-vos a treballar tots junts i amb unió i sense crítiques, per convèncer positivament a tota aquesta gent com també a aquests catalans desinformats que no han llegit res o poc, sobre les injustícies que ens han fet en tota la història, d’ençà que en un 11 de setembre ens val colonitzar, i com també als catalans que han perdut l’orgull de ser-ho.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
29.07.2019  ·  13:49

Una idea:
el 11 de setembre, tots els Ajuntaments amb majories independentistes haurien de declarar-se Ajuntaments de la Republica Catalana.

A veure si tenen valor de empresonar a tots els regidors i alcaldes de més de 700 ajuntaments.
A més, això serviria com un test per veure la capacitat de compromis i d’unitat dels partits que s’autoanomenen independentistas.

Pau Josep Saracho
Pau Josep Saracho
29.07.2019  ·  14:04

He llegit tots els comentaris amb atenció i puc dir, al final, que em sento bé, que em sento acompanyat. La lluita per la independència segueix viva. No pensava participar enguany a la Diada però m’ho estic repensant. Seguiré amb interès renovat els vostres comentaris, germans per la llibertat.

Alex Diaz-Manero
Alex Diaz-Manero
29.07.2019  ·  14:25

El meu comentari se centra en aquesta frase

“Ningú no accepta la violència, però la desobediència civil ha de ser una de les claus”

“desobediencia civil” implica que l’estat español es un actor i s’enmarca en el marc mental de que España es la que mana i “s’ha de desobeir”.
Aquest marc mental s’ha de superar. La questió no es tant “desobediencia” com “obeir-nos” o sigui passar a obeir el Parlament de Catalunya i el Govern de la Generalitat i afanyar-nos a muntar un poder judicial leial al poble de CAtalunya i les seves institucions i que no atengui ordres de Madrid. I això ho explico perque el mot “desobediencia” te cognotacions negatives que a Europa creen molt de rebuig. Especialment entre els diplomatics i poders factics que son els que han de fer la particio del deute sobirà Español i certificar la secessio o “divorci” de Catalunya de l’estat Español.
I obviament , aquesta obediencia al parlament de Catalunya i el govern de la Generalitat ha de ser #unitaria en la seva construcció i execucio. Necessitem #unitat entre partits, ciutadania , associacions , etc. I ara mateix hi un nombre de politics tant a ERC com al PDECat que fan nosa i estan treballant per rebentar -ho tot amb les seves lluites partidistes i que la declaracio d’independencia sigui revocada (per PSC, Cs, Comuns i PP ) que no tindran cap neguit en votar tots junts per derogar la proclamació d’independencia si tots ells sumen 68 escons.

Berta Carulla
Berta Carulla
29.07.2019  ·  14:30

L’11 de setembre no podríem aprofitar per a canviar el nom de la Plaça Espanya per Plaça de la Desobediència, en Honor a la resposta a la persecució que han emprès contra el President Torra, que ja ha anunciat que no s’hi doblegarà?

Aquestes són les eines definitives, iniciativa i desobediència.

Roser Caminals
Roser Caminals
29.07.2019  ·  15:29

Molts tenim clar que el camí és de doble direcció, del poble al Consell i viceversa. Si els consells locals prosperen, seran el fil connector.

No estic autoritzada a pontificar des dels EUA que heu de fer l’11-S, però jo diria que una acció conjunta, a diversos nivells (protestes, consum estratègic…) i combativa, que encalli els engranatges de l’estat espanyol, atrauria més participants. No em sembla bon moment per a una altra acció simbòlica. Aquesta etapa ha passat.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
29.07.2019  ·  15:42

Per no repetir el que ja es diu en altres comentaris i que l’Albert Miret descriu a la perfecció, sí vull remarcar una frase de l’editorial d’avui:
“Si demà hi hagués una taula amb cent personalitats –i tots en podem fer la llista en dos minuts– que oferís un camí a seguir i fes una crida a crear una alternativa a la dinàmica destructiva dels partits actuals, tota la situació política canviaria de cop, és evident.”
Doncs això, millor aquesta tarda que no pas demà…

Oriol Roig
Oriol Roig
29.07.2019  ·  18:14

D’acord amb en Jaume Vall, l’independència l’haurem de comprar. Com feien els esclaus que podien. Aquí va una proposta: a Catalunya li correspon un 19% del deute espanyol per proporció de població. Si som independents en un any, ens en farem càrrec del 25%. Si és en dos, del 24%. En tres, del 23%… Ho enteneu creditors? Si voleu cobrar, ni que sigui una part del deute, el que més us interessa és una Catalunya independent.

Enric Vilar
Enric Vilar
29.07.2019  ·  20:01

La República la farà el Poble. Ras i curt, de dins sortiran els líders. Tot PDF, Pacific Democràtic i ben Ferm.
Proposo que l’11 es surti amb motxillas i no es torni a casa fins la Bastille Catalana, que vol dir la República. Tot PDF pero omplint camins ciutats i muntanyes. Ja veurem si som 2,3M o 4 o 5 o…. Man’s enlaire catalans. Visca la Nació catalana. Per això naltros JA VAREM DECIDIR. Ara a implementar.ho.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
29.07.2019  ·  20:38

Una manifestació ocupació sostinguda, el temps que calgui. Els joves han d’actuar, els vells els han de recolzar amb intendència, suplència durant els dies laborals, donatius, i el que calga. I les organitzacions no visibles ho han d’organitzar, aprofitem la confusió que s’ha generat al Reino. Ara és l’hora!

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes