Al segle V abans de Crist, el filòsof Demòcrit d’Abdera, autor de la doctrina dels àtoms, va escriure: ‘No sabem res de cert sobre res, però tothom afaiçona la seva creença.’ És a dir, que tothom es fa una opinió de les coses. A aquesta inseguretat radical, Plató hi va oposar una doctrina del coneixement absolut, un coneixement apodíctic que qüestionava el discurs epidíctic, retòric, dels sofistes. Als Diàlegs, Sòcrates frueix reduint les conviccions dels seus interlocutors a ignorància manifesta. Tenen opinions, però no coneixement. La feblesa de l’opinió rau en el fet que no es fonamenta en cap discurs autosuficient i està exposada a la dialèctica. Aquesta, d’altra banda, corre el risc de desbocar-se i estimbar-se a l’escepticisme. O d’evadir-se al món ideal de les formes eternes.

Recordeu el quadre de Magritte La traïció de les imatges? És aquell que sota una pipa mostra en llegenda cal·ligrafiada ‘Ceci n’est pas une pipe’. Doncs bé, aquest no és un article de periodisme; ni tan sols un article d’opinió. És, o pretén d’ésser, un article de reflexió. Quina diferència hi ha? Doncs que així com Magritte pren una pipa com a model d’una representació bidimensional sobre tela, i ens recorda que amb una pipa dibuixada no es pot pas fumar tabac, i de la mateixa manera que d’una idea platònica no se’n pot pouar cap experiència, d’un article de reflexió tampoc no se’n pot treure –no se n’hauria de treure– cap posicionament moral o pragmàtic sobre les opinions objecte de la reflexió. Si més no per una vegada, demano als qui creuen que sols té dret a opinar qui pot resoldre els problemes, que s’abstinguin de llegir-me. No sols perquè aquesta pretensió és tan absurda com demanar a un comentarista esportiu que marqui gols, sinó perquè reflexionar sobre les condicions d’una opinió no és opinar. És, si ho voleu, metaopinar, tota una altra cosa. Per reflexió entenc, ara i aquí, analitzar el què i el com d’un article d’opinió i les seves conseqüències discursives, sense fer meva ni l’opinió ni la reacció igualment opinable que ha suscitat. Entengui’s, doncs, que no m’erigeixo en àrbitre per a donar ni treure la raó a ningú.

Per començar, cal desenredar algunes nocions. El fet d’escriure en un diari no converteix ningú en periodista. Tampoc els caçadors són biòlegs, ni tots els que treballen en sanitat són metges. Jo no sé si Andreu Barnils és periodista i, com a tal, sotmès a una deontologia particular. Sé que regenta una columna d’opinió i l’opinió no hauria de confondre’s amb el periodisme, sobretot amb el d’investigació, que es regeix per unes coordenades de treball molt diferents en temps, espai i recursos esmerçats. El periodista cerca la notícia, l’investigador recerca una informació encoberta, mentre que l’opinador expressa una visió particular, és a dir subjectiva, d’un estat de coses amb dades que solen ser d’abast públic. De l’opinador no s’espera cap descobriment sinó un punt de vista. No l’aportació empírica de novetats sinó allò que els francesos anomenen bon sens, o sigui certa capacitat de ponderació o, donat el cas, de provocació. En definitiva, un exercici retòric. L’opinador és, per dir-ho amb Demòcrit, un afaiçonador de creences. Dóna forma a allò que creu en un moment determinat, o a allò que creuen moltes persones en un moment determinat, i és tan subjecte d’error com la resta dels mortals. I ho és per definició. Per aquesta raó, d’allò que escriu i publica se’n diu opinió i no pas ciència.

Jordi Sànchez, persona meritòria per molts conceptes, ha titllat Barnils de mentider arran d’un article en què aquest donava entenent, amb més o menys encert, que els presos polítics maldaven per obtenir un indult del govern espanyol i aquest desig distorsionava l’estratègia dels partits. Sánchez ha reaccionat acusant Barnils de cometre una falta deontològica per no haver-li demanat el seu posicionament en aquesta qüestió. No diré pas que Sànchez no tingui motius per a indignar-se, però em sembla que confon les categories. Mentir suposaria que Barnils hagués escrit contrariant la seva consciència, això és, afirmant res d’incompatible amb el seu coneixement. És una acusació greu. L’articulista va emetre una opinió general sobre els presos, basant-se, ho deia sense embuts, en ‘allò que em diu gent que ha visitat la presó, i per allò que em diuen gent que han participat en reunions d’alt nivell, i pel que llegeixo de gent informada’. No es pot pas considerar, doncs, que Barnils opinés lleugerament, per bé que es formava l’opinió mitjançant terceres persones. No tothom es pot desplaçar als Lledoners per preguntar a cada un dels presos si és cert allò que diuen persones que sí que hi han anat. Exigir-ho a l’articulista és una pretensió estranya, car, sigui quina sigui la posició de cada un dels presos respecte de l’esperança d’indult, el fet és que ha envaït la política dels partits. Que l’indult plani damunt les decisions determinatives de l’independentisme és conseqüència de judicialitzar la política, però també ho és de polititzar la presó.

Que ‘l’indult és una peça a tenir en compte en el moment de pensar en el govern Sánchez’, com deia Barnils, i que s’ha tingut en compte, sembla difícil de rebatre. El mateix Jordi Sànchez, juntament amb Jordi Turull i Josep Rull, va enviar una carta a la direcció del seu grup proposant l’abstenció en segona volta a la investidura de Pedro Sánchez. Notòriament, la proposta contradeia el posicionament públic del president de la Generalitat i allò que donava entenent també el president a l’exili. Turull i Rull van reaccionar a la filtració de la carta denunciant-ne la manipulació i rebutjant la intenció que se’n desprenia, però no pas negant que la proposta hi fos.

No calia ser cap mèdium per a veure que, sumant el seu capital moral, els signants d’aquella carta col·lectiva volien ser tinguts en compte per decidir el vot de la investidura. I fins on les declaracions permeten d’entreveure, la carta incloïa, o si més no posava en perspectiva, la possibilitat, expressada amb més o menys insistència, més o menys deferència, d’actuar una vegada més en benefici del Partit Socialista Obrer Espanyol, com ho fa obertament i sense manies el líder empresonat d’ERC. La reacció de Sànchez demostra que no hi ha unanimitat entre els presos, com no n’hi ha entre els partits, però a falta de cap altra explicació anticipada, no era pas temerari suposar que alguna cosa hi tenia a veure, amb aquella carta, el fet que Pedro Sánchez pogués tenir, en un futur, la clau de la presó un cop dictada la sentència.

Per què indignar-se per una suposició que recolza en les aparences? En això també cal ser conceptualment escrupolós. Els presos tenen, a parer meu, tot el dret de cercar l’indult, sol·licitar-lo, o fer qualsevol altra cosa necessària per a sortir de la presó. Com a persones arbitràriament retingudes i aviat injustament condemnades, no se’ls pot demanar que ho entomin en representació de ningú més. Com a polítics en actiu i amb ambició de futur, però, la cosa no és tan clara. El j’accuse de Sànchez no sembla tant la reacció d’una persona calumniada com la d’un polític que veu amenaçada la seva capacitat d’actuació. Aquesta amenaça és medul·lar a l’article de Barnils, conseqüència indefugible de l’argument sobre la necessitat de separar presó i política.

Sánchez reacciona passionalment a la injusta (mentidera, diu ell) atribució d’un desig de perdó que assegura que no comparteix. Puix que ho afirma taxativament, seria grotesc dubtar-ne. Tot l’honor, doncs, per a Jordi Sànchez i admiració per la seva fortalesa com a objecte d’una de les més grans injustícies comeses per l’estat d’ençà que va promulgar la constitució. Però un cop descartat l’indult, Sànchez hauria de reconèixer que la transparència mai no ha estat el fort dels partits i que si ja és difícil endevinar-ne les intencions en la dialèctica de declaracions i contradeclaracions, seria ingenu certificar-les preguntant als polítics abans de seure davant el teclat.

A la seva rèplica, Sànchez no nega pas que faci política des de la presó; al contrari, hi puja de peus, preguntant retòricament què hi hauria de fer, si no, com a pres polític. I ho remata demanant irònicament a Barnils si potser hauria de fer-hi macramé. Cert, a la presó no s’hi pot fer de tot, però s’hi poden fer unes quantes coses. Per exemple, escriure contes per als fills amb destinació a commoure el tirà. O s’hi poden escriure memòries, o fins i tot articles per a la premsa. Evidentment, també s’hi pot fer política i Sànchez reivindica el dret de fer-ne. Que el té. Però llavors es difumina la distinció semàntica entre pres polític i polític pres. No pot ser de cap altra manera, quan de la presó se’n fa un argument polític, sigui per anar en llistes electorals, sigui per influir en el partit o, atès el cas, per aclaparar un articulista incòmode.

Darrerament, s’ha utilitzat la humaníssima compassió pels presos i l’imprescindible sentiment de deute vers ells i elles per crear un cordó sanitari, un mur de vergonya, en definitiva, un tabú, entre els presos polítics i la crítica de la seva política. Però si la presó esdevé un argument polític que permet guanyar vots i fins i tot obtenir càrrecs, llavors no hauria d’immunitzar contra la interpretació política dels gestos que fan els presos per voluntat pròpia i no pas dels seus jutges. Especialment els qui, com Sànchez, lideren un grup parlamentari al congrés haurien d’entendre que no es pot pas oposar allò que en matèria d’intencions coneixen ell i els seus familiars a allò que poden saber la resta dels mortals. En tant que polític amb un llarg recorregut institucional i un brillant historial de lideratge civil, Sànchez ha de saber que exigir als articulistes que demanin als polítics pel sentit íntim dels seus gestos suposa que aquests porten el cor a la mà, quan l’experiència més aviat mostra el contrari. En general, qui va amb el cor a la mà no serveix per a polític. Potser sigui aquest el problema més greu del president Torra. Però això ja seria una opinió.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.