30.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 31.03.2023 - 10:46
La sentència emesa ahir pel TSJC és un altre escàndol, un més. Els magistrats consideren Borràs culpable d’un delicte de falsedat en document oficial, i per aquesta raó li imposen quatre anys i mig de presó; i d’un altre de prevaricació administrativa, pel qual li imposen una inhabilitació de nou anys. Però un dels tres magistrats emet un vot discrepant, en què afirma que no va cometre falsedat documental i no hauria de ser inhabilitada, sinó tan sols per a càrrecs amb facultat de contractació. El tribunal, a més, en una decisió poc habitual, demana l’indult de Borràs al govern espanyol, però només per la pena de presó, de manera que la manté inhabilitada. Amb això posa en relleu que la intenció és que no ingresse a la presó –que això seria massa gros–, però que siga inhabilitada per a la vida política. I, per si encara faltava res més, el tribunal eximeix de gairebé tota responsabilitat els altres dos implicats, malgrat que és evident que, si més no, han estat col·laboradors necessaris.
Tenim davant, doncs, una sentència mal concebuda, mal resolta i plena de dubtes com a final d’un trajecte judicial insòlit. No hi ha cap precedent en què un cas semblant a aquest reba una condemna de presó i, de fet, fa tota la sensació que el tribunal, precisament, intenta de no crear-lo. Perquè tot és tan prim i tan agafat pels pèls, que el precedent que es crearia a partir del judici de Laura Borràs podria portar la gran majoria de la classe política a les portes de la presó. D’ací ve la demanda de l’indult.
Temps enrere ja vaig explicar la meua opinió sobre aquest afer: “De Lula a Laura Borràs: la ‘lawfare’ no ataca tan sols els sants“. I aleshores vaig recordar que la lawfare pot servir per a apartar de la vida política persones completament innocents, però també pot servir per a apartar de la vida política persones culpables de conductes irregulars, aprofitant-se d’aquestes conductes. Perquè allò que determina la lawfare no és l’acusació concreta contra algú, sinó si hi ha el propòsit o no d’apartar de la vida política gent que molesta, fent ús de tècniques molt ben definides i concebudes per a coartar la voluntat democràtica de la població. Per a intervenir en els processos electorals i modificar-ne el resultat.
És per aquesta raó que l’equilibri a l’hora de discutir sobre la lawfare és tan difícil. I en definitiva per això a cada ciutadà i a cada país li correspon de reaccionar en cada cas concret posant l’accent sobre allò que considere que és més greu: la possible culpabilitat d’una persona o la possible desviació de les regles més bàsiques de la democràcia. En cas de dubte, la guia que tenim és valorar les proves, valorar la coherència o no del procés i valorar l’excepcionalitat o no de les mesures que es proposen.
I avui cal fer això. Recordar que el cas prové d’una investigació prospectiva i il·legal, una tècnica típica de la lawfare. Que els càrrecs van ser magnificats pels mitjans i pels oponents polítics, també cosa típica de la lawfare i ara molt visible quan es compara la desproporció entre allò que es deia que havia fet i els càrrecs que es demanaven i allò que finalment recull la sentència. Cal recordar també que, seguint la tècnica de la lawfare, l’episodi judicial no ha estat lineal, sinó que s’ha anat allargant durant cinc anys, apareixent i reapareixent segons l’activitat política de Borràs –al congrés espanyol, al Departament de Cultura o a la presidència del parlament. I que ha estat jutjada per un magistrat parcial. I que, en darrera instància, com ha passat arreu del món en tants casos de lawfare, s’ha promogut un pacte amb els altres implicats, amb la sola intenció de condemnar-la, vist que les proves no donaven prou seguretat al tribunal d’aconseguir-ho. Més i tot: La sentència és un autèntic regal enverinat, de caràcter descaradament polític, perquè proposa a Laura Borràs un indult que la salvaria personalment, però en canvi d’arruïnar-la políticament i de tornar a doblegar l’independentisme, ara mitjançant ella, davant les institucions espanyoles. Allò que Josep Casulleras, en aquest article, qualifica d’estrany (i inquietant) joc d’equilibris judicial i polític.
En definitiva, és un cas en què hi ha massa elements estranys que són determinants i substantius, perquè qualsevol persona, especialment si és política –i encara més si es defineix com a independentista–, es puga limitar a apartar la vista i repetir acríticament i només perquè li convé la cantarella de la corrupció, com si no fos capaç de veure que hi ha matèria, i matèria ben clara, més enllà dels fets concrets que s’han jutjat. Però, ep! Cadascú deu saber què fa.
PS. Ahir era dijous i, per tant, hi hagué “La tertúlia proscrita”, amb Albano-Dante Fachin, Josep Costa i aquesta setmana, de manera excepcional, amb mi també. Un episodi excepcional, en la línia de la setmana que hem passat, i molt centrat en el retorn de la consellera Clara Ponsatí i en aquesta sentència que es va saber ahir contra Laura Borràs. Podeu veure’n el vídeo.
Persecució política pura i dura. I el minso president Aragonès dient que no té res amb la repressió a l’independentisme. Quina barra!