Un poc de Walter Benjamin, o per què els partits volen humiliar la gent imposant el castellà

Ja no és un debat sobre la llengua i prou i sobre si el castellà ha de ser a la llei o no. També és una prova a veure qui mana

Vicent Partal
10.04.2022 - 21:50
Actualització: 11.04.2022 - 08:09
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En política la gestió del temps és una de les activitats més transcendentals. La mateixa cosa en un moment és inacceptable i en un altre ja no ho sembla tant. I el factor que ho fa possible és la inevitable dissipació de les emocions i l’absorció de la indignació amb el pas dels dies. En el cas de la introducció del castellà en la llei de política lingüística i, doncs, en la immersió escolar, tenim una proposta que els autors pretenien fer-nos empassar tan de pressa com fos possible. Els ho va impedir la reacció d’indignació d’una part important dels ciutadans i dels actors implicats, però ara fan servir la mateixa tàctica: proven d’adormir la resposta i dissipar les emocions desencadenades amb la voluntat que s’acabe aprovant aquest escarn. Confien que la indignació es reduirà a un cercle concret, aplicant a fons la maquinària de control social, i així acabarà esdevenint resignació. D’aquesta manera guanyaran ells. Que és, en definitiva, la intenció.

No us enganyeu: no són forts però se’n senten. Vull dir, el govern autonòmic. Més forts davant nostre, i en contra nostre, que no pas davant Espanya. I això és així perquè estan convençuts que tenen sota control prou eines, polítiques, econòmiques, mediàtiques, per a aconseguir d’endossar-nos qualsevol cosa que vulguen. I perquè comproven per la via dels fets, cada dia, que aquell sector gran de la societat que està atrapat –literalment, materialment, econòmicament– en les seues xarxes, obeeix qualsevol ordre, per més absurda que siga, fins i tot quan és absolutament contrària a allò que sempre havien cregut i defensat. És per això que porten les coses tan lluny, tan desmesuradament, i és per això que ara mateix això ja no és un debat sobre la llengua i prou. També és una prova per a veure qui mana. Amb una decisió tan difícil d’empassar-se, mesuren si hem canviat definitivament d’etapa política. Miren si s’ha acabat el procés o no. I, per tant, qui té el dret de decidir què es fa i què es deixa de fer en aquest país. Per això, en realitat, allò que volen el govern i el sistema de partits, allò que cerquen, és com humiliar això que n’hem dit, metafòricament, “el carrer”. Com humiliar aquell carrer que ha fet i fa la diferència entre la política business as usual i la política com a instrument d’alliberament.

Al Principat venim d’uns anys en què el carrer ha manat i ha imposat la seua voluntat a la classe política. De la manifestació de l’11 de setembre de 2012 a la proclamació de la independència, l’octubre del 2017. I tan sols cal parlar llargament d’aquest període amb alguns dels polítics autonòmics per a comprovar quanta agror guarden dins seu contra la gent, contra les manifestacions, contra la Via Catalana, contra les vagues generals, contra el referèndum del Primer d’Octubre. Contra aquell esforç titànic que, segons alguns d’ells, els va portar massa enllà, molt més enllà que no volien anar, i els va obligar a enfrontar-se a un estat espanyol brutal i autoritari contra el qual afirmen, i volen creure, que no tenim capacitat de guanyar. Totes aquestes declaracions que hem sentit, explicant que ara no farien allò que van fer aleshores, no és sinó això: el revisionisme del procés d’independència. Un revisionisme que fa passar davant de tot les conseqüències personals que ells han tingut i que no volen tornar a tenir de cap manera, però que també té un punt remarcable d’altivesa i de menysteniment classista –per més d’esquerres que es vulguen proclamar. Al cap i a la fi, vénen a dir-nos que ells sí que saben com es fa la política i que nosaltres, simplement, som una colla d’ignorants esbojarrats, capaços de posar-ho de cap per avall pels sentiments i sense aplicar rigor en la nostra acció. I aquest és, justament, el missatge, no pas casual, que no deixen de repetir també aquests dies en relació amb la polèmica reforma de la llei de política lingüística.

Però l’esquema té un greu defecte: al final “ells” no són res sense “nosaltres”, de manera que han de mantenir el discurs independentista per a aconseguir els vots que necessiten si volen continuar instal·lats en el poder i mantenir la capacitat d’exercir el control social. I què fan en aquest dilema? Converteixen la idea de la independència en un simple ideal i intenten d’arrossegar la població perquè s’acomode en aquest nou esquema. I així justifiquen que no es pot fer allò que voldríem i que, per tant, és més sensat fer allò que puguem i prou. Aquesta és la clau del famós argument per a encolomar-nos la llei pactada per ERC, Junts, PSC i comuns.

La diferència entre idea i ideal no és petita, però és subtil i cal, per tant, entendre-la bé. Walter Benjamin, ja fa molts anys, ho va fer a la perfecció, quan es referí a la socialdemocràcia. A Sobre el concepte d’història, aquest filòsof –mort a Portbou fugint de la persecució nazi– ho explica així:

“Marx va secularitzar la idea del temps messiànic en la idea de la societat sense classes. I va fer ben fet. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a ‘ideal’. En la doctrina neokantiana l’ideal era definit com una ‘tasca infinita’. I aquesta doctrina va ser la filosofia escolar del Partit Socialdemòcrata. […] Des del moment en què la societat sense classes era definida com a tasca infinita, el temps homogeni i buit es va transformar, per dir-ho així, en una avantcambra en la qual es podia esperar amb més o menys paciència l’arribada de la situació revolucionària.”

Traduït, supose que ja enteneu què vull dir, la cosa podria dir, si fa no fa, així: “A partir del moment en què la independència és definida pels partits no com un objectiu immediat sinó com una tasca infinita que no s’acabarà mai, el temps es transforma en una avantcambra on els polítics poden esperar, còmodament, l’arribada de la situació revolucionària sense fer res més que viure els plaers del poder que han adquirit.” I ací hi ha la clau de tot. Ells aniran fent, havent convertit l’autonomia bàsicament en un negoci a gestionar i el PSOE, ja ho veieu cada dia, hi estarà d’acord perquè una independència-ideal, sense aspiracions de ser mai real, no li causa cap molèstia, en realitat.

Però resten dos dubtes. Què passarà amb el  pendent ferroviari espanyol que, desencadenat pel procés d’independència, no s’atura ni saben com aturar. I sobretot si aquest parany el podran acceptar els ciutadans catalans. I ací és on encaixa per què fan aquesta cosa tan extraordinària de cedir el pas al castellà, que no s’havia fet mai en la història ja centenària del catalanisme. Ho fan per humiliar-nos, conscients que una persona humiliada, que un moviment humiliat, no és capaç de fer res, ni de disputar la raó o el poder a qui l’humilia.

De manera que tot això és en joc d’ací al segon intent d’aprovar la llei, que serà el 26 d’aquest mes al parlament. El primer intent els va fallar, cosa que diu moltíssim a favor del país, i per aquest motiu estan tan emprenyats. Però en el segon intent, no en tingueu cap dubte, encara ens hi juguem més.

PS1. He tret la cita de Walter Benjamin de l’edició catalana de Sobre el concepte d’història, publicada fa tres anys per l’editorial Flâneur, amb traducció de Marc Jiménez Buzzi i Arnau Pons. És una edició extraordinària, un autèntic luxe, una preciositat que deixa la cultura catalana a l’altura de la més noble i alta cultura europea.

PS2. Sobre aquest tema hem publicat durant el cap de setmana alguns articles importants: aquesta opinió de Benet Salellas i aquesta entrevista a Carme-Laura Gil.

 

Més de 22.000 lectors de VilaWeb ja han fet el pas de ser-ne subscriptors. Ens voleu ajudar? Feu-vos-en.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
10.04.2022  ·  22:26

No només no són ningú sense nosaltres. Després de molts anys de partits amb organització piramidal amb veritables inútils al vèrtex, ells no són ningú. No serveixen per a res. El seu emprenyament, la seua rancúnia envers un poble que els ha deixat en evidència, ja se’ls en passarà quan hagen d’anar a cercar feina a aquell mercat de treball que volen per als nostres fills. Nosaltres anirem passant, que el pendent ferroviari ja fa molt temps que dura i podríem prendre molt de mal.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
10.04.2022  ·  22:39

o sia, la rendició (i traïció) dels líders es transforma en “autoodi” nacional dirigit cap al poble que representen…… No pot ser pas més trist ni més penós. Em sap molt de greu haver-te de donar la raó avui, Vicent. Ara bé: tenim cap sortida a la vista?. Tant optimista que ets tu tot sovint, avui em sembla que ens acabes de deprimir, perquè jo no albiro cap sortida a la vista.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
10.04.2022  ·  22:48

No els ho permetrem.
Diumenge 24 serem a Vic. Dimarts 26, al Parlament.
I mai no els perdonarem el que estan fent al país; el que ens estan fent a tots plegats.

Joan Guasch
Joan Guasch
10.04.2022  ·  22:48

Si no canvien molt les coses em penso que els partits dits nostres i autoanomenats independentistes tindran un ensurt en les properes eleccions. Cada vegada més votants es, ens, plantegem el vot nul. Es necessita el fracàs de les actuals cúpules dels partits i el retorn al carrer i no només pel seu autonomisme de pantalons baixats, o per aquesta operació per eradicar el català, que vol dir la Nació, sinó també per l’aplicació de polítiques urbanístiques del segle XX, per la destrucció del territori (l’Alt Camp, per exemple, el volen convertir en un mar de milers d’hectàrees de ciment), per la falta de projectes de futur car tot es redueix al de sempre: alimentar als pilotes mediocres que han escalat sempre dins del partit i afavorir els interessos d’aquells que només veuen el benefici immediat. Que governarà el PSOE de Catalunya? I? No ho està fent ja des de la comoditat de l’ombra?

Joan Guasch

Josep Maimí
Josep Maimí
10.04.2022  ·  23:02

Amb la historia del coronavirus. Va quedar clar, fins a on podien dictar normes estupides i que la gent les complis com a xais.
Despres de l’ espactacle d aquests dos anys. Han apres fins a on podien arribar.

I no se, quin pendent tenia la via. Pero els hi han aplanat tant el tram final. Que per molta inercia que porti el tren. Se acabara aturant sol.

Tot plegat es molt lamentable.

Robert Joan
Robert Joan
10.04.2022  ·  23:06

Crec que el tren descendent començava a estar sota control. L’arribada de Feijóo a la cúpula del PP l’aturarà tranquilament a l’estació.

Marta Prats
Marta Prats
10.04.2022  ·  23:11

Bona nit, vosaltres teniu constància o indicis de si els polítics o els seus assessors us llegeixen, ni que sigui a la intimitat, o bé practiquen un autisme inflexible aliè a la reflexió? Us comenten res? Gràcies

joan rovira
joan rovira
10.04.2022  ·  23:16

Certament, des del pensament es pot il•lustrar com mitjançant la confusió en el llenguatge s’arriba a alterar l’horitzó de les paraules per tal d’impedir la seva acció immediata. Però, aquesta manipulació dels horitzons de les paraules deixa rastre en els cervells individual i col•lectiu.

Es tracta de grups organitzats que per tal de satisfer el seu trastorn psicològic (dissonància cognitiva) mitjançant la (mentalitat retributiva) -reconeixement i retribucions- i la (distorsió de la realitat) a l’empara de l’espanyolitat (artefacte colonial que amaga l’agressió i l’espoli).

D’una banda, els que pateixen aquests trastorns psicològics denoten una baixa o nul•la autoestima en l’àmbit personal i en tant formen part de col•lectius que ho amaguen es converteixen en agrupacions que alteren, en benefici personal o a les ordres d’altri, el país de tots.

D’una altra, el colonialisme ha evolucionat de l’espasa castellana (sword) a l’espanyolitat (word) per a controlar el cervell individual i està mutant amb el canvi digital (web), en tant no estiguis atent individualment, per tal de controlar el cervell col•lectiu.

És precisament, en aquest canvi de paradigma que l’espanyolitat, en tant que només beneficia a les elits que s’hi sotmeten, deixa al descobert la mentalitat retributiva dels qui tenen aquest trastorn, en impedir la convivència dins de cada nació i la pau col•lectiva.

Finalment, en un estat colonial aquests trastorns són freqüents i cal que amb atenció cadascú els observi individualment. Però, la qüestió alarmant és la virulència amb què aparegut aquest fenomen llargament incubat i tant devastador per a tot el país.

PS. La teràpia consisteix en el fet que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i faci autocrítica en cadascun dels estadis personals i de les organitzacions públiques. És a dir, (descolonitzar-se) per recuperar la salut individual i col•lectiva, és inevitable. Quan més tardi cadascú o col•lectivament, en practicar la teràpia de l’autocrítica, el patiment s’allargarà.

Lluí Mor
Lluí Mor
10.04.2022  ·  23:27

Senyor Partal, son massa estúpids per elucubrar el pla que voste els atribueix. Per dissenyar, desenvolupar i persistir fins a dur a terme per complet aquest pla, s’ha de ser molt més intrel·ligent, s’ha de tenir caracter, no s’ha de tenir po i s’ha de passar de tot. Aquest no és el cas dels enfangarpallers i esgarramantes que a hores d’ara ocupen la sucursal del Gobierno de España a Catalunya.
Aquests i tota la seva tropa amb nomina, només creuen i busquen excuses de mal pagador per poder anar omplint la guardiola. UNS POCAVERGONYES,…AIXÒ SI.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
10.04.2022  ·  23:29

És que potser directament cal no deixar-los viure. Per correu convencional, per correu-e, directament davant les seves seus. I, evidentment, cal no votar-los. Una possibilitat és no anar a votar i a veure com justifiquen una abstenció del 70%. Una altra és rebre notícia de si hi ha algun partit realment independentista allà fora i de quines són les seves posicions, per a poder decidir si votar-los o no. Però sempre, l’objectiu és fer fora els tres partits amb la màxima celeritat possible: és o ells o nosaltres, i a nosaltres ens convé guanyar sí o sí.

Miquel Mutiñó
Miquel Mutiñó
10.04.2022  ·  23:34

Una reflexió molt encertada. Conclusió: hem de derrotar-los i recomençar a construir el moviment d’alliberament nacional català (necessàriament anticolonial) al marge d’aquests partits i d’aquest govern de botiflers.

O ells o nosaltres.

Josep Gualló
Josep Gualló
10.04.2022  ·  23:41

QUAN MAL ENS HA ARRIBAT A FER L’IDEPENDENTISME REFORMISTA

No hem de permetre que ens segueixin entabanant amb aquesta desgraciada pardadoxa del independentisme reformista.
Sabem perfectament qui son els seus seguidors i quin mossen posseit pel Compte de santa Coloma els té embruixats.

Mosen Cinto diria:

“Compte de Santa Coloma,
malviatge qui et parí!,
que tants llamps caiguen en terra
i que, de tants cap de fir!
Lo dia que vares naixer
Fou un dia maleït!”.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
10.04.2022  ·  23:53

Els que consideraven erròniament com a nostres polítics proven per enèsima vegada d’adormir la resposta i dissipar les emocions desencadenades per unes humiliacions tant injustes com els tres-cents cinquanta anys de colonialisme tirànic de Castella_Espanya.

Ja el primer d’octubre NO tenien cap intenció de proclamar cap tipus d’independència. Ara ho sabem del cert. NO TENIEN RES PREPARAT per si es guanyava el referèndum. Alguns d’ells ho han confessat ARA.

Aquí hi ha una qüestió de profunda injustícia que s’ha de denunciar i fer-los passar comptes per l’engany a sang freda continuat.
Tots ells, ERC, Junts i CUP volen el poder per sobre de tot. Per sobre de Catalunya i per sobre de la voluntat dels ciutadans anorreats tant per l’estat espanyol com pels politicastres de la Generalitat.

Ells, els polítics, ens fan trampes i nosaltres també ens les fem dient-nos que Aragonès, Cambray, Puigdemont, Puigneró, Giró i altres bestioles taïdores volen el nostre bé i la nostra llibertat.
No és així. Només ens volen controlar i el poder per fer els seus tripijocs macabres.

Quan despertarem deixant de somiar momentums inexistents? Momentums impossibles perquè nosaltres només tenim el carrer mentre ells (Junts, ERC i CUP) tenen Espanya, els seus jutges i el seu exèrcit al costat seu.

Només tenim el carrer.
I amb tot tipus de trampes i humiliacions ens volen gravar als nostres cervells la convicció que el carrer no servirà tampoc de res perquè la Constitució no permet cap desobediència.

Ens volen fer creure que quan ells vulguin ens regalaran una gran independència (potser fictícia?).

El més honest fou Santi Vila.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
10.04.2022  ·  23:56

La nació és la llengua. I volen arraconar i subordinar la llengua per fer el mateix amb la minoria nacional catalana.
I ho fan de la mà dels col.laboracionistes, els “negres bons de la plantació” … que volen ser blancs. Doncs que ho siguin, però els hem de fer fora dels espais de representació democràtica de Catalunya.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
11.04.2022  ·  00:01

Dieu: “Al Principat venim d’uns anys en què el carrer ha manat i ha imposat la seua voluntat a la classe política”. No hi estic d’acord. A mi em sembla que la partitocràcia, sobrevinguda independentista, va deixar que el carrer fes una determinada feina, que es pensés que manava i , després, va crear el miratge de la independència possible per veure si l’estat picava i s’asseia a negociar. Pregunta: a negociar què?… Potser el final de la persecució de la corrupció de CiU?.
Vist així, s’entén molt millor on som. I si queda algun dubte, només cal seguir la carrera del Sr. David Madí.
Si el bon periodisme ens permet prendre consciència de la realitat, no caldrà que ens sentim tractats de rucs que és una humiliació notable.

Josep Jallé
Josep Jallé
11.04.2022  ·  00:02

Benvolgudes, benvolguts, director, col·laboradors: del primer intent d’anorrear-nos vàrem reeixir. Del segon, el 26, reeixirem i amb més força davant aquesta institució de fireta, de fer el joc als de sempre, el Parlament.
Fins a l’ultima alè farem sentir que al carrer no hi ha límits per a dir-los-hi … traïdors!, si … traïdors als vots que us vàrem donar. No som “klennex” de fer-se sevir un cop i a les escombraries. Vindran més votacions, més oportunitats, no amb vosaltres es clar, per a fer confiança amb d’altres, que encara no sabem qui seran, però que hi seran.
No ens cansareu, pocavergonyes!. Perdó, no poca … vergonyes: desvergonyits del tot. Salut i carrer!.

Joan Sorolla
Joan Sorolla
11.04.2022  ·  00:14

Que adient l’editorial i que encertada la cita de Benjamin!
Voldria afegir que aquest “temps mesiànic” del què parla l’autor alemany és un temps d’esperança perquè – fent referència a la tradició jueva de l’encara esperada arribada del Mesies – ens ve a dir que en cada segon del futur aquest pot aparèixer. Traduït a la visió marxista de Benjamin vol dir que en qualsevol moment pot aparèixer una guspira que encengui el foc de la revolució (o de la independència). En qualsevol moment la Història pot espurnejar i fer que tot recomenci de bell nou. Seguim, que el futur serà nostre.
(Coincideixo en què l’edició que han fet la gent de Flaneur de “Sobre el concepte d’història” és una peça exquisida!

Jaume Riu
Jaume Riu
11.04.2022  ·  00:30

HUMILIATS I AVERGONYITS
Ens volen humiliats, diu Vicent Partal i ho trobo molt encertat, és ben bé així.
Però en aquest sentit, vull contestar la pregunta que fa Marta Prats en el seu comentari a l’editorial d’avui, que demana si tenim constància de si els polítics o els seus assessors llegeixen això que s’escriu. La resposta és sí.
Desconec que se sap des de VilaWeb, però jo ja tinc algunes evidències:
1. Per començar, la denuncia explícita que fa Xevi Xirgo amb dates, noms de politics i fets concrets, que s’han publicat en els dos llibres del president Carles Puigdemont, M’EXPLICO i LA LLUITA A L’EXILI, reeditats varies vegades en poques setmanes, no n’ha transcendit cap (cap!…) reacció pública dels polítics implicats per desmentir les acusacions.
2. Del llibre LES HORES GREUS que és una denúncia exquisida i detallada que fa el president Quim Torra amb dates, noms de polítics, amb llocs i fets concrets, no n’ha transcendit tampoc cap (cap!…) desmentiment públic.
3. Del meu llibre L’OPORTUNITAT que tinc l’evidència que l’han llegit, entre molts altres, polítics socialistes, republicans i comuns que conec personalment, no n’he rebut cap (cap!…) desaprovació dels arguments publicats.
Arribo a la conclusió que els polítics que coneixen els fets evidents que denunciem públicament en articles, editorials, comentaris i llibres, callen perquè se senten humiliats i també avergonyits.
Són ells que es deuen sentir debilitats, doncs.

Gemma Pané
Gemma Pané
11.04.2022  ·  00:30

Esperem que aquesta llei no s,aprovi de cap manera ! Només faltaria que nosaltres mateixos fossim qui per llei introduíguessim el castella vehicular a l,escola !!! De cap manera !!! Els polìtics i “assessors” que treballin, que es llegeixin be les lleis i que facin els recursos, denùncies, querelles, el que sigui necessari per defensar el català i no aquesta vergonya i comoditat d,adaptar.se cómodament al que diu no sé quin jutge per una família que ho demana. Quan n.hi ha centes i mils que no ho volen.
.

Joan Vilarnau
Joan Vilarnau
11.04.2022  ·  01:33

Per què hi ha tanta gent que compra la idea de ser un partit independentista sense un full de ruta per la independència? És que potser algú compraria la idea d’un partit ecologista sense un full de ruta de mesures ambientals? Oi que no?

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
11.04.2022  ·  01:34

Quan amb els nostres vots entreguem el poder als polítics, no som conscients d’aquest traspàs. No existeix en el nostre sistema —malanomenat democràtic— cap mecanisme de reversió d’aquest traspàs del poder que no sigui a la següent convocatòria electoral.

Per tant, la única cosa que pot fer canviar la decisió dels polítics electes (mai de la vida els anomenaré representants) és l’expectativa de perdre la cadira a les següents eleccions.

Però ai! Quin mal que ha fet el 52%! Essent ja prou evident abans de les eleccions del malaguanyat 52% que cap dels partits autoanomenats independentistes (i que seria més adient anomenar-los processistes) no tenia cap pla per aplicar el mandat del Primer d’Octubre, l’ANC va animar els votants independentistes a votar llistes que no tenen cap programa de govern que els vinculi amb el Primer d’Octubre. I la gent va entregar novament el poder a uns polítics que es varen adonar llavors que podien fer qualsevol cosa, perquè no els passava cap factura.

La tasca llavors esdevé doblement feixuga per al “carrer”. Serà una tasca incommensurable per al “carrer” transmetre als polítics un missatge creïble (una amenaça creïble) de què efectivament poden perdre la cadira.

I que amb mi no hi comptin els “estúpids” (fent referència a l’article del professor Resina d’avui mateix https://www.vilaweb.cat/noticies/les-lleis-universals-de-lestupidesa/), doncs el meu vot ja no formava part d’aquest 52% inútil. A mi no em toca esmenar la plana. Mentres segueixin votant a traïdors, amb mi que no hi comptin!

O fem servir tots amb intel·ligència el nostre poder individual, o no avançarem enlloc. I de moment la majoria del 52% només està afavorint una reculada de proporcions èpiques. Són tan traïdors els polítics processistes com els qui els han votat.

Carles Benito
Carles Benito
11.04.2022  ·  01:34

Abans del 26 la pressió als carrers ha de ser de tal magnitud que el govern haja de dimitir. Si no és així la reforma s’aprovarà i no tindrà volta enrere dins l’autonomia.

govern DIMISSIÓ JA !

CANDIDATURA UNITÀRIA DE LLUITADORS PER LA INDEPENDÈNCIA INDEPENDENTS JA!

Berta Carulla
Berta Carulla
11.04.2022  ·  01:41

Què còmic el que escriu en Melitó Camprubí. Amb indepes així Escanya té tota la feina feta. El sr. Camprubí s’oblida que els de la taula per a negociar res amb Escanya són els de l’altre partit, que deu ser el seu, és clar, que és el de les bones persones.
Divide et impera, en això els espanyols tenen tots els màsters del món.
Riure per a no plorar..

Carme Jaume
Carme Jaume
11.04.2022  ·  05:34

Doncs això, carrer, carrer i més carrer. Gràcies Partal!

Núria Coma
Núria Coma
11.04.2022  ·  06:43

Carrer i urnes.
I és clar que sense nosaltres ells no so res. Fins al punt que si no els votem desapareixen. Està a la nostra mà, això i la lluita per ser independents. Tenim molt més poder del que pensem , ho vam veure el 2017 i els hi em d’ensenyar cada dia.

Teresa Pou
Teresa Pou
11.04.2022  ·  06:47

EL POBLE VA ENGRESCAR i ENCAMINAR A LA CLASE POLÍTICA A FER POSSIBLE 1-O .

ARA LA CLASSE POLÍTICA ENS VA A ENCAMINANT A LA FRUSTRACIÓ I A LA SUBMISIÓ .

Es molt però molt preocupant cada vegada es parla menys català ……..

Jordi Torruella
Jordi Torruella
11.04.2022  ·  07:06

Sols hi ha una alternativa per a tota aquesta colla de politicots. L’atur.
Cal que en les pròximes eleccions perdin vots a cabassos. O bé perquè votem en blanc al no haver cap alternativa veritablement independentista, o bé perquè el poble ha pogut bastir una llista oberta amb el millor de cada casa per enfrontar l’embit final contra l’enemic.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
11.04.2022  ·  07:51

La penitencia es l’arma del catolicisme, i que ha comportat que el Papa de Roma sigui l’home mes ric del mon. Junqueras es penitent, pero ens vol fer pagar la seva penitencia als catalans. Sou pecadors i nosaltres us salvarem. Porteu.vos be, desgraciats, que erc us ajudarà. Al cel de la independencia es el cel de Deu, o sigui, que abans morireu, desgraciats. Mentrestant jo l’amo i bones plebendes com el Papa de Roma, perdó, el Papaito de Cataluña cristiana

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
11.04.2022  ·  08:13

Avui estic d’acord amb aquest article, però afegiria que també tenen una altra estratègia, apart de la que vostè comenta, i és anar-nos llançant piules que hàgim d’anar aturant, és a dir, ara hem de parar la llei del castellà i també la dels JJ.OO. i mentrestant no ens manifesten per la independència, pròpiament, d’aquesta manera anem lluitant per les dreceres i ells ens desvien del carrer principal.

Salvador Molins
Salvador Molins
11.04.2022  ·  08:24

No al Decret de la vergonya, Cavall de Troia contra la Llengua Catalana.

Partal ens explica i sobretot ens avisa. Per començar, si encara no ho hem fet, tenim temps fins el dia 26 d’aquest abril de 2022 per dir a tot Catalunya que no volem de cap manera aquest “decret de la vergonya” que pretén fer-nos empassar la “lengua del imperio”, la llengua que secularment ens volen imposar, un decret que anul·la l’acolliment d’infants provinents de la immigració en la nostra llengua, que posa en mans de cada escola la no immersió lingüística, que posa greument en perill el català, i tot això fet per polítics i partits catalans que es lliuren per covardia disfressada de prudència i per interessos electorals i estultícia suïcida als espanyolistes del PSC-PSOE, de Ciutadans, del PP, de Vox, … que es lliuren a les males praxis contra la llengua de Jutges espanyolistes i dictadors, i de persones i entitats espanyolistes que odien profundament la nostra llengua, la nostra terra i a nosaltres mateixos, gent que no mereix viure a Catalunya, supremacistes i colonialistes, gent que vol aixafar el dret de la majoria de pares i criatures. Una veritable vergonya i traïció històrica.

Com podríem dir No! i que aquest no arribi arreu i constant?

No ha de ser un “no” d’un sol dia, el contraatac ha de persistir. La batalla de la llengua no es pot aturar, no podem permetre que ER i Junts facin aquest disbarat. Fora ER i Junts. No podem votar aquesta colla d’inútils.

Hem d’assolir un enxarxat sobre el territori de defensors de la Llengua, dels Consells Locals i altres entitats coordinats amb el CxR.

Un a un sumem el nostre “No aquest decret de la vergonya” que enlloc de plantar cara a la judicialització de l’ensenyament s’agenolla davant les pretensions de miserables jutges i denúncies d’indesitjables.

No aquest Cavall de Troia contra la llengua de Catalunya, contra la immersió lingüística, contra l’acolliment d’infants a l’escola en català.

Estic d’acord amb el següent comentari:
“Carles Benito | 01:34

Abans del 26 la pressió als carrers ha de ser de tal magnitud que el govern haja de dimitir. Si no és així la reforma s’aprovarà i no tindrà volta enrere dins l’autonomia.

govern DIMISSIÓ JA !

CANDIDATURA UNITÀRIA DE LLUITADORS PER LA
INDEPENDÈNCIA INDEPENDENTS JA!

I també amb el comentari de Gemma Pané de les 00:30.

Albert Miret
Albert Miret
11.04.2022  ·  08:34

Una traïció consisteix en un abandó dels principis socials de l’individu per a obtenir un avantatge o un guany personal o d’un grup específic. Segons el diccionari: “una traïció és la violació de la fidelitat que es deu a algú o a alguna cosa”. En aquest cas la fidelitat que deu una persona al seu poble, o sovint, al poble que els ha acollit. Els complexos, també segons el diccionari, es defineix així: Preocupació més o menys obsessiva provocada pels mateixos defectes físics, mancances i frustracions. Quan una persona abandona el seu grup per ser admès en un altre grup contrari, passa un temps en què necessita assemblar-se al nou amo i postrar-se per a ser o considerar-se ell mateix admès al nou grup, i en aquest període sent el perill d’estar entre dos focs i això el fa actuar amb més força i si cal, amb violència. Això el fa actuar regalant els millors tresors a l’enemic per a sentir-se segurs, incloent-hi la mateixa llengua. Cal simular constantment i fer-se veure entre els dos grups en els quals no és realment admès en cap dels dos, sinó que només se’ls permet una simulació, que han de mantenir creïble durant molt de temps, cosa que exigeix continuar la traïció cada dia i a cada hora. Aquest és el panorama del partit de la Generalitat i dels seus creients satèl·lits d’altres partits que simulaven ser independentistes en altres temps per benefici personal. Per això ens és imprescindible derrocar aquest govern amic dels nostres enemics històrics per poder continuar sent un poble i mantenir la nostra cultura.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
11.04.2022  ·  08:37

La traïció dels líders

Pep Agulló
Pep Agulló
11.04.2022  ·  09:24

BULLINT L’OLLA

Primer va ser la denúncia de l’autonomisme dels partits dits independentistes; després la demagogia independentista per tal de no perdre vots; ara la càrrega demolidora i humiliant de l’autonomisme contra els intransigents de l ‘1-O.

Les denuncies preparan la consciència per accions resolutives contra l’enemic que el tenim dins… L’editorial porta bon rumb…

Gerber van
Gerber van
11.04.2022  ·  09:26

Diu l’article: “Al cap i a la fi, vénen a dir-nos que ells sí que saben com es fa la política i que nosaltres”. Fa poc algú que sap prou bé com funciona la política em va dir que els polítics dels partits solen ser arrogants perquè pensen que saben dirigir un país. Però només saben com funcionen les clavegueres del seu partit polític.

L’article editorial és una declaració de guerra directa contra els partits polítics que diuen que estan a favor de la independència. I amb tota raó.

Josep Castelltort
Josep Castelltort
11.04.2022  ·  09:50

Com que el nivell dels que governen la Generalitat és, en general, baix, no és estranya la reacció. “”Aquí manem nosaltres, què s’han cregut?” I llavors, per reacció, van marxant cap a les posicions de l’enemic.
A Catalunya estem responent a l’agressió calculada d’Espanya i els seus massa nombrosos col.laboradors, però també estem responent a la decadència de la democràcia a Europa i Occident en general. Estem aquí perquè és el que ens toca. Guanyem o no.

Carles Ortiz
Carles Ortiz
11.04.2022  ·  09:59

Objectiu: més de 2 milions de vots en blanc a les properes autonòmiques.

Carles Serra
Carles Serra
11.04.2022  ·  10:34

I tant Sra Berta Carulla i tant; no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, ni llegir l’història.
A veure quants estarem presents el dia 26 d’abril en front d’això que li diuen parlament de Catalunya, per dir-li’s en aquest “polítics” que són uns TRAÏDORS I VIVIDORS del sistema franquista i corrupte espaÑol.

Jordi Torres
Jordi Torres
11.04.2022  ·  10:34

Fantàstica editorial, una lliçó de què vol dir, realment, això de l’independentisme pragmàtic. Manllevant la distinció que fas entre idea i ideal, i canviant de filòsof, podríem batejar aquest nou artefacte nascut del màrqueting polític com a: independentisme platònic. Aquesta és la proposta de govern d’ER a la que finalment s’ha incorporat també Junts. Governar en present com una autonomia mentre es parla en futur d’independència.

Aquesta posició política és molt més tòxica per a la sobirania catalana que la gestió purament autonòmica, la que va desenvolupar i refinar CiU durant anys i panys. A la “pax Pujoliana”, tant els polítics com els ciutadans tenien clar quin era el sostre de gestió, així que el defensaven amb més o menys encert: llengua, infraestructures, autogovern… Es podien treballar les possibilitats autonòmiques per mirar de treure els màxims rèdits (el famós “peix al cove”). Amb els anys van créixer la corrupció i les prebendes del govern català, convertint-lo en inviable, però mentrestant el poble va obtenir alguns beneficis tangibles, que l’estat va estar disposat a pagar a canvi de tenir l’autonomia controlada. D’aquesta època és el traspàs de la gestió dels mossos, la televisió pública catalana i la immersió lingüística, per exemple; fites aquestes, que ara, amb un govern dit independentista, estan clarament en regressió i amenaçades per l’estat. Quina paradoxa, oi?

Aquest independentisme platònic en el qual els nostres electes s’han instal·lat és pitjor que l’autonomia de la qual veníem. El nostre govern provoca un conflicte amb l’estat a nivell purament estètic, però fent-ho l’obliguen a respondre, ja que Espanya és un estat molt preocupat per l’estètica i el simbolisme. L’estat no només respon en l’àmbit estètic, també ho fa pràcticament: amb lleis i repressió. Té totes les eines i tots els al·licients per fer-ho. L’estat sap que el govern català actual és incapaç de plantar cara en res, però igualment reprimirà tots els discursets buits dels nostres representants amb fets concrets. Perquè pot i perquè és l’essència de l’imperialisme fatxenda castellà. Aquesta humiliació constant del feble que apuntes a l’editorial, Vicent. A més a més, pel que dius, sembla que el nostre govern no només ha obert la porta de les nostres institucions a la repressió espanyola (com fa amb la llei que anul·la la immersió lingüística i que ens posa l’enemic dins de casa), sinó que està disposat a comportar-se com ell, a utilitzar la humiliació amb el seu poble. És el pitjor dels escenaris possibles, no només ja no defensen ni tan sols el nostre estatus d’autonomia, sinó que el nostre mateix govern, incapaç de complir amb el que va prometre als seus votants, ara arremet contra ells.

La solució per a mi està clara:

1) Votar un partit independentista alternatiu, que estigui compromès amb la independència des dels seus estatuts, i que assumeixi les conseqüències de la seva lluita. El vot nul o en blanc entrega el poder democràtic a l’unionisme.

2) Enfortir el Consell per la República, apunteu-vos tots els qui encara no estigueu registrats. Cent mil persones encara no fan por a ningú, però si dupliquem o tripliquem aquest número, es posaran molt nerviosos.

3) Lluitar des de la societat civil, en tots els àmbits: Escoles, gremis, sindicats, associacions. Hem de fer que notin la nostra força, que no es pensin que ja ens han anestesiat.

Salut i bon dilluns!

Salvador Aregall
Salvador Aregall
11.04.2022  ·  10:44

Un ideal és un valor que es planteja com un model de perfecció a seguir i, com a tal, es tracta d’un estat inassolible però infinitament aproximable (Viquipèdia). L’independentisme s’està convertint, a gran velocitat, en una qüestió simbòlica i intangible, com la igualtat entre tots els homes en un món sense classes, just, on els drets bàsics i materials arriben a tots els racons del món. Una imatge –com la dels països catalans del temps a TV3- que en farem calendaris per cap d’any. Però per què hem arribat fins aquí?. La resposta és molt confusa. És confusa perquè a mesura que passa el temps es van acumulant els dubtes i al final l’absència de respostes provoca cansament i desmotivació. Quan els líders, els que estaven a la màquina de tren –“el del pendent ferroviari”- han reconegut, tots, fins i tot el sant cristo gros, que l’1 d’octubre no estava res preparat, què s’espera de la gent que ja ho ha fet tot i només ha rebut hòsties en tots els formats?, multes, judicis, però sobretot decepció. El temps corre inexorablement en contra de l’independentisme. Després de veure clarament com és l’enemic també veiem com són els botiflers i, francament, passar del llirisme al cretinisme fa mal i vergonya. L’Editorial d’avui i els comentaris, també aquest, és un “déjà vu”, una roda, un peix que es mossega la cua. Com podem sortir d’aquí, Vicent?. Després de més de 4 anys ningú ha estat capaç d’explicar com sortir-nos-en. Del què no en sortim, no sabem el com. El Consell per la República –ens gens transversal (ho sento) perquè no aplega una part important dels “independentistes”- tampoc ha dit el com. Si llegiu el document PREPAREM-NOS trobareu un relat magnífic dels antecedents que van portar a l’1 d’octubre i la justificació per disputar el poder a l’estat mitjançant la confrontació, però no diu com, no ho diu. Necessitem un algoritme precís. Jo proposo a Vilaweb que organitzi un debat amb gent molt qualificada, però de cap partit polític, sobre el com. Fins i tot proposaria unes jornades –un debat es poc temps- com si fos un congrés on es pugui aportar tota l’energia intel·lectual per a treure’n unes conclusions que ens permetin elaborar un algoritme o una cosa semblant. Què en penseu?

Gaspar Coll
Gaspar Coll
11.04.2022  ·  11:19

Mentre es fa creure en l’arribada del Messies o la Paroxia ( segona arribada de Crist a la terra), les “esglésies” (els partits) van fent la seva.
Marx mai va definir la lluita de classes com una lluita ideològica, sinó com una lluita pels interessos dels oprimits. La lluita per la independència no és la lluita per imposar una ideologia, sinó que és una revolta ( pacífica si voleu) contra l’opressió colonial.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
11.04.2022  ·  11:41

O es prenen els carrers indefinidament , fins que pleguin aquests venuts, o s´ens continuaran pixant a sobre.

Antoni Gavarró
Antoni Gavarró
11.04.2022  ·  11:45

La formació dels professionals de la política dins de les estructures borbòniques, té elements de l’Ancien Régime en el que la noblesa tenia tot el poder i privilegis– i ells se’n senten hereus en nom de la seva destresa per surar dins del laberint d’aparences en què viuen i on es volen fer viure; també elements de control absolut dels mecanismes de poder sense cap estructura institucional que permeti una balança efectiva que impedeixi l’hegemonia absoluta d’una cúpula autoritària que cada cop està més clar que té el seu nucli en la Zarzuela; i una adoració efectiva de l’artefacte extractor de rendes, que és el Sancto Santorum del règim embolcallat de les tradicions africanistes que sustentaren el franquisme. Durant un cert temps, jo em pensava que quan fes aigües el decorat democràtic que ho recobria tot, enfonsaria totes les impostures i posaria cadascú al seu lloc, i que la pertinença a la UE- amb els seus valors democràtics constituents més avançats- ens seria de molta ajuda en aquesta tasca d’enderroc sense la qual és impossible bastir cap societat democràtica. I ara amb sorpresa i preocupació reconec que l’artefacte extractor, que és el moll de l’os de tot plegat, és molt més sòlid gràcies a la incrustació que ha aconseguit en les estructures financeres i polítiques europees: dona joc per incorporar a molta més gent que igualment se senten èmuls de l’antiga noblesa, consideren un trasbals i un incordi l’existència d’estructures de control polític de la seva tasca des d’una perspectiva de pretesa eficiència, i a més per cobdícia participar en algun serrell de l’artefacte extractor els resulta molt atractiu. Seguint l’article d’En Partal i el seu referent de Benjamin, amb horror descobrim que tota aquesta gent, ocupants del poder de l’estat -institucions autonòmiques incloses- i en procés de conquerir el poder de la UE, han transformat la democràcia en un “ideal” d’assoliment tant indeterminat com impossible.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
11.04.2022  ·  11:57

Caure el parany de la rendició és la postura més comoda per ells ara és la societat civil qui te la paraula com molt bé ha fet fins ara per tant s´ha de seguir fent pressió a l´exterior i que treballin realment per la independéncia del nostre país

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
11.04.2022  ·  12:24

Totalment d’acord amb aquest editorial tant lúcid. Gràcies Vicent.
Jo no penso posar-ho fàcil als polítics.

Enric Emo
Enric Emo
11.04.2022  ·  13:46

Tot això es pot canviar amb el vot. Hem de preparar una llista que no estigui subjecte a comités centrals totpoderosos i que sigui controlada per les bases. Es pot crear una llista des de zero o aprofitar el moviment Primàries que abans de que els partits autonomistes, falsament dits independentistes, quedessin despullats ja va recollir 50.000 vots. El PP amb 109.000 a les últimes eleccions al parlament va obtenir 3 dipustats i En comú Podem amb 194.000, 8 dipuats. Hem vist com els 8 diputats dels Comuns tenen indicència certa que s’incrementaria en el cas de Primàries perquè serien vots que perderien els autonomistes. Es clar que s’hauria de veure la distribució de vot entre les circumscripcions, essent més fàcil obtenir diputats per Barcelona. Però a Primàris hi ha una base a considerar.

Josep Soler
Josep Soler
11.04.2022  ·  14:37

Comparteixo plenament l’enuig del Vicent sobre la situació que exposa.
La veritat es que el “cuanto peor mejor” dels espanyols, el podíem esperar i fins a cert punt ens estimulava, no sols per a seguir endavant, sinó per aquella pruïja de pensar, que si no els hi agradava “que si posessin fulles” o si no, perquè seguien sent tant maldestres.
Amb tot, fa dies que començo de passar de les queixes i dels comentaris que estem fent, sobre aquest govern traïdor del 52% autoanomenat independentista”.
Crec que la solució no passa per repetir mil vegades la queixa, sinó pels fets. Per revertir la situació i revertir-la en fets concrets, que siguin mesurables i es puguin tocar amb els dits.
Deixar-los creure que des de la seva impunitat i privilegis, podran decidir les nostres creences, els nostres sentiments, el concepte que tinguem del que es la nostra nació, de la llengua, de cap manera ens ho podem permetre.
Hi ha qui advoca per deixar de votar, per anar a l’abstenció o pel vot en blanc i extra. i ho veig perillós perquè aquí les lectures que es faran, serà únicament sobre els percentatge de vots de cada partit, per minso que sigui. Aquell que en tindrà mes, serà qui manarà i molt em temo que aquesta responsabilitat recaurà a un partir en seu madrilenya, per un costat, i per l’altre, aquell que mostri mes fidelitat i mes submissió amb el regim d’Espanya, que avui per avui tots sabem,de quin partit es tracta.
Crec que no ens queda altre alternativa que fixar un partit -per minoritari que sigui i quines siguin les seves sigles- que demostri capacitat i voluntat ferma de tirar endavant, tot allò que ens vam comprometre el passat U d’Octubre de 2017.

teresa labourdette
teresa labourdette
11.04.2022  ·  16:07

A l’entrevista que li fan a VW, la Carme Laura Gil es posiciona ben clarament : “t’ataquen, però resisteix, mai no renuncïis. Si renunciem ho hem perdut tot.” I respecte al projecte de llei que en mala hora aquest govern de botiflers s’ha tret de la màniga I vol reblar el clau omplint-se la boca amb el consens, la Carme Laura Gil diu “Només hi ha consens perquè fem allò que volen que es faci. Tan sols hi pot haver consens si renuncies i acceptes el posicionament de l’altre.”

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
11.04.2022  ·  17:18

Segueixo veient entre els comentaris als servents, de forma volguda o de forma inconscient, de l’espanyolisme genocida propugnant no votar o vot nul o vot en blanc.

No els escolteu, no són de fiar.

Per descomptat que soc el primer que vol foragitar a la colla de polítics vividors de la politica i inútils, incapaços de fer un treball honrat.

Soc el primer que vol fer uns catarsi total en la ER de Junqueras, deixant a l’atur a tota la colla d’elements que ja al 2017 posaven pals a les rodes (d’amagat) del moviment independentista.
No m’oblido dels que a JxCat han volgut seguir l’exemple del junquerisme, mala, molt dolenta, còpia del pujolisme convergent

Però això no vol dir que cedeixi l’espai al naZionalisme espanyol deixant que les administracions catalanes pasin 4 anys en mans de PSOE-PP-VOX, i aquests executin legalment el genocidi del català, de la cultura catalana.

Votar hem de votar sempre.
Sempre hi haurà partits, avui dia potser minoritaris, que tinguin l’objectiu únic o principal de la independència, sense l’infantilisme cupaire de cercar primer mesures socials. Això dels cupaires sempre m’ha semblat posar els bous davant del carro, per a marejar la perdiu, car només quan siguem independents i gestionem els nostres recursos, podrem fer el país social que volguem.

Si votem massivament una nova agrupació electoral on figurin noms com la Clara Ponsati o en Josep Costa, haurem aconseguit el doble objectiu: parar el peu a l’espanyolisme, i al mateix temps fer neteja profunda de botiflers i sangoneres.

Joan Royo
Joan Royo
11.04.2022  ·  17:44

Moltes gràcies per l’anàlisi Partal. Fa goig llegir-te perquè vas a l’arrel dels problemes, perquè furgues més enllà de la closca, allò que s’hi amaga ho veus clar. I ara ja lluny del treu estil, els polítics tingueren por i en tenen, no confiaven en la gent i es van lliurar a l’opressor, cagats de por abaixaren el cap i entraren al corral (presó) com a xais impotents. Uns altres van abandonar el país, sempre ho he considerat una opció més digna. I arribem al final del carrer, i el final és la gent al carrer una altra vegada. I més concretament l’esperança que tinc és Puigdemont, si pot tornar lliure al país tot guanyant sentències europees i forma una candidatura de gent disposta i sense por amb un sol objectiu, rescatar la DUI suspesa potser aquesta vegada podrem assolir la llibertat.

david graupere
david graupere
11.04.2022  ·  17:53

S’ha d’acabar el seu nepotisme de llistes tancades, s’ha d’acabar la seva partitocràcia regionalista.

Cal atomitzar l’espai de partits independentistes, cosa que farà entrar en crisi la Generalitat i al seu torn el govern d’Espanya.

Conjurem-nos de no votar-los quan cantin les seves sirenes, perquè el seu vot útil és el nostre dogal, la seva avant cambra infinita. Lligats cada 4 anys.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
11.04.2022  ·  20:05

Magnifica anàlisi la que fas Partal! Completament d’acord. Exactament és això: els nostres politics encara no s’han recuperat del terrible ensurt que han sofert i que ha durat molts anys, del 2010 al 2019, i que de fet encara no s’ha acabat. Ha passat una cosa totalment revolucionària: la gent, els ciutadans, han manat i marcat el camí des del carrer i de mil altres maneres. Ara els partits estan provant de recuperar el poder i no se’n acaben sortint, però amb aquest intent conten amb la decidida i “lleial” col·laboració de l’estat España, lògicament. I es resumeix amb un tracte supremacista als ciutadans considerant-nos ignorants, infantils i “hiperventilats”, inconcients que som de volguer la indcependència i volguer-la ara. Aquest intent clarament contra-revolucionari i reaccionari va començar a finals del 17, excusant-se en la por, però amb un tarannà totalment supremacista.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes