Les lleis universals de l’estupidesa

L’any 1976, el professor d’economia de la Universitat de Berkeley Carlo M. Cipolla va formular les cinc lleis fonamentals de l’estupidesa. La publicació d’aquell assaig féu conèixer Cipolla fora de l’àmbit acadèmic, tant que hom es pregunta si l’èxit de la seva definició d’estupidesa no es deu a l’abundància de persones a qui es podria aplicar. Perquè malgrat l’anàlisi categorial amb què Cipolla distribuïa el gènere humà entre estúpids i intel·ligents, cadascú està convençut que són els altres que configuren la primera categoria, mentre que ell o ella s’adjudica la segona. Aquest prejudici gairebé universal contradiu la primera llei de Cipolla: sempre, inevitablement, la gent subestima el nombre de persones estúpides en actiu.

Segurament per això una frase tan estúpida com “és l’economia, estúpid!” l’han repetida fins a la nàusea micos de repetició no especialment intel·ligents. Encunyada pels spin-doctors de Bill Clinton, aquella bajanada serví al marit de Hillary per a guanyar les eleccions del 1993, no pas pel valor analític de la frase ni perquè George H. W. Bush fos estúpid (com sí que ho era, comprovadament, el seu fill, també president), sinó perquè proclamava una obvietat. Els Estats Units eren en recessió des del final de la Guerra Freda i Clinton insinuava als crèduls, és a dir, als estúpids de tota pasta i color, que ell hi posaria remei. Ho féu, de moment, amb els tractats de lliure comerç que acceleraren la globalització, impulsaren el consum i posaren fi a l’estabilitat laboral de la majoria de persones. Abaratint el consum a còpia d’exportar la producció en cerca de costs laborals cada vegada més baixos i de procurar refugis fiscals als beneficis, l’invent precaritzà la feina i reprimí els salaris de l’antiga classe mitjana. I al final aquella fórmula màgica tampoc no serví per a eludir la tirania dels cicles econòmics i les crisis que alimenten la reacció.

El desequilibri, que havia començat als anys vuitanta i s’havia accelerat amb la política del segon Bush, esclatà durant el mandat de Barack Obama. El president del “yes, we can” provà de contenir la crisi rescatant els bancs i la indústria de l’automòbil a costa d’augmentar el deute que penja com una roca del coll de la classe mitjana. Amb el benefici de comparar-se amb els seus antecessor i successor, Obama passa per un president intel·ligent, però a hores d’ara encara no admet l’error de càlcul que va cometre amb Rússia durant el seu mandat. A la campanya electoral del 2012, quan el seu contrincant, Mitt Romney, advertí que Rússia era “sens dubte el nostre enemic geopolític número 1”, Obama ironitzà que ja feia vint anys que la Guerra Freda s’havia acabat, com si en geopolítica els desplaçaments tectònics fossin moviments de curta durada.

Equivocar-se no és cap símptoma d’estupidesa, però rabejar-se en l’error sí que ho és. I la setmana passada, en una conferència a la Universitat de Chicago, quan van preguntar a Obama si en vista d’allò que ara sabem hauria volgut ser més ferm davant Putin, l’ex-president va respondre: “No, perquè eren unes altres circumstàncies.” Ho argumentà dient que quan Rússia s’annexionà Crimea, el 2014, el seu govern ja va respondre amb força. Es referia a unes sancions calculades per no irritar Putin. I va justificar no haver enviat armes a Ucraïna per no donar a Rússia cap excusa per a ampliar la invasió. Tampoc no va reaccionar el 2015, quan Rússia començà a bombardar Síria per estintolar el règim de Baixar al-Assad. Llavors també féu els ulls grossos a la pràctica d’escabetxar civils, que Putin ja havia emprat a la segona guerra de Txetxènia i actualment infligeix a Ucraïna.

Cometre errors no és necessàriament un senyal d’estupidesa. Al contrari, errar pot ser una manifestació d’audàcia intel·lectual i d’enginy. Malgrat l’opinió de molts estaquirots mentals, la inconsistència no indica pas niciesa. Com deia a l’article del 6 de març passat, “a molta gent les crisis els serveixen no pas per a revisar els criteris mineralitzats, sinó per a fossilitzar-los encara més”. L’estúpid es reconeix perquè actua amb una consistència exemplar, entestant-se a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada i una altra a fi de deixar constància del seu cretinisme enravenat.

La llei més cèlebre i important de les cinc de Cipolla és la tercera. La que defineix l’estúpid com aquell que perjudica una persona o conjunt de persones sense guanyar-hi res i fins i tot perdent-hi alguna cosa. Quan explico als meus estudiants el maltractament de Catalunya per l’estat espanyol amb voluntat d’afeblir-ne la competitivitat econòmica, no se’n saben avenir. Com es pot ser tan curt de gambals? Efectivament, esprement els catalans fins a l’extenuació, Espanya estronca una de les principals fonts de riquesa en canvi de recloure’ls dins els límits de la mediocritat nacional. El cafè per a tothom és l’emblema de la igualació per baix que el PSOE imposà tan aviat com obtingué el poder, amb l’excepció obligada de la villa y corte. L’estupidesa d’aquesta política no podia trobar cap millor expressió que el president extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra demanant a Jordi Pujol que no s’afanyés tant a desenvolupar Catalunya a fi que ell, Ibarra, el pogués seguir. De la incapacitat d’equiparar-se per dalt, de fomentar la iniciativa i emular l’esforç, vingué posar bastons a les rodes i trencar cames a tort i a dret.

Si l’objectiu de l’estat hagués estat fer de Catalunya una part integral d’Espanya, la política intel·ligent hauria estat la contrària. Invertint en les infrastructures que Catalunya fretura per a atènyer el seu potencial i estimulant la iniciativa que la caracteritza, Espanya l’hauria feta seva i s’hauria enfortit com a nació. Però, com declara la segona llei de Cipolla, l’estupidesa és una variable independent d’altres atributs. Es pot ser ric i estúpid, poderós i estúpid, influent i estúpid. Es pot ser un estat estúpid i alhora membre d’una comunitat internacional. L’estupidesa és transversal. I això explica que els polítics espanyols, prou astuts en les seves martingales, esverin indefectiblement la peça que volen caçar. Ara mateix, Javier Lambán, martell d’independentistes, esgrimeix Espanya com un argument contra Catalunya per pressionar el Comitè Olímpic Espanyol en favor de l’Aragó. Aital patriotisme no casa amb la pretensió d’espanyolitzar Catalunya, però Lambán, que difícilment obtindria uns jocs olímpics sense participació catalana, rebla l’estupidesa amb la voluntat malaltissa de perjudicar la “regió” veïna amb risc evident de malmetre la pròpia candidatura.

El mateix capteniment infecta les relacions “intercatalanes” i explica la passió “antiprincipatina” d’alguns valencians i viceversa. L’estupidesa determina la delectança amb els fracassos i misèries alienes que els alemanys anomenen “Schadenfreude” i a Catalunya fa estralls amb la guerra oberta entre els partits. Com havia vist perfectament el traçut Thomas Hobbes, allà on manca l’estat hi triomfa l’homo homini lupus. La guerra intracatalana, que ningú no sap aturar i que cada proposta de reagrupament i de nou partit no fa sinó aprofundir, té una causa visible en la bona fe de la gent assenyada. La quarta llei de Cipolla afirma que les persones que no són estúpides subestimen el mal que arriben a fer els estúpids i no tenen prou en compte que, en tot lloc i circumstància, tractar amb gent estúpida té conseqüències nefastes.

Si alguna cosa prova l’actual desconcert polític i la concomitant erosió de llibertats, cultura i benestar, és la cinquena i darrera llei de Cipolla, la que diu que l’estúpid és la classe més perillosa d’individu. Sols els estúpids poden continuar fent-li confiança una vegada certificada la seva influència letal. Si els no-estúpids no es rebel·len ni quan l’ensarronada dels partits autodefinits independentistes ja salta a la vista del més miop, Catalunya entrarà en una decadència tan llarga o més que la iniciada el segle XVI. Aquesta vegada, però, potser ja no quedarà prou matèria primera espiritual per a endegar una altra renaixença.