Les famílies de Canet de Mar, a la intempèrie

Benet Salellas explica els arguments per a la defensa jurídica de l’escola immersiva en català i els perills de l’actual proposta de reforma

Benet Salellas
08.04.2022 - 19:30
Actualització: 08.04.2022 - 20:23
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El curs passat una unitat familiar de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar va demanar que l’escolarització de la seva filla a P4 es dugués a terme amb un equilibri entre el castellà i el català, de tal manera que cap de les dues llengües es trobés per sota del 25% d’ús en la docència. També demanava que la retolació del centre fos en les dues llengües. Desatesa la petició pel Departament d’Educació de la Generalitat, la família instant va interposar una demanda a la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va sol·licitar una mesura cautelar mentre es tramitava el procediment judicial de fixar la docència del 25% mínim en castellà a l’escola esmentada, petició que va ser acordada pel TSJC el passat 14 d’octubre. Arran d’aquesta decisió, una trentena de famílies del mateix curs[1] va decidir de comparèixer com a part demandada en el procediment judicial a efectes de demanar l’aixecament d’aquesta mesura cautelar i d’oposar-se a la petició d’aquesta única unitat familiar. Aquest grup de famílies defensen el manteniment del català com a única llengua vehicular, tal com planteja l’article 11 de la llei d’educació de Catalunya (LEC) quan diu que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” i ho fan en una posició que no s’havia explorat fins avui en aquest conjunt de litigis. Seguidament, set apunts sobre el cas.

1. El dret de litigar. Constitueix un consens important de la comunitat jurídica el fet que no existeix un dret dels pares i mares a escollir la llengua de l’escola, ni com a dret fonamental ni tan sols com a dret subjectiu –i així ho han dit el Tribunal Constitucional espanyol i el mateix TSJC, que invoquen la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) relativa al model lingüístic escolar belga. Per això, d’entrada, sobta que es reconegui dret de litigar (legitimació activa ad causam) a una única unitat familiar per a revisar el projecte lingüístic d’una escola i que li sigui permès, fins i tot, d’instar-hi mesures cautelars. Aquesta relaxació d’un aspecte tan rellevant en la jurisdicció contenciosa administrativa, tradicionalment molt formalista, va molt més enllà del principi pro actione i demostra que aquest litigi és abordat pel tribunal amb un cert activisme judicial. En canvi, i probablement per això, ningú es preocupa de convocar formalment la resta de mares i pares afectats en una decisió d’aquesta magnitud, tot i les obligacions de l’article 21.1.b de la llei de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA) (que beu de l’omissió prèvia de l’art. 4.1.b i c LPACAP).[2] Ni l’actor, ni la Generalitat, ni el lletrat de l’administració de justícia ni els magistrats del tribunal no adverteixen un aspecte tan rellevant per a la bona consecució del litigi com el fet que una de les parts que resultarà afectada per la mesura cautelar i el procediment –la més nombrosa– sàpiga que el litigi existeix. Si no hagués estat per l’enrenou mediàtic, el procediment s’hauria materialitzat de manera “clandestina” a l’esquena de la comunitat educativa de Canet de Mar.

2. El dret vigent (I). En el dret de la Unió Europea (UE), la protecció de la diversitat lingüística es proclama com un objectiu general (art. 3 del Tractat de la Unió Europea) i com un principi rector (art. 22 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea) que ha d’inspirar les competències en educació i cultura. En l’àmbit del Consell d’Europa i, per tant, del dret internacional, el text de referència en la matèria és la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i el seu article 8, que regula l’ús de les llengües minoritzades en l’ensenyament. El Regne d’Espanya, quan va subscriure aquesta Carta –amb valor de tractat internacional i, per tant, de llei, segons l’article 96 CE–, va reconèixer aquest estatus al català i, pel que fa al seu ús en l’ensenyament, li va donar protecció de nivell I, és a dir, amb garantia de permetre l’ensenyament íntegrament en català com a llengua vehicular. És més, el Comitè de Ministres de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, a l’hora d’emetre el seu darrer informe sobre el Regne d’Espanya el 2019, va criticar expressament la fixació de quotes a favor del castellà en la recent regulació del plurilingüisme escolar al País Valencià, declarant que era contrària a la Carta.

3. El dret vigent (II). La constitució espanyola (CE) de 1978 no regula la llengua vehicular en l’ensenyament. L’article 3 ordena l’obligatorietat de saber el castellà i el deure de tots els poders públics de protegir les altres llengües oficials. El marc normatiu espanyol preveu en la LOMLOE (disposició addicional 38a) que podran ser llengües vehiculars en l’ensenyament el castellà i les altres llengües oficials, i remet la regulació a la competència autonòmica. I finalment, la normativa catalana aprovada pel parlament en forma de llei (llei de normalització lingüística del 1983, llei de política lingüística del 1998 [LPL] i llei d’educació de Catalunya del 2009) qualifica el català com a llengua vehicular –única llengua que rep aquest estatus– en l’ensenyament. En conseqüència, podem concloure que en termes legislatius el mandat general cap a les administracions públiques és molt clar: el català, única llengua vehicular de l’ensenyament. Tot això, amb el benentès que el castellà i les llengües estrangeres seran utilitzades com a llengües d’ús docent per a les respectives matèries (art. 11.2) i que, si hi ha autorització del departament, es podrà ampliar l’ús de les llengües estrangeres (art. 12.3).

4. El TSJC contra legem. El TJSC, que és l’òrgan judicial encarregat d’aplicar aquesta llei tan clara, va començar a resoldre en el sentit contrari del que establia la literalitat del dret positiu a partir de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l’estatut del 2006, que va interpretar els preceptes que parlaven de la llengua vehicular en l’ensenyament (art. 6 i 36) en el sentit que només eren constitucionals si s’entenia que no s’excloïa el castellà com a llengua vehicular, una asseveració contrària a la voluntat estatutària i clarament ideològica, tal com ho ha descrit la professora Tasa Fuster.[3] Ara bé, en el nostre model constitucional el TC no pot actuar com a legislador positiu –només pot fer-ho com a negatiu, declarant un precepte inconstitucional– i no va fer servir aquesta prerrogativa, ni va anul·lar tampoc aquells preceptes de lleis anteriors (LPL i LEC). Tampoc el TSJC ha plantejat mai cap qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb aquest marc normatiu vigent durant quasi quaranta anys; per tant, és llei vigent i s’ha d’aplicar.

5. Perspectiva sociolingüística. La “justificació” per a actuar contra legem del TSJC i del Tribunal Suprem en la línia jurisprudencial que s’inicia immediatament després de la sentència sobre l’estatut s’inspiraria en la idea que, com que el procés de normalització de la llengua catalana ja ha estat culminat, ara correspon començar a introduir per la via judicial mesures de garantia de presència del castellà. Es tracta de dotar-les ara del mateix estatus i de buscar un “equilibri”. Així, la família impulsora de la demanda de Canet diu, literalment, en la part final de la demanda que “atesa la realitat sociolingüística del centre amb presència majoritària de catalanoparlants, es declarin assumits els objectius de normalització lingüística […] i s’adapti […] amb una presència de la vehicularitat en l’ensenyament de les dues llengües oficials”. Per això és important el debat probatori que ha plantejat la contestació de la demanda de les mares i els pares de Canet, que demostren amb dades que, especialment en el període posterior a la sentència del TC sobre l’estatut, l’ús i el coneixement de la llengua catalana en el conjunt de la població han minvat de manera dràstica. S’aporta una comparativa de dades de la mateixa escola que detecta una caiguda de 13 punts i s’adjunten pericials de tres professors de sociolingüística que acrediten que en el conjunt de Catalunya el català retrocedeix arran dels fluxos demogràfics (estudi de demolingüística), que l’única forma de garantir el coneixement a tots els que s’escolaritzen és el sistema d’immersió en català (estudi comparatiu de models educatius català, basc i valencià) i que els infants i joves avui socialitzen en un entorn audiovisual on el català és marginal (estudi de mitjans audiovisuals), motiu pel qual calen més que mai mesures de protecció. Aquest debat sociolingüístic porta a concloure que si hi ha voluntat de defensa de totes les llengües oficials –també de la catalana–, calen mesures d’acció positiva que garanteixin algun espai en què el català sigui hegemònic, com l’escola. Davant d’un debat exclusivament ideològic sobre el concepte de doble oficialitat –que és el que planteja el pare impulsor de la demanda–, s’articula un debat científic sobre oficialitat asimètrica en l’educació per a garantir realment el coneixement de les dues llengües a tota la població de Catalunya i, per tant, fer de la doble oficialitat un mandat efectiu dirigit al conjunt del país.

6. L’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH). L’argumentació de la part que s’oposa al 25% es tanca amb una reflexió sobre els efectes en l’article 8 del CEDH (el dret a la vida privada i familiar) que tenen les ingerències dels poders públics, com els tribunals. Si s’ha demostrat que el sistema desenvolupat aquests darrers quaranta anys ha funcionat per garantir el coneixement de català i de castellà a totes les famílies, una ingerència en aquest àmbit ha d’estar prevista a la llei, perseguir un objectiu necessari en una societat democràtica i ser proporcionada. En la situació actual, les decisions del TSJ no són previstes a cap llei, no persegueixen un objectiu necessari (és exactament el contrari, com s’ha dit) i no són proporcionades, perquè ni tan sols s’explica d’on apareix aquesta numeració del 25% (i no del 20% o del 22%, per exemple). Si s’accepta el dret individual d’una única família a instar la imposició del 25%, llavors la resta de famílies es troben clarament davant d’una ingerència en el seu dret individual a mantenir la situació anterior i, per tant, a no veure’s vulnerades en el dret de l’article 8 del CEDH. Obrir el debat des de la perspectiva del CEDH busca arribar, previ peatge al Tribunal Constitucional, al Tribunal Europeu dels Drets Humans, on, de la mà d’un treball previ davant dels organismes internacionals, es pugui concloure desactivant l’activisme judicial actual.

7. La nova llei. No és gaire difícil d’imaginar, per tant, l’efecte que tindrà en aquesta estratègia judicial l’aprovació d’una modificació de la llei de política lingüística que reconegui expressament el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament, tal com han proposat recentment quatre grups polítics en una proposició de llei al Parlament de Catalunya. La modificació del marc normatiu vigent farà desaparèixer d’un sol cop la legitimitat jurídica de les famílies que defensen el model educatiu amb el català com a llengua vehicular. Si amb una llei tan clara com la que tenim, els tribunals han acabat avalant el 25% en castellà, sense llei que en blindi el caràcter únic com a llengua vehicular es convertirà encara més el català en una arma llancívola a les escoles que només conduirà a una degradació progressiva del seu estatus jurídic. La delegació a cada centre contribuirà encara més a la fragmentació del model i, per tant, a les dificultats per defensar-lo. La iniciativa per a promoure el model del català com a llengua vehicular ja quedarà extramurs del departament i ningú sap què passarà en els centres on ningú es preocupi d’impulsar un projecte lingüístic determinat. La varietat de projectes podrà generar sistemes diferenciats i probablement la centralitat deixarà de tenir-la el model d’immersió per anar-se imposant de mica en mica la solució salomònica de projectes 50% en català i 50% en castellà, precisament l’univers mental que rau en la demanda de la família de Canet. Si s’aprova aquesta modificació, els poders legislatiu i executiu autonòmics hauran renunciat a exercir la sobirania en aquesta matèria deixant de vetllar per un model concret i, alhora, hauran renunciat a defensar jurídicament el model d’immersió en català davant de la judicatura. De retruc, les famílies que volen defensar als jutjats el dret a la immersió, sense l’aixopluc de la llei, quedaran totalment a la intempèrie jurídica, tant a les aules com als tribunals.

Benet Salellas
Advocat

Aquest article ha estat publicat per primera vegada a la Revista de Llengua i Dret.

[1] L’escola disposa de dues línies escolars i la cautelar només n’afectaria una, però com que als grups classe es barregen els alumnes i recomponen els grups classe al llarg de l’escolarització, tots els infants del curs són potencialment afectats per la mesura.

[2] En el procediment administratiu els ciutadans han de rebre comunicació de l’administració quan es tramita un expedient que els pot afectar per si volen comparèixer-hi i participar-hi, és la condició de “interessats” (art. 4.1.b i c de la llei del procediment administratiu comú de les administracions públiques). Quan aquest expedient es judicialitza, l’administració pública ha d’informar els interessats que existeix aquest procediment per si hi volen comparèixer. El tribunal ha de comprovar que aquestes citacions s’han fet (art. 21.1.b LJCA).

[3] Tasa Fuster, Vicenta. (2021). Ideologia, jerarquia lingüística i jurisprudència constitucional a Espanya. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 76, 22-30.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes