Un petit homenatge a l’anarquisme italià

L'anarquisme italià es fa servir encara avui com a mite reaccionari per a provar d'explicar unes determinades accions que defugen la normalitat política

Vicent Partal
Vicent Partal
02.03.2021 - 20:59
Actualització: 02.03.2021 - 21:59
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

El fantasma de l’anarquisme italià fa anys que reapareix una vegada i una altra a Barcelona, com un mite reaccionari per a provar d’explicar unes determinades accions que defugen la normalitat política. És una qüestió ben ridícula en si, i potser no mereixeria ni un comentari, però avui m’interessa de remarcar la supervivència del vells tics reaccionaris que amaga i la manera com, amb aquestes acusacions, el sistema posa una ombra sobre un dels moviments anarquistes més importants, i interessants, d’Europa –ep, si és que hi ha anarquismes “nacionals”.

Dic que és ridícul en si, perquè repassar la premsa monàrquica aporta una tal assiduïtat i quantitat d’anarquistes italians al nostre país que tan sols ajuntant titulars, l’un darrere l’altre, n’hi ha prou per a riure. Tradicionalment, ja fa molt temps que algunes protestes sectorials i esporàdiques com les de Can Vies, per exemple, havien estat convenientment “explicades” a partir de la presència i la participació d’anarquistes italians. Però, de fa uns quants anys, és divertit i tot de comprovar com reapareixen una vegada i una altra els famosos anarquistes que arriben a donar suport –un suport ideològicament molt contradictori– al procés cap a la independència de Catalunya.

Uns quants exemples ràpids. No és que ara hi haja anarquistes italians en les protestes per Pablo Hasel. És que, per exemple, el diari El País veia anarquistes italians pel mig del Tsunami, a les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. O El Confidencial fins i tot en veia, poca broma, rere l’organització del Primer d’Octubre, en un article que sembla que ha desaparegut dels seus arxius però que restà convenientment guardat en imatge. “Centenars d’anarquistes preparen la seua Internacional del Terror l’1-O”. Uau!

Alerta. No és que no puga haver-hi italians de tant en tant en les protestes, italians anarquistes i tot. Com explicava fa poc el col·lega Arturo Puente, un 2,36% dels barcelonins tenen ciutadania italiana i la gran majoria són gent jove. Segur, doncs, que uns quants van a les manifestacions. Ara, d’això a la invasió d’anarquistes cisalpins hi ha un bon tros. I un ús molt pervers de la propaganda.

Ús que, com deia abans, en el fons no fa sinó remarcar la supervivència de vells tics franquistes i de més enrere i tot, dels burgesos tradicionals. Perquè quan t’expliquen aquest conte dels anarquistes italians, en el fons intenten de dir que “els nostres xiquets” no ho farien mai, això. És un refús a veure la realitat i alhora a negar que hi ha un conflicte a casa que ha de ser resolt. Amb el recurs als pobres italians la violència és importada i no local, i així esdevé una manera de negar la realitat que cal reconèixer que ha funcionat sovint i que durant el franquisme es va refinar amb aquella apel·lació permanent a “l’enemic exterior” com a motor de qualsevol oposició.

L’anarquisme, en concret, ha estat usat per diverses causes originals. Una de molt important és la impermeabilitat a la integració. Gairebé mai ni enlloc l’anarquisme no s’ha integrat en el sistema ni ha participat en cap govern. Frederica Montseny n’és pràcticament la gran excepció. A diferència d’alguns socialistes i comunistes que en molts llocs, ara mateix entre nosaltres, poden ser l’avantguarda de la reacció i sentir-se comodíssims defensant el sistema. Com que això no passa amb l’anarquisme, aleshores es recorre a la vella fórmula que diu: si no els pots integrar, criminalitza’ls. I això ve de lluny. Ja quan es va fer el Congrés de Londres, el llunyà 1881, el missatge per a contrarestar l’organització global de l’anarquisme va ser que eren violents i que predicaven –Kropotkin o Malatesta, per dir dos dels noms més coneguts– la violència. És clar que ja era una forma de criminalització, però cal reconèixer que va calar.

Particularment, en l’imaginari reaccionari espanyol, “anarquisme” i “italià” es relacionen per la col·laboració intensa entre l’anarquisme italià i el català a començament del segle XX, però també pel paper que tingué durant la guerra contra Franco, en oposició alhora al feixisme i a l’estalinisme. I a Mussolini. Globalment, el fet que Enrico Malatesta fos italià o que els famosos Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti fossen d’origen italià, a més de la presència de molts italians anarquistes en molts països del món, potser explica també la facilitat de la paròdia.

Diversos especialistes han dit que una de les possibles causes de la fixació que hi ha en molts països del món amb els anarquistes italians és precisament el seu internacionalisme radical. A diferència dels socialistes, molt eurocèntrics, els anarquistes i sobretot els anarquistes italians pel paper de l’emigració al seu país, van difondre la ideologia a tot el món, fet que permeté de presentar-los, caricaturescament, com una mena de “apòstols globals de la bomba” –la frase és originària d’un diari xilè. Malatesta i Pietro Gori van viure gairebé tota la vida fora d’Itàlia, mentre que els anarquistes italians, com és sabut, van estar al darrere de la formació d’organitzacions sindicals importants a països com ara els Estats Units o l’Argentina –la Federació Obrera Regional– o van tenir una gran influència intel·lectual en més parts del món com ara als països lusòfons, mitjançant Angelo Bandoni, que el 1915 va fundar Guerra Social al Brasil. Més recentment, Mèxic ha provat d’explicar també el zapatisme arran de la influència dels anarquistes italians, que és cert que han parat una gran atenció en aquest moviment, com també en el problema kurd, precisament perquè indiquen alternatives al sistema capitalista, reals i portades a la pràctica.

Finalment, m’agradaria destacar molt que precisament l’anarquisme italià ha estat un dels moviments europeus més rics i lliures quant a la discussió ideològica i a les formes d’organització. I que és això que, a parer meu, mereixeria ser destacat, molt més que la caricatura violenta a què es vol reduir.

Perquè, a diferència d’uns altres països, a Itàlia el moviment anarquista ha continuat ben viu i ha influït en lluites importants, com ara la lluita contra la globalització, la crítica a grans obres d’infrastructura, com és el cas del TGV alpí, el moviment feminista i l’antipsiquiatria, o ha generat projectes com ara la xarxa Genuino Clandestino o la comuna llibertària rural Urupia. Des dels anys setanta el moviment anarquista italià, de vegades en debat amb els militants i pensadors de l’Autonomia Obrera, sempre s’ha adaptat a la realitat, aportant-hi una perspectiva crítica especialment refrescant, que sovint feia obrir els ulls. Parle dels Ateneus Llibertaris, d’allò que alguna gent anomena Moviment 1977, o de la Federació Anarquista Italiana, però també de grups molt aferrats al territori de l’estil Sicília Llibertària, el Cox18 de Milà i el Col·lectiu Llibertari Florentí. I sobretot de les seues importants publicacions, des de Cenerentola, el nom de la qual té a veure amb Barcelona –i a veure si la premsa del règim hi troba un altre filó!–, a la desapareguda A-Rivista Anarchica o Umanità Nova.

I d’ací, del reconeixement a tanta feina feta i la meua admiració per la seua capacitat de lluita i coherència, ve el meu petit homenatge d’avui. Escrit també, no ho negaré, per mirar de contrarestar un poc tant de pamflet que circula en forma de diari.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Gualló
Josep Gualló
02.03.2021  ·  22:11

CORRECCIO DE UN ERROR QUE VAIG COMETRE AHIR.

El numerert que vaig anunciar per avui, estava previst per dilluns passat dia 1

Demano disculpes.

Josep Usó
Josep Usó
02.03.2021  ·  22:12

El millor, el final. Més enllà d’un merescut homenatge a l’anarquisme italià, una educada salutació als pamflets que encara pretenen ser diaris. I que cada vegada es veu més clar que ningú llegeix. Pel que fa a les protestes, el que passa al Principat, com a la resta de l’estat espanyol és que hi ha un jovent que no veu cap futur de cap mena al seu davant. I això és molt frustrant. Molt. I és impossible apaivagar-ho només amb proclames i colps. Els joves són el futur i els vells els l’hem furtat.

Núria Coma
Núria Coma
02.03.2021  ·  22:22

Gràcies , moltíssimes gràcies Vicent.
Feia molta tristor llegir porqueria i la distància i despreci de la gent.

Joan E. Llin
Joan E. Llin
02.03.2021  ·  22:53

Bonic i instructiu editorial, Vicent.
Gràcies i enhorabona

Rosa Gispert
Rosa Gispert
02.03.2021  ·  23:03

Els mossos i aquests periodistes no saben que el grup més gran de nacionalitat estrangera que viu a Barcelona són els italians?.

jaume vall
jaume vall
02.03.2021  ·  23:09

Avui no em sento massa interessat en l’editorial. Potser serveix per anar fent temps. En tot cas, ara mateix les dues urgències que cal tenir en consideració són, en primer lloc el dictamen del Parlament Europeu sobre el suplicatori als nostres 3 representants. I en segon lloc, però igualment rellevant, l’estat de les negociacions entre ERC (33 diputats) i Junts (32diputats). I el tercer en discòrdia, CUP (9). A veure, si tenen una mica de dignitat i de consideració pel que els catalans han votat, no sé a que esperen per anunciar que tenen ja Mesa del Parlament i pactes de govern. I que tots cedeixen en bé comú.
El que no sigui això, i signifiqui marejar la perdiu amb Comuns (8), no ho entenc i ja no ho vull entendre.
Espero que no fallin a qui ha fet la seva feina. Que no ens fallin (de nou, i recordem el 27/O). No poden pretendre abaratir més el somni.
Fora d’això, ho sento, la resta m’interessa poc.

Gemma R.
Gemma R.
02.03.2021  ·  23:15

Moltes gràcies per l’ editorial. Desconeixia aquest moviment tant interessant i que ve de lluny. Pensava que tot això dels anarquistes italians eren llegendes urbanes fabricades pels anti-disturbis i la premsa del règim. I no perquè no pensés que segur que hi ha anarquistes italians, era perquè no li vèia pas la cosa de la fixació per Catalunya que segons ells, fa anys que viatgen expressament per ajudar-nos en totes les nostres lluites d’ aquesta manera tant radical. Molt aclaridor l’ article. Comparteixo la major “Ús que, com deia abans, en el fons no fa sinó remarcar la supervivència de vells tics franquistes i de més enrere i tot, dels burgesos tradicionals. Perquè quan t’expliquen aquest conte dels anarquistes italians, en el fons intenten de dir que “els nostres xiquets” no ho farien mai, això.”

Miquel Amorós
Miquel Amorós
02.03.2021  ·  23:23

Molt interessant l’article del Partal sobre l’anarquisme italià.
Però també vull trencar una llança per l’important anarquisme espanyol i sobretot català. A principi de segle i fins la liquidació pel Franco, va ser un moviment molt popular. I potser més que l’italià. Encara tinc l’imatge de la pel·lícula ‘La ciutat cremada’ quan els anarquistes s’esforçaven per aprendre i ensenyar l’Esperanto, creient que en ell s’aconseguiria l’agermanament cultural de tots els pobles.
Quan va morir el dictador, el moviment va tornar a renéixer i com molestava molt al poder, van muntar el cas Scala. Tots els partits hi van contribuir covardament.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
02.03.2021  ·  23:27

Sra. Rosa Gispert, el grup d’estrangers més nombrós a BCN és l’espanyol.

Rafel Torner
Rafel Torner
03.03.2021  ·  00:48

Justament ara fa 47 anys de l’assasinat de Salavador Puig Antich. Un record, una abraçada a les germanes, família i amics.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
03.03.2021  ·  05:59

No se si hi ha anarquistes italians o no a les protestes. Jo hi vaig ser fa dos dissabtes i vaig marxar quan començaven a trencar aparadors, i no em va semblar que fos cap gropuscle organitzat d’italians, sinó més bé d’alguna de la gent que hi havia allà que- això sí- tenia molt clar a què anava. No hi havia aparador de botiga o oficina de La Caixa que no rebés. Cosa que per molta ràbia que em faci Zara, per exemple, crec que no és correcta, però que per molta gent frustrada i per molts que s’hi apunten per saquejar segurament és l’únic camí que veuen de sortida a la ràbia. O sigui que ni italians, ni punyetes. I el mateix es pot dir probablement dels atacs als mossos.

Dit això, els anarquistes no han estat mai uns angelets. Ha estat sempre un moviment violent que ha volgut imposar quan ha pogut la seva manera de pensar a la societat. M’explicava la meva mare, nena durant la guerra a Lladurs, com el comitè anava cada dia a afusellar tothom qui li semblés massa religiós, o fos un propietari. Les col·lectivitzacions forçades i les atrocitats de Durruti i companyia a l’Aragó són prou conegudes. Com ho és la destrucció material i cutural que varen perpetrar durant la guerra on varen poder i per la qual mai han demanat disculpes. I abans de la guerra, no és pas precisament que la CNT i la FAI fossin un cau de pacifistes. No seré jo qui els tingui la més mínima simpatia.

Com tants altres moviments que no creuen en la democràcia però que es fan les preguntes adequades proporcionant les respostes incorrectes, l’anarquisme, igual que el comunisme, tenen una gran part de raó en moltes de les coses que diuen. I cal no criminalitzar-lo gratuïtament. Però tampoc santificar-lo.

Quim Paredes
Quim Paredes
03.03.2021  ·  07:27

Barcelona va ser un dels pocs llocs del món que va viure amb una organització anarquista, parlo dels primers temps de la guerra civil. Va ser un moviment admirat per molts, per això les brigades internacionals van organitzar-se per lluitar al seu costat. Ho explica l’Orwell, i com el va decebre el gir que va fer la societat catalana amb l’entrada d’un comunisme repressor. Els ateneus llibertaris van ser un exemple de movilització popular, les oblidades “olimpíades populars”, una contraproposta a les organitzades per Alemanya … Ara caldria organitzar unes “olimpíades populars”, una bona data seria el 2036, per fer visibles els valors d’aquella època que va ser anihilada per la repressió.

jordi Rovira
jordi Rovira
03.03.2021  ·  08:13

Sí, avui és dia d’intentar treure fantasmes: ombres incrustades en la nostra comprensió de les coses que dificulten l’exercici de la llibertat. I entre aquesta editorial, l’article de Julià de Jòdar, l’entrevista a la Rosa, o l’exquisit article del senyor Minguet; ens donen oxigen per recuperar alè. Hores d’ara ja sabem com se les gasta la repressió des del poder: presó sense fiança pels acusats de l’incendi, presó per Hasél, i cap càrrec, ni cap atenció per aquells impresentables que volen assassinar a 26 milions dels seus conciutadans espanyols a la força. A la força de les armes que ells mateixos custodien. Una custodia que és encàrrec en benefici del comú, que perverteixen una i altra vegada amb el crim del lladrocini més impune. Impunitat d’assassí. Impunitat la d’aquells que disparen bales de foam als manifestants a l’alçada de la cara. Hores d’ara veiem com el senyor Sàmper dóna pas a les diligències degudes per rescabalar el fet, mentre ningú no parla de les diligències obligades per encarar a l’autor. I és que tenir responsabilitat vol dir respondre dels actes. Un país normal no es pot construir amb irresponsables en llocs de responsabilitat. Seguirem esperant…

Carles Serrano
Carles Serrano
03.03.2021  ·  08:27

Dels dies què més he gaudit llegint l’editorial del Vicent Partal. Aquest contrapunt als titulars “oficials”, m’ha descobert coses que malauradament desconexia i que m’han enriquit. Felicitats Vicent¡¡¡¡.

Miquel Àngel Puig
Miquel Àngel Puig
03.03.2021  ·  08:28

Molt ben dit Miquel ! Glorificar als anarquistes ? Si us plau, documenteu-vos, prou de confondre la realitat amb llegendes edulcorades !

Carles Farre
Carles Farre
03.03.2021  ·  08:51

Ho sento Vicenç, però no us compro el relat, i estic totalment d’acord amb el Miquel Gilibert, el.meu pare – 94 anys-, també em va explicar les “bondats” de l’anarquisme, evidentmenr no tothom era un pistoler i un crema esglésies, al igual que no tots els franquistes eren fusiladors i/o torturadors, he llegit bastant sobre els esdeveniments que van portar a Franco al poder, i bona part també es gràcies als anarquistes al meu entendre.
No deixa de ser curiós que simpatitzeu amb aquest moviment, quan son anti-vacunes, pro diòxid de clor, sens dubte i si depengués d’ells, s’hauria imitat el que estan fen a Bolívia, tot al inrevés del que aquí i en aquest diari prediqueu. Una hipotètica Catalunya independent amb anarquistes al govern, ja us la regalo, l’anarquisme en un mon globalitzat i sobre poblat, només pot conduir al caos

JOSEP Mª NAVARRO
JOSEP Mª NAVARRO
03.03.2021  ·  09:16

Interessant que Vilaweb i en Partal facin aquesta editorial. Felicitacions¡¡¡ Reconeixement a la feina feta per anarquistes i moviment llibertari italià i als Països Catalans (per cert, aviat sortirà publicada una història del anarquisme als Països catalans). Dins d’aquests termes i conceptes: anarquisme, moviment llibertari, coexisteixen molts corrents, alguns més partidaris de l’acció directa violenta i altres no, o gens. De gent violenta i que trenca “coses” n’hi ha un munt, es diguin o no anarquistes. La mateixa policia ho fa, amb agents infiltrats per generar detencions, i això ja està abastament demostrat. Uns parlen del seu pare que els tenia por i denunciava la seva violència, que van afusellar molta gent, sí, desgraciadament, l’esclat de la guerra i la revolució social al 1936 va ser molt violenta. També els independentistes catalans de llavors van ser molt violents. També els i les republicanes. Els comunistes al servei de la URRSS, amb les xeques.. No tinc a mà ara mateix les dades d’obrers, líders anarcosindicalistes, i advocats assassinats per la patronal i llurs pistolers sobretot als anys 20, crec que van ser més 600, i els grups d’autodefensa anarquistes no van arribar a liquidar més de 200 pistolers i patrons. La violència contra el moviment obrer, anarcosindicalista majoritàriament a Catalunya i Països Catalans va ser brutal, i sostinguda. “De aquellos lodos…..” Important el reconeixement al moviment anarquista i llibertari italià, super¡¡¡ SALUT i ANARQUIA¡¡

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
03.03.2021  ·  09:19

Estic d’acord en que culpabilitzar l’anarquisme italià de les destrosses a les manifestacions d’aquests dies, és un recurs de la reacció per criminalitzar les protestes i desviar la atenció de la gent del problema original, de l’origen inicial de la violència: La repressió d’un regne feixista que, com a molt, te una democràcia “orgànica” a l’estil franquista, però que no és democràcia (ni els polítics, ni la judicatura, ni l’administració, ni la PN ni la GC, ni l’exèrcit, naZionalistes espanyols) .

Molts dels corrents ideològics del món van néixer amb un fort contingut social i com a contrapès al poder de les elits dominants, ja fossin feudals, econòmiques, aristocratiques, amb les quals uns quants vivien molt bé sobre les espatlles d’una majoria de població esclavitzada.

Així, si mirem les propostes fundacionals del cristianisme, l’islam, budisme, socialisme, comunisme, anarquisme, etc., etc., no són dolentes, resulten atractives.
Però el problema en totes aquestes corrents ideològiques és el tarannà destructiu/depredador de molts dels seus integrants (crec que és innat a l’espècie humana) que acaben dominant el corrent pel seu benefici propi esdevenint-lo excloent: si no estàs amb mi estàs contra mi.

Per posar exemples, en nom del cristianisme més fosc va existir la Sagrada Inquisició, en nom de Mahoma s’aplica la sharia més barbara, Stalin era un assassí dictador comunista, Hitler tenia un partit anomenat socialista, els budistes birmans persegueixen als rohinyas, o, com diu el Sr. Gilibert, a la guerra civil espanyola molts van orquestrat assassinats massius en nom de l’anarquisme, o en nom del comunisme, a l’igual que a l’altra bàndol ho van fer els falangistes. Els mateixos comunistes de la banda Republicana van perseguir als anarquistes, teòrics aliats, a mort, precipitant la derrota davant el feixisme.

Bé, resumint, estic amb el Sr. Partal amb que l’aparició ara de les referències a grups anarquistes italians no és molt creïble. I TV3, si la TV3 d’ER, s’hi abona repetint una i una altra vegada les imatges de l’atac a la furgoneta de la Guàrdia Urbana. Per a mi no deixa de ser una maniobra per a aigualir les protestes i ocultar l’origen justificat de les mateixes, potser volguer vendre’ns falses taules de diàleg.
Això no vol dir que justifiqui la violència destructiva extrema i el saqueig, no, no estic gens d’acord, crec que darrera d’això s’amaguen delinqüents, i, quasi segur atacs de falsa bandera. Això últim va ser un recurs molt emprat per les joventuts hitlérianes.

Albert Miret
Albert Miret
03.03.2021  ·  09:22

Es tanta i tan exagerada la mentida en la qual viuen, que arribaries a la conclusió que els agrada el no saber, perquè així resta sagrada i impol·luta la gran mentida inicial ja des de felip V, i el posterior cop d’estat del maligne. “25 años de paz”, deia aquell brètol, mentre els morts a la policia i les cunetes eren el pa de cada dia. “España es una democracia plena”, mentre tota Europa riu sense parar. “La justícia española es igual para todos”, quan no paren de perseguir catalans pel sol fet de ser-ho, i així fins a l’infinit. Podríem dir que mai han estat tan diferents dos països veïns. Un va tan endavant com pot i l’altre no para de deixar-se caure pel pendent i d’anar enrere. L’al·legoria dels trens que li agrada tant a en Vicent, me la crec, però jo veig els dos trens a la mateixa via. Un pujant i suant com una bèstia i l’altre amb la màquina feta malbé i deixant-se caure alegrament per la baixada marxa enrere. El xoc serà espectacular quan ens trobem, i no només ja no tindrem cap idea per compartir, perquè estarem quatre segles més lluny, sinó que ni ens entendrem perquè el nostre idioma haurà progressat i el seu seguirà sent tan recaragolat i antiquat com sempre. Serà com una pel·lícula de l’ET, però a hòsties.
Tots sabem tan bé com ells, que els italians a Barcelona no són anarquistes, són turistes com els de madrid.  La companyia elèctrica que era catalana d’origen, la vau vendre a uns anarquistes? La SEAT és anarquista també?

Mercè Duran
Mercè Duran
03.03.2021  ·  09:33

No es pot simplificar amb aquests comentaris el que va ser un dels moviments socials més importants a finals del s. XIX i principis del s.XX. Dels comentaris dels pares i mares que van viure la guerra civil espanyola millor no elevar-los a documentació histórica, són simplement anécdotes i cadascú ho explica segons li ha anat la procesó. Les accions cal estudiar-les dins del context i el moment históric en que es van produir.
Després del pistolerisme patronal dels anys 20, de la llei de fugues de Martínez Anido, de la dictadura de Primo de Rivera, de la connivencia de l’església amb el capital i en un moment d’aixecament militar contra un govern legal, no es pot pretendre que tothom tingui la contenció d’un moment de no confrontació.
Em dol profundament quan, des d’el desconeixement, es parla de les col.lectivitzacions forçades. Llegir, llegir molt i contrastar opinions ajuda a entendre el que van significar les col.lectivitzacions i perqué Líster les vacombatre a sang i foc, a l’Aragó s’en recorden molt bé del general comunista.
Hi ha bibliografia extensa sobre els anarquistes i de tot caire, llegir, llegir…. per entendre.

Joan Martinez
Joan Martinez
03.03.2021  ·  09:37

Més homenatges a anarquistes italians, Giuseppe Fanelli (1827 –1877) que va arribar aquí el 1868 introduint les ideas anarquistes de Bakunin, com a militant del internacionalisme obrer d’aquella época. I el revolucionari i escriptor Camillo Berneri, 1887-1937, assassinat el Maig del 1937a Barcelona on va lluitar al costat de la CNT.

Joan Martinez Alier

Francesc Casas
Francesc Casas
03.03.2021  ·  09:40

Moltes gràcies Vicent per aquesta instructiva editorial.

Pep Agulló
Pep Agulló
03.03.2021  ·  10:21

LA POSITIVITAT ANARQUISTA I ELS JOVES NIHILISTES

Anarquistes italians ? Entenc que és una forma de definir els anarquistes vinguts d’Itàlia perquè si una cosa defineix la seva fraternitat és que renuncien a cap valor capitalista: ni fronteres, ni nacions ni pàtries, ni estats…

L’anarquisme sempre s’ha associat interessadament amb el desordre el caos, quan en realitat promulga destruir el vell ordre per construir-ne un de nou. L’autèntic llibertari és un home d’ordre. A Catalunya en sabem molt d’aquestes idees. De fet no hi ha hagut a la història cap altre revolució llibertaria com aquí.

¿Algú s’atreviria a designar com el tret fonamental de la democràcia americana el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki?

Doncs amb l’anarquisme sempre es posa l’accent amb la bomba, l’atemptat, etc… ¿Qui parla avui de la proposta de Bakunin d’uns Estats Units d’Europa sobre una base federalista, socialista i laica. Una organització entre els pobles organitzats de manera horitzontal…?

Potser aquests joves italians posaven en pràctica les idees de Max Stirner: si no hi ha dret, no hi ha propietat, i si no hi ha propietat no hi ha robatori de les botigues… Bromes a banda, quan hi ha protestes amb tanta participació sorgeixen joves nihilistes que es bategen amb el foc de la seva consagració com herois d’ells mateixos… pura anècdota que serveix d’excusa. El mal ve sempre de fora. Tot del manual del nacionalisme espanyol.

PS. El meu sentit homenatge a Salvador Puig Antic militant del MIL, en el que va ser el seu aniversari del seu assassinat.

Josefa Bancells
Josefa Bancells
03.03.2021  ·  10:54

D’acord amb Joan F. Ruiz, Mercè Duran i Pep Agulló.

Editorial molt interessant

Carles Viñals
Carles Viñals
03.03.2021  ·  11:00

Aquesta vegada SÍ, Sr. Partal, aquesta vegada em trec el barret davant d’un editorial valent, desemmascarador dels tan nostrats “tics” burgesos. De la Patronal catalana, finançadora del pistolerisme gangsteril dels “Sindicats Lliures,” protegida per Martínez Anido i la seva “Llei de Fugues,” fins la que més tard s’enriquí sota la protecció de Franco.

Perquè com tothom sap, aquí no tenim conflictes.. No tenim una joventut explotada, sense futur, ni apallissada i engarjolada si protesta; ni un problema de supervivència nacional amb catalans a la presó o a l’exili. Aquí vivim millor del que volem i, si es trenquen vidres de Zara o La Caixa, (quina cosa més lletja), o si crema un cotxe de la policía oh, quina barbàrie ! (vés per on, jo gaudiría veient-los cremar tots), això no ho fan els nostres fills, i ara…! Això ho fan els anarquistes (italians o russos), envejosos que són i que no poden suportar l’existència del nostre paradís…

I si no pots integrarlos com als “comunistes” de Podemos (amb perdó dels autèntics comunistes), criminalitzal’s, que mai no faltaran burgesos ni aspirants a burgesos que et comprin el discurs.

Anarquisme ? Comunisme ? Benvinguts si són autèntics, i tant de bó arribin a posar-se d’acord enfront del capitalisme i del seu fill bastard el feixisme (que Déu confongui l’un i l’altre), perquè si hi hagués un infern, ningú amb més mèrits que ells per anar-hi. Amèn.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
03.03.2021  ·  11:10

L’anarquisme, a casa nostra, ha tingut sempre un paper molt rellevant, notable a la guerra civil que, si bé va intentar desplegar el seu programa, per exemple amb les col·lectivitzacions i els ateneus llibertaris, amb èxits innegables, també va suposar un canvi dramàtic pels que els hi va tocar -com un tall de destral-, en una població bàsicament pagesa i de petits empresaris, el què ara en diem autònoms i PIMES. Si afegim això el desgast tan sensible per l’èxit de la contesa que va provocar la ‘intraguerra’ a la rereguarda, amb persecució, afusellaments indiscriminats de tot el què sembles de dretes -empresaris i capellans- amb destrucció, sense miraments, del patrimoni, … s’entén la població esporuguida i cansada -absolutament equivocada- que va acollir els franquistes com un alliberament. Això va passar, jo conec bona gent, pagesos -que són tradicionalment creients- catalanistes i que amb els anys se’n van adonar del seu error, però que a l’any 1962 -l’any de la riada al Vallés- van rebre al ‘generalisimo’ amb la bandera espanyola. L’assalt de la CNT/FAI a la caserna de Sant Andreu el 18 de juliol del 36 va armar -11.000 fusells- a massa gent desesperada i poc llegida. Les Milícies Antifeixistes van ser un poder revolucionari que la Generalitat no va poder controlar. Aquest fet, que pot tenir molts matisos, i la por que va generar, ha deixat un senyal a la nostra història. L’Editorial que ens presenta avui en Partal, erudit com sempre, contrapesa la mala premsa que suporta l’anarquisme italià a casa nostra, i ho fa bé. Jo no sé fins a quin punt han intervingut anarquistes italians en els recents aldarulls a Barcelona, no sé si són pocs, molts o cap. Hem dit des d’aquí, en diverses ocasions, que no és el mateix anar contra coses que contra persones, no és el mateix cremar un contenidor que una motocicleta d’un que potser la necessita per treballar, no és el mateix que es trenqui un vidre quan hom es defensa d’una càrrega policial que veure gent armada amb martells trencant vidres -sense càrrega- i saquejant botigues. Definitivament, no és el mateix la ‘batalla d’Urquinaona’ que el què hem vist aquests dies que, diguem-ho clar, no ajuda a Hasel ni a cap procés d’alliberament.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
03.03.2021  ·  12:08

Sense relació amb l’editorial, copio aquí l’article d’opinió de’n Ramon Cotarelo al EL MON d’ahir. M’ha semblat prou interessant i penso que la “clava”:

“ERC no vol triar”
“La majoria absoluta de l’independentisme anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no”
Ramón Cotarelo Ramón Cotarelo 02/03/2021 8:32 pm

Al meu article a EL MÓN la setmana passada, El soroll del silenci, deia que “la gran notícia de la formació del govern és la manca de notícies”. Una setmana després, el silenci és encara més estrepitós. Tothom pensava o temia (és el cas de l’Estat) que els resultats anunciaven un govern independentista amb ERC, JxCat i CUP. Hi ha, doncs, una mena de perplexitat davant l’aparent inacció de les forces polítiques. En un clima de malvolences personals, vetos, pactes, contrapactes i generalitzada hostilitat, sense cap notícia d’avenços a les negociacions, àdhuc les més elementals. És com si els intercanvis es fessin només als mitjans, al pas d’altres consideracions i les negociacions no existissin.

El grup d’opinió dins d’ERC Col·lectiu Primer d’Octubre demana excloure els Comuns de qualsevol govern independentista. Els mateixos Comuns que la direcció del partit vol veure al govern sigui com sigui. I els mateixos també que demanen peremptòriament estar al govern. Un govern d’esquerres, oi? Que, per tant, ha d’excloure JxCat. Al seu torn, JxCat no vol cap partit no independentista al govern, el que, de facto, exclou els Comuns i, per descomptat, el PSC. Ningú no vol el PSC i el PSC els hi vol a tots, tret de JxCat, que cal excloure.

En aquest carrusel napolità d’exclusions i imposicions, el president d’ERC, sense cap càrrec representatiu, porta la veu cantant en lloc del president del govern in pectore, per raons òbvies. La veu cantant, però, no vol cantar i es nega a triar entre JxCat i els Comuns, entre 33 i 8 diputats. No gosa proposar un nou tripartit, encara que els socialistes cedeixin la presidència a ERC, cosa que farien encantats per amor a la pàtria. Els tripartits estan anatematitzats; per què no, doncs, un quatripartit d’ERC, JxCat, Comuns i CUP? Amb un quatripartit, Junqueras no hauria de triar pas i, a més a més, es ficaria a la gàbia governamental l’ocell del paradís de la CUP.

El problema és que la presència dels Comuns grinyola un munt en un govern sortit d’unes eleccions a les quals l’independentisme ha superat el llindar del 50% i té majoria absoluta al Parlament. No es tracta que hi hagi un veto creuat, com si fos un caprici; això és massa elemental. És que les prioritats de JxCat i les dels Comuns-Podem són antagòniques i no té cap sentit que estiguin al mateix govern.

La hipotètica proposta del senyor Illa sembla quimèrica. Amb prou feines assoliria 42 vots, diguem “constitucionalistes”, amb Cs i el PP. Sumant els 11 de VOX a una mena de paroxisme nacional espanyol (que plantejaria qüestions de principis), i encara que s’hi afegeixin els Comuns, estaria en 61 escons, lluny de la majoria absoluta. La majoria absoluta és independentista, almenys nominalment.

L’electorat ha posat la iniciativa a espatlles d’ERC per la seva pírrica victòria d’un escó sobre JxCat. Però Junqueras no vol, no sap o no gosa prendre una decisió i es nega a triar entre JxCat i els Comuns. Aquesta indecisió no rau en consideracions numèriques, car no hi ha color. Rau en consideracions polítiques i equival a confessar públicament que ERC no vol, no sap o no gosa triar entre la independència i la no independència. El que era d’esperar, atès que l’esperit d’ERC no és ni ha estat mai d’independentista.

A les xarxes se sent de vegades que sí, que molts militants i votants d’ERC són independentistes de debò però que, absorts en la lluita contra la mítica Convergència, no s’adonen que la direcció del partit no és independentista. I, encara que se n’adonessin, no tenen mitjans per oposar-s’hi, car el partit no és assembleari sinó una estructura jeràrquica gairebé cabdillista.

És impossible, diuen a JxCat, formar un govern independentista amb partits no independentistes. El problema és que aquesta constatació no només afecta els Comuns, sinó també a ERC, que tampoc no és independentista. La situació, doncs, és abracadabrant: sense ERC, no hi haurà independència; però ERC no és independentista i, com que no té precisament cap desfici de fer-ho palès, amaga l’assumpte demanant la presència dels innecessaris Comuns sota pretext de l’aixecament de la base.

Volen mantenir els ponts oberts amb els aliats del PSOE per tal d’enfortir la taula del diàleg que ens durà a la independència després d’un referèndum acceptat per l’Estat espanyol que està tip de dir que mai acceptarà tal referèndum. Per provar-ho, inicia accions legals contra la mesa del Parlament per les seves actuacions del 2019. La confiança a la taula del diàleg sembla un sarcasme amb un punt de masoquisme.

S’entén el silenci, la manca de notícies. La majoria absoluta de l’independentisme (sumats el real i el nominal) anuncia l’hora de la veritat en la qual tothom haurà de pronunciar-se. Independència sí o no. I ERC no vol triar.

Salut i força !!*!!

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
03.03.2021  ·  12:10

Desconec si una bona part dels vàndals incendiaris són italians o anarquistes. Els mozos de escuadra ho diuen.

És més important considerar que la violència desfermada aquests dies a tot Catalunya està sent utilitzada CONTRA L’INDEPENDENTISME pel poder de l’estat i no ens hauria d’estranyar que hi haguessin elements professionals pagats per les clavegueres madrilenyes tal com van fer amb l’imam de Ripoll.

Un empresari em deia que era versemblant que estiguessin a sou d’algú que volia desprestigiar el Mobile World Congress; li vaig respondre que era molt més probable un intent d’associar la violència amb l’independentisme.

Això seria gravíssim però coherent amb el modus operandi espanyol.

Stefan Loibl
Stefan Loibl
03.03.2021  ·  12:43

Moltíssimes gràcies Vincent per aquest aclariment! És una campanya molt lletja de part de la Generalitat i dels mitjans per tapar el fracàs de la política.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
03.03.2021  ·  13:39

Gran editorial, Vicent. Em sumo a les felicitacions i, per descomptat, em sembla totalment pertinent. Els anarquistes no han estat ni són angelets; ni ho pretenen. Senzillament, no es deixen matar i no es deixen explotar. Veig molta falta de pluralisme i massa simplificació en alguns comentaris.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
03.03.2021  ·  14:35

Sr.Partal moltes gràcies.
Llegir-lo cada dia és un aprenentatge, un goig i un carregar piles.
També hi ajuden les opinions dels comentaristes.
Gràcies per tant a VW.

humbert roma
humbert roma
03.03.2021  ·  19:07

Gràcies per aquest editorial Vicent. T’ho dic des de la meva admiració pel moviment anarquista. Provinc del maoïsta PTE i des de la malanomenada transició espanyola m’he anat tornant independentista i, potser no tant, anarquista. Si més no en homenatge al meu estimat sogre Valero Chiné Bagué, anarquista de Fraga (Baix Cinca), detingut en una redada junt amb altres desenes de companys –ell a les seves memòries parla de 150 detinguts, molts d’ells miners– el 1946, i torturat per la policia franquista.

Només una coseta. Ja saps que soc perepuyetes… Frederica Montseny no va ser l’única ministra anarquista al govern de la República (entenc que potser vulguis remarcar que els mateixos que parlen d’anarquisme violent “italià” enaltiran –espero– la Frederica dedicant-li un reportatge a TV3 el proper Dia de la Dona Treballadora). Però val a dir que al Govern de la República hi va haver, quan la guerra, dos ministres anarquistas més: Joan García Oliver (Justícia) i Joan Peiró (Indústria, afusellat pel generalot). I al de la Generalitat, ben bé una desena, entre ells Dídac Abad de Santillán (Defensa i Economia) i Francesc Isgleas i Piernau (Defensa)… Si la viquipèdia no m’enganya.

Crec que el record d’aquests anarquistes catalans (CATALANS) hauria de fer avergonyir els polítics i mitjans catalans que estan associant –com tu tant bé expliques– l’anarquisme “italià” pràcticament en exclusiva a les revoltes d’aquests dies passats. Mai no hauríem d’oblidar el paper gloriós de l’anarquisme en la lluita contra el feixisme i, doncs, també, per la independència del nostre país (Països). Encara que molts d’ells ho neguessin. Però això són figues d’un altre paner.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
03.03.2021  ·  20:44

Gàcies, humbert roma. Un plaer llegir-vos.

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
03.03.2021  ·  22:16

No és gens fàcil ser anarquista al segle XXI, per això no em vull posar al nivell de persones com Bakunin, Malatesta o Kropòtkin (centenari enguany), i em conform amb l’adjectiu llibertari.
Que hi ha hagut anarquistes violents? I tant! Malauradament, hi ha anarquistes molt desagradables, com hi ha persones així budistes, independentistes o filòsofes. Però la immensa majoria crec que ens diferenciam de la resta d’ideologies (permeteu-me una altra generalització) en què practicam allò que creim. Aquesta em sembla la clau que apunta el director, la coherència. És vera que conec excepcions, però confirmen la regla, mentre que he conegut moltes persones d’altres ideologies d’esquerres que tenen una visió molt maca del món, i l’apliquen també de manera coherent …als altres. Les seves vides són molt diferents de les seves idees.
Tanmateix, es tracta d’una tria personal, i a mi, com a molts d’altres pacifistes radicals, ens sembla que és l’única sortida: governar-nos cadascú a nosaltres mateixos i no donar-li aquesta responsabilitat a cap govern.
Però el debat enriqueix i és magnífic poder-ne parlar. Aquesta és la màgia de Vilaweb, que no té tabús i treu dels guetos els debats. Enhorabona!

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies