Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El fantasma de l’anarquisme italià fa anys que reapareix una vegada i una altra a Barcelona, com un mite reaccionari per a provar d’explicar unes determinades accions que defugen la normalitat política. És una qüestió ben ridícula en si, i potser no mereixeria ni un comentari, però avui m’interessa de remarcar la supervivència del vells tics reaccionaris que amaga i la manera com, amb aquestes acusacions, el sistema posa una ombra sobre un dels moviments anarquistes més importants, i interessants, d’Europa –ep, si és que hi ha anarquismes “nacionals”.

Dic que és ridícul en si, perquè repassar la premsa monàrquica aporta una tal assiduïtat i quantitat d’anarquistes italians al nostre país que tan sols ajuntant titulars, l’un darrere l’altre, n’hi ha prou per a riure. Tradicionalment, ja fa molt temps que algunes protestes sectorials i esporàdiques com les de Can Vies, per exemple, havien estat convenientment “explicades” a partir de la presència i la participació d’anarquistes italians. Però, de fa uns quants anys, és divertit i tot de comprovar com reapareixen una vegada i una altra els famosos anarquistes que arriben a donar suport –un suport ideològicament molt contradictori– al procés cap a la independència de Catalunya.

Uns quants exemples ràpids. No és que ara hi haja anarquistes italians en les protestes per Pablo Hasel. És que, per exemple, el diari El País veia anarquistes italians pel mig del Tsunami, a les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem. O El Confidencial fins i tot en veia, poca broma, rere l’organització del Primer d’Octubre, en un article que sembla que ha desaparegut dels seus arxius però que restà convenientment guardat en imatge. “Centenars d’anarquistes preparen la seua Internacional del Terror l’1-O”. Uau!

Alerta. No és que no puga haver-hi italians de tant en tant en les protestes, italians anarquistes i tot. Com explicava fa poc el col·lega Arturo Puente, un 2,36% dels barcelonins tenen ciutadania italiana i la gran majoria són gent jove. Segur, doncs, que uns quants van a les manifestacions. Ara, d’això a la invasió d’anarquistes cisalpins hi ha un bon tros. I un ús molt pervers de la propaganda.

Ús que, com deia abans, en el fons no fa sinó remarcar la supervivència de vells tics franquistes i de més enrere i tot, dels burgesos tradicionals. Perquè quan t’expliquen aquest conte dels anarquistes italians, en el fons intenten de dir que “els nostres xiquets” no ho farien mai, això. És un refús a veure la realitat i alhora a negar que hi ha un conflicte a casa que ha de ser resolt. Amb el recurs als pobres italians la violència és importada i no local, i així esdevé una manera de negar la realitat que cal reconèixer que ha funcionat sovint i que durant el franquisme es va refinar amb aquella apel·lació permanent a “l’enemic exterior” com a motor de qualsevol oposició.

L’anarquisme, en concret, ha estat usat per diverses causes originals. Una de molt important és la impermeabilitat a la integració. Gairebé mai ni enlloc l’anarquisme no s’ha integrat en el sistema ni ha participat en cap govern. Frederica Montseny n’és pràcticament la gran excepció. A diferència d’alguns socialistes i comunistes que en molts llocs, ara mateix entre nosaltres, poden ser l’avantguarda de la reacció i sentir-se comodíssims defensant el sistema. Com que això no passa amb l’anarquisme, aleshores es recorre a la vella fórmula que diu: si no els pots integrar, criminalitza’ls. I això ve de lluny. Ja quan es va fer el Congrés de Londres, el llunyà 1881, el missatge per a contrarestar l’organització global de l’anarquisme va ser que eren violents i que predicaven –Kropotkin o Malatesta, per dir dos dels noms més coneguts– la violència. És clar que ja era una forma de criminalització, però cal reconèixer que va calar.

Particularment, en l’imaginari reaccionari espanyol, “anarquisme” i “italià” es relacionen per la col·laboració intensa entre l’anarquisme italià i el català a començament del segle XX, però també pel paper que tingué durant la guerra contra Franco, en oposició alhora al feixisme i a l’estalinisme. I a Mussolini. Globalment, el fet que Enrico Malatesta fos italià o que els famosos Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti fossen d’origen italià, a més de la presència de molts italians anarquistes en molts països del món, potser explica també la facilitat de la paròdia.

Diversos especialistes han dit que una de les possibles causes de la fixació que hi ha en molts països del món amb els anarquistes italians és precisament el seu internacionalisme radical. A diferència dels socialistes, molt eurocèntrics, els anarquistes i sobretot els anarquistes italians pel paper de l’emigració al seu país, van difondre la ideologia a tot el món, fet que permeté de presentar-los, caricaturescament, com una mena de “apòstols globals de la bomba” –la frase és originària d’un diari xilè. Malatesta i Pietro Gori van viure gairebé tota la vida fora d’Itàlia, mentre que els anarquistes italians, com és sabut, van estar al darrere de la formació d’organitzacions sindicals importants a països com ara els Estats Units o l’Argentina –la Federació Obrera Regional– o van tenir una gran influència intel·lectual en més parts del món com ara als països lusòfons, mitjançant Angelo Bandoni, que el 1915 va fundar Guerra Social al Brasil. Més recentment, Mèxic ha provat d’explicar també el zapatisme arran de la influència dels anarquistes italians, que és cert que han parat una gran atenció en aquest moviment, com també en el problema kurd, precisament perquè indiquen alternatives al sistema capitalista, reals i portades a la pràctica.

Finalment, m’agradaria destacar molt que precisament l’anarquisme italià ha estat un dels moviments europeus més rics i lliures quant a la discussió ideològica i a les formes d’organització. I que és això que, a parer meu, mereixeria ser destacat, molt més que la caricatura violenta a què es vol reduir.

Perquè, a diferència d’uns altres països, a Itàlia el moviment anarquista ha continuat ben viu i ha influït en lluites importants, com ara la lluita contra la globalització, la crítica a grans obres d’infrastructura, com és el cas del TGV alpí, el moviment feminista i l’antipsiquiatria, o ha generat projectes com ara la xarxa Genuino Clandestino o la comuna llibertària rural Urupia. Des dels anys setanta el moviment anarquista italià, de vegades en debat amb els militants i pensadors de l’Autonomia Obrera, sempre s’ha adaptat a la realitat, aportant-hi una perspectiva crítica especialment refrescant, que sovint feia obrir els ulls. Parle dels Ateneus Llibertaris, d’allò que alguna gent anomena Moviment 1977, o de la Federació Anarquista Italiana, però també de grups molt aferrats al territori de l’estil Sicília Llibertària, el Cox18 de Milà i el Col·lectiu Llibertari Florentí. I sobretot de les seues importants publicacions, des de Cenerentola, el nom de la qual té a veure amb Barcelona –i a veure si la premsa del règim hi troba un altre filó!–, a la desapareguda A-Rivista Anarchica o Umanità Nova.

I d’ací, del reconeixement a tanta feina feta i la meua admiració per la seua capacitat de lluita i coherència, ve el meu petit homenatge d’avui. Escrit també, no ho negaré, per mirar de contrarestar un poc tant de pamflet que circula en forma de diari.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.