‘La tertúlia proscrita’

Dues cartes i deu preguntes: Espanya pagarà pels “casos catalans”?

  • La perplexitat internacional, de Suïssa als EUA, de Bèlgica a Alemanya i de l’ONU al TEDH, va definint els límits d’allò que l’estat espanyol pot fer i no pot fer contra l’independentisme català

Josep Casulleras Nualart
24.05.2023 - 21:40
Actualització: 25.05.2023 - 19:59
VilaWeb

El Tribunal Europeu dels Drets Humans es belluga. Finalment. Acaba d’enviar a l’estat espanyol un seguit de preguntes molt importants sobre les denúncies que van presentar-hi Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez sobre el temps de presó preventiva que els va imposar Pablo Llarena i les múltiples violacions de drets fonamentals que això va significar tant per a ells com per als seus electors. El tribunal dóna poc més de tres mesos a Espanya perquè respongui per què a Oriol Junqueras no li va permetre d’assistir a la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya després de les eleccions del desembre del 2017 tot i haver estat elegit diputat; per què va impedir a Jordi Sànchez de participar en aquella campanya de la presó estant, per què no el va deixar assistir a la sessió sobre la seva possible investidura; demana per què a Jordi Turull el van tornar a empresonar just enmig de la seva investidura com a president de la Generalitat; i per què el TC va encallar vint-i-un mesos la resolució del recurs contra el seu empresonament preventiu.

Les preguntes són tan sols preguntes, però denoten perplexitat, com la que hem sabut fa poc que van tenir les autoritats suïsses i les nord-americanes quan la tardor del 2019 l’Audiència espanyola els demanava ajuda per a investigar per terrorisme el Tsunami Democràtic. Aquesta perplexitat internacional, que fa cinc anys que dura, ja va definint els límits d’allò que Espanya pot fer i no pot fer contra el moviment independentista català. La resposta als abusos i a la repressió és a punt de perfilar-se del tot.

Perquè de respostes ja n’hi ha hagudes, amb comptagotes però contundents, de diverses instàncies judicials internacionals tots aquests anys, però sembla clar que allà on culminarà tot és al Tribunal d’Estrasburg, al TEDH, que a començament d’any ja advertia que una de les carpetes més importants, “extremadament important, d’impacte”, és la dels “casos catalans”. Quinze en total, i de moment. N’hi ha tres que ja van fent via, aquests de Junqueras, Turull i Sànchez sobre la presó preventiva, als quals cal afegir les demandes per la condemna per sedició dels nou presoners polítics i encara unes altres, formulades per Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, per les ingerències del TC sobre els debats parlamentaris en la legislatura següent.

I quin impacte pot tenir una condemna del TEDH a l’estat espanyol? Dependrà de la contundència de la condemna, és a dir, de la mena de violacions de drets que el tribunal conclogui que hi va haver, però una sentència favorable als demandants podria implicar l’anul·lació de la sentència contra el procés. En les demandes admeses de Junqueras, Turull i Sànchez encara no hi entren, perquè tenen a veure amb les violacions de drets sofertes abans del judici, però apunten en una direcció molt interessant.

El precedent de Demirtaş

Perquè el tribunal esmenta un precedent molt clar, la sentència contra Turquia per haver impedit a Selahattin Demirtaş, un presoner polític kurd, de sortir de la presó malgrat haver estat proclamat parlamentari electe; el TEDH demana a Espanya si en els casos de Junqueras, Turull i Sànchez no hi va haver la mateixa violació de drets fonamentals. Encara més, perquè en el cas de Turull es pregunta si va ser il·legal el seu empresonament preventiu tenint en compte que la seva via interna de recurs, el Tribunal Constitucional, no era efectiva, perquè desava els recursos contra la presó preventiva en un calaix, no els donava sortida, els admetia a tràmit i els congelava, i no permetia tampoc que la causa pogués arribar precisament a Estrasburg. I ara Estrasburg pregunta a Espanya, “en particular, si la durada del procediment d’empara en aquest cas, pel qual el demandant pretenia impugnar la legalitat del seu empresonament preventiu, i que va durar vint-i-un mesos, complia el requisit de la ‘celeritat’ de l’article 5 paràgraf quart del Conveni [Europeu dels Drets Humans]”.

L’eco de la vaga de fam i la perplexitat

Aquest paràgraf diu, textualment: “Tota persona privada de llibertat per arrest o detenció té el dret de presentar un recurs davant un tribunal, a fi que resolgui en un termini breu sobre la legalitat de la seva detenció i n’ordeni l’alliberament si la detenció és il·legal.” El TC ho vulnerava, Espanya ho vulnerava, i per això Turull mateix, i Sànchez i Josep Rull i Joaquim Forn van fer una vaga de fam de tres setmanes el desembre del 2018. Ara la secció cinquena del TEDH, on hi ha una desena de jutges de països diferents presidits pel luxemburguès Georges Ravarani, examina lluny de la commoció d’aquells dies, fora de l’agenda mediàtica, la perplexitat d’allò que va fer l’estat espanyol amb els presos. I comença fent preguntes, alguna de les quals ja ha estat resposta i sentenciada per un altre òrgan jurisdiccional com el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, que ja ha dit que la suspensió com a diputats de membres del govern de Puigdemont, com el president mateix i Junqueras i Turull i Rull i Romeva, va ser una violació dels seus drets polítics. I això pesarà, a Estrasburg. Per això és important el litigi estratègic a escala internacional, perquè si van caient peces, de mica en mica, ara a l’ONU, ara a Luxemburg, ara a Bèlgica o a Slesvig-Holstein, es va acumulant com més va més força, més inèrcia, perquè continuïn caient les peces que queden dretes.

És així com s’han anat traçant els límits de què pot fer l’estat espanyol contra l’independentisme català, fins on pot arribar. I moltes vegades això ha anat acompanyat d’aquesta perplexitat, com la dels fiscals belgues quan el novembre del 2017 havien d’assumir aquelles greus acusacions de rebel·lió per mirar d’extradir el president i els consellers a l’exili, o la del jutge escocès que tenia davant la rebel Clara Ponsatí la primavera del 2018, o els jutges de Slesvig-Holstein que van haver d’examinar l’allau de documentació i d’imatges que els enviava el jutge Llarena per veure si veien enlloc la violència catalana, i les autoritats de tants estats europeus, com Alemanya mateix, Àustria, Bèlgica, Lituània, Suïssa i Itàlia que van advertir els seus col·legues espanyols que si mai Puigdemont trepitjava el seu territori no el farien detenir per executar l’euroordre, a causa dels dubtes que els suscitava aquella ordre de detenció.

Carta de Suïssa: el Tsunami no és terrorisme

La perplexitat, en fi, del Departament de Justícia de Suïssa quan el març del 2020 va respondre per carta a l’Audiència espanyola que no pensava col·laborar en la investigació per terrorisme contra el Tsunami Democràtic. Els demanaven informació sobre un compte bancari des d’on suposadament es finançaven les activitats de protesta contra la sentència del Tribunal Suprem que, en paraules del tribunal espanyol, “significaven una amenaça excepcionalment greu per a l’estat espanyol i la seva integritat territorial, amb indubtables possibilitats de subvertir i pertorbar l’ordre constitucional”. Suïssa va respondre que allò era un delicte polític, de manera que segons la legislació d’aquest país feia inadmissible la petició de col·laboració que li feien les autoritats espanyoles. Però no es van pas aturar ací, sinó que hi van afegir tot un seguit de consideracions sobre els fets pels quals s’obria una investigació per terrorisme, tot negant que poguessin ser qualificats d’aquesta manera del seu punt de vista. Perquè els suposats responsables dels fets “no exercien cap coacció ni cap extorsió, ni havien posat en perill ni amenaçat de posar en perill la vida i la integritat física de les persones (per exemple, mitjançant el segrest d’un avió, la utilització de mitjans d’extermini en massa, la provocació d’una catàstrofe o una presa d’ostatges). Tot això no s’esdevé en aquest cas”.

Carta dels EUA: recordeu la Primera Esmena

Així consta en la part del sumari de la causa contra el Tsunami Democràtic que recentment va deixar de ser secret i que ha pogut consultar VilaWeb. També s’hi veu la resposta dels EUA el febrer del 2020 a la petició d’informació sobre els usuaris de comptes de GitHub, des d’on es feien rèpliques de la web del Tsunami. Les autoritats judicials nord-americanes deien que necessitaven més informació, més concreció, més detalls que demostressin que aquells usuaris podien tenir cap mena de relació amb una investigació com aquella, que no podien donar informació tan sensible i que podia afectar drets fonamentals amb un enfocament tan vague com el que hi havia en la investigació contra el Tsunami. La representant de l’oficina d’afers internacionals de la divisió criminal del Departament de Justícia dels EUA deia en la comunicació enviada al Ministeri de Justícia espanyol, tot responent a la comissió rogatòria, que havien d’especificar si l’ús del domini tsdem.gitlab.io per a donatius, amb el qual s’havia finançat en part l’activitat de Tsunami, tenia cap mena de vinculació amb actes “violents o il·legals”, i recordava que la Primera Esmena de la constitució dels EUA protegeix la llibertat d’expressió excepte “en circumstàncies molt limitades”. “Necessitem saber que aquest domini ha generat aquest caos” per a executar la sol·licitud d’investigació.

La connexió amb el GOI

I la causa del Tsunami per terrorisme s’esvaeix, tres anys i mig més tard. Però durant tot aquest temps hi ha hagut gent sota el punt de mira, amb l’espasa al damunt, amenaçats per possibles accions penals per delictes tan greus com el terrorisme. Són, per exemple, Oriol Soler, Josep Lluís Alay i Xavier Vendrell. I amb alguns punts de connexió amb la causa del Tsunami, hi ha tots els investigats de l’operació Judes, els de la causa del 23-S, que després d’una llarguíssima instrucció en què han estat privats de parts extenses i substancials de la investigació durant molt de temps. Els jutjaran acusats de formar part d’una organització terrorista, després d’anys d’indefensió durant la instrucció, que ja s’ha tancat. La vulneració del dret de defensa pot ser el primer gran argument de tots a Estrasburg, però abans encara hauran d’acabar de passar tot el calvari judicial espanyol.

Que la justícia espanyola –especialment l’alta magistratura, els alts tribunals i tribunals especials– funciona d’una manera contra els independentistes catalans i d’una altra amb la resta de ciutadans, la demostració fefaent que és així, connecta de ple amb l’excepció establerta pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea a l’hora de justificar la denegació d’extradicions. Arran del cas dels exiliats independentistes catalans, el TJUE va determinar en la sentència del 31 de gener passat que es podia arribar a denegar una euroordre contra una algú que pertanyés a un grup objectivament identificable de persones sobre les quals la justícia d’un estat ha fet fallida i que corre el risc de veure vulnerats els seus drets fonamentals.

Les possibilitats de l’article 18

Els tribunals internacionals parlen entre ells, la jurisprudència del TJUE és aplicable al TEDH i viceversa, i la carpeta catalana és prou gruixuda i es pot anar engruixint més, tant a Luxemburg com a Estrasburg, que són vasos comunicants. Ja hem vist fins on era capaç d’anar el TJUE a l’hora d’aturar la set de venjança contra els exiliats: força lluny, tot i les subtileses i els sobreentesos inclosos en la sentència. I ara caldrà veure fins on arribarà el TEDH. Hi ha una de les preguntes enviades a l’estat espanyol que demana sobre la possible violació de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Si fos així voldria dir que el tribunal considera que l’estat espanyol ha utilitzat la justícia per silenciar la dissidència, que ha restringit als ex-presoners polítics tot de drets fonamentals no pas amb la voluntat d’adequar-se als supòsits que preveu la llei sinó amb la intenció de liquidar-los políticament, d’apartar-los de la vida pública.

No hi ha precedents de condemnes d’estats de l’Europa occidental per la vulneració d’aquest article del conveni. N’hi ha a Rússia, a Geòrgia, a Turquia… Hi ha fins i tot una condemna a l’Azerbaitjan per un cas, el de l’activista Rashad Hazanov, que és gairebé calcat al de Jordi Cuixart i al de Jordi Sànchez com a dirigents de la societat civil. Els ex-presoners polítics han demanat tots al TEDH que condemni Espanya per aquesta vulneració dels seus drets, per l’article 18, tot i els pocs precedents que hi ha. I el tribunal, entre les poques preguntes que fa sobre les demandes de Junqueras, Turull i Sànchez, pregunta a l’estat espanyol per la possible violació d’aquest article. Quan entri més al fons de la qüestió, amb les demandes contra la sentència, encara tindrà segurament més elements damunt la taula per a valorar-ho.

La resposta triga molts anys a arribar, tants que el mal comès a les persones que han presentat la demanda pot ser irreparable, però ajuda a establir els límits. Perquè el propòsit d’aquest gran litigi també és de clarificar si l’exercici de drets polítics, individuals i col·lectius, de la tardor del 2017, i de les accions polítiques posteriors, a la presó, a l’exili o al carrer, podia ser reprimit d’una manera tan brutal. Si ho podrà ser en un futur, i fins a quin punt. Els tribunals internacionals poden estirar les orelles a l’estat espanyol, el poden advertir, el poden fer avergonyir, fins i tot, però no resoldran el conflicte ni tancaran del tot el litigi. Poden donar eines, referències, vies per a explorar… La del grup objectivament identificable, el GOI, en pot ser una, s’hi poden fer encaixar denúncies per causes tan clarament abusives com la del Tsunami, la del 23-S, la del jutjat 13, la del Tribunal de Comptes, i desenes de procediments oberts contra activistes que s’allarguen amb el propòsit visible d’intimidar, de coaccionar, per a generar el chilling effect que dissuadeixi la protesta, que faci por de tornar-hi. I tot plegat pot encaixar en l’excepcionalitat de l’article 18 del Conveni Europeu dels Drets Humans. Del GOI definit pel TJUE a la possible condemna a Estrasburg.

La “finestra d’oportunitat”

I després què? Els afectats, els seus partits i organitzacions i la societat catalana hauran de saber què fer-ne, d’aquest capital que es pot guanyar, que ja es comença a guanyar, perquè la perplexitat no esdevingui passivitat. L’agenda mediàtica i política actual, les dominants a Catalunya, mantenen el litigi i el conflicte fora del focus, pràcticament com si no existissin. El partit en el govern, ERC, aprovava fa poc més d’un any (quan encara era un dels dos partits al govern) una ponència política en què definia la sentència que arribi del TEDH com “una finestra d’oportunitat a favor de la nostra causa”, un moment “que sabem que arribarà” i que caldrà aprofitar perquè, com que “haurem sabut bastir complicitats i majories i haurem pogut treballar en tots els àmbits i els territoris, estarem en molt més bones condicions”. No s’hi deia per fer exactament què, però s’hi feia anar el concepte de “embat democràtic” a afrontar quan es constatés que la negociació amb el govern espanyol d’un referèndum vinculant no duu enlloc. En la ponència política aprovada a començament d’enguany en el congrés del partit s’hi continua parlant d’embat, la referència a la “finestra d’oportunitat” i a la sentència del TEDH desapareixen i el document estratègic se centra en les condicions per a fer el suposat referèndum acordat.

Junts també en parla, de quan arribin les sentències dels tribunals internacionals. Ho inclou en la seva ponència estratègica, aprovada en el darrer congrés, l’estiu de l’any passat. S’hi refereix d’una manera poc concreta, tot dient que caldrà tenir en compte aquest moment per a poder respondre la pregunta de “quan estarem preparats per culminar el procés d’independència”. No parla d’una sentència determinada, sinó del “resultat global de totes les demandes presentades arran de les violacions de drets reiterades en els procediments engegats per l’estat espanyol per reprimir l’independentisme (…). Una condemna general europea a les mesures repressives, encara que no impliqui que ens donin la raó en tots els casos presentats, seria de gran importància.”

I, a part això, res més. No es preveu ni es mou res més. Vet aquí l’envit, i no resta pas tant temps.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any