30.11.2020 - 21:50
Era qüestió de temps, només, que algun jutge secundari s’agafàs a la definició de violència inventada pel Tribunal Suprem espanyol per a condemnar ciutadans catalans normals i corrents a anys de presó per coses per les quals ciutadans corrents no havien estat mai condemnats.
Ja ha passat. Aquella esperpèntica definició de violència –una violència que no necessita la violència jo no la sabria qualificar de cap més manera– ha fet camí. I ja ha obert la porta de la presó a dos barcelonins pel tall de la ronda de Dalt durant la vaga del 8-N, convocada contra l’empresonament del govern i l’aplicació del 155. Un d’aquests homes, Moisès F. ha estat condemnat a un any i, per sort, no hi entrarà perquè no té antecedents. Però l’altre, Francisco Garrobo, amb qui vam parlar en aquesta entrevista publicada ahir, ha estat condemnat a tres anys de presó i pot ingressar-hi en qualsevol moment.
Evidentment, qualsevol sentència, i encara més una del Suprem, té conseqüències de manera inevitable, fa de precedent. I si es pot condemnar la presidenta del parlament, diversos consellers, el vice-president mateix, tot inventant-se una definició pròpia i incomprensible de violència, com no voleu que es condemne, amb la mateixa carcassa i la mateixa intenció, un vaguista o algú que protestava, de què fos i com fos?
La situació és, per això, molt greu, perquè ens afecta a tots i pot tocar a qualsevol. Cal que siguem conscients que en qualsevol moment un jutge pot veure violència en allò que a ell li semble i aplicar el precedent amb total impunitat, destruint les vides que li plaga. Això és ben evident en el cas que ens ocupa. Després d’haver vist com diversos jutges han desestimat condemnes en situacions semblants relacionades amb la mateixa vaga, ara arriba aquesta sala i decideix que allò que jutja és violència, segons la nova definició de violència encunyada pel Suprem, i decideix en la direcció diametralment oposada. Hi insistesc: no contra polítics o personalitats sinó contra ciutadans normals i corrents.
Aquesta, diguem-ne, democratització de la presó és gravíssima, però també és veritat que té elements que poden complicar molt la vida a l’estat espanyol. La repressió fa por, però sols fins que la por és vençuda per la ràbia i el cansament.
I sembla evident que la generalització de l’ús de la presó com a mesura política per a frenar l’independentisme tindrà, si més no, una conseqüència aclaridora.
Aclaridora perquè inevitablement acabarà suscitant el debat que la condemna dels polítics ja havia d’haver suscitat, però que no ho va fer –perquè ells tenen agendes negociadores pròpies i interessos parcials que van pesar més que l’interès general.
I el debat no és sinó el de discutir qui té la responsabilitat sobre els jutges i qui pot, per tant, aturar aquesta bogeria. Si són espanyols i són part central de l’estructura de l’estat, aleshores Espanya té la responsabilitat de frenar-los. Com un tot. Com l’estat que és. Perquè, altrament, ja tenim la trampa parada i sempre acaben traient-ne un profit excepcional els qui amb una mà, la de la justícia, porten la gent a la presó mentre amb l’altra, la de la política, et reclamen els vots que necessiten per a estabilitzar-se com a estat. I sí, he dit com a estat, perquè aquesta és la qüestió sobre la qual es vol passar de puntetes. I no us enganyeu: estabilitzant el govern del PSOE en realitat estabilitzes Espanya.
PS. La repressió no arriba d’Espanya i prou. Ahir una manifestació va recórrer els carrers de Vilafranca del Penedès en protesta per la condemna contra Adrián Sas, acusat per la Generalitat d’haver agredit la policia a la manifestació del primer aniversari de l’1-O. L’ajuntament de la ciutat ha demanat al govern català que retire l’acusació i s’ha solidaritzat amb el xicot i la seua família. Això és un afer que el govern, i en concret el Departament d’interior, ha de resoldre de manera definitiva i com més aviat millor. Perquè, políticament, no és que siga inexplicable, sinó que és absolutament intolerable.
Com més va, més clar es veu que no hi ha manera de reformar Espanya. Ni tampoc, pel que sembla, aquells que la volen estabilitzar. Llavors, per sorprenent que puga parèixer, la solució del problema ha de proposar una altra via diferent. La fatiga de la gent, del poble, ho acabarà d’aclarir.