Francisco Garrobo 8-n

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Francisco Garrobo és una de les cares més conegudes de l’activisme veïnal de Nou Barris, però aquesta setmana passada ha estat notícia perquè l’Audiència de Barcelona l’ha condemnat a tres anys i mig de presó per la seva participació en un tall a la ronda de Dalt durant la vaga general del 8 de novembre de 2017 contra l’empresonament del govern i l’aplicació del 155. Una acció que, diu, repetiria tot i saber-ne les conseqüències. La sentència també ha condemnat Moisès Fernández a un any de presó.

No és la primera vegada que Garrobo és encausat pel seu activisme social, que és tan ampli que costa de resumir. Ha passat pel Sindicat d’Habitatge, Stop Pujades, Nou Barris Cabrejada, el moviment dels Indignats… Actualment és militant de la CUP i de Pirates de Catalunya i membre de l’Associació de Veïns de Ciutat Meridiana i Nou Barris LGTBI. Els seus inicis polítics li han causat maldecaps a l’hora de militar en l’independentisme, perquè va ser membre de Ciutadans quan el partit es va fundar. “Per a mi ha estat un camí, no pas un canvi de camisa”, explica.

Parlem amb ell sobre la seva trajectòria política i sobre la sentència, al Casal 3 Voltes Rebel de Nou Barris, del qual és el tresorer. Parla de manera enèrgica i expressiva. És afable i divertit i deixa caure comentaris de broma, tot i que es posa seriós i s’emociona quan explica com la repressió afecta el seu entorn.

 

—Com esteu després de saber la sentència?
—És un xoc que no t’esperes… Veient com va anar el judici ens esperàvem una absolució. Després del cop inicial, tinc ganes de defensar-me i defensar el dret de vaga. No penso què pot passar, sinó com afrontar els mesos vinents, que seran de tensió i alhora de moltíssima solidaritat, que ja rebo i que és increïble.

Com van anar els fets aquell 8 de novembre?
—Com a totes les vagues. Aquell dia el piquet unitari de Nou Barris va anar a les botigues i a les vies. Res fora de la normalitat… Vam anar a la Ronda i una agent dels Mossos em va reconèixer de reunions del barri. Ens van proposar d’obrir un carril i es va decidir que si això podia ajudar a rebaixar la tensió, cap problema. Hi havia alguns moments de tensió, com en qualsevol tall, però no pas violència.

Hi va haver interlocució amb la policia, per tant.
—Molt bona entesa! Encara més, al judici la majoria dels policies van dir que l’actitud dels manifestants havia estat completament pacífica. A Nou Barris algunes vagues han acabat amb detinguts i càrregues, però aquella va ser una jornada de vaga molt tranquil·la, més enllà del succés amb el motorista.

Què va passar amb el motorista?
—Va arribar i va intentar atropellar dues persones. Llavors diversos companys van saltar per protegir la gent i el motorista va clavar un cop a en Moisès, que ha estat condemnat juntament amb mi. A ell l’acusen d’haver clavat un cop al motorista. Els agents van explicar al judici que el motorista no tenia sang ni res a la boca, però, mitjançant una odontòloga amb qui creiem que té connexions, va aconseguir un informe que diu que va perdre les dents. Tot ve d’una malaltia que té, com va dir el forense. El motorista va denunciar en Moisès per agressió i en Moisès va denunciar el motorista per la mateixa raó.

“La del 8-N va ser una jornada de vaga molt tranquil·la”

Al judici s’ha donat més pes al testimoni del motorista que no pas al d’un altre declarant que va dir que havia estat una manifestació pacífica.
—I no tan sols això: ens trobem molts judicis en què la veu de la policia té presumpció de veracitat. Aquí una desena d’agents diuen que no hi va haver cap agressió! Al vídeo es demostra que ell duia el casc posat en aquell moment i que, per tant, és impossible que li pogués saltar una dent, però el jutge li dóna tota la veracitat. Diu a la sentència que li van pegar, però alhora durant tot el judici va dir que no es podia parlar d’això perquè pertany a un altre cas, i no deixaven preguntar el nostre advocat sobre el tema. I de cop i volta el jutge decideix de jutjar un altre cas obert en aquesta sentència!

Com ho justifiquen, que era una manifestació violenta?
—El jutge es basa, per una banda, en la suposada agressió al motorista i, per una altra, en la declaració de dos mossos que van dir que la situació era de tensió. Això, amb el nou concepte de violència que planteja Marchena, crea un relat que diu que hi va haver violència contra els conductors. També diu que aquesta manifestació era política, i no un piquet, i que per tant no és protegida pel dret de vaga. Com que no és protegida pel dret de vaga, s’havia de demanar permís. I com que no es va demanar permís, no és protegida pel dret de manifestació. Diu que la vaga era legal, però que aquesta manifestació no era un piquet.

I la vostra condemna en concret?
—Diuen que jo hi mediava, que n’era el líder. Hi havia dues persones més que ens acompanyaven, però com que són dos homes grans, els han deixat fora. Per tant, és un judici polític. El que ha fet aquest jutge és un espectacle polític i ara creiem que podem guanyar al TSJC. A més, aquesta mateixa sala també haurà de jutjar el cas del motorista i en Moisès. Fa pudor…

Com valoreu que s’hagi utilitzat la sentència del judici contra el procés per a condemnar-vos?
—Era una passa coherent. Era qüestió de temps que algun jutge agafés aquest nou concepte de violència, que va més enllà de la definició de la RAE i del que diuen les normes judicials d’agafar-se a la versió més restrictiva d’un terme en cas de dubte. Això ara crea un nou precedent: no solament el concepte de violència és totalment desfigurat, sinó que a partir d’ara qualsevol jutge pot dir que el piquet d’una vaga realment no en forma part, i s’obre la porta a qualsevol mena de detenció.

La “violència” de Marchena serveix a tres jutges per a condemnar els activistes del 8-N

De fet, els darrers anys s’han encausat molts ciutadans arran de jornades de vaga o que formen part de sindicats alternatius.
—Els sindicats combatius, com ara la Intersindical, són al punt de mira del sistema. També han tingut problemes el SAT, la CGT, el COS… Tot el que no sigui CCOO i UGT. Però no crec que sigui només contra la Intersindical, sinó que és un atac directament contra el dret de vaga. Les clavegueres de l’estat s’han desinhibit amb el procés, s’han vist completament impunes, i ara aniran contra tot.

“Era qüestió de temps que algun jutge agafés aquest nou concepte de violència”

No és la primera vegada que heu estat encausat per casos relacionats amb la vostra militància. Qui sou i quina ha estat la vostra trajectòria?
—He treballat a la CUP Capgirem Barcelona i ara em dedico a fer activitat social, que és el que a mi m’agrada. Sóc el tresorer del Casal 3 Voltes Rebel.

De Nou Barris de tota la vida?
—Sí, de la Guineueta. He donat suport al naixement del Sindicat d’Habitatge, aturo desnonaments a Ciutat Meridiana des del 2011 i he participat en molts moviments socials, com ara Stop Pujades, Nou Barris Cabrejada… Per tot això també he patit repressió. Des del 2011 fins ara m’han obert catorze procediments judicials, dels quals set han arribat a judici. Per coses diverses, com ara aturar el bus d’Hazte Oír, una cercavila al barri, algunes vagues generals… Des de la comissaria dels Mossos de Nou Barris sempre hi ha hagut una persecució política contra mi i altres companys, com ara el Filiberto Bravo, de l’associació de veïns de Ciutat Meridiana. Alguns d’aquests casos han estat surrealistes.

Per exemple?
—Es va voler ocupar un edifici. Jo no hi era, però em van enviar una citació judicial que deia que s’havia vist algú intentant obrir la porta i que se n’havia anat corrent. “Creiem que és Francisco Garrobo, un habitual de les manifestacions de Nou Barris”, deien. Recordo la paraula perquè la jutgessa va riure… No he perdut cap judici, excepte el de la vaga del 14-N del 2012. Vam pactar una pena de tres mesos perquè jo podia sortir-ne indemne, però al meu company li podien caure més de dos anys. Pel bé de tots, vaig pactar tres mesos, però per això ara em demanen tres anys i mig i no pas un… Han estat judicis pel fet de formar part de moviments associatius, mai per haver agredit ningú. M’acusen de ser el líder. És una persecució política. Vas a un lloc, veus la policia i saps que ets encausat. Em miren, miren la tauleta que porten i m’assenyalen…

“Des del 2011 fins ara m’han obert catorze procediments judicials, dels quals set han arribat a judici”

—En l’àmbit personal i el laboral, què ha implicat tot això?
—M’han posat multes que sumen uns 6.000 euros. Jo no puc obrir un compte en un banc, perquè me l’embarguen… Sempre he tingut molts problemes per a trobar feina, sempre. Ara no en trobo, i se m’acaba la prestació per desocupació… Crec que és perquè ara qualsevol fa una cerca i hi ha moltes pàgines a Google que parlen de mi… Avui dia busco feina; si algú me n’ofereix, encantat. Sóc administratiu. Però tinc una condemna de tres anys i mig a sobre. Qui em vol contractar? Això pot voler que hagi de tornar a casa dels meus pares… Però a la resta de la vida no m’ha afectat. He intentat que la repressió m’acovardís el mínim possible, només en alguns moments clau. No vaig poder anar a l’aeroport ni a Urquinaona, per exemple, perquè si hi anava, llepava segur. No per por, sinó perquè la repressió cap a mi afecta més gent. Quantes hores ha de dedicar el meu entorn a gestionar casos repressius en comptes de fer treball de carrer? Crec que es pensen que sóc el líder dels moviments socials a Nou Barris, i res més lluny de la realitat. Qui pensi que si jo entro a presó, s’acaba el moviment social a Nou Barris, està poc informat.

Vau començar la vostra militància a Ciutadans. Com ha estat aquesta evolució?
—Jo tinc família d’arreu –Andalusia, Castella, Catalunya, País Valencià, Aragó–, una família mestissa. És una família espanyolista i ara mateix sóc l’ovella negra… Sempre m’havia considerat una persona progressista. Quan tot va començar jo tenia disset anys i ara en tinc trenta-tres… Primer em vaig polititzar a Ciutadans, però la gent no sap que Ciutadans es va fundar amb gent del PSUC i del PSC. També amb gent sortida d’espais liberals, de l’entorn del PP, que eren minoritaris. En el primer congrés es va aprovar un ideari que deia que el partit era de centre-esquerra! Alguns pensaven que era un partit no-nacionalista. A mi mai no m’han agradat excessivament les banderes, no ho nego. Però a Nou Barris el sector de Ciutadans més important era el d’esquerres. Jo era del front contra Rivera; per tant, quan va guanyar me’n vaig anar.

També vau passar per UPyD?
—No, només vaig col·laborar amb unes persones i vaig donar un cop de mà en unes eleccions repartint pamflets. I res més! Vaig deixar la política en actiu fins al 15-M.

Com valoreu el paper del 15-M i com va influir-vos?
—Va ser una inspiració per a moltíssima gent, també per a mi. La CUP es converteix en el que és gràcies al 15-M, entre més coses. I no es podria entendre el SAT a Andalusia, el creixement de l’esquerra abertzale, la PAH i la força de la CGT i els sindicats alternatius sense el 15-M. No podem vincular-lo a Podem i prou, que ha fet allò que mai no hauria volgut el moviment 15-M, apropiar-se’l, i que ha estat una decepció. Jo el 15-M em vaig acostar a un espai molt polititzat cap a l’esquerra. Em va marcar la realitat dels desnonaments. Tinc gravat a foc un desnonament en què els Mossos van entrar pel balcó amb una escala de bombers… Llavors em vaig acostar a Pirates, on ara mateix milito, i també a molta gent de l’esquerra independentista. Per exemple, l’altre dia Elisenda Paluzie va recordar que havia debatut amb mi el dret d’autodeterminació.

Éreu contrari al dret d’autodeterminació?
—Estava en contra que es posés com a reivindicació el dret d’autodeterminació de Catalunya. Estava a favor que s’hi posés el dret d’autodeterminació dels pobles, entenent que era una posició de consens. La situació es va fer emprenyar molt i allò no va ser un debat ni res. Al final es va posar el dret d’autodeterminació dels pobles, però és cert que jo en aquell moment encara no havia canviat el xip… Pensava que s’havia de convocar un referèndum perquè s’acabés el debat. Quan em vaig acostar a Pirates em vaig adonar de la importància del dret de decidir, no solament en l’àmbit nacional, sinó dels ciutadans, i gràcies a l’acostament a moviments en què participava l’esquerra independentista, em vaig adonar de la situació nacional dels Països Catalans, Andalusia, el País Basc… Per a mi és un camí, no és pas un canvi de camisa. Un camí on començo polititzant-me cap a l’esquerra i després cap als drets socials i nacionals del país i de la resta de països. No hi veig un camí tan estrany…

Segurament té semblances amb el camí que ha fet molta gent aquests darrers anys…
—Sí. Sempre m’havia considerat federalista, fins que em vaig adonar que era confederalista. Però intentar solucionar l’estat espanyol és impossible. Realment l’única via que pot generar un canvi social, nacional i polític és la independència. Em fa ràbia, perquè sembla que si és un polític qui es canvia de camisa per tenir una cadira és benvist. Però jo vaig deixar un partit en auge! Si m’hi hagués mantingut, hauria tingut una cadira, i en canvi me n’he anat a un on no hi ha cadires.

“La meva trajectòria per a mi és un camí, no és pas un canvi de camisa”

Us heu sentit mal considerat per algun sector de l’independentisme?
—Sí, però no m’ha importat gens. Molts sectors s’han adonat de l’error i és legítim equivocar-se. Jo sóc un independentista d’última fornada, dels que es van apuntar al carro quan van veure què significava això realment, i no dels que fa quaranta anys que ho són, a qui envejo. Que l’extrema dreta catalana m’ataqui, m’és ben igual, perquè no els considero companys. No vull mirar cap enrere, el que va passar a Sabadell va passar…

Què va passar a Sabadell exactament?
—En aquella assemblea de la CUP de l’empat va sortir una fotografia meva que deia que jo era un infiltrat de Ciutadans. I que hi era per a tombar Mas! [Riu] El volia tombar? Sí. De fet, gràcies al fet que el vam tombar es va fer l’1 d’octubre. Per tant, alguna gent que no volia tombar-lo en realitat anava més en contra de l’independentisme que no pas jo, i a mi em deien infiltrat… Vaig passar moments durs, però la vida posa tothom al seu lloc. No he volgut demostrar mai res a ningú, tot el que he fet ha estat per principis. De fet, tornaria a la Ronda de Dalt a la vaga del 8-N, bo i sabent que em caurien tres anys i mig, perquè no vaig fer res.

Com afronteu la idea d’entrar a la presó?
—És una idea fotuda que no em genera intranquil·litat, però sí por. Però no em passo el dia pensant en això. Si no hagués estat contra mi, hauria estat contra un altre. Podrien haver agafat el meu millor amic, que era al meu costat, i el que viu ell ho viuria jo ara. Parlem molt de la família, però les amistats ho poden arribar a passar pitjor. Tinc amics que ho passen molt malament. M’imagino al seu lloc i prefereixo ser en aquesta banda. [S’emociona] No m’imagino com seria que estiguessin a punt d’entrar a presó… A mi se m’emporten i no hi entren ells, hi entro jo. Fa nou anys que estan contra mi i no han aconseguit res, aquest barri ha tingut una vida brutal. I el mateix puc dir de més companys. Mentre ens miraven a nosaltres, la resta construïa unitat popular, i això és el que es vol eliminar. Pensar que si jo m’amago, no aniran contra un altre, és absurd. Que vinguin a buscar-me. Al proper desnonament hi aniré igual, i tornaré a negociar amb la comitiva judicial i em tornaran a multar. Continuaré sent-hi, una per una, a totes les lluites. I com jo, moltíssima gent. Però sóc el primer activista social, del moviment popular, que pot entrar a presó pel procés. Si Jordi Cuixart afronta nou anys, jo no puc afrontar-ne tres i mig? Ja veurem… Però no m’amagaré, visibilitzaré al màxim la repressió de l’estat espanyol i la justícia franquista que tenim.

Francisco Garrobo i Moisès Fernádez recullen el 27 de novembre la sentència condemnatòria mentre reben el suport d’activistes socials de Nou Barris.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.