Anant cap a Girona a fer-hi una entrevista, amb ganes d’arribar a casa per posar-se a treballar en la novel·la que té gairebé enllestida, Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) para un moment per parlar amb VilaWeb de la seva trajectòria i del moment en què es troba. La raó és que l’Editorial Empúries n’acaba de recuperar dues obres primerenques, Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona. Però ara n’han escurçat els títols, eliminant-ne els topònims, i s’han publicat en un sol volum: Escafarlata/Picadura. Un díptic. No és habitual que es recuperin títols de no fa ni quinze anys, tot i que això és un signe de normalitat, de mantenir viu el catàleg d’un autor, de tenir-ne cura i no deixar-lo esllanguir. Segurament hauria de ser l’objectiu de tot autor i de tot editor. Però la realitat és que hi ha autors de qualitat als quals descataloguen totes les obres.

La recuperació d’aquests dos títols ens dóna una bona raó per a fer una mirada retrospectiva de l’obra de Pujol Cruells i per a conèixer el moment en què es troba. Ens explica que és a punt de tancar el cicle de les novel·les Míster Folch i Els llocs on ha dormit Jonàs amb una tercera novel·la que ja té gairebé escrita. “Ara vull tancar això, després ja ho veurem. M’han encarregat un parell de coses, també. Però ja ho veurem. Tinc una agent literària, la Carlota Torrents, i sort en tinc!”

—Recuperar els vostres primers títols a l’editorial on ara publiqueu, Empúries, que no és la que va publicar originalment les obres, Edicions Sidillà, ens podria dir dues coses: la primera, que això permet que tota la vostra obra literària es mantingui viva a les llibreries; i, la segona, que tanqueu un cicle.
—Home, és que és tenir molta sort que et passi això. Passa que també s’hauria de fer amb autors que tenen cinquanta anys de carrera i no sé si el sistema és capaç de recuperar tanta cosa. He tingut molta sort.

—I quant a tancar un cicle?
—Sí, però depèn de la seriositat amb què t’agafis la carrera. Jo me l’agafo molt seriosament, perquè fa vint-i-cinc anys que aguanto, però tampoc no passa res per deixar-ho.

—Quan parleu de tancar un cicle, de què es tracta en el vostre cas?
—Parlo d’adonar-se que, quan vas començar, tenies programàticament algunes idees preses i unes decisions preses. Jo volia ser escriptor i ara ho sóc. Aquests dos llibres són molt programàtics, hi ha la llavor de tot allò que he fet després, de tots els fils que he estirat després. En aquest sentit, sí que es tanca un cicle, perquè posa la base, fa d’alçaprem, per al cicle següent en el qual ara estic immers.

—Com definiríeu el cicle que tanqueu i també el nou que ja obriu?
—El que és obert i que no crec que tardi gaire a tancar consta de dos assaigs a Arcàdia i tres novel·les, de moment. Per tant, menys memorialisme i més ficció, menys especulació i més assaig ben fet. Tota l’estona tinc la meva obra al cap i tot allò que vull fer, de fa molts anys. Per això em cremen els llibres a les mans, perquè en faig un sabent que n’hi ha quatre que no faig en aquell moment. I em sembla que això és ser escriptor. No hi ha tant de misteri.

—Home, no tothom té al cap tot allò que vol fer. Hi ha escriptors menys programàtics.
—Pot ser, però crec que això passa amb els dos primers llibres o tres. Si passes aquests primers llibres, gairebé per força has de tenir alguna idea de programa. Si no, quin sentit té? Anar fluint? Vull dir que és com fer llum. Jo vull fer llum aquí, aquí i aquí. 

—Fa unes quantes setmanes vaig entrevistar l’escriptor Josep M. Argemí. Diria que no és gaire programàtic, però és ambiciós: té tot un món interior i una voluntat d’excel·lència literària.
—Amb en Josep Maria ens assemblem en el fet que tant si plou com si neva o fa calor, farem el llibre que voldrem fer. No serà a rebuf de cap altra cosa que no sigui allò que volem fer. En el seu cas és radicalíssim. Passa que ell encara escriu el primer llibre. Li he llegit tots els llibres. I, des que era a Quaderns Crema i després a Males Herbes i ara amb Lleonard Muntaner, sempre és el mateix tipus de llibre. Això no és bo ni és dolent, és genuí. I té una ambició literària desorbitada. Apunta altíssim i, com que és rendista i ho diu amb aquella tranquil·litat… Que ningú s’esperi ni d’ell ni de mi cap llibre a rebuf de cap moda ni moviment polític o estat del país. Aquí ens toquem.

—En els vostres primers llibres, hi pesava molt la literatura del jo, però amb els anys heu anat reforçant la ficció…
—…que tothom em diu que no faci, per cert!

—Expliqueu-vos.
—No els falta raó, però com que vaig començar així, que era el Josep Pla del segle XXI i no sé quantes bestieses més, deien… I jo vaig dir: “Ah, sí? Doncs ara faré una altra cosa.” És com si la ficció no fes per a nosaltres. A en Pla també li ho deien. “Les novel·les d’en Pla no són bones”, deien.

—Però què voleu dir amb: “És com si la ficció no fes per a nosaltres”? Qui és aquest “nosaltres”?
—Perquè el sistema necessita caselles i si ja ets bo fent la Guia sentimental de l’Empordanet, La carpeta és blava, l’Escafarlata i la Picadura, que totes són del jo, doncs no et moguis d’aquí. Ja em sembla bé la idea, però hi ha temes que demanen ficció pura i hi ha temes que demanen literatura del jo. De fet, hi ha temes que reclamen tres o quatre aproximacions diferents: ficció, no-ficció, assaig, crònica i fins que em cansi del tema. Però és que a nosaltres no ens permeten de fer allò que fan els pintors. Un pintor pot fer una sèrie de divuit quadres sobre un tema i ningú no li diu res. Jo faig quinze llibres sobre un mateix tema i ja diuen que em repeteixo.

—Una part de la vostra trajectòria literària és obra d’encàrrec.
—Sí, per sort.

—Defenseu que l’encàrrec és un bon motor per a la creació?
—I tant! I no pels diners, sinó per l’encàrrec. A mi em va molt bé l’encàrrec. Ara, a l’hora de signar el contracte sempre hi ha no diners, perquè de vegades són pocs diners, però sí el compromís que el llibre ha de ser com jo vulgui. I sempre m’han dit que sí, perquè en volen la mirada. Però es treballa molt bé per encàrrec, sabent que l’any vinent escriuré no sé què. Però quan escrius, escrius. I l’escriptura fa escriptura. I fas l’encàrrec, però al mateix temps tens quatre llibres que esperen ser acabats.

—I l’assaig, quin espai ocupa en la vostra trajectòria literària?
—A I si i O no (dos assaigs publicats a Arcàdia) ho vaig explicar així: hi ha tres pistes, una és l’assaig, l’altra la ficció i l’altra la no-ficció, i jo corro per totes tres. I quan em quedo endarrerit en una, l’agafo, perquè vull que totes vagin en paral·lel i alhora. Cadascuna ocupa un 33% de la meva producció. I vull que tot això tiri endavant mentre pugui.

—I per què ha d’estar equilibrat?
—Ah! És un caprici, no ho sé: la sensació que quadren les coses. I, a més, la meva manera de fer assaig és un plaer. La gent té molta por de l’assaig, perquè és una ment pensant en directe. No és tan complicat, fer assaig. Passa que som a Catalunya i tenim molt de respecte a l’autoritat.

—I també passa que hi ha un assaig acadèmic que ha pesat molt.
—Massa que ha pesat! Jo sé fer l’assaig acadèmic, però l’assaig acadèmic és escriure amb un braç lligat a l’esquena. Has de demostrar que allò que has dit ho has tret de no sé on. Au, va! Mentre ho diguis bé i sigui suggerent, ja no cal, oi? Me’n vaig anar de la universitat per això, perquè no s’hi podia respirar. Em passava més estona demostrant per què deia allò que deia, que no pas què deia. En canvi, aquest assaig més literari, el que proposen editorials com ara Arcàdia i Fragmenta, m’agrada: “Vostè sap alguna cosa? Doncs expliqui-la.” Crec que l’assaig és això.

—Vau deixar la universitat… I de què viviu, ara?
—De traduir, d’escriure… Bé, hi ha aquesta cosa –i no vull ser injust– que es diu que no es pot viure d’escriure. I és relativament veritat. Però depèn de què entenem per escriure. Jo visc d’escriure, però no visc dels llibres que faig. Ara, les columnes i les ressenyes periodístiques, les traduccions, les correccions, les conferències, les classes d’escriptura, els simposis, els certàmens… això és viure d’escriure. I és molt cansat. Sense horaris, sense festes. Però no em queixo. Faig la millor feina del món. Ho dic perquè llegeixo entrevistes i penso que som el gremi més queixós de Catalunya, per darrere dels mestres i els metges, però ells fan una feina essencial i la nostra no ho és tant. I és veritat que hi ha molta gent deixant-hi el coll per la cultura i que és un sector precari, però, home, celebrem-nos una mica!

—Teniu la peculiaritat que en el vostre món d’escriptor també conviu l’antropòleg. Professionalment vau començar fent d’antropòleg.
—També visc de ser antropòleg, això no ho he dit. Però és tan semblant a escriure, que va a parar al mateix sac. Faig guions de pòdcasts, guions d’exposicions, catàlegs… Tot això torna a ser escriure. Fins i tot quan l’encàrrec és d’antropologia pura, un diagnòstic posem per cas, es tracta de passejar, de parlar amb gent i d’explicar què m’han dit. Això és escriure. Aleshores, ets autònom de dilluns a diumenge, de gener a desembre, sempre toca treballar. Però anem a la nota positiva: no és una mala vida, tot i que és sacrificada. Però, si tens mainada i t’agrada viure, no és una mala vida.

—El món de la cultura viu amb una precarietat no desitjable. Ser un país empobrit en deu ser una de les conseqüències.
—Catalunya (i tots els Països Catalans) som un país molt empobrit, sempre amb un peu i mig lligats. Perquè al final del carreró sempre hi ha Espanya i al final de l’altra banda del carreró hi ha el model econòmic, que té a veure amb Espanya. L’informe Fènix recent del grup d’economistes t’obre els ulls d’una manera que et quedes fet pols: la milionada del turisme ens empobreix. I què hi fa la cultura, aquí al mig? Precarietat, precarietat, precarietat.

—Sense polítiques que puguin transformar la situació actual, sembla que la solució és difícil.
—Tens raó, però una percepció: també hi ha molta ganivetada i molta punyaladeta per l’esquena. I això que et diré és un tòpic, però tenim un país en què, quan algú treu una mica el cap, ja hi ha gent fent-li el llit. Tinc amigues i amics i gent que no conec, però que respecto, que en el moment que han aconseguit una mica de poder en alguna institució i han intentat de fer alguna cosa, de seguida ha sortit en tromba una penya que els ha sepultats. Joan de Sola a l’Institut Ramon Llull, Eduard Escoffet a la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe, que no para de treballar, Anna Guitart, infatigable… Però a la mínima que fan alguna cosa, surt gent a crits dient que no pot ser. En el moment que algun dels nostres toca poder i es posa a treballar, algú altre dels nostres li diu que no pot ser. És molt heavy. Per això no he acceptat mai cap càrrec. Treballo més que ningú, però que mani un altre. Allò que li va passar a l’Anna Guitart amb la Fira del Llibre de Guadalajara n’és un bon exemple. Que cobrava massa per dos anys de feina, treballant com una boja i sense dissabtes ni diumenges? Sempre miserietes i misogínia, perquè és una dona. Per tant, polítiques sí, més agressives i radicals. Però deixem fer! Que no es carreguin aquests càrrecs mitjans, que es carreguin el conseller! I si anem pujant més amunt, Espanya! 

—I aleshores, què?
—Mira, un altre exemple: Josep Pedrals, que es mereix un premi Nacional de cultura, tot sigui dit, no para d’anar a instituts a fer conferències, tallers, fa de conductor d’actes públics, recitals… Un bolo cada dia de punta a punta dels Països Catalans. Tu l’has sentit queixar-se, a en Pedrals? Doncs ja està. Aquest és el model. Que mereixeria més? Sí. Que hauria de cobrar més? És clar. Però no per això rebaixa el ritme. Fa la feina de quinze persones: organitza festivals, escriu llibres, col·labora amb ajuntaments, biblioteques…

—Si marquem com a punt de partida de la vostra trajectòria literària amb Escafarlata i Picadura, ara que heu hagut de fer un exercici retrospectiu amb aquesta nova edició, com la veieu fins ara?
—Em perdono a mi mateix. Es podria haver fet molt millor i alguna coseta potser hauria valgut més de no fer-la, però és poca cosa. Revisant l’Escafarlata, n’he tret molts poemes perquè ara penso: “Mare de Déu, on anaves amb això!” Però alhora em sento molt reconciliat amb aquell jove que feia tot allò. Em miro amb pietat i amb estima. I he aconseguit de ser escriptor! A catorze anys vaig guanyar els Jocs Florals de Begur. Tota la vida havia volgut ser escriptor. I amb la recuperació d’aquests llibres al segell Empúries, ja podria plegar demà. Ja està.

—Què més heu tocat, d’Escafarlata?
—N’he tret poemes, n’he tret el bell llemosí, allò de sentir-se insegur i que se t’hi escapi un quelcom. A Picadura, no hi he tret ni hi he canviat gairebé res. Perquè si van ser escrits així i sonen així, fer veure que són un altre llibre tampoc no és l’objectiu.

—Entre aquestes dues tendències, no tocar l’obra original (com va fer Jordi Sarsanedas) o reescriure-la (com van fer Carner i Quim Monzó), veig que sou dels primers.
—Home, si hagués tingut més temps i m’haguessin pagat més diners, potser sí que hauria parat màquines i hauria reescrit més cosa. L’Escafarlata, no, perquè té una forma que, si s’ha de reescriure, ja no t’hi poses. Però la Picadura sí que es podria reescriure una mica. Però, reescriure… Vicenç Pagès va reescriure El món d’Horaci i a mi m’agrada més el primer llibre que no pas el segon. Perquè el primer és més ingenu i té algun error que el fa entranyable, el fa de debò, és escrit amb menys ofici, però amb més estat de gràcia.

—El trobeu a faltar, en Vicenç Pagès?
—El trobo molt a faltar. El tinc tota l’estona al cap.

—Què representava per a vós?
—Era un dels meus mentors. Tendeixo de ben petit a agafar mentors. I ell em va donar tantes coses! I en conec la família, vaig a tots els homenatges… De mentors, ja n’he perduts uns quants. En Xavier Ruscalleda d’Olot, que també es va morir massa jove. Dissabte vaig anar a l’homenatge d’en Pep Subirós, un altre mentor. Sols no fem res.

—El pare té un pes molt important en la vostra trajectòria i en el fet de voler ser escriptor. Avui encara pesa tant?
—El meu pare té noranta-dos anys, és del 1933 i encara em dicta algun article. El cuido molt. El pes ha anat evolucionant, perquè al principi no era un mentor, era el pare. Després passes l’època de no fer-li cas. És quan escric Escafarlata i Picadura, que m’escapo del meu pare. I després hi tornes i encara m’ensenya coses, avui. És impressionant. Encara veu una cosa que li recorda Shakespeare i el recita, o la Divina comèdia.

—Ha estat sempre un home discret, el vostre pare.
—Moltíssim, però ha estat a tots els saraus culturals d’ençà que va començar: classes de català clandestines, teatre independent… Era a tot arreu tota l’estona. Jo faig el mateix.

—Quan vau publicar Escafarlata d’Empordà, el 2011, éreu un jove impetuós, molt segur de si mateix i molt crític. Els anys han llimat una certa supèrbia?
—Els anys m’han estovat. Molt. M’ho va dir la Carlota Torrents, la meva agent: “T’has fet vell.” En l’última novel·la tot és menys agressiu. 

—Ho veieu positiu o negatiu?
—Positiu! Perquè quan ets agressiu fas mal i això és una equivocació. Passa que hi ha graus de maldat. Crec que no he deixat cap cadàver pel camí. I, d’una altra banda, la temperatura crítica ha baixat, però te’n guardes prou de dir-ho a segons qui i a on.

—Heu tingut algunes polèmiques sonades.
—I les que hi haurà. Però hi ha una diferència entre el polemista professional, que això és tristíssim, i l’altre, que per dir allò que penses la gent se t’enfada. Però m’he estovat en el sentit que no cal enfadar-se tant ni amb tot allò que es fa. I, després, que vaig haver d’aprendre, molt tard, que jutjar per sistema sense coneixement és un error. Perquè no saps mai amb quina set beu l’altre. Per això també he deixat de parlar malament dels llibres. En Vicenç sempre m’ho deia i jo li responia: “Però bé que ho feies tu de jove. Deixa-m’ho fer a mi.” Deixeu que la gent s’equivoqui pel camí. Ara que surten escriptors de vint-i-cinc anys cremant-ho tot, trencant-ho tot, trobo que està bé, fins i tot quan em cremen a mi. Està bé. Ja aprendran a no destruir.

—La maduresa és aprendre a no destruir?
—Sí. De tota manera, em sembla que a mi també em van fabricar una mica com un enfant terrible i no ho era tant. Si m’ho miro amb perspectiva, només deia allò que pensava.