Em sap greu però jo no veig cap solució cent per cent segura en relació amb la polèmica desfermada aquestes darreres hores sobre si val més votar els tres caps de llista dels partits independentistes al senat espanyol o no. És la meua opinió i evidentment puc equivocar-me però ja sabeu que tinc el compromís de dir sempre què pense i ara ho faig.

A la redacció de VilaWeb hem treballat per analitzar les diverses possibilitats i la conclusió –que podeu trobar en aquest article– és que depèn. Us recomane que us el mireu, l’article, per entendre la complexitat del cas. Reduint-ho molt, i amb el risc de ser massa esquemàtic, es pot dir que votar els primers candidats de cada partit independentista pot ser bo, però també pot ser dolent. I depèn de dues circumstàncies que en el moment de votar ningú no pot saber. Aquest és el gran problema. Depèn, concretament, de quin partit quedarà primer en la circumscripció i depèn també de quants votants seguiran la consigna d’aquest anomenat ‘vot estratègic’. I, com és evident i tothom pot entendre, ni l’una cosa ni l’altra no es poden saber.

Lamente, doncs, no poder donar cap mena d’aclariment sobre això. Respecte les opinions de tothom, i sé que hi haurà gent que insistirà sobre els seus càlculs. Però, honestament, de totes les converses que he tingut, entenc que no hi ha cap consigna que siga segur al cent per cent que funcionaria.

Ara, sí que hi ha un aspecte d’aquest debat que m’agradaria comentar: l’actitud dels partits polítics i les conseqüències que se’n deriven.

Aquesta polèmica, al capdavall, ensenya que hi ha gent que, fins i tot a la desesperada, vol fer la feina en favor de la unitat que els partits polítics es neguen a fer. Això és lloable, però cal apuntar bé.

La cosa és tan simple com això: si abans ERC, Junts per Catalunya i el Front Republicà haguessen pactat de presentar només quatre candidats per circumscripció, el resultat cent per cent segur seria que els setze senadors en joc a Catalunya sens dubte serien independentistes. Això ho sabem tots. I si això hagués estat així, quan el senat torne a debatre el 155, que ho farà, es podria dir, i no seria poca cosa, que tots els senadors catalans, del primer a l’últim, hi van en contra. Ara ja hem fet tard.

La pregunta és per què. ERC, per exemple, va pactar entre el 2000 i el 2008 amb el PSC i Iniciativa per guanyar el màxim nombre de senadors a Catalunya, contra CiU. Ara no ho ha considerat, però tampoc no sembla que Junts per Catalunya ni el Front Republicà ho hagen proposat –per bé que aquests darrers són els qui s’hi acosten més, perquè han presentat un sol candidat per circumscripció.

El mètode per tant el coneixia tothom i era fàcil d’articular. Però no s’ha fet, crec jo, perquè en aquest cicle electoral no es pensa en la independència i la República sinó en l’hegemonia partidista, pura i pelada. És evident que hi ha molta gent, que es fa notar molt, que no ho entén, això; que no entén com és possible que els partits, els uns més que els altres però, es dediquen a això. I la polèmica sobre la votació al senat n’és una mostra clara.

Ara, alerta també a fer-nos trampes al solitari, que no sabem de veritat quants electors independentistes volen la unitat, si més no estratègica, i quants pensen que el camí no passa per la unitat. I crec, simplement, que el país s’ha d’aclarir, amb el seu vot. I quan tinguem a les mans el resultat de les eleccions, de totes tres, aleshores sí que podrem parlar amb una certa propietat de què pensa i què vol la població. I podrem començar a discutir què hauríem de fer quan la sentència del judici deixe clar a què ens enfrontem.

La butlleta de vot que poseu a les urnes serà, doncs, determinant. Sempre ho és, però enguany molt més.

PS. Ahir vàrem saber que Jordi Cuixart i Txell Bonet tindrien un altre fill. Normalment aquest fet no hauria de ser objecte de cap comentari, però avui no puc imaginar-me una manera millor de dir a l’estat que el futur és nostre, facen què facen. Com ha dit Jordi Cuixart mateix, ‘cap pressió ni repressió no aturarà les ganes de continuar construint la nostra família’. Emocionant i preciós.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb