Un dels debats més actius d’aquests darrers dies a les xarxes és si l’independentisme hauria de fer un ‘vot estratègic’ al senat espanyol. Això voldria dir que tots els independentistes votessin els caps de llista de cada un dels tres partits que s’hi presenten per a assegurar que la majoria de senadors són independentistes.

El senat espanyol té un sistema de tria diferent del de la resta d’eleccions. En totes les demarcacions, independentment de la població, s’elegeixen quatre senadors i cadascú només pot votar tres candidats. Són llistes obertes, és a dir, es poden triar noms de llistes diferents. Els partits no tenen pas l’obligació de presentar tres senadors. El Front Republicà (FR), per exemple, només en presenta un per circumscripció.

No es pot respondre d’una manera clara si aquest vot estratègic serviria o no per a garantir una majoria de senadors independentistes. Perquè depèn de la situació en què passi, i això no es pot preveure.

Hipòtesi 1: el vot estratègic funciona

A les eleccions espanyoles no es fan enquestes sobre el senat, però hi ha una estreta relació entre votar un partit al congrés i triar els tres senadors de la mateixa formació.

Les enquestes diuen que a Barcelona i Tarragona hi haurà un frec a frec entre socialistes i ERC. En algunes el PSC és la primera força, però segons el CIS i el CEO Esquerra és el partit més votat. Per tant, el resultat no és clar, ni tan sols se sap si les enquestes l’encertaran.

El vot estratègic al senat, en el cas d’aquestes dues demarcacions sobretot, seria positiu si els socialistes fossin finalment la primera força, perquè caldria suposar que aconseguirien els tres senadors i els independentistes només n’obtindrien un, suposant que un partit independentista quedés en un segon lloc. En aquestes condicions, el vot als tres caps de llista de les candidatures independentistes podria capgirar el resultat.

Suposant que, per exemple, l’estratègia fos seguida per la meitat dels votants independentistes dels tres partits, la concentració de vot faria que superessin els socialistes. Perquè als vots de la segona força en les eleccions al congrés, si fos independentista, s’hi afegirien els de les altres dues forces independentistes i tots tres partits podrien superar de manera clara la diferència amb els socialistes. Amb el mateix nombre de vots, els independentistes obtindrien tres senadors; en circumstàncies normals, un i prou.

L’estratègia paga la pena, doncs, quan es considera segur que cap candidatura independentista no pot ser la primera. En canvi, pot tenir efectes contraproduents si la primera força és independentista.

Hipòtesi 2: el vot estratègic és perjudicial

Una altra possibilitat és que ERC, o qualsevol altra força independentista, guanyés per un marge estret de vots en alguna circumscripció i que el PSC fos segona força. Això podria fer que la força independentista guanyadora s’endugués tres senadors; el quart, probablement a Barcelona i Tarragona, seria socialista.

Imaginem, per exemple, que ERC és primera i els socialistes segons. Això podria fer que tres senadors fossin d’ERC i un del PSC. Si el 100% dels independentistes fessin el vot estratègic, la conseqüència seria que ERC perdria dos senadors a mans de JxCat i FR i, per tant, es mantindrien els tres senadors independentistes.

Ara, això dependria sobretot del percentatge de votants de cada partit que optés pel vot estratègic, cosa impossible de calcular.

Per exemple, si un 15% dels votants d’ERC deixés de votar el 2 i el 3 d’ERC i només un 15% dels JxCat i FR fessin això mateix, aleshores el resultat afavoriria el PSC. Perquè restaria prou vots al 2 i al 3 del primer partit independentista i deixaria pas al segon i al tercer socialistes, car els vots dels altres dos partits independentistes no compensaria la diferència. Això encara que els votants del FR passessin de votar el seu candidat a votar-ne un de cada.

El resultat també podria ser intermedi, depenent de quin tant per cent de votants de cada partit es decantés pel vot estratègic. Una altra opció de vot útil seria votar la candidatura amb més possibilitats, que concentraria el suport en els tres aspirants més ben situats.

Hipòtesi 3: el vot estratègic resta

Una tercera possibilitat és la que vam veure a les darreres eleccions a Girona i Lleida: que la primera força sigui independentista i la segona també. Això dóna els quatre senadors a les formacions independentistes.

En aquest cas, si la consigna és de votar els tres caps de llista i la segueix la meitat dels votants de cada partit independentista, pot passar que els tres caps de llista entrin, però que en canvi cap de les tres formacions no pugui obtenir el quart senador.

Fins i tot podria passar que un cap de llista no augmentés prou per a superar el PSC i que, per tant, només se n’aconseguissin dos; en canvi, sense fer un vot estratègic el resultat hauria estat de quatre.

Conclusió

Per tant, el vot estratègic pot ser positiu si el PSC és la primera força; o negatiu, si ho és una formació independentista. De manera que qualsevol especulació és perillosa, perquè el resultat no es pot saber per endavant.

La decisió del vot estratègic s’hauria pogut prendre abans, amb una coordinació prèvia dels tres partits. Només presentant un candidat per partit o fent una llista conjunta. Això no ha passat a Catalunya, però sí en la candidatura de les Veus Progressistes a les Illes, que va amb Podem. També ho fan a Navarra els partits espanyolistes (Cs, PP i UPN). I s’ha fet històricament en unes altres eleccions. Per exemple, entre el 2000 i 2008, PSC, ICV-EUiA i ERC van formar l’Entesa de Progrés per superar CiU.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb