Rut Carandell: “Oblidem que la sentència del 25% es va dictar per inacció de la Generalitat”

  • Entrevista a la directora de Plataforma per la Llengua, crítica amb la gestió que fa el govern de la sentència del 25%

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
09.06.2022 - 21:40
Actualització: 10.06.2022 - 15:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Rut Carandell va aterrar a la direcció de Plataforma per la Llengua enmig de la batalla contra la sentència del 25% de castellà, que el TSJC va declarar ferma a començament d’any. D’aleshores ençà, govern i entitats cíviques, cadascú pel seu compte, han presentat sengles estratègies per a plantar cara a la resolució judicial. El conflicte ha erigit l’entitat en una de les veus més crítiques amb la gestió del Departament d’Educació.

Carandell, advocada de formació, sap de què parla. Reconeix que li agrada el tema i alerta dels passos que fa el govern. Diu que la llei pactada entre ERC, Junts, PSC i comuns obre la porta a donar la potestat al govern espanyol perquè fixi un 50% de castellà a l’escola. Explica didàcticament quin creu que és l’origen del conflicte judicial, en què van fallar els serveis jurídics de la Generalitat i què es pot fer d’ara endavant.

Llengua vehicular és llengua curricular?
—La llengua vehicular és la llengua d’aprenentatge. La llei aprovada dimecres pel govern diu que el castellà serà una llengua d’aprenentatge perquè serà llengua curricular. Aquest adjectiu, “curricular”, s’introdueix per primer cop aquí. Però el concepte “curricular” ja era present en la llei d’educació estatal, la LOMLOE. A l’article 6.5 hi diu que el 50% de les matèries curriculars les fixarà l’estat i l’altre 50%, allà on hi hagi llengua oficial diferent del castellà, el fixarà la comunitat autònoma. Per tant, trobem que hi ha un article de matèries curriculars que fixa aquests percentatges.

I què és matèria curricular?
—El punt 1 de l’article 6 assenyala que s’entén per currículum qualsevol tècnica pedagògica o contingut. La clau de tot és que no hi havia un canal per lligar-ho amb la llengua, perquè enlloc no es feia referència a la llengua com un aspecte del currículum. Però ara ho diem explícitament en la nostra llei. Per tant, hem volgut no aplicar una sentència del 25% i eliminar percentatges, però adjectivem la llengua com una matèria curricular que ens remet a un article de la normativa bàsica que diu que l’estat pot fixar-ne el 50% dels continguts. Per tant, l’estat podria dir que les matèries que ell considera curriculars es poden fer en castellà.

Llavors, quan Junts i ERC diuen que aquest nou marc normatiu no converteix el castellà en llengua vehicular menteixen?
—Jo crec que és interessant veure què diu l’informe del Consell de Garanties Estatutàries, que corrobora això que diem. La nova llei dóna entrada a un ús, que fins ara no hi havia, més intensiu del castellà a les escoles. Llavors, es converteix en una llengua d’aprenentatge. Fins ara era un idioma que s’ensenyava i se n’havia d’acreditar el coneixement. Ara es va un pas més enllà i els continguts formatius també han de ser en aquesta llengua. I el departament ho sap perquè en la instrucció dels centres pregunta als centres si el castellà és llengua curricular o no. Els demana sobre aquest ús curricular. “Curricular” és un succedani de “vehicular”.

Han renunciat al fet que el català sigui l’única llengua vehicular?
—Sí, jo crec que sí. Han empitjorat allò que teníem fins ara en el nostre marc normatiu.

Plataforma per la Llengua volia introduir una esmena a la llei. Quina era?
—Que eliminessin la paraula “curricular”, simplement. Havíem estudiat la proposició de llei i vam parlar amb tots els partits. Tots els de l’acord i la CUP.

I què us van dir?
—Que ja hi havia un consens i que era segellat.

Junts i ERC també?
—Sí, que ja havien arribat a un pacte. Som en una legislació reactiva per a fer front a una sentència. Però ens oblidem que la sentència es va dictar per inacció de la Generalitat. I què hauria evitat de debò la sentència? Desplegar la llei d’Educació de Catalunya (LEC). Tot just dos dies abans d’entrar la proposta de modificació de la llei de política lingüística, es va presentar un projecte de decret per a fer aquest desplegament. És el que demanava la sentència: reglamentar, desplegar la LEC. Aquest decret tot just és en tràmit de consultes.

I no es podia desplegar abans que expirés el termini d’execució de la sentència?
—No. Ara és en fase de consultes amb les entitats; és un procés participatiu per garantir que tota la comunitat educativa hi pot dir la seva. El govern ha anat tardíssim. Fa anys que l’hauria pogut desplegar i no ho ha fet. I si s’hagués fet, potser no hauríem tingut la sentència del 25%. La sentència del 25% es va dictar per una inacció de la Generalitat basada en tres motius: que no hi havia hagut el desplegament normatiu de la llei d’educació i, per tant, no es podia executar; que no hi havia accions que concretessin en què consistia la immersió; i que no hi havia un control de la manera com s’aplicava la llei i, per tant, en el requeriment de dades que feia el tribunal, li contestaven coses tan etèries com que era inabastable.

Però si en aquest desplegament de la llei d’educació no s’hagués fet visible una presència o vehicularitat més gran del castellà, tal com també exigia el TC, creieu que el TSJC no hauria dictat la mateixa sentència?
—No, perquè la sentència només ha entrat per la inacció de la Generalitat i supleix aquesta inacció. Si s’hagués desplegat la llei no haurien pogut dir res. Però es considera que hi ha una inacció i, mentre hi sigui, el tribunal, d’acord amb aquesta construcció jurídica de la residualitat d’una llengua oficial, s’inventen el 25%. Però si no hi hagués hagut aquesta inacció, no hi haurien pogut entrar.

I per què no s’ha fet? Costa d’entendre que només per no haver arribat a un consens previ sobre com desplegar una llei ens trobem aquí.
—Això s’hauria de preguntar als successius governs que hi ha hagut des del 2012. I especialment a partir del 2015, perquè any rere any el tribunal va demanar dades que no li van ser facilitades. No hi va haver una acció reglamentària ni accions concretes que demostressin que la Generalitat actuava. Els governs successius han fet de la inacció la seva estratègia d’acció, i han permès una via d’entrada subsidiària de la justícia. Ara s’ha fet aquest desplegament, però, és clar, trigarà mesos. I entremig han hagut de fer aquestes lleis, que no les demanava pas la sentència. La interlocutòria demanava una instrucció del conseller.

En aquesta situació, quina proposta feu?
—El decret llei aprovat, el que elimina percentatges i inclou l’assumpció de responsabilitats per part del conseller, és una oportunitat per a esdevenir una proposta de llei. I així tenir una legislació que no sigui reactiva, sinó proactiva. Si es fan esmenes, podria ser un camí de tramitació parlamentària com si fos un projecte de llei. Caldria buscar un consens amb la comunitat educativa, cosa que no s’ha fet, i que sigui una normativa propositiva buscant un consens ampli en què també intervingui la CUP. És una oportunitat d’arreglar les coses.

I teniu constància que vulguin emprendre aquest camí?
—No en tinc constància. I tampoc no sé com s’aprovaria, perquè el govern només són dos partits i requereix consensos parlamentaris. És a dir, que per fer-ho també necessita un consens parlamentari.

S’ha cercat el suport del PSC per una qüestió de consens, o per més motius de fons que ignorem?
—Bé, creiem que l’ofensiva judicial es pot veure suavitzada amb el consens. Però hem vist que això, el que fan els polítics, no atura els tribunals. L’error d’entrada és no denunciar que aquestes sentències no segueixen criteris pedagògics, sinó criteris polítics. Aleshores, amb coherència, crec que s’hauria de fer un front judicial i no assumir aquests arguments com a reacció a la sentència. No s’ha volgut fer aquest front i s’ha cercat un consens amb uns aliats que pot implicar que els tribunals tinguin menys ganes d’executar la sentència. Però no.

En el moment que hi ha la sentència del TSJC, com hauria d’haver actuat el govern, més enllà de desplegar la LEC?
—Havia d’haver fet tres coses: desplegar la LEC; fer accions a favor dels projectes lingüístics per explicar com es fan, com es fa la immersió i amb quin assessorament –això també ho denuncia la sentència–; i lluitar-hi judicialment. Perquè la Generalitat no posa el recurs d’inconstitucionalitat al TC quan pertoca de fer-ho. No ha portat el front judicial fins al final; s’ha doblegat a la sentència. I no sols això. L’altre dia unes quantes entitats vam presentar una acció de nul·litat denunciant uns defectes que poden donar la nul·litat de la sentència i que la Generalitat havia de saber, perquè és part del procés. Són defectes de forma greus contra els quals no havia recorregut i ho hem hagut de fer nosaltres.

El fet de no haver tingut en compte cap d’aquests dos camins, és per innocència o mala praxi?
—Jo crec que ni innocència ni mala praxi. Crec que pels fets es reconeix que és una sentència política i se cerca la resposta per la via política, però els tribunals segueixen una altra lògica i donen lloc a tercers legitimats perquè s’executi la sentència. Ara l’estat ja no hi té res a dir perquè ja hi ha un tercer interessat que actua per la seva banda.

L’Asamblea por una Escuela Bilingüe. Vosaltres també heu demanat de personar-vos-hi. Us ho acceptaran?
—De moment no s’ha resolt. Ara proveiran els nostres escrits a les parts per saber què opinen que en siguem part. La justícia a vegades va molt ràpida i de vegades molt lenta, i amb nosaltres va molt lenta. El fet més perillós és que reconeix legitimació activa també a les famílies que acreditin que tenen un fill en un centre. Això és l’execució a l’infinit; és la manera que crec que té el tribunal de passar per alt el control.

Què voleu dir?
—L’alta inspecció de l’estat, per executar la interlocutòria, ha de veure si la instrucció del conseller s’ajusta a allò que demanava el TSJC. Però no poden fer res perquè no poden entrar als centres. De manera que són cecs, no veuen què hi passa, als centres. Traient-se aquest as de la màniga, vulnerant la doctrina del TSJC i permetent que qualsevol família pugui aixecar el dit i demanar l’execució de la sentència al seu centre, obren els ulls a tot Catalunya. És molt gruixut.

Sobre la responsabilitat dels directors de centres, hi ha hagut força confusió.
—No calia protegir-los amb un decret perquè la interlocutòria no s’adreça a ells i només obliga el conseller. S’ha jugat amb la confusió dient que la responsabilitat l’assumeix el departament, perquè és el conseller qui té l’obligació de dictar una instrucció. Qui ha de fer els projectes educatius, per llei, són els centres, i tu no pots assumir una responsabilitat que no tens. L’única cosa que pot fer el conseller és executar la sentència, donant instruccions. D’aquí al fet que aquesta sentència pugui arribar als centres, han de passar moltes coses.

Ara el govern ha al·legat “impossibilitat legal” de complir la sentència a l’empara de l’article 105. Hi veieu cap possibilitat?
—És una al·legació processal, no tan sols pel canvi de marc normatiu, sinó també perquè sostenen que ja s’acaba el curs. Ja ho veurem. Penso que si hi ha dues vies, aquest tribunal sempre triarà la pitjor.

I quina seria?
—Dir-li al conseller que la instrucció no és clara i que s’ha de referir en aquests termes. Només ho dirà al conseller i li farà un requeriment. I recordem que en la interlocutòria, el tribunal es guarda una potestat; és una amenaça implícita. No ho concreta, però podria dictar ell mateix directament la instrucció.

Per tant, podria ser que –aleshores sí– s’adrecés personalment als centres?
—Podria ser… En aquest cas, hauria de fer un requeriment a tots els directors i a tots els consells escolars de Catalunya i llavors crec que s’arribaria a la impossibilitat d’execució. Allò que protegeix més els centres no és el decret aprovat pel govern, sinó que la interlocutòria és tan aberrant que executar-la pot esdevenir impossible si s’adreça a tots els centres.

Què hi pot perdre la llengua en aquest litigi?
—Tiro pedres al meu negoci, que és el jurídic, però el fet més important és l’actitud lingüística de tots nosaltres. Si nosaltres creguéssim en l’escola en català, si no afluixéssim, si no ens excuséssim i el govern hi posés els mitjans que toqués, la immersió seria real. I tombar una cosa real és molt difícil. Aquesta sentència, per molt que volgués, no es podria executar. Al final és una qüestió de voluntat. Si tenim la voluntat de fer-ho, com altres coses hem fet per voluntat, ningú no ens tombarà. El repte és no pensar que canviant la llei –que és important perquè sempre és millor amb un marc normatiu favorable– ho solucionarem.

Segurament l’errada civil i política és haver cregut, o haver volgut creure, que la immersió era real i efectiva arreu?
—La immersió és un sistema que garanteix cohesió social i origina adhesió, i que s’ha vist que és necessari, i que ens ha construït com a comunitat lingüística, però en alguns llocs hem aclucat els ulls i no hem volgut saber què passava. I sobretot, des de la inspecció, no s’han articulat els mitjans per a saber realment què passava. La inspecció no ha inspeccionat mai, no ha sabut mai si el sistema es complia. Ha funcionat més per voluntat de la gent que no per un sistema de control que garantís recursos. Amb una sabata i una espardenya, ho hem fet. Però passa que si continuem no fent res els donarem la raó en la inacció, i per això cal passar a l’acció per l’escola en català.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes