03.03.2025 - 21:40
En aquest espectacle grotesc que anomenem política ferroviària espanyola, els sindicats han decidit d’interpretar el paper més lamentable que ens puguem imaginar: el de guardians zelosos d’un centralisme ranci que, en aquest terreny com en pocs altres, fa un mal evident i indiscutible als ciutadans. Mentre els usuaris de Rodalia encara hem de suportar un servei que s’assembla més a una sessió de masoquisme que no a un transport públic del segle XXI, els comitès generals d’empresa de Renfe i Adif, amb una sincronització digna de les millors comparses carnavalesques, han anunciat una vaga que sols es pot qualificar de capritx corporativista. Per protestar per l’enèsima proposta de cessió –que ja veurem com caram acaba– de Rodalia a la Generalitat de Catalunya.
Els primers anys del postfranquisme va fer una certa fortuna un eslògan posat en circulació pels ultres més cridaners que deia que “Espanya” solament podia ser una i no cinquanta-una –crec recordar que específicament eren cinquanta-una per allò de les provincias que conformaven un estat que n’acabava de perdre una, la del Sàhara Occidental, que equivalia a la meitat del seu territori. I a València, durant molts anys, entre les llargues vies del revolt d’entrada a la ciutat, va sobreviure una pintada, feta encara amb quitrà, que adaptava significativament l’eslògan i el convertia en “Renfe, una i no cinquanta-una”. Segons que sembla, dècades després hi hem tornat i la cosa no deixa de ser tan significativa com decebedora.
Perquè, mentre els passatgers de Sitges i Cunit –per a posar dos exemples–, aquest cap de setmana romanien abandonats com nàufrags a les andanes, es veu que els sindicats es preocupaven no pas per aquesta gent, no pas pels usuaris del servei i tot allò que han d’aguantar, sinó per la més que hipotètica amenaça que implica un traspàs que tothom veu clar que podria millorar el servei i evitar a la població el desgavell constant i insultant que pateix. La lògica sindical resulta tan perversa, en aquest cas, que faria riure si no fes plorar: defensem els treballadors fent que els usuaris patesquen encara més. Tenim davant un sindicalisme mutant que ha substituït la solidaritat de classe per la defensa corporativa de privilegis gremials. I del nacionalisme espanyol.
La història ens ofereix, ofereix als sindicalistes de Renfe i Adif, un espill incòmode on mirar-se. A final del segle XIX, quan el moviment obrer es començava a articular, els sindicats nasqueren com a instruments de defensa col·lectiva dels treballadors contra l’explotació capitalista. I Pablo Iglesias, el venerat fundador del PSOE i la UGT, va arribar a dir que el sindicat era l’arma dels qui no tenien armes. La frase està bé, però et porta inevitablement a preguntar què passa quan aquesta arma es dispara contra els interessos generals de la població treballadora.
Això que veiem avui –i em sap greu dir-ho d’aquesta manera tan directa– s’assembla més al corporativisme franquista, a aquell sistema que suposadament integrava empresaris i treballadors en una única estructura vertical al servei de l’“interès nacional”. Perquè, convocant aquesta vaga, els sindicats SEMAF, CCOO, UGT, CGT i SF semblen més preocupats per mantenir l’status quo burocràtic que no pas per assegurar un servei digne per a la classe treballadora. I per a qui siga que utilitza cada dia aquests trens, convertits en eina diària de terror i maltractament ciutadà.
Si, com deia aquell savi, la política no són sinó interessos disfressats d’idees, ací els interessos són transparents com l’aigua: mantenir les cadenes de comandament, les estructures de poder i els petits o grans privilegis que se’n deriven en cada cas. I l’Espanya una i no cinquanta-una. I això, que ho disfressaran com ho vulguen disfressar, a banda de ser una vergonya és, també, una traïció a l’essència històrica del moviment sindical.
PS1. Avui a les 14.00 s’acabarà la polèmica consulta sobre la llengua a l’escola promoguda pel govern de Carlos Mazón. Si la mateixa consulta ja era un desficaci intolerable, el reguitzell d’entrebancs, errors, dificultats i reclamacions que l’ha acompanyada l’ha convertida en un caos. Laura Escartí ens en fa el resum i ens explica què pot passar d’ara endavant. Perquè encara falta una darrera astracanada per veure: ningú no sap quan donaran els resultats ni com.
PS2. La salut del papa Francesc s’ha complicat molt aquestes darreres hores. Però abans de saber-ho ja us havíem preparat dues peces periodístiques especials. D’una banda, aquest article d’Anthony Faiola i Stefano Pitrelli sobre la polèmica respecte de si hauria de dimitir o no. I, d’una altra banda, una entrevista amb Vicenç Lozano, segurament el vaticanista català més expert: “El papa Francesc és una pedra a la sabata per al feixisme actual”.
PS3. Poder gestionar-se i decidir per si sol quan s’acosta la vellesa és el desig de molta gent. Amb aquest propòsit fa uns quants anys que s’ha difós el concepte de cohabitatge sènior, un moviment cooperatiu nascut a Dinamarca als anys seixanta que evita la soledat de casa o l’alternativa de les residències per a proposar un habitatge cooperatiu. Alba Tebar ens explica el model, parlant amb els grups pioners en aquest model que ja són presents tant al Principat com al País Valencià: “Volem demostrar que es pot viure d’una altra manera”.
