El 28 d’octubre de 2017, quan feia dos dies havia entrat en vigor el 155 i que el govern espanyol havia imposat la convocatòria d’eleccions catalanes, el portaveu espanyol d’aleshores, Íñigo Méndez de Vigo, va convidar públicament el president Carles Puigdemont a participar-hi. Amb un somriure burleta a la cara que se li va glaçar la nit de les eleccions. Méndez de Vigo es pensava que el president de la Generalitat perdria la contesa electoral i que allò seria la seva fi. Es va equivocar, tot i que la incapacitat del parlament per a investir-lo i la polèmica decisió del president de la cambra van fer l’efecte de salvar el cop, ni que fos momentàniament.

L’estat espanyol es va tornar a equivocar de ple el 25 de març de 2018, quan el president de la Generalitat va ser detingut per la policia alemanya i dut a la presó. Novament, vàrem veure les cares burletes, plenes de satisfacció, i les portades dels mitjans partidaris del règim es van omplir d’una felicitat que els durà ben poc. La victòria judicial de Puigdemont als tribunals alemanys va desconcertar Espanya i va fer tremolar els fonaments de l’estat. Poc temps després, Mariano Rajoy era destituït i el PP començava el camí cap a la insignificança. Cap a la li-qui-da-ci-ó, si sou capaços de llegir-ho amb el to de veu de Soraya Sáenz.

Segurament, va ser aleshores quan tot va canviar. És evident que l’estat espanyol ha après quin és el significat polític profund del president Puigdemont, la importància de la seua situació. I també quina és la seua capacitat política. I, per això, han decidit d’engegar una operació d’estat completa i total, de la qual la decisió d’excloure’l de les llistes al Parlament Europeu és tan sols un apartat més, una peça més.

D’aleshores ençà, Espanya, i quan dic Espanya no parle de la dreta espanyola i prou, intenta la mort civil del president que es va atrevir a proclamar la República Catalana. I aquesta obsessió no tindrà fi, perquè ara ja saben de què és capaç i saben que els pot derrotar.

La mort civil és un concepte que té l’origen en l’edat mitjana. Sense assassinar-la físicament, consisteix a deixar una persona efectivament morta a efectes socials. Restringir-li tant els drets i les capacitats que acabe essent un mort en vida. Mobilitzar tots els recursos del poder, legals i il·legals, per impedir-li de viure. Despullar-la dels seus drets més elementals. Retirar-la de la vida pública.

La mort civil s’ha practicat de maneres molt diverses a Europa en el curs dels segles i encara recentment. La veu de Gerry Adams, per exemple, era prohibida al Regne Unit. Quan feia declaracions, el doblaven perquè la ciutadania no sabés com sonava. Ja hem vist com ha estat tractat Julian Assange, vulnerant totes les lleis i normes diplomàtiques de manera impune. Joseba Sarrionandia continua amagat en algun indret del Carib i només es fa visible amb la seua prosa excelsa. Erri de Luca va haver de suportar el silenciament total només perquè havia dit que podia entendre les motivacions de la gent que havia sabotat les màquines que destruïen la Vall de Susa…

Quan algú toca de debò el cor de la bèstia, la reacció és d’una agressivitat que no té ni fre ni barreres. El president Puigdemont ho ha fet, probablement com qui més, i ha concitat una aliança en contra seu que fa feredat. Ho explicava jo mateix fa uns quants dies en aquest editorial, certament avui premonitori: ‘Sigueu conscients de per què El País us exigeix ‘apartar Puigdemont’‘.

He dit que la reacció no té fre ni barreres i la decisió de la Junta Electoral espanyola demostra, precisament, això. Han pres una decisió política que no es pot sostenir jurídicament. I ni tan sols pretenen de sostenir-la-hi. Quin sentit té, si no, que Lluís Puig haja estat candidat a les eleccions de diumenge i Puigdemont, Comín i Ponsatí no ho puguen ser a les d’ací a tres setmanes? La por que tenen és tan gran que ni tan sols dissimulen ni miren de guardar les formes. Amb els resultats d’ahir a la mà, poden imaginar-se que Puigdemont guanyaria les eleccions europees a Catalunya i, tant que havien dit que no seria diputat ni tindria immunitat, és evident que han entès que anaven equivocats. Arribats on som, qualsevol cosa val per a impedir la presència del president Puigdemont al cor d’Europa i la seua llibertat total de moviments, com l’home lliure que és. Fins i tot, esquivar la pròpia llei.

Però, més enllà de l’obcecació personal, això que ha passat té algunes lectures col·lectives que no podem eludir –ni ho hem de fer. La primera i principal és que es fa perillar la democràcia i els drets de tots quan un estat, qualsevol, agafa aquest camí tan arriscat. Puigdemont només és l’esglaó principal, però heu de saber que van darrere de tots, inclosos aquells qui, per coincidència momentània d’interessos, es pensen que els convé l’afebliment del president legítim.

I la segona és que Puigdemont, fins i tot si ell no ho volgués, representa i representarà sempre el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència i, per això, no hi haurà solució del conflicte polític de Catalunya sense la seua intervenció; personal, vull dir.

El seu càrrec de president legítim de la Generalitat encarna una legitimitat històrica però també col·lectiva que no pot esborrar ningú, per més que ho intenten. Ell, la seua persona, és ara mateix l’escut principal i, clarament, el més visible contra l’autonomisme i la monarquia, contra la dilució de la nació catalana a l’estat espanyol. Per aquest motiu tots hauríem de ser ben conscients també que, a l’inrevés, nosaltres som el seu únic escut de debò. Com junts, govern, parlament i carrer, vàrem ser capaços de derrotar l’estat l’octubre del 2017, i junts ho haurem de tornar a fer ara. I aquesta és, al capdavall, la raó principal per a assegurar al president Puigdemont que, en la tasca de defensar-lo constantment contra les injustícies constants que rep, simplement no ens rendirem. Mai.

PS. A l’edat mitjana, els qui eren víctimes de mort civil a Alemanya els anomenaven Vogelfrei, paraula que des del segle XVI s’interpreta amb el significat de ‘fora de la llei’. Però abans, i així la feia servir per exemple Luter, Vogelfrei volia dir ‘el qui no està lligat i vola lliure com un ocell’. Doncs això.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb