puigdemont

Fa uns quants anys que em van demanar de participar en un consell assessor on vaig coincidir amb un gran expert en negociacions d’alta volada. Una vegada ell i jo estàvem d’acord en una decisió que calia prendre, i jo, sense gaire tacte ni experiència, ho vaig fer molt evident tot just de començar la reunió. Quan vam acabar, se’m va acostar i de manera elegant em va recriminar: ‘Si se’t nota massa què vols, pots acabar alertant els qui encara no saben que no ho volen.’ L’anècdota em va venir al cap quan vaig veure l’editorial de dijous del diari El País: ‘Apartar Puigdemont.’

L’operació d’apartar Puigdemont es va activar l’endemà del referèndum d’autodeterminació, però ara, com explicaré més avall, es revesteix d’una urgència especial. Perquè Espanya creu que pot ser que una part de l’independentisme polític sospese de deixar-ho estar i perquè el judici del Suprem quedaria fet miques si es fes servir la via del Tribunal de Luxemburg que ell va obrir amb la sentència alemanya.

L’estat espanyol va provar d’apartar Puigdemont primer per la via electoral i després per la judicial. Cal recordar l’interès que el PP tenia que participàs en les eleccions del 21-D, convençut que s’estavellaria. I els titulars alegres de la premsa del règim quan va ser detingut i empresonat a Alemanya. Dels dos primers paranys, se’n va escapar amb la històrica victòria judicial de Slesvig-Holstein i amb la del 21-D. Però el parlament ja no el va investir i, per alguna raó que no s’acaba d’entendre, sembla que els presos polítics no vulguen fer servir la victòria judicial de Puigdemont, que és clau no únicament per a la seua llibertat individual sinó per a la de tots.

Ara, amb l’ajut del clima forjat per les enquestes, l’estat ha tornat a ensumar la sang i el periodisme patriòtic espanyol s’hi ha abocat, desoint el consell que em va donar aquell expert: ‘Si se’t nota massa què vols, pots acabar alertant els qui encara no saben que no ho volen.’ La Vanguardia s’ha inventat un partit autonomista amb l’excusa de Marta Pascal. I El País s’hi ha afegit amb aquest editorial en què fins i tot ja es permet de donar instruccions concretes a Artur Mas i Oriol Junqueras sobre què haurien de fer per destruir Puigdemont –i el president Torra, de passada.

La prioritat és ben clara: més enllà de destruir la persona, volen bandejar la legitimitat del primer d’octubre, arraconant qui per raons òbvies no podrà en cap cas deixar de representar-la. Hi ha qui va participar en aquell referèndum i ara diu que no va valer. Però això Puigdemont no ho podrà fer mai, perquè deixaria la seua vida sense trellat.

Evidentment, Puigdemont ha comès errors importants, inclosa aquesta gran confusió de sigles i projectes, que li pot passar una cara factura electoral. Però això no ens hauria de  fer oblidar que, vist des de la cuina de l’estat espanyol, Puigdemont és el perill més gran. I que és a les nostres mans fer que ho continue essent o bé fer que esdevinga marginal.

Puigdemont és el perill més gran perquè encarna la derrota constant de l’estat. Va donar l’ordre de dur endavant el referèndum quan els caps dels Mossos el van amenaçar. Va donar l’ordre de dur endavant la proclamació de la independència quan va ensumar que Rajoy l’enganyaria. Va representar l’independentisme guanyador el 21-D. Es va arriscar a Alemanya i passant per la presó d’un sistema judicial no corromput va destruir l’estratègia judicial espanyola amb la sentència de Slesvig-Holstein. I evidentment representa el govern legítim. I el Consell de la República. I, doncs, la creació d’institucions que ja no són espanyoles. Puigdemont falla en moltes coses i el 27 d’octubre no va anar fins on volíem  que anàs, però no es deixa assimilar i al cap no hi té la gestió d’una autonomia espanyola sinó la concreció i el reconeixement de la República Catalana. A banda que no cal ni dir que representa la lluita per la independència en qualsevol redacció del món, en qualsevol plató televisiu.

Amb tot aquest bagatge, és evident que n’hi hauria prou perquè qualsevol govern espanyol, fos quin fos, el definís com l’enemic número u. Però en aquest moment crec que hi ha dues raons especials que fan que per a ells siga una urgència apartar-lo.

La primera és la consciència que tot això no s’acabarà fins que ell no torne. Espanya ha optat per provar de destruir-ho tot, però sap que no ho aconseguirà. I sap que si vol evitar la separació traumàtica de Catalunya haurà de pactar una fórmula nova de relació. Però aquesta fórmula, que té molta gent disposada a pactar-la, no serà creïble amb Puigdemont a l’exili. Caldria, com a pas previ, una ‘operació Tarradellas’ per a tancar el passat i intentar que Catalunya realment retornàs a Espanya. I, en conseqüència, o convences Puigdemont de fer-la, que no sembla pas fàcil, o fas que ja no siga ningú ni represente ningú, cosa que tampoc no és fàcil, però que pot captar molta més col·laboració, fins i tot d’alguns sectors independentistes.

Tanmateix, a curt termini crec que encara hi ha una segona raó molt més important, que explica la impaciència demostrada per El País, relacionada amb el judici.

Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.

La pregunta, en tot cas, és per què no es fa això. I la resposta potser se li ha escapat, sense voler-ho, a l’editorialista d’El País. Siga com siga, nosaltres no hauríem d’oblidar que, al final, que passe una cosa o una una altra dependrà sobretot de la coherència i la consistència de la gent. I dit això, feu allò que cregueu convenient.

 

PS: Una mica d’explicació addicional:

L’article 267 del tractat fa referència a la competència del tribunal de pronunciar-se a títol prejudicial sobre la interpretació dels tractats. Al punt 3 deixa clar que ‘quan es planteja una qüestió d’aquest tipus en una causa pendent davant d’un òrgan jurisdiccional nacional les decisions del qual no són susceptibles d’un recurs judicial de dret intern, aquest òrgan té el deure de sotmetre la qüestió al Tribunal’. És el cas del judici al Suprem.

Això vol dir que tan sols que un advocat dels presos demanàs al Suprem la consulta prèvia a Luxemburg el Suprem ho hauria d’acceptar. Si no ho fes, el cas saltaria automàticament a Estrasburg sense necessitat de passar anys.

Quant a l’article 3.2, diu: ‘La Unió ofereix als seus ciutadans un espai de llibertat, de seguretat i de justícia sense fronteres interiors, dins del qual es garanteix la lliure circulació de les persones, juntament amb mesures adequades en matèria de control de les fronteres exteriors, d’asil i d’immigració, i també de prevenció de la delinqüència i de lluita contra aquest fenomen.’

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb