Pep Divins (pastor i poeta): “He recollit unes mil sis-centes paraules que s’han perdut”

Aquest home de bosc i de pagès, que ha nascut i viscut tota la vida al Solsonès, va conversar amb l'escriptor Raül Garrigasait al festival MOT · En reproduïm una part de la conversa

VilaWeb
D'esquerra a dreta: Raül Garrigasait i Pep Divins.
Montserrat Serra
07.05.2022 - 21:40
Actualització: 07.05.2022 - 22:23

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Una de les sessions més intenses del festival MOT, enguany dedicat a la relació entre literatura i ruralitat, va ser la primera sessió, la que va obrir el festival, a tall de pròleg: “El lloc cria les paraules.” N’eren protagonistes dos solsonencs: el poeta i pastor Pep Divins (Llobera del Solsonès, 1951) i l’escriptor, assagista i hel·lenista Raül Garrigasait (Solsona, 1979). Per l’interès que va suscitar, en el text que segueix us n’hem transcrit alguns fragments, però teniu la sessió completa recollida en aquest vídeo.

Pep Divins: “Vaig néixer en una casa de pagès a dues-centes passes del bosc. Deixant de banda els onze anys que vaig treballar en una serradora (dic això de la serradora perquè la meva vida sempre ha estat lligada al bosc), vaig posar un ramat i m’he passat els quaranta-tres anys següents guardant el bosc. El meu espai vital i el meu espai mític coincideixen. La meva vida és el bosc. No he viatjat, no he fet res més que guardar ovelles i llegir, i sempre amb aquest fons del bosc, d’obagues, de pins. I herba de pins, herba de roures i ovelles.

Durant aquest temps és evident que he pogut absorbir tota una cultura que no és tinguda ni reconeguda com a tal. És la cultura de pagès, la cultura del camp, que és molt diferent de la cultura urbana, de ciutat. Hem de tenir en compte que la ruralitat ve marcada per uns qualificatius de rústec, de rude, fins i tot he arribat a trobar en diccionaris la paraula incivilitat lligada a ruralitat. I és veritat que això és així i és veritat que des del camp veiem la ciutat com un món culte, delicat, un món també més sofisticat, un món on passen les coses, i això a la majoria de gent del camp els atrau molt. De la mateixa manera que, a la gent de ciutat, els atrau pensar o somniar que la vida al camp són flors i violes. I, en realitat, només per a ells són flors i violes. Jo el que puc dir és que durant aquests quaranta-tres anys he passat molt de fred guardant. No vull dir que no hagi tingut bons moments, però és una vida dura.

La vida al camp té una cultura. Recordo un pastor que a l’hivern anava emborrassat que semblava un os, i a l’estiu anava cobert de parracs. Probablement no sabia ni el Pare nostre, però les quatre vegades l’any que anava a l’església, anava de vint-i-un botons. Era la seva manera d’expressar el seu sentiment davant del sagrat. I tenir la capacitat d’expressar el seu sentiment davant del sagrat em dóna fe que estem davant d’una cultura de primera divisió. No cal saber escriure per ser culte. La imatge d’aquest home sempre m’ha fascinat.

La meva mare era analfabeta, però, en canvi, tenia un vocabulari extraordinari, que m’ha sigut molt important. El meu pare sabia llegir, però a casa meva fins que tenia tretze anys no vaig veure un sol llibre, a banda del catàleg del tractor que vam comprar quan en tenia sis o set. He vist llaurar bous i he vist internet i això m’ha marcat profundament. Viure sempre al bosc m’ha permès d’estar en contacte amb aquesta cultura. És la cultura de la meva vida. Puc haver llegit molt, la meva escola van ser sis anys, però tot el que he llegit ho considero una torna. Un afegitó. La meva cultura és la cultura dels meus pares, una gent analfabeta o semianalfabeta.”

Raül Garrigasait: “Parlaves d’aquesta visió idíl·lica que es té del camp. Aquesta mena d’idea que al camp no hi ha conflictes. Però, de fet, això de l’idil·li és un invent de la cultura urbana. És una cosa que es va inventar a la ciutat d’Alexandria un poeta que es deia Teòcrit, que va començar a escriure idil·lis i va imaginar-se aquest món rural sense conflictes, on els pastors tocaven la flauta i s’enamoraven. Hi ha unes altres paraules que des del món urbà s’apliquen al món rural, com ara pintoresc o folklòric.”

Pep Divins: “El cas de pintoresc s’ha donat bastant en la literatura. La visió tradicional que s’ha tingut del pagès, hi ha una paraula que la defineix, el xafaterrossos. Té un doble sentit. Per una banda, el pagès és pres per un pobre desgraciat i això fa que molts pagesos del Solsonès tinguin un pis a Solsona. Els sembla que són menys desgraciats que si només treballen al camp. D’una altra banda, entre aquest xafaterrossos també hi ha gent que s’ho pren com un orgull i, per contra, ells als que vénen de la ciutat els diuen pixapins o camacus. I en parlen també amb un to despectiu. Vull dir que l’alegria va per barris.

Dir que el pagès és folklòric és diferent. Tenir una adhesió folklòrica de la vida a pagès vol dir, en el fons, que aquesta vida ja s’ha mort. Es fa l’aplec del segar i el batre i es converteix en un espectacle. Ja no és una cosa per viure, sinó una cosa per veure. I això vol dir que aquesta vida que portem a pagès ja ha begut oli. Per una altra banda, als anys setanta es va posar molt de moda gent que volia venir a pagès i fer vida de pagès. Perquè tenien una reminiscència de la vida de pagès transmesa pels seus avis, que la idealitzaven. Però no s’havien adonat que en aquest temps que havien passat a la ciutat, havien perdut la memòria del camp. Aleshores se’n deien hippies. Una vegada, uns hippies es van instal·lar a la casa veïna d’on vivia jo. Un dia sortint de missa es van presentar. Tenien una cabra, la volien matar i en volien fer pernils, que com ho havien de fer. Havien sentit tocar campanes, però pixaven fora del tinter.

També és cert que a pagès cada vegada vivim més com a la ciutat. Avui s’ha perdut molt, tot això. La vida de pagès no és la vida d’abans. Ha canviat molt. I en canviar la vida, ha canviat la cultura, també.”

Raül Garrigasait: “Pep, normalment escrius aforismes o poemes que són una successió de llampegades d’imatges. Tinc la sensació que aquesta manera d’escriure té a veure amb la manera com vas aprendre a llegir i escriure i a l’edat que en vas aprendre.”

Pep Divins: “Vaig començar a saber llegir i escriure quan tenia deu anys. Perquè tenia l’escola a una hora de casa, s’hi havia d’anar a peu i no hi anava. Però ma germana portava uns calendaris en què hi havia uns escrits per a cada dia. Un era un poema, un altre, una recepta, etc. A mi m’agradava sentir-la llegir aquells escrits i me’ls aprenia de memòria. Sobretot m’agradava com sonaven. Bàsicament eren rodolins. En un dels fulls hi havia ‘La vaca cega’, d’en Joan Maragall, i fins i tot recordo un poema d’en Miquel Martí i Pol, que després, quan tenia vint-i-set anys, vaig trobar en un llibre. Això em va influir molt en el gust per la poesia. Per una altra banda, ma mare parlava molt en sentit figurat. Parlava en metàfores. També em va influir.

I una altra cosa que va ser crucial en mi va ser que anant a guardar amb una veïna, una vegada en un aplec li van preguntar: ‘Aquest xicotet, és fill vostre?’ I ella: ‘Aquest xicotet no és fill nostre, pobret, no hi veu gaire, però sent créixer l’herba.’ A més de ser una de les coses més boniques que m’han dit mai, també és la màxima lliçó de poètica que he rebut a la vida. No he trobat una expressió més clara del que és la poesia que aquesta.”

Raül Garrigasait: “Totes les feines del camp tenen el seu moment i són feines que no es poden accelerar. Hi ha una paraula grega per dir bellesa, que significa ‘allò que és del temps’. La feien servir referida a una planta quan es trobava en el moment de florir o de fer el fruit. La bellesa de la cosa que ha arribat al seu moment. Tu ets una persona que no has escrit mai sota cap pressió, les paraules t’han anat sortint. Relaciones aquests ritmes del camp amb els ritmes de l’escriptura?”

Pep Divins: “Fins al 1960, el temps lineal no va existir, al camp. Era un temps de cicles. Hi havia el bon temps i el mal temps. Ma mare deia: ‘Després d’un temps, un altre en ve.’ És tota una filosofia de la vida i del temps. Es van repetint uns cicles. A mi m’han influït més en la manera de pensar que en la d’escriure.”

Raül Garrigasait: “Ens parles d’un món d’abans de la mecanització que la majoria no hem conegut. Em penso que ara treballes i escrius d’alguna manera sobre això. És fàcil caure en la nostàlgia, però quan parles d’aquest món, em sembla que fas una altra cosa.”

Pep Divins: “Amb la consciència que no sóc l’últim, però sí que sóc dels últims; els meus pares van ser dels últims pagesos tradicionals i jo sóc dels últims pastors. Això no vol dir que s’acabin les ovelles, simplement vol dir que els pastors ja no guarden com abans. Es tenen les ovelles d’una altra manera. S’ha industrialitzat. Em vaig adonar que som fruit d’una cultura que s’acabava. I vaig començar a recordar paraules i buscar-los una experiència. Per no idealitzar una cultura, que és molt violenta. Em sembla que vaig recollir divuit paraules que volen dir pallissa. Això demostra alguna cosa. I surten algunes experiències bastant escabroses.

Per una altra banda, escriure aquest passat m’ha permès de fixar la memòria. Buscar un testimoni, un respecte, buscar un present. Ser conscient d’aquesta cultura que es perd m’ajuda a fer que aquest present sigui més sòlid. Tenir present aquests orígens m’ajuda a resistir aquesta modernitat que em cau a sobre. Simplement. Amb aquest treball he recollit unes mil sis-centes paraules que s’han perdut. I s’ha perdut la memòria del lloc, perquè les llegendes, els contes, les històries del lloc, ja no s’expliquen. S’han oblidat. És un treball de memòria. He anat refent aquesta cultura a través del record de la meva infantesa.”

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes