Pel debat independentista: quatre constatacions i tres conclusions

Entrem en una fase nova i molt important del procés d'independència i crec que ja n'hi ha prou de lamentacions

Vicent Partal
27.05.2020 - 05:19
Actualització: 27.05.2020 - 07:19
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En la seua columna d’avui, Pere Martí actualitza i aprofundeix la informació sobre l’enfrontament obert a Madrid entre la Guàrdia Civil i el govern espanyol. No afegiré, per tant, més informació a la que ja vaig donar ahir –quan vaig mirar d’emmarcar la importància d’aquesta crisi– i a la que ell dóna avui. Sí que voldria, emperò, situar la importància d’aquest afer en relació amb el procés d’independència de Catalunya i potser de més territoris del nostre país i de l’actual estat espanyol.

Estic sorprès d’algunes reaccions a aquestes notícies i de l’anàlisi que se’n fa. Perquè observe una tendència d’alguna gent a disminuir-les o fins i tot a irritar-se, gent que nega que això servesca de res o pronostica que, anant molt bé, perdrem una altra oportunitat i encara serà pitjor. Parlem d’això nostre!, em diuen repetidament, com si ‘això nostre’ no fos un enfrontament que té un antagonista.

Ja he dit ara i adés que jo no puc fer res contra l’agror que s’ha apoderat del moviment independentista. Ni és faena meua argumentar contra els sentiments íntims de cadascú. Sí que he dit, però, que no compartesc gens ni mica aquesta visió derrotista de les coses. Visió que alguns, sobretot des dels partits polítics, vol abonar per a justificar la pròpia dimissió i que de vegades tinc la sensació que té més de rebequeria infantil, de necessitat de consol, que no pas de debat real. El problema és que veig que anem entrant en una fase nova i molt important del procés d’independència, i crec que ja n’hi ha prou de lamentacions; cal reaccionar de seguida.

No pretenc de convèncer ningú amb aquest editorial d’avui, un poc extraordinari i potser intempestiu. Mai, en tota la meua vida, no he intentat convèncer ningú, però avui menys que mai. Amb els anys he après que les coses passen. Les dinàmiques profundes, les plaques tectòniques de la política, es mouen i no hi ha res en aquest món, absolutament res, que siga impossible. Jo partesc, per l’experiència personal i per les lectures acumulades, d’aquest punt. I partint d’aquest punt veig tot això:

1) A Europa hi ha hagut històricament dues maneres d’encarar la qüestió nacional: cercar l’acord o negar la realitat. Bàsicament són les maneres del centre i la perifèria. El Regne Unit amb Irlanda, Escòcia i el Brexit mateix, i el Canadà, en la mesura que el Quebec és un fenomen profundament ‘europeu’, negocien i intenten trobar una fórmula de solució del problema, si pot ser que no conduesca a la independència. A la perifèria la Unió Soviètica, Iugoslàvia (o Espanya) es destrueixen a elles mateixes per la dinàmica autoritària que engeguen en el moment que es neguen a reconèixer l’existència del problema. I aquesta reacció els desestabiltza sempre com a estats, els fa inviables a la llarga pel cost que té. La pregunta, i és molt senzilla de respondre, és la següent: considereu, creieu, que avui Espanya com a nació-estat es pot sentir més segura i confiada de si mateixa, del seu futur en unitat, que és més viable, en definitiva, que no ho era el 2009 –abans de la sentència de l’estatut–, el 2017 –abans de la proclamació de la independència– o el 1992 –enmig dels Jocs Olímpics de Barcelona–?

2) La independència es guanya. No té la dóna ningú. Entre el 2014 i el 2017 aquest país va prendre la determinació de passar de la llei a la llei. Proclamar la independència seguint la via de les nacions centrals, perquè suposava que l’estat espanyol era més pròxim al Regne Unit que no pas a la Unió Soviètica. El 2014 aquesta era la realitat –recordeu (vídeo) que el 2012 Iceta defensava en públic un referèndum d’independència i que el programa del PSC ho incorporava? les dues úniques condicions eren que la pregunta havia de ser clara i que havia de ser fruit d’un acord entre el govern català i l’espanyol. Van ser ells, els espanyols, que van canviar i l’única acusació que puc acceptar és que nosaltres ens vàrem mantenir en la democràcia en tot moment. La repressió del referèndum, l’aplicació del 155 i tot allò que ha vingut després evidencien que l’estat espanyol ja no es pot considerar un estat central, sinó perifèric i que, per tant, la independència arribarà d’una manera diferent de com s’havia previst entre el 2014 i el 2017. I una de les grans diferències entre tots dos períodes és que ara arribarà tan sols si el moviment independentista se la guanya. Perquè el paper de les institucions serà molt menor. De fet, ja no tenim institucions equiparables a allò que teníem i les puntes culminants del moviment ja arriben totes des del carrer: l’ocupació de l’aeroport, les Marxes de la Llibertat, Urquinaona, la defensa persistent dels presos…

3) L’independentisme s’ha trobat orfe de lideratges, però això significa tan sols que no té líders. Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat. Tots s’han esbocinat en mil i una fraccions i no tenen idees. Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari, o no sé si dir més estrident, dins ERC– i hi ha qui cada dia actua assumint que ja no serem independents –això és el que fa Junts per Catalunya quan pacta la Diputació de Barcelona amb el PSC o el que es desprèn d’actuacions de departaments del govern com ara Interior. L’ANC i Òmnium, per raons diverses, tampoc no semblen saber gaire cap on anem. I doncs, què ha passat?

Doncs simplement hem tornat al passat: som a l’endemà de la sentència de l’estatut. Aquell dia centenars de milers de persones van cridar independència al centre de Barcelona convocades per Òmnium. Però ningú no sabia com es feia. Van passar dos anys, ho torne a dir: dos anys, abans que l’ANC no prengués cos i el procés d’independència arranqués al carrer. I allò va ser possible, sobretot, per l’espurna creada per les consultes populars per la independència i pel procés d’unitat entre els independentistes que va originar. Som allà on érem.

4) Les condicions que necessitem som ben òbvies: unitat i unilateralitat, confrontació. No cal fer grans elucubracions. Sense unitat no hi haurà independència, però la unitat no apareix perquè sí de manera màgica ni hi ha una sola manera d’estar units. Mai, ni en el millor moment de Junts pel Sí, els partits no s’han sentit còmodes amb la unitat. La unitat va ser forçada, obligada, des de baix i per això tota la ràbia acumulada perquè l’havien d’aguantar, la unitat que no volien, ha explotat després. La dinàmica excèntrica dels partits la va frenar la gent, la vau frenar vosaltres, i així haurà de ser, novament. La unitat no és cosa dels partits.

I la confrontació, que inclou la unilateralitat, és l’escenari lògic del canvi de paradigma espanyol, quan es deixa de funcionar com una democràcia. D’això no en tenim la culpa: nosaltres ens hem comportat sempre com a demòcrates. No som nosaltres qui hem de donar explicacions, doncs, sinó ells. Ara, nosaltres hem de saber en quin terreny juguem, perquè volem guanyar. I ací és on torne al començament. Tot això que passa a Madrid és molt important perquè afebleix l’estat espanyol, però també perquè ens porta a una situació inevitable de confrontació. Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’. Doncs això.

Finalment. Si algú vol continuar insistint a dir que tot plegat no importa perquè nosaltres no sabem com fer-ho i tot és pura xerrameca, jo no hi tinc res a dir. No ho sé, personalment, com es fa, però cada dia intente de saber-ne més i aquesta em sembla que és l’actitud lògica de qui vol guanyar. I, per si a algú li serveix o l’ajuda a reflexionar, he arribat a unes quantes conclusions:

1) El malestar social amb els partits independentistes, per la seua irresponsabilitat, és creixent i cada dia més gent veu que ací hi ha un dels greus problemes, que per tant requerirà solucions radicals. Jo no sé quines són, però sé que el 2012 les consultes i l’ANC van poder trencar una dinàmica partidista que era igual o pitjor que la que tenim ara. Així doncs, com més aviat la base del moviment independentista oblide les eines que tenim ara i comence a pensar quines són les necessàries per a la nova etapa, millor per a tots.

2) Ningú no es pot fer il·lusions de cap mena sobre Espanya ni sobre Europa. Aquest és un afer català i només el disputem amb la força dels catalans. Tot i que cal matisar, i l’experiència de l’exili és molt important en aquest terreny, que el marc europeu ens dóna unes palanques molt útils, que no hauríem de menystenir. Entenc que algú crega que és impossible de derrotar Espanya, però per a mi aquesta creença ara mateix va contra totes les evidències. I en haver negat la democràcia, Espanya ha de córrer també amb totes les conseqüències d’haver-ho fet. Inclosa una de molt important: si tant els fa la voluntat de la gent, aleshores no hi ha cap percentatge que se’ns puga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.

3) Espanya ha comès i comet errors cada dia més grossos. Un ha estat alimentar l’exili, perquè és irrecuperable. No tenen res a oferir-li i, per tant, no el poden domesticar. Això no vol dir que l’exili puga dirigir el procés, necessàriament. Però la referència hi serà sempre, com una dificultat enorme, insalvable, per a qui mane a Madrid. I ahir amb el xou organitzat arran de la proposta de participació del president Puigdemont en un debat al congrés de Madrid es va tornar a constatar.

L’altre error ha estat no deixar que funcionàs el govern efectiu i ofegar-lo com l’ha ofegat. L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre l’equivocació de substituir la legitimitat republicana del Primer d’Octubre per la legitimitat autonòmica del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles. Si Espanya hagués pensat racionalment, no hi havia cap manera millor de matar el Primer d’Octubre que facilitar un bon govern de l’independentisme post-21 de desembre que no arribàs mai a la independència. Però, com en la faula de l’escorpí i la granota, no han pogut evitar allò que els naix de dins.

En aquest marc on som, doncs, crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta, i crec que per això la volen disminuir o reduir-la a folklore els qui se sentirien còmodes amb el retorn a l’autonomia. Crec que cal discutir molt com la potència enorme que té el carrer torna a prendre forma organitzada, igual que va passar el 2012, i torna a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú. I crec que la implosió de l’estat espanyol, que comencem a veure de manera molt clara, afavorirà ara unes noves oportunitats, fins i tot millors que les del 2017. Oportunitats, però, que tan sols podrem aprofitar si som capaços de:

–tornar a pensar-nos com a poble, amb independència dels interessos particulars de cadascú,
–tornar a organitzar-nos sense cap més finalitat que la de guanyar tots, per damunt de qualsevol divisió,
–i aprofitar a totes i sense reserves aquest moment soviètic que tenim davant la cara, quan vegem en directe que Madrid comença a esclatar.

 

PS. Hi ha gent que diu que li agrada llegir-me de bon matí perquè sóc optimista. No ho sóc. Gens ni mica. Sóc positiu, que és una cosa molt diferent. I de fet això de l’optimisme m’enutja molt. Molts de vosaltres ho dieu de bona fe i ho accepte fins i tot com una mostra d’estima, però penseu que quan ho feu reproduïu un esquema malèvol perquè els qui em volen penjar l’etiqueta saben bé per què ho fan: és la millor manera de desacreditar-me. L’optimista no pensa ni analitza, sinó que confia que passarà una cosa i, per tant, no és de fiar. I, ho lamente molt, però no és això, en absolut, que faig cada dia en aquesta columna. Jo pretenc analitzar els fets reals, cada dia. I traure’n conclusions de manera persistent, tenaç i constant. I ajudar-vos a interpretar-los. Un dia puc estar més fi i un altre més espès, però crec que els anys i anys d’editorials ací a VilaWeb ho demostren a bastament i parlen per si sols. La meua feina no és fer de profeta. La meua feina és explicar-vos una visió pròpia d’allò que tanmateix vosaltres mateixos teniu davant els ulls. De manera que bon dia, un dia més.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Adrià Arboix
Adrià Arboix
26.05.2020  ·  22:08

Magistral…!

jaume alcacer
jaume alcacer
26.05.2020  ·  22:15

No hi ha cap mes sortida.

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
26.05.2020  ·  22:29

Efectivament,prou de lamentacions.Anem per feina!!.

Josep Usó
Josep Usó
26.05.2020  ·  22:33

Al final, tot es veu més clar. Espanya es mostra tal qual és; la feina ens l’hem de fer nosaltres i si se’ns ha espatllat la ferramenta que teníem ens en cal una altra de nova. I anar per feina. No n’hi ha més. Ni ara ni mai, ningú dóna la independència. Cal guanyar-la.

Rosa Asin
Rosa Asin
26.05.2020  ·  22:33

Un gran editorial!!!

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
26.05.2020  ·  22:34

Us aplaudeixo, Vicent

miquel martinez
miquel martinez
26.05.2020  ·  22:35

bona editorial, i molt bona PS. seguim d’en peus i alerta .

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
26.05.2020  ·  22:40

Crec que el problema que fa que molta gent digui negativa, que no pessimista, és que per molt que el poble estigui unit i tingui un objectiu comú, en algun moment caldrà concentrar tot això a les mans d’un grup reduït de persones, que seran polítics, i que ens trairan com van fer i fan ara mateix.
Si no es troba una forma de prescindir totalment d’aquesta gent, difícilment tornarem a estar mobilitzats per dur a terme les accions que calgui per aconseguir l’objectiu.
Això dels percentatges m’ha agradat.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
26.05.2020  ·  22:42

Gràcies per l’editorial !!*!!
Jo també penso què ens calen uns lideratges forts i decidits, però no veig on trobar-los … Tinc clar que amb ERC no anirem enlloc i de JxCat només salvo alguns dels independents … La CUP ni la considero

Francesc Rosés
Francesc Rosés
26.05.2020  ·  22:43

L’indépendance malgré eux!

jaume vall
jaume vall
26.05.2020  ·  22:43

M’ha agradat molt aquesta balissa enmig del camí. Ocupar-nos de nosaltres. Punts forts i febles, comprendre d’on venim i on som. Ja vaig dir ahir que respecto massa la trajectòria, la informació, i la persona que ha treballat Vilaweb des del començament, com per no ser conscient que té més dades, més capacitat d’anàlisi que tots els comentaristes junts. Per tant, sí a quasi tot el que hi exposa. Menció especial punts 2. La independència es guanya, ningú te la dona, i 4. Condicions òbvies : unitat, unilateralitat i confrontació.
Quant a les conclusions, sí a tot. Per tant, de nou, gràcies. Un altre dia, demà, ja serà moment de posar la proposta número 9. Avui toca felicitar la claretat d’idees de l’editorial, tornar-la a llegir i esperar que “d’altres” la llegeixin.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
26.05.2020  ·  22:45

Gràcies Sr. Partal pel seu positivisme. Ànims i endavant que guanyarem.

Jordi Geronès
Jordi Geronès
26.05.2020  ·  22:50

Genial anàlisi. En prenem nota. Gràcies, Vicent!

Mercè ariza
Mercè ariza
26.05.2020  ·  22:51

L`editorial d´avui es or pur .gracies Vicents.Fora feblesas Visca la República Catalana.

Josep Almar
Josep Almar
26.05.2020  ·  22:52

Serveixen per a res, l’Assemblea de càrrecs electes? Pot ser el partner adequat per proclamar la independència? Perquè està vist que els partits, sols, no van enlloc

LIDIA URREA
LIDIA URREA
26.05.2020  ·  22:54

Hi ha gent molt cremada amb els polítics, que menysté el poder del poble; i cansen molt, perquè només parlen i molts no fan res, només queixar-se.
A tu Vicent et tinc per una ment lúcida, i això vol dir que parles des dels peus al terra però amb el cap sobresortint per sobre de nosaltres.
Confio molt en la confrontació. La independència l’hem d’empenyer cada dia. Per dignitat !

Matilde Font
Matilde Font
26.05.2020  ·  23:05

Extraordinàries totes les reflexions!!!!
Gràcies per posar paraules al pensament de molta gent.

Josep Sivillà
Josep Sivillà
26.05.2020  ·  23:12

El teu esforç en interpretar el que passa, el perquè i quins camins ens obren per el futur, són molt profunds i potents. Els espero amb molta il·lusió, m’ajuden molt, i crec que també a mils de catalans més en anar avançant junts en aquest nostre camí a la llibertat.
Moltes gràcies Vicent.

Josefina Moreno
Josefina Moreno
26.05.2020  ·  23:20

Llegir-vos es com un bàlsam en moments de tanta foscor. Moltes gracies.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
26.05.2020  ·  23:23

M’ha encantat l’editorial d’avui. Gràcies Vicent. Tens tota la raó.

Carme Jaume
Carme Jaume
26.05.2020  ·  23:28

I estic molt d’acord, un gran editorial. Un molt bon anàlisis. Gràcies per posar tan bé, sobre paper el què molta gent pensem.

Ramona Caballé
Ramona Caballé
26.05.2020  ·  23:29

Aquest anàlisi tan ampli i profund de la realitat és lo que a mi m’ agrada dels teus articles, sempre aporten i sumen una informació exquisidament teixida que remou els ànims del lector. Gràcies per ser_hi!

Josep Salart
Josep Salart
26.05.2020  ·  23:29

L’editorial d’avui, ha anat be per practicar la lectura, però es pot resumir bastant. Amb 3 punts diría:

1.- Tots els politics i personatges que han de liderar el moviment, tenen por d’anar a la presó. Els exiliats, ès diferent, però els d’aqui, estiguin a l’ ANC o a Omnium o a l’associació sardanista de Rocatitiu dels Àpits, tenen por. Mireu, tením la gent a la presó i ens preocupem més de quina mascareta ens anirà millor per sortir a parar la fresca. Costa molt aguantar tanta vergonya aliena. Sóm uns covards.

2.- No som capaços de fer mal on cou de veritat, com cancel.lar els comptes de les entitats bancàries espanyoles i anticatalanes. Xarrameca molta, però tots com xais cap als caixers blaus, grocs i vermells. És que no teniu dignitat, mesells??. Moltes felicitats a l’editorial però la jubilació us arriba pel BBVA o La Caixa, si???. Sóm uns covards.

3.- Els independentistes hi som tots, i no val Partal a parlar d’esmicolats ni divisions. Tothom sap, tothom vull dir tothom i quan dic tothom és tothom que els dirigents d’ ERC no son independentistes i fan tot el possible per segrestar els vots dels seus simpatitzants que, un bon gruix son ex-convergents i l’altre gruix, incults politicament. Fins que no els eliminin, ho tením magre.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
26.05.2020  ·  23:35

Vinga, som-hi! Cadascú on pugui. Endavant Vicent, cada dia més a prop!

Enric Emo
Enric Emo
26.05.2020  ·  23:36

Totalment d’acord amb el Sr Partal!

Maria Eugènia Vidal-Barraquer
Maria Eugènia Vidal-Barraquer
26.05.2020  ·  23:41

Completament d’acord!!!!

Francesc Xavier Gómez
Francesc Xavier Gómez
26.05.2020  ·  23:42

‘Si no voleu que ens comptem, no caldrà que ens comptem’. En un editorial de no fa gaires dies, s’assenyalava, molt encertadament, que el 90% de vots afirmatius al parlament de Catalunya a favor de l’estatut del 2006 no van tenir cap significat per a Espanya.

Així doncs, la raó de ser de l’estat espanyol no és la legitimitat democràtica sinó la imposició. La força.

Recordo l’agost del 2017, uns dies abans dels atemptats a Barcelona i a Cambrils. El President Puigdemont va fer una sessió via xarxes socials oberta a tothom que vulgués adreçar-li alguna pregunta. Recordo molt bé com ell argumentava que la independència s’assoliria de manera democràtica, passant de la llei a la llei. I jo li vaig adreçar una pregunta que no va tenir resposta: Disposava el nostre Govern dels mitjans per fer complir la nova llei?

Suposo que els lectors ja saben com es fa complir una llei. El 155 era una llei i es va fer complir. La proclamació de la independència del 27 d’octubre del 2017 també derivava d’una llei del Parlament de Catalunya. També era llei. I no es va fer complir…perquè no es disposava dels mitjans per a fer-la complir.

Aquesta és la clau de volta de qualsevol situació política, aquí i a l’altra banda del món. I aquí venen les meves preguntes:

1. Estem segurs que majoritàriament la població que viu a Catalunya desitja la independència, més enllà dels resultats electorals millors o pitjors dels partits dits independentistes? Sincerament, tinc molts dubtes.

2. Suposem que la resposta a la pregunta anterior fos positiva. Estem segurs que majoritàriament la població que viu a Catalunya estaria disposada a assumir el sacrifici d’un enfrontament amb un estat capaç, fins i tot, de trencar les seves pròpies regles per tal de sobreviure? Sincerament, tinc molts dubtes.

La Política i la seva concreció en institucions i estats no és res més que l’articulació més o menys sofisticada de l’exercici de la força. La força i el seu exercici discrecional són el fonament de qualsevol poder. Aquí i arreu.

Per tant, hem de concloure que, fins que l’independentisme no sigui capaç de bastir una estratègia per a assolir el poder, es trobarà empantanat en un seguit de debats estèrils que mantindran entretinguts els seus convençuts, però que no canviaran gens ni mica l’statu quo.

Per entendre’ns, el Consell Per a la Transició Nacional, com a exemple de les dinàmiques anteriors al 2017, va generar una quantitat enorme de documents molt ben treballats des del punt de vista intel·lectual. Sospito que cap d’ells, però, no dibuixava una estratègia per a assolir l’objectiu fonamental en tota acció política: La conquesta, l’exercici i la conservació del poder.

La conquesta, l’exercici i la conservació del poder són, des del meu punt de vista, els eixos sobre els quals l’independentisme hauria de construir la seva estratègia d’actuació. I aquí ve la meva darrera pregunta: De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tenim a hores d’ara els referents intel·lectuals – escriptors, comunicadors, científics, professors universitaris, artistes – capaços de construir aquesta estratègia? Sincerament, tinc molts dubtes.

I no obstant això, cal que trobem aquests referents que ens marquin el camí. Si, malauradament, no els trobem o no els creem, el desgavell institucional espanyol, cada vegada més pregon, ens arrossegarà al desastre. Inexorablement.

Pere Jordi Junqué
Pere Jordi Junqué
26.05.2020  ·  23:45

Em trec del barret !

Joan Cusidó
Joan Cusidó
26.05.2020  ·  23:52

Efectivament, partim de l’1-O. De saber-nos defensors de la raó, colze a colze. De descobrir la nostra força. D’haver votat independència.Sense oblidar aquest dos anys de malson perquè ens han servit per a descobrir que els partits ens han volgut enterbolir la demanda d’independència amb l’excusa de les llàgrimes i que Espanya és una construcció falsa de domini. Perquè ens han servit per descobrir les Marxes per la Llibertat i Urquinaona. Dues de les vies que hem sabut traçar i recórrer.

Jordi Torruella
Jordi Torruella
26.05.2020  ·  23:58

A opinió meva, els CDR, com en el seu dia fou l’ANC, són un organisme a tenir en compte per a refer la unitat de l’independentisme des de baix. Què n’opineu?

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
27.05.2020  ·  00:02

La ÚNICA sortida és la DUI perquè NOMÉS la força de la gent defensarà la independència i és la única cosa que l’ estat no pot controlar. Els partits suposadament independentistes estan tots plens d’ infiltrats destinats a impedir la independència. També tots els organismes de poder. Catalunya és plena de col.laboracionistes que s’ han carregat tota opció d’ arribar al nostre destí de llibertat. Ara mateix CAP d’ ells és de fiar. Si no van declarar la DUI amb 72 escons, ni han respectat el mandat de l’ 1O segellat amb la sang del poble, què podem esperar? Portem anys demostrant abastament que tenim majoria absoluta. Des del referèndum el que s’ ha buscat és que el moviment es vagi desinflant fins a perdre el suport, rebaixant les expectatives, fent-ho impossible amb les seves traidoríes, fins que la gent es cansi i ja no pugui més. No volen unitat perque no volen la independència. Tot és un frau per part dels partits que ens hauríen de representar. Espanya MAI pactarà un referèndum i si ho fa serà per guanyar-lo fent trampes, com va passar a Escòcia. Els partits ho saben però qui dia passa any empeny.Només podem confiar en la força de la gent. Tenim raons i estem fins al capdamunt d’ Espanya i de tots els col.laboracionistes botiflers infiltrats.

Francesc Casas
Francesc Casas
27.05.2020  ·  00:18

Una anàlisi i unes conclusions molt encertades. Quanta raó té Sr. Partal. La seva puntualització del P.S., calia!

Ramon Folch
Ramon Folch
27.05.2020  ·  00:19

El senyor Deulofeu, en la seva “Matemàtica de la història “,calculava que , al principi del tercer decenni del segle XXI, Catalunya obtindria la independència, però no per mèrits propis, si no perque Espanya arriba a la seva fi i desapareix al final del decenni.

Ricard Pons
Ricard Pons
27.05.2020  ·  00:22

D’acord amb l’editorial d’avui Vicent, però en algunes parts del text i llegint alguns dels comentaris em poso molt nerviós de comprovar que molts clameu que amb els tres partits dit independentistes no anirem enlloc, que cal foc nou, que l’ANC i OC no saben que fer, però quant és basteix una alternativa molt més democràtica, unilateralista, amb gent del poble valenta, com va ser i és el moviment Primàries, o ningú el menciona ni li far el suficient cas, és crucifixa L’ANC per donar suport a la seva constitució i acaban votant de nou els 3 partits. A altres indrets s’ha fet foc nou i tothom a votar aquest nou foc, ací sembla que només sapiguem votar als mateixos partits per que tenen gent a la pressò i ens fan pena ( soc el primer que els vull fora de la presso) i volem que aquets vells partits sense líders és converteixin en realment independentistes i facin la feina que no varen saber fer el octubre del 17. Doncs jo sóc dels que pensa que NO ho aconseguirem amb aquesta gent, necessitem foc nou i valent i jo le vist al moviment de Primàries ( i no penso sols amb Graupera) i també a altres opcions alternatives. Ho hem de fer nosaltres, el poble i amb ajuda de noves formacions politiques, però no al inrevés. Prou lamentacions i més accions! Gracies Vicent un cop més per aquest editorial. Ah! i penseu bé a qui voteu en les properes eleccions.

Gerber van
Gerber van
27.05.2020  ·  00:25

M’agrada moltissím l’analísi d’en Vicent Partal d’avui.

El que proposem des de l’ANC Solsona va en aquesta linia. Volem canviar la diada de l’11-S (el dia de la derrota) per un dia de festa en el 1-O, el dia de la victorià quant vam votar amb 92% a favor de la independència de Catalunya. Quant la Generalitat va instalar la diada d’11-S en el 1980, és va realitzar-ho el mateix any. Doncs no hi ha cap excusa per a no poguer canviar ara també. Ho proposem a través de l’ANC com una proposta sobre l’11-S. Independent si s’accepta la nostre proposta, farem una manifestació el dia de l’1-O igualment. Així que la força i la initiativa tindrà el poble, i no les entitats civiques ni la política. Stay tuned.

Gerber van der Graaf

Mario Canals
Mario Canals
27.05.2020  ·  00:25

Hi ha gent ja organitzada en diverses xarxes i altra que ho està fent, des-de abaix, no cal dir-les doncs qui hi està implicat, les coneix. El que si cal es sumar-se hi, com mes gent millor.
Cal confluir, no en una sola xarxa, en l’esforç coordinat cap a la independència.
Hem de sortir organitzats quan calgui i no parar fins al final.
Un 1 d’Octubre que duri dies, setmanes, mesos si cal.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
27.05.2020  ·  00:35

punt 4. La unitat s’aconseguira quan es faci neteja de tots els vividors o falsaris que hi ha dins de tots els partits i entitats autoanomenats independentistes. I això es fa de dues maneres: amb la denúncia i les investigacions periodistiques o amb l’autocrítica interna. Si els periodistes no denuncien o són més “delicats” amb segons qui, hi haurà sempre seguidors o electors que no voldrán veure la realitat. Ja sé que això de parlar d’anar en contra quan es parla d’unitat sembla una contradicció, però devant de la manca d’autocrítica dels partits i de les entitats que van liderar el 2017, algú ha d’obligar-los a fer neteja i els periodistes són les úniques eines que té el poble per desenmascarar els tripijocs dels qui ens hauran o haurien de liderar en el tram final.
Us recomano aquest article.
https://www.elmon.cat/opinio/vides-paralleles_2125142102.html
En Cotarelo ha assumit aquest rol de denúncia en un article fantàstic contra ERC i els Comuns. Altres periodistes podrien assumir aquest rol contra la Cup o Jxcat o el que vulgueu. Quina llàstima que Vilaweb no li reconegui aquesta tasca indispensable per fer cau i net.
Perqué hem perdut la inocència i no tornarem a creure en presentacions de noves formacions o nous pactes d’unitat fins quan no ens sentirem segurs que s’ha fet neteja de debò.
Gat escaldat de l’aigua tèbia fuig.

Raimon Pàez
Raimon Pàez
27.05.2020  ·  00:42

Gran editorial la d’avui, benvolgut Vicent.

Gemma R.
Gemma R.
27.05.2020  ·  00:44

Personalment mai he vist la independència cada vegada més lluny, al revés, perquè em baso en les forces contràries o que se’ ls fèia antipàtica la causa per desconeixement. Aquestes podien oferir resistències de molts tipus, i no necessariàment dés d’ Espanya, ni dés del poder, sino a Europa, al món. Si la opinió pública no ens era a favor, no la podiem tenir en contra. I és dés de l’ 1 Octubre que poc a poc la imatge d’ Espanya s’ ha anat embrutant i malmatent amb totes i cada una de les seves decisions. Crec que molta gent allà fora, no n’ és ni conscient que el seu concepte d’ Espanya ha canviat. Però ho ha anat fent, i aquest canvi afavoreix la comprensió de les nostres demandes. Per això penso que cada día estem millor posicionats per acabar la feina. Ara bé, sóc pessimista amb la unitat, perquè veig massa petitesa en la classe política, amb les honrades excepcions que confirmen una regla, és clar.
I a les entitats les veig espantades. Però és que no podem quedar-nos de braços plegats, hem de començar a sortir del confinament de l’ independentisme ( com n’ hi dèia avui al nostre replegament un articulista en un altre diari), i tornar al carrer. Ara bé, aquest cop ho faria amb més intel.ligència. El nostre objectiu el sap tothom només veure una estelada, jo no el recordaría de moment. Acabaría de desgastar el règim fins aconseguir trencar-lo i aprofitar de passada x sumar gent ( no ampliar la base, que això ja sabem que vol dir la de l’ unionisme). Per exemple, exigint al Tribunal de Cuentas que els bancs tornin els 60.000M d’ euros, i el PP i el PSOE tot el robat, i que amb això saldin el deute amb Catalunya perquè poguem fer front amb dignitat a la pandèmia. I de passada que el món s’ assabenti del país de pandereta en el que vivim, i perquè és el que té el 20% del total de les més grans fortunes del món, segons publiquen a Argentina. Aquí el règim roba a 3 mans, expolia, i n’ hi diuen ” solidaridad interregional”,ténen un humor un pèl sàdic, però el missatge cola. Abans de marxar hem de recuperar lo nostre i destapar-los davant el món a aquesta colla de lladres amb complexes de Napoleons. Ens en ve una de grossa, i cada día que ens quedem de braços plegats mirant el cel per esbrinar dés d’ ón caurà la més gruixuda, és un espai que perdem poderosíssim per a nosaltres.

Robert Mora
Robert Mora
27.05.2020  ·  00:53

Aquest és un d’eixos Editorials de Vicent que cal guardar al sarró per repassar quan convinga.
Una anàlisi diríem feta a través del forat del pany per entrellucar un futur possible a mitjà termini. Sistemàtic i descarnat a l’hora.
Té raó Vicent. No és optimisme el que amera i dóna singularitat els seus editorials. És l’originalitat de la perspectiva des d’on es fa la mirada.
Vivim temps curiosos de finals de cicle, i aquesta moments que un cop travessat el vel semblen tan obvis, abans de travessar el node corresponent són curulls d’incògnites.
Quelcom está a punto de passar però no sabem quan no com ni que passarà.
I des del País Valencià estant, l’expectativa adquireix dimensions enormes.perque sabem que els temps.s’acceleralan de manera exponencial.

Teresa Pou
Teresa Pou
27.05.2020  ·  03:52

Vicent gràcies per desperta nos cada dia , d’insistir que som nosaltres que hem de fer possible la llibertat dels catalans . Ser positiu es no caure en la comoditat d’esperar …… no sabem que , ni de qui , ni d’on . Es buscar gent, mes gent , no parar fins a trobar alguna manera , alguna forma que ningú ens pugui parar , camins i rutes per poder fer tothom però fermes i persistents per marcar un camí sense retorn . PREPAREM-NOS ……..,

Ignasi de
Ignasi de
27.05.2020  ·  05:17

M’ha semblat molt bo el diagnòstic de la situació. Cal estar a la que salta. Les situacions canvien quan menys t’ho esperes. Gracies senyor director.

Carles Serra
Carles Serra
27.05.2020  ·  05:25

Com sempre Vicent gràcies, tant pel teu encertat anàlisi com valentia.
Comparteixo l’opinió del Sr. Josep Salart, malgrat les campanyes de la ANC, hi ha una part important d’aquesta societat que segueix sent client de la puta Caixa, BBVA, Banc de Sabadell o Endesa i així la llista de despropòsit és llarguíssima.
Que OMNIUM li ha caigut la paraula País, cal recordar que dintre de la junta actual hi ha periodista Sra. Llansana militant d’ER; Ara s’ha transformat amb una ONG, això sempre queda bé i no t’enfrentes amb el putu sistema espaÑol, que es a on radica el problema.
Ara venen eleccions a l’ANC, caldrà ser molt amatents per a canviar la falta de lideratge i gent amb més empenta que la que hi ha actualment.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
27.05.2020  ·  05:26

Quan va començar el procés d’independència d’Eslovènia als carrers van aparèixer grans pintades que deien ‘Iugoslàvia és impossible’.

Doncs això.No és aplicable al nostre cas pq a Iugoslàvia no hi havia ningú que es poses al Cap davant de la Federació. Aquí ens trobem en que el règim corrupte monàrquic no es qüestionat de forma majoritària

L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre el gran error de substituir la legitimitat del Primer d’Octubre per la legitimitat del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles.

I l’error el paguem en forma de Legislatura absolutament inútil i allargada(artificialment però sense Oposició) per un Sr Torra(i entorn) totalment contradictori. Els fets d’aquests dies a Madrisss i el No aprofitament per part nostre demostren la desorientació, no n’hi ha prou amb 4 ‘manis’ disperses(que benvingudes siguin)

Pepita Carlos
Pepita Carlos
27.05.2020  ·  07:14

Gràcies Sr. Partal per les vostres reflexions.
Ja se que no es excusa però costa molt fer coses contundents desde baix, le gent que pot treballar, treballant amb fills petits intentar tirar endevant la família amb tots els problemes que això comporta o no tenien feina que es pitjo.
Mentrestant els partits cobran i dormin a la paella, perque tenen por.

Joan Deulofeu
Joan Deulofeu
27.05.2020  ·  07:26

Gràcies per les teves paraules Vicent.
En tanta foscor ets un punt de llum.

Albert Miret
Albert Miret
27.05.2020  ·  07:37

Si -com molt bé dius-, Vicent, la unitat no és cosa dels partits encara que sigui l’únic camí cap a la llibertat, llavors és que el nostre més gran enemic immediat són els partits. Tenim els lladres dins de casa i nosaltres només fem que dormir. Per tant, quan arribin les eleccions, caldrà oblidar-se de lleialtats als que han estat deslleials, oblidar-nos de noms de partits i no votar de cap de les maneres aquells que impedint la unió, impedeixen la independència de tot el poble. A dreta llei, no hauriem de votar mai més llistes tancades. Exigim ser nosaltres els qui votem a qui volem i no a qui volen els partits.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
27.05.2020  ·  07:49

Partal,
I avui us tracto de vos perque crec que som de la mateixa corda (edad), som dels que ens volen “covidificar”. Avui us heu deixat Belfast. Jo hi vaig treballar tres mesos en una residencia de la III Edad, vaig pencar molt, com sempre he treballat quan m’han ofert un lloc de treball ben pagat. Al terruño, ja hi podem posar tota Espanya, dies abans hi havia estat fent la mateixa feina, amb diferencies. 1- A Belfast vaig cuidar señores, tota la plantilla respectavem a aquelles DONES perque elles també ens respectaven a nosaltres. 2- Guanyava més en un mes (si convenia feia dues jornades seguides i algun malalt de Sida que no trovava lloc en un hospital, i sense guants ni mascareta ni por) llindant al 3.000 euros a Belfast, en canvi a Torredembarra tampoc en guants, ni mascareta ni por, pero com una llimona expremuda, per cuidar una senyora, portar un casalot vell que queia a troços i s’havia d’anar cada dia amb la sanalla per arreplegar els troços de guixots de la paret, intendència i més, em feien el favor de que a la nit no em tinguessin el timbre conectat a l’habitació per 600 euros, el mes que s’han recordaven, que també aixó havia de controlar pero també vaig pencar. Quan vaig tenir l’oportunitat de marxar, com sempre, m’en vaig anar a Belfast, allí va ser l'”acabose”. La primera feina ben pagada, respectada i estimada. Estimada? Vaig endreçar l’armari de la roba, les senyores em deien que trovaben a faltar peçes de roba des de l’any de la Maria Castaño (amb o), els hi vaig trovar la roba, les tractava sense crits (CRITS: Made in Spain, com si fossin sordes) Petons no en vaig fer ni un per alló d’amor de senyors aigua en un cistell. Les vaig respectar. Sols al marxar la plantilla i les senyores em van regalar una peça de porcelana de Deft que jo en un moment de debilitat vaig confesar m’agradaven les porcelanes, I llavors sí que vaig fer petons i ens vam cartejar, elles a Belfast i jo estudiant a l’Institut Baix Camp en el qual em van concedir plaça perqué amb 50 anys estava a punt d’agafar l’ultim tranvia. Etc. etc.
Si, condicional, es continua fent el dropo, no dic tots els sectors, pero sí molts. “Verbigracia”: Els carrers del meu poble, dónde hay el señor con el caballo en su plaza principal estan fets una merda. (sense cometes, ni parentesi).
El meu petit pais, com diu en Raimon, s’ha d’independitzar, SI o SI. Amb gent com el president actual o de la seva corda com el senyor Puigdemont, i si massa m’apuren o gens i no sóc futbolera en Laporta, l’ex-president del Barça, l’únic que va dir: “Que n’aprenguin” i altres de la seva corda… I s’en ha d’aprendre, de qué? DE TOT. De viure i de conviure, d’estimar i quan convé tirar la gorra al foc, de comprar i de vendre,…
Si no n’aprenem podrem posar a Platero a la plaça principal del meu poble, i si n’aprenem, també, però amb una sanalla ben curulla de pastanagues.
Bon dia tot-hom, tot-hom els de la meva corda.

Rosa Masot
Rosa Masot
27.05.2020  ·  08:20

No hi puc estar més d’acord. Cal aprofitar la situació.

Blanca Anguera
Blanca Anguera
27.05.2020  ·  08:26

Una editorial magistral. Moltes gràcies!
Com em va dir una amiga:” els científics confiem en Deulofeu”

Jordi Torres
Jordi Torres
27.05.2020  ·  08:28

Bon dia, subscric l’editorial del tot. Primer, constatem que els independentistes estem sols en això, i segon, crec que el desconcert que patim és un estadi normal d’un sistema corrupte en descomposició. No ens esverem més del compte, ho hem fet prou bé fins ara, hem dut a l’estat espanyol a un atzucac democràtic i l’estat ha decidit defensar-se utilitzant eines anti-democràtiques. Aquesta decisió no és gratuïta, ni per espanya ni pels espanyols, veurem fins on la pot mantenir.

A més, tal i com jo ho veig la independència de Catalunya s’ha convertit en un objectiu indestriable de la cerca de justícia, democràcia i drets socials dels catalans, per no parlar de la defensa d’una cultura minoritària. Abans potser era una opció, ara, sotmesos per aquesta espanya renovadament feixista i violenta (heu llegit el que ha dit Ayuso sobre Perez de los Cobos?) ja no. Qualsevol demòcrata ben informat, que no estigui encegat per alguna ideologia i que no obtingui algun benefici de la cojuntura actual, hauria de veure la independència amb bons ulls. Que l’objectiu d’un independentista sigui difícil, llarg o que no vegi com dur-lo a terme no vol dir que hi pugui renunciar, ja que seria tan com renunciar a valors fonamentals.

Així doncs: resiliència, persistència, unitat d’acció i desig de llibertat. Si no ho aconseguim nosaltres la nostra obligació es deixar-ho una mica millor pels nostres fills.

Pep Agulló
Pep Agulló
27.05.2020  ·  08:42

SENSE ANÀLISI NO ENS CALDRIA VILAWEB…

Avui no puc entrar com m’agradaria en el tema de les constatacions i conclusions que comparteixo. El PS. se m’allargat massa.

Em quedo amb :” Els partits polítics actuals i fins i tot les organitzacions civils ja no són suficients ni estan en condicions de dirigir l’embat contra l’estat”; el bagatge que necessitem és: “unitat i unilateralitat, confrontació”…; la irresponsabilitat de la brega partidista és un càncer a erradicar i només és podrà fer amb l’armament polític i psicològic de la ciutadania. Hem de reprendre la consciència de victòria.

PS. Ahir, cap al vespre, llegint tots els comentaris de l’editorial em vaig alterar al llegir en alguns, massa, que repetien i s’animaven mútuament de que ja n’hi ha prou de parlar d ‘Espanya i que hem d’anar a allò nostre, etc. Fins el punt que semblava un “pressing” inadmissible cap a l’editorialista.

El meu comentari intento sempre que sigui analític i que l’emoció sigui com a molt continguda. A qui l’importa com em sento? Altres comentaris són pura emoció: desesperança, ràbia, lament, etc. Tothom diu el que vol. Però en Vicent fa anàlisi polític i prou. I ho fa molt bé, i la gran majoria li ho agraïm saben l’esforç que costa fer diàriament una editorial (jo he estat en comitès de redacció). Aquesta és una línia vermella que si a algú no li agrada el tema en no fer cap comentari ja està. Em sembla realment estrany que amb l’embat de Catalunya amb l’Estat, analitzar la crisi de l’enemic sigui perdre el temps (?)

L’octubre del 17 es van cometre errors, ens van passar oportunitats, però les seqüeles de desesperació que veig en alguns independentistes, massa, no són proporcionals als avatars de la lluita que ens ha fet arribar on som. El mal psicològic s’ha de curar perquè, ara com ara, el front de la ciutadania és el que està pitjor. I això, companys, té molt a veure amb la creixent hegemonia del partidisme en el nostre panorama polític.

El nostre enemic no són els partits, és la confiança cega i el poder que els donem…

Olga Comas
Olga Comas
27.05.2020  ·  08:49

Moltes gràcies com sempre em recomforta llegir-vos.
Ens cal astúcia i tornar a organitzar-nos.
Em venen al cap les tres P del President Puigdemont, Paciència, Perseverança i Perspectiva.
Hem de saber on som i moure’ns amb intel·ligència. La gent sabem el que volem i, per tant, hem de deixar enrere les decepcions i començar a caminar de nou

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
27.05.2020  ·  08:50

Magistral Editorial benvolgut Director, totalment compatible amb el que diu Josep Salart (23:29), en els punts 1 “Tots els polítics i personatges que han de liderar el moviment, tenen por d’anar a la presó” i 2 “Moltes felicitats a l’editorial però la jubilació us arriba pel BBVA o La Caixa, si???. Som uns covards.” i Francesc Xavier Gómez (23:42) “… Així doncs, la raó de ser de l’estat espanyol no és la legitimitat democràtica sinó la imposició. La força.”
Sí, estimats companys d’aquesta teràpia de grup que jo no em perdo mai. La força, sempre és qüestió de força, de vegades la força és pot vèncer amb decisió i astúcia però calen fer coses que naturalment no podem explicar i que jo, naïf a la meva edat, em pensava que el Govern de l’Octubre de 2017 tenia perfectament dissenyat i planificat, fins que la Consellera Ponseti ve dir “tot això va de catxa”. Salut i a esperar la pròxima vida.

jordi Rovira
jordi Rovira
27.05.2020  ·  09:23

M’ha agradat molt l’ús dels noms centre i perifèria per explicar com es pot fer funcionar una democràcia representativa moderna amb control o a batzegades. En resta una discussió nova, que queda a part: com ha d’evolucionar, i com evolucionarà la mateixa democràcia representativa.
Em sembla evident que un cop posat l’estat espanyol en el grup dels estats que funcionen a batzegades i malament; l’independentisme com a tal, concentra els seus objectius. I en aquest filtratge, tot allò que és de caire reactiu, identitari per descart, imaginari per voluntat d’una sortida imaginària ( màgic deien alguns ), queda separat en un segon pla. L’independentisme com a convergència de camins per a la consecució de la independència és el més viable i constructiu possible, i ho és per síntesi lògica.
Entenc la preocupació estratègica que destil.lava el senyor Partal amb la qüestio del “govern efectiu”. L’entenc molt millor ara que l’ha pogut explicar paraula per paraula. Un altra mostra més dels errors que el gobierno de España ha comés. En qualsevol confrontació totes les parts tenen el seu torn; si és vol guanyar, s’ha de superar els jocs on tens el servei a torn. Per això mateix, consider-ho que el treball fet des de Vilaweb és important. És tracta de tenir perfectament descrit el partit amb una anàlisi clara de les jugades a fer a cada moment. Això no és pas ser optimista ni pessimista ( dos conceptes que em semblen expressar una lògica dels fets socials des d’una mirada antiga, que encara creu en el fat i el destí); simplement, és posar eines i instruments per portar millor la confrontació.

Albert Mas
Albert Mas
27.05.2020  ·  09:49

Gràcies

Pere Grau
Pere Grau
27.05.2020  ·  09:55

A F.X. Gómez (23:42): Doncs miri, jo, vell xaruc de 90 anys, no tinc gairebé cap dels dubtes que vostè exposa. La més fiable de les enquestes d’aquests darrers mesos deia que en un referèndum lliure sobre la independència 48 % votarien “Sí”, 32 % votarien “No”, i un 20 % s’abstindria. Això aquí i a la Patagònia significa més d’un 60 % dels vots recomptats a favor, i suficients segons totes les normes internacionals. I aquesta majoria segur que està disposada als sacrificis que calgui, però -molt comprensiblement- només si veu que té sentit el fer-ho. I aquest sentit poden donar-lo els que estiguin al capdavant del moviment (siguin cares noves o velles) si aquests també hi estan disposats. Com han escrit molts: qui no estigui disposat a anar a la presó que no es presenti a cap elecció. Però encara seria millor no anar a la presó perquè s’ha actuat amb més intel·ligència que els contraris.

En tot cas, l’article d’avui és un dels més brillants (i mireu que n’hi han!) del gran Vicent Partal. I qui trobi en els seus escrits pèls a la sopa, és que té un pa a l’ull com una roda de carro…

Marià Puig
Marià Puig
27.05.2020  ·  10:06

No estan acostumats a la verdadera democràcia , que es la base i l’èxit de VilaWeb. Tenen por de llegir-lo per que es descobreixen les vergonyes. Es mes fàcil vetar , per que no tenen prou raons per enfrontar-se amb la veritat. Com sempre, penso escampar, per fer arribar a tantes persones com pugui, aquesta lliçó magistral. Quin gust poder accedir-hi.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.05.2020  ·  10:39

Unilateralitat,
Unitat.
Confrontació amb l’estat.

Les tres, per ara, molt poc probables perquè cada partit nomes vol la supremacia dels seus.

ANC i Omnium condicionats per infiltrats de partits..

Maria Teresa Flix
Maria Teresa Flix
27.05.2020  ·  10:48

Moltes gràcies Vicent! El teu positivisme m’anima en moments de desànim i em retorna l’esperança en moments de desànim. Endavant i Bon dia!

Eduard Samarra
Eduard Samarra
27.05.2020  ·  11:19

Avui em sento molt interpel·lat (i me n’alegro!) i m’agradaria matisar el que diu Sr. Director. Primer de tot, aclarir que el seu bagatge em sembla enriquidor: per això venim aquí a comentar i per això val la pena criticar-lo constructivament.

Per mi, “parlar d’això nostre” no és pas ignorar el que tenim davant, sinó tot el contrari: és enfrontar-nos-hi amb maduresa. Les coses a la vida passen quan un les vol. Quan hom reuneix les mínimes condicions per aconseguir allò que vol, però es fa enrere a l’últim moment, potser cal que es pregunti si realment vol allò que creu que vol.

I aquí és on entra la reflexió necessària per a entendre les nostres motivacions i allò que les mediatitza. Portem molt de temps en una relació abusiva amb l’estat espanyol, sent-ne les víctimes i havent desenvolupat una consciència col·lectiva amb baixa auto-estima i una dependència emocional molt forta (efectes psicològics d’una ment colonitzada).

Aquí hi ha la clau per a adquirir la maduresa necessària, perquè tot i ser perfectament conscients – ara ja sí – que la relació és abusiva i s’ha de deixar, la baixa auto-estima i la dependència emocional fan emergir dos comportaments que ens hi fan romandre de forma masoquista. Per una banda busquem un perdó i un reconeixement que no arribaran mai. Per una altra, ens sentim culpables per sentir-nos com ens sentim.

La cerca obsessiva de reconeixement queda plasmada en aquesta necessitat d’estar remarcant una i altra volta com d’abusiva és Espanya sense més, com volent-nos convèncer del mal que ens han fet i esperant que algú que passi per allà (Europa) ens ho reconegui. Aleshores, pot ser que tot i voler la independència, volíem encara més que reconeguessin el mal que ens han fet? Ens ho hem de reconèixer a nosaltres mateixos.

La culpabilitat ha quedat molt ben reflectida en com molts es van deixar enredar (servidor inclòs, sense tot allò no sabria el que sé avui!) pel relat de “falta de democràcia” del 6 i 7 de setembre o per un altre relat que deia que havíem tirat pel dret quan “no n’érem prou.” Hem de deixar de sentir-nos culpables.

“Parlar d’això nostre” és per mi entendre el trauma que ens impedeix anar a buscar allò que ens convé. És tenir millor autoestima (hem fet coses increïbles i l’estat espanyol té debilitats clarament explotables) i és trencar la dependència emocional amb l’abusador (d’aquí el “deixem de parlar d’Espanya”). Només amb aquesta maduresa podrem mirar a l’estat espanyol com allò que és, un estat rival per un territori en litigi, i deixar-lo de veure com l’amo que decideix el nostre destí irremeiablement. Mirar-la als ulls de tu a tu i no de baix a dalt.

Aquest és el canvi de paradigma mental que hi ha d’haver dins i cadascun de nosaltres. Perquè un cop s’hagi produït aquest canvi en massa, canviarem la mirada que tenim de l’estat i podrem buscar la forma de derrotar-la sense cap altra motivació ulterior que la llibertat. I els polítics s’hi hauran de posar fulles.

Carles Matute
Carles Matute
27.05.2020  ·  11:36

L’has clavat Vicent. Res més a dir.

ramon Feixas
ramon Feixas
27.05.2020  ·  11:41

Efectivament:
Quan sento que diuen que en Partal és optimista, penso que la cultura dels lideratges contamina l’ambient. Tothom hi fa falta. El que vol però no creu que sigui possible. El que dubte i es desanima. El que necessita que algú li digui que serà, el quera i construeix raonaments a base de pren misses. El que una fe de ferro i l’optimista ja sigui perquè l’optimisme li dóna ànims o perquè realment pensa que això serà. Els que pensaven que el procés era un f dit i fet i no hi hauria llàgrimes, el que creu que és un xup xup a llarg termini,……….El que sembla clar és que l’aposta del diàleg és imprescindible ni que sigui per demostrar que mai hi ha hagut per la part catalana cap rebel·lió ni secessió i els tribunals espanyols quedin en evidència. (ara mateix hi ha un tema judicial del que el govern de Madrid n’és víctima, encara que sigui una víctima amb urpes, com demostrar l’escandalosa pujada de sou de la guàrdia civil precisament en aquest moment que només evidencia que la tria del garrot per conservar privilegis i cadires). Que un grapat de catalans mantingui la flama interior és imprescindible. Malauradament totes les autoritats veuen més legítimes les manifestacions de VOX que les dels catalans. Tractar-les amb els esquemes de competició ja es veu a qui beneficia. Cal ordre renovador, però ordre, saber percebre eles temps, despertar consciència els països catalans i imaginativa. En aquest moments hi ha més eines a l’exili. Crec que tothom valora la figura de Tarradellas, però ell sabia el que va haver de fer. Una qüestió important és que els empresaris catalans no es deixin portar pel criteri anti-econòmic de l’economia capitalista i comença a donar-se de que l’economia catalana seria molt més forta si la inversió estrangera només hagués vingut per temes d’evolució. és quelcom molt frustrant veure que encara no es vegi clar a pesar de que els mitjans hagin fet emmalaltir el sentit comú en aquest sentit.

Anna Linares
Anna Linares
27.05.2020  ·  11:42

El problema rau en que els mitjans de comunicació de casa nostra està en mans dels autonomistes, i tenen vetades les veus dissidents , quantes vegades l’han tingut de tertuliá a cap programa de TV3 al Sr Partal?

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
27.05.2020  ·  11:45

Molt, molt encertat, el teu editorial d’avui, Vicent. Hi dius unes veritats com uns temples que es indispensable de recordar a la gent. Com, per exemple, allo de que si no volen que ens comptem, doncs no ens comparem i endavant les atxes. I també molt d’accord amb el que dius de ser optimista versus positiu. Entenc que et sàpiga greu. Llegint-te em passa una mica com em passava amb els Beatles o (salvant les distàncies) amb els Joglars (de l’época en que en Boadella encara no havia perdut totalment l’oremus…), és a dir : quan els Beatles treien un nou LP i els Joglars un nou espectacle, sempre em deia a mi mateix : “aixo és insuperable ; forçosament el següent serà menys bo, anirà a menys”. I no, el següent era encara millor. Doncs bé, amb els teus editorials em passa el mateix…

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
27.05.2020  ·  11:49

Com soc dels que ahir (i el mes passat i l’any anterior i en fa dos i sempre) vaig fer un comentari en la línea de ‘menys parlar d’Espanya i més de i nosaltres qué?’, que he repetit diversos cops, voldría aclarir a l’editorial i especialment al company Pep Agulló, amb qui comparteixo gairabé sempre opinió, que no és cap negació de reconèixer l’antagonista, enemic, diria jo. Evidentment que som una colònia, així ens tracten, com no hem de parlar de la metròpoli? Del seu sistema, del seu poder, els seus colons? És clar que quant pitjor els hi vaigi, quants més fronts oberts tinguin, millor. Els meus comentaris van en la línia de, com podem nosaltres fer front, o aprofitar, o revertir el que faci l’estat opressor? Més que una crítica, són un reclam per trobar la sortida del laberint, la llum al final del túnel. Només denunciant tot el que fa la metròpoli i prou, som reactius, perdem l’iniciativa que havíem tingut i anem on ells ens volen. On som ara, penso.
Com crec que les opinions del director són reeixides, fonamentades i amb l’experiència periodística de sobres, em permeto reclamar això que deia. A quí millor? Res de pressing, amic Pep (Si em permets el tracte), no se si sería més estúpid que pretensiós, per part meva, intentar influir en el mestre Partal, no creus?
La resposta de l’editorial d’avui, sobrepassa les espectatives. Em disculpo per haver expressat malament o sense matisar les meves opinions, accepto la lliçó i la crítica del company. Intentaré possar més filtres comunicatius als meus comentaris. De manera que bon dia, un dia més.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.05.2020  ·  11:51

Els països bàltics i Iugoslàvia es van independitzar de països en plena descomposició fruit de la caiguda de la Unió Soviètica. La pregunta que ens hem de fer és: Espanya és un país en descomposició?. Estem d’acord en molts termes de l’editorial d’avui, ningú nega el desprestigi de l’estat espanyol però si ho mirem en termes històrics aquest estat ha estat més temps desprestigiat que no lo contrari i encara campa, amb força. L’Argentina és un estat en que el 50% de la seva gent passa gana o està subalimentada però no està en descomposició perquè els argentins no són res més que argentins. No passava el mateix a la Unió Soviètica ni a Iugoslàvia, estats formats per diverses nacions com a Espanya, però la diferència aquí és que les diverses nacions que formen l’estat espanyol són petites i representen el 20% de la població total. És veritat que Espanya forma part de la perifèria autoritària d’Europa i encara diria més, de la part més autoritària de la riba mediterrània si ens fixem en Turquia i el Kurdistán. Unitat i unilateralitat, estem d’acord, però hem de saber que davant ens trobarem un estat feble però no en descomposició que, amb totes les formes il·legítimes imaginables, es confrontarà amb totes les armes que té i el món s’ho mirarà, només s’ho mirarà. La conclusió, per a mi, és que els catalans hem de ser molt forts, molt organitzats i determinats a arribar fins al final. El primer pas, el més important, el més difícil, és ser una majoria crítica. Cal que l’independentisme guanyi unes eleccions de forma clara i rotunda. Després el carrer.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
27.05.2020  ·  12:02

D’acord amb la editorial, Vicent, no puc deixar de remarcar el paper de la Muriel Casals i de la Carme Forcadell.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
27.05.2020  ·  12:04

Gràcies Vicent, comentari molt agut i més que analític. Analitzar bé la realitat dóna pistes dels camins a transitar. La política institucional no pot ser la punta de llança de l’embat. No serveix, té les mans lligades, tant al govern com a l’oposició parlamentària, aquí i a Madrid. Hi ha altres maneres de fer política, les havia abans de l’anomenada “transició democràtica”, quan es va renunciar a la ruptura amb el franquisme i amb la oligarquia, règim o bloc dominant com ho anmenavem a les hores. Els lideratges han de sortir de baix i acabarà passant si la gent tornem a mobilitzar-nos per l’objectiu principal: la Independència, que vol dir la ruptura democràtica amb un estat demòfob, autoritari i corrupte. Necessitem un estat que ens defensi com a poble i aquest no és Espanya. La lluita per les llibertats fonamentals acompanya tot el procés, però no ens pot disytreurte de l’objectoiu principal. Estic d’acord en que el vot popular per l’independència, per més massiu que sigui, ara ens allunya de l’objectiu de ruptura.

Montserrat Puig
Montserrat Puig
27.05.2020  ·  12:06

No us sàpigui greu que us diguem optimista, és un senyal que ho necessitem i molt. La força de les vostres paraules ens mantenen alerta i llestos. Gràcies Sr. Partal

Empar Valls
Empar Valls
27.05.2020  ·  12:17

Gràcies Sr Partal.
Jo veig que s’està jugant fa anys una partida d’escacs molt gran i complicada, que requereix un ritme precís i temps i ser jugat amb discreció.
La partida té moltes peces. Per cada moviment, cal preveure i esperar el moviment de l’altre.
La partida és estranya i diferent a tot el que coneixem, per això no jutgem ni suposem res del que no sabem, i la partida es juga també internacionalment. En la distància ho veurem més clar.
Encara que no ho sembli, tot va com ha d’anar, de vegades cal fer creure que perdem per fer moure l’altre per on volem.
Nosaltres ho tenim tot per guanyar, estem guanyant.
No podem veure l’interior del túnel, perquè son molts els jugadors i nosaltres som només una peça dins del tauler.
Ens hem mogut de manera fantàstica. Hi ha moments que hem de mantenir-nos quiets, i apunt pel nostre següent moviment.
Tot es juga per el nostre interès, per tant és la nostra responsabilitat mantenir-nos tranquils, confiats, i no barallats.
Oblideu-vos dels partits i dels polítics, desapareixeran tal com els coneixem.
Oblideu-vos dels líders, apareixeran en el moment adequat.
Disfruteu de l’espectacle, si voleu.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
27.05.2020  ·  12:22

Quan l’Aliança benemèrita i punyetera li fa el pont, no ja a la Generalitat sinó al mateix Gobierno de EspaÑa, per a crear-hi un executiu paral·lel al marge parafeixista, fas l’oportuna precisió. Optimistes? Gens. Positius i propositius.

Santi ALBORS
Santi ALBORS
27.05.2020  ·  12:25

Sr. Vicent Partal li agreixo un altre vegada el seu periodisme, per que indubtablement es un periodisme d’opinió, que no crec que sigui optimista, si no que crec que, el seu gran valor es l’exposició i l’argumentació de les opinions, o altres cassos realitats, pro també argumentades, i tot i que avui en dia es pot fer periodisme d’imatge, per lo que diuen que una imatge val mes que mil paraules, en el seu cas aquesta norma NO ES CERTA, per que hem assistit a mil i un cas, en que les imatges es poden deslocalitzar o posar-les en un context extemporani i amb canvi la seva argumentació insisteixo amb la meva humil opinió ralla la perfecció, s’estigui d’acord o no.
Gracies de nou.
Signat
Pluri en un dia trist i alegre per haver llegit la seva editorial.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
27.05.2020  ·  12:56

Exacte Partal! Ho subscric tot! Anem per feina de una vegada.

I tindrem oportunitats, segur. Ara mateix, i ja fa una estona, a España s’està preparant la operació “23F”. Els verdaders poders de l’estat (el “deep” estat) ja n’estan tips, i la operació consistirà en muntar un espectacle en forma de cop d’estat, per després fer-se enrera a canvi de posar les coses al seu lloc i refer el prestigi de la monarquia; i a més que quedi clar que tot el que posi remotament en perill l’statu quo actual serà esborrat de la terra. Una nova LOAPA per deixar clar que les autonomies a obeir i callar, i que els seus dirigents només tenen dret a les engrunes dels “negocis” de l’estat. I a canvi perdonaran al PsoE les seves veleitats esquerranoses, i el deixaran “governar” una estona més i omplir-se una mica les butxaques. I lògicament el PsoE dirà amén, i Podem quedarà encara més a segon pla, si no és esborrat, i seguirà dient que “una altre España és possible”, i que la culpa ha sigut dels indepes. I Europa primer es posarà de perfil i després dirà que menys mal que s’ha reconduit la situació “democràticament”….

Hauriem de sabert què fer davant d’això, i oblidar-nos del folklore de la taula de negociació. Preparar-nos per a ocupar punts estratègics de poder real, per exemple.

Joan Pagès
Joan Pagès
27.05.2020  ·  13:01

Gràcies com sempre, Sr. Partal. Però jo no veig la manera com tot això es pugui articular. Partits i entitats estan desacreditats i, de fet, s’han autoexclòs. I qui posa en marxa un moviment nacional? Una entitat fantasma amb una etiqueta de tuiter? Després del fiasco del “tsunami” qui es refia de qui? Tant de bo vostè tingui raó, però sense partits i amb ANC i Omnium neutralitzats, quin és l’estendard que guia la lluita? Com es mobilitza una nació sencera sense estructures organitzatives? Segur que existeix la manera de fer-ho. Però falta el subjecte de la frase.

David Mascarella
David Mascarella
27.05.2020  ·  13:04

Partal, amb ànim constructiu, faig la meva reflexió: moltes obvietats, i una suposició a mig camí de mentida (diguem suposició, però ho afirma):
Hi ha qui proposa cada dia de manera més oberta d’oblidar-nos de ser independents –aquest seria aparentment el discurs majoritari, o no sé si dir més estrident, dins ERC

1. “Irresponsabilitat dels partits independentistes?” Gravísiim, i tan que és negatiu insistir i alimentar la desconfiança cap als “nostres” (tots voldríem ser millors oi?)

2. “Inclosa una de molt important: si tant els fa la voluntat de la gent, aleshores no hi ha cap percentatge que se’ns puga exigir. I aquest és un avís amb precedents històrics molt seriosos: si no voleu que ens comptem no caldrà que ens comptem.” Perfecte! David i Goliat!

3.” L’independentisme, després de les eleccions del desembre del 2017, va cometre l’equivocació de substituir la legitimitat republicana del Primer d’Octubre per la legitimitat autonòmica del 21 de desembre. I en aquest joc hem perdut bous i esquelles”.
Costa poc de dir això. Què diu el President Puigdemont a l’entrevista de dijous 21?

“crec que cal recuperar la legitimitat del Primer d’Octubre com a prioritat absoluta i tornar a obligar la classe política –i això ho podeu fer avui mateix vosaltres a cada barri i població, sense esperar ordres de ningú.”
Ni desacreditar o qualificar d’optimista: però ara ja hi ha les condicions, sense els anys que diu el MHP Puigdemont?

PS. Tal com fa vostè molt bé, intenta ajudar a la reflexió i interpretació de la realitat, un dia més fi i un altre més espès. No crec que ningú aquí el vulgui desacreditar si en algunes ocasions el contradeix o critica obertament en desacord del què diu. Ningú és infal•lible, sigui vostè o qui opina.

Jesus manuel Núñez
Jesus manuel Núñez
27.05.2020  ·  13:14

Completament d’acord amb vostè Sr. Vicenç Partal.

Ramon Samarra
Ramon Samarra
27.05.2020  ·  13:27

Gràcies Sr. Partal, per orientar-nos i, per posar ordre en aquest merde que patim.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.05.2020  ·  13:35

Siento tener que poner la nota discordante. Eso sí, lo hago en positifo, no en negatifo, como decía aquel famoso entrenador de fútbol.

Llevo dos años escribiendo que el enemigo se encuentra dentro. Algunos pensaban que cuando me refería a la quinta columna, hablaba de los unionistas que residen y operan en Catalunya cuando, en realidad, me refería y me refiero a los que definiéndose como independentistas no son sino autonomistas y, en el mejor de los casos, eternos procesistas. Porque sí, ser procesista también puede ser una (bonita) profesión de las de para toda la vida, de esas profesiones que te aseguran el condumio si tener que enfrentarte mucho ni con unos ni con otros, me refiero a los independentistas de intramuros y a los unionistas extramuros de la Corte del Reino. Algo así como saber nadar y guardar la ropa.

¿Se puede saber nadar y guardar la ropa?

Según en que país, sí. Sobre todo, si el país en cuestión no ha roto con un pasado vergonzoso por razones, in fine, meramente de peculio personal, personal e intransferible.

Y, lo que es obvio, es que en este país que conforma el Estado español (Catalunya y Euskal Herria incluidos) sí, ¡Sí se puede!

¡Vamos! no hay más que constatar qué es lo que hacen desde hace 40 años de reloj, el PSOE, el extinto y reinventado PCE en ese partido con cada vez más ínfulas estalinistas (lo digo por su manera de gestionar la democracia interna de su propio partido) denominado PODEMOS, el PP (antes AP), el PNV, los herederos del pujolismo (en todas sus facetas) y, ahora, sorpresa, el cuasi centenario y pulcro ERC, sin olvidar ese partido que se autodenomina asambleario y que a efectos reales, no se sabe si quieren, en estos momentos, esto o aquello o todo su contrario, de tan asamblearios que son (comunidad de vecinos cabreados entre ellos mismos), la CUP.

Cuando tildo a estos quintacolumnistas de “enemigo”, no me refiero al sentido formal de la palabra “enemigo”. No, la cosa es mucho más sutil. Ese enemigo no se presenta como enemigo a secas. Al contrario, se presenta como que hace parte de la “causa independentista”, un punto de vista más, una matización y un querer profundizar en el debate (y mientras tanto, los Pérez de los Cobos y los Grande Marlaska … a lo suyo). Ese enemigo es muy urkullista y muy pujolista o junquerista. Es un enemigo que es ducho, años y experiencia obligan, en decir todo y su contrario porque todos ellos maman de lo mismo, a saber, saber nadar y guardar la ropa (su condumio) a costa del voto cautivo del pringao de votante que somos usted y yo. Parecen tontos, pero no lo son, desengáñese, ellos tienen tablas que ni usted ni yo tenemos porque a ellos les va la vida en ello. Ciertas vidas solo giran en torno a su sueldo.

Estoy de acuerdo con lo de que somos nosotros, los de a pie, los de la calle, los que podemos cambiar las tornas pero tendremos que luchar no solo contra la Corte del Reino Española, también tendremos que luchar en contra de nuestra propia Corte del Reino pseudo independentista, la nuestra la de Catalunya.

Y, la verdad, eso es complicado, por una sencilla razón, porque el salto en 10 años de 15% de independentistas a casi 50% ha sido llevado a cabo de manos de partidos políticos que lo que pretendían no era la independencia sino perdurarse (cuando no salvarse).

Incluso las organizaciones civiles han sido víctimas, por haber sido succionadas por el mundillo de esos sátrapas llamados políticos.

Que nadie minusvalore el poder de los partidos políticos, son mastodontes dispuestos a lo que sea con tal de seguir existiendo.

¿Solución?

Para mí está claro.

Pasar de todos ellos, puesto que sin nuestro voto no existen. El problema es saber cuántos somos que pensamos y, sobre todo, actuamos así.

En ese sentido soy negatifo, creo que pocos. Nos puede (no es mi caso) nuestro sofá.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
27.05.2020  ·  13:57

D´acord, però lo primer és alliberar als presos i exiliats. Pq no tornem a les places? Aprofitem que l´estaca es mou!

Enric Muntadas
Enric Muntadas
27.05.2020  ·  14:09

Admirat Sr. Parpal, la independència s’ha de desitjar de veritat i se’n ha d’assumir els costos i el risc. Ara mateix no estic al corrent de quanta gent hi està disposada però el 2017, partits i entitats i persones que actualment tenen molt de prestigi en àmbits econòmics només la vam fer servir perquè en realitat volien negociar, uns una República Federal, altres un Estat Associat , el gran conflicte real obert entre els partits, les coses pel seu nom, necessari un o l’alre per un temps de transició en deien, no mamifestaré la meva opinió sobre les transicions per fer veure que tot canvia per tal dels que tenen el poder econòmic i polític a ambdues bandes el continuïn mantenint, però els catalans som molt de guardar la vinya i tots sabem que l’hem guardat extraordinàriament bé, però amb el llop
a dins, la pregunta és ens mereixem la independència? Perquè si per ella no estem disposats a plantar-nos davant la injustícia, la vulneració de drets fonamentals, vulnerats per estranys i als quals han renunciat voluntàriament propis, i l’unic que sabem fer és continuar queixant-nos del malament que ens tracten de l’Injust que es tot plegat i fer pena, però continuem jugant, perquè el que importa és que podem guanyar i les normes injustes les assumim sense lluitar per canviar-les per nosaltres i en solitatat a altres que es puguin trobar en les nostres circunstàncies i pels que vindran, i continuem anant a judicis i pagant multes sincerament no crec que ni ens la mereixem, ni ningú arreu del món ens prengui mai seriosament. Qui defensarà, donarà suport i posarà en risc les seves relacions i internacionals amb qui un altre cop està disposat a posar preu i amnistiar l’espoli i la vulneracions de drets i continuar transitant com si no hagués passat res? Qui ajudarà a qui només defensen aquells drets que els hi convenen i renuncien a drets polítics, penitenciaris o socials quan els convé? No tenim dignitat ni credibilitat i si volem ser independents ens l’harem de tornar a guanyar.

Roser Caminals
Roser Caminals
27.05.2020  ·  16:13

Magnífic article, que desvetlla algunes reflexions en clau constructiva.

1. Espanya és un estat perifèric. Nosaltres ho tenim molt clar, però Europa no. Els països bàltics i Eslovènia es van independitzar de la URSS, un estat totalitari i indicutiblement perifèric des del punt de vista europeu. Per conveniència, la UE considerarà Espanya un estat central mentre no es vegi terminalment obligada a admetre el contrari. I això depèn de nosaltres.
2. Que la unitat no és cosa de partits i vindrà forçada des de baix em sembla indiscutible. També depèn de nosaltres.
3. No n’hi prou amb recuperar la legitimitat del 1-O. Aquella oportunitat es va perdre en part pels enganys del gobierno i en part perquè el nou país no estava bastit d’estructures socials i de govern. És encoratjador que el President Puigdemont a la darrera entrevista parlés de preparar la classe de país que volem.
4. Espanya no compta, però Europa sí. No ens enganyem. Hem de convèncer el poble que viurà millor en una Catalunya independent. El número és una part de la força de tot moviment.
3. Els partits no són ni enemics ni aliats. Hi haurà desertors. però en general s’apuntaran al corrent que els arrossegui. Un altre motiu per no ignorar el número–i no parlo “d’ampliar la base.”

Podem posar punt i final a les lamentacions i comprometre’ns a fer anàlisi i propostes? Aquesta és la meva.

Jordi Dalmau
Jordi Dalmau
27.05.2020  ·  16:22

Estic convençut que arribarem a la independència per la gravetat dels fets, no pas per guanyar cap referèndum impossible de fer. Impossible perquè, si el fes/permetés/pactés, Espanya estaria obrint la porta de la gàbia a la resta de nacions peninsulars. Estaria marcant el camí a seguir, ia això no ho farà.
Una vegada més, gràcies per ajudar a interpretar el present i endevinar el futur, sr. Partal.

Xavier Marcet
Xavier Marcet
27.05.2020  ·  17:16

Llegit i analitzat el vostre Editorial, comparteixo la majoria de les anàlisis que hi feu però també m’han agradat molt dos comentaris contraposats dels lectors: el primer el d’en Francesc Xavier Gòmez i em permeto contestar-li les seves dues qüestions. No estic segur que en cas d’un referèndum —autoritzat o no— la resposta a una pregunta binària de SÍ o NO a la independència fos positiva a favor d’aquesta. Com diu en Partal, tant se val el percentatge. A la segona qüestió que planteja en F.Xavier, tampoc crec que el poble català fos capaç de suportar els sacrificis necessaris per enfrontar-se a un Estat repressiu com el de l’1-O. Pel que fa al segon comentari del nonagenari senyor Pere Grau penso que encerta quan diu que “qui no estigui disposat a anar a la presó que no es presenti a cap elecció”, i ara hauríem de fer la pregunta de la ‘Vicenteta’: que hi ha algú?

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
27.05.2020  ·  17:37

M’ha agradat molt l’escrit, aquesta es la part teòrica, cada vegada de forma més clara, però teòrica, “tenim de fer i farem, farem”, el comentarista que a parer meu i toca més es Josep Salart, per que si no anem al moll de l’os, es com voler fer una casa sense fonament que la sostinguin dels terratrèmols espanyols que vindran segur, en l’article es parla de tot de forma clara i contundent com s’ha de fer la casa, però no es parla que ens cal fer o tenir fets abans els fonaments, per que..i que son els fonament, doncs una força armada que garanteixi l’arrelament, la supervivència i la continuitàt de la incipient independència, sembla que parlar d’això ens faci por, llavors ens quedem sempre en la teoria, per que ja es diu a l’article i crec tenim totes i tots molt clar, que ningú vindrà en ajuda nostre, i l’enemic te mala llet, es venjatiu i està armat, i això sempre ho passem per alt, potser fa por parlar dels fonaments que tenen de sostindre la casa, per que primer es tenen de cavar las rases, segurament sobre pedra, vull dir que hi haurà gran patiment, per poder aconseguir fer aquesta força armada que ens cal, es a dir els fonaments. Molt be, personalment crec i sempre he dit, que no podem refiar-nos ni esperar gran cosa dels polítics, i menys d’ERC per ara i per llastima, per tant te de sortir del poble, com varen sortir las urnes i tot lo altre, crec per aquest ordre, 1er.- Plana Major del poble, -casa de la República, per exemple si aquí no es pot-, i a partir d’aquí tot lo altre…..ara be, no en tindrem prou d’aprofitar el moment idoni, cal començar a posar fil a l’agulla per tota la resta, per que estigui apunt en el moment idoni, que no ens tornin a agafar en calçotets, i des de on? doncs des de abaix de tot, als pobles, als barris, i sobre tot dins de un mateix, com fan els bons castellers…..voler fer una DUI, sense qualcú que pari els peus als armats que sempre ens fan mal, es perdre els temps, cremar més a la gent, i que la força i la il·lusió es vagi diluint….metàfora, no es pot voler fer un 8.000, sense cordes, ni piolet,….doncs això,….quant siguem capaços de tenir això, avançarem més lleugers i segurs…..M’agraden els escrits, ens cal aixecar l’anim, però si no passam de la lletra i lo teòric,…això morira, que es lo que vol Espanya, tots, dretes i suposades esquerres……

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.05.2020  ·  18:21

Gràcies, Vicent. Calia, i molt, el PS. de huí. Necesari per a adonar-nos-en tots davant els teus raonaments i honestedat de sempre sense més pretenció que la veritat i l’objectivitat informativa i d’anàlisi. Malgrat tota possible percepció divergent que hi puga haver, em remet i m’afegesc amb goig, a l’esclat unànim dels opinants en favor del teu Editorial, com mai no recorde. Expresse la meua identificació amb el Procés. He compartit amb altres amics d’ací, tants 11 de Setembre multitudinaris com hem pogut. I hi hem gaudit, conforme als teus postulats, reafirmant-nos transversalment en favor de la independència sense preguntar ni preocupar-nos per l’adscripció político- partidista de ningú: Quin goig! No fa falta dir res més.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
27.05.2020  ·  20:24

Gràcies Vicent. Som-hi dons. Tot d’empeus i endavant!

Joan Ortí
Joan Ortí
27.05.2020  ·  20:38

La mobilització del poble català des del 2010 culminada el primer d’Octubre de 2017 te un valor i una potencia per ella mateixa molt valuosa, increïblement valuosa; perquè mai abans el poble català s’havia mobilitzat tant espontàniament i tant massivament, sempre ens havíem mobilitzat a toc de xiulet partidista o per Òmnium o per l’ANC.
La grandíssima moguda o si voleu, l’espectacular preparació per celebrar el referèndum del primer d’Octubre i la posterior i desmesurada violència per part del cossos de seguretat del govern central, ens van imprimir caràcter i ens vam enfortir en la nostra identitat com a catalans.
Crec que com mai, el poble català te la falç a la ma.
A partir d’ara i vista la embolicada situació que tenim en tots els sentits: humans, socials, culturals, econòmics i polítics! Hem de començar a treure el gra de la palla. És del tot precís que iniciem la tasca de batre el blat!
El poema de Salvador Espriu “Inici de càntic en el temple”; musicat i cantat per en Raimon; ens fa una apologia a la decència, orgull i autoestima del poble català: Ara digueu: “La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Tot el poema és un catecisme de patriotisme català.
En Vicent en la seva magnifica editorial deia en un paràgraf que ni tant sols Òmnium i l’ANC saben cap on anar, per manca de lideratge, per manca de nous i autèntics líders polítics.
(I no penseu ni per un moment que indirectament estic pensant en els Jordis), NO.

Jo diria que com què han passat moltes coses estranyes, per exemple algú sap la veritat del què va passar els dos dies i nits anteriors abans del dia de la votació al Parlament de Catalunya del 2015 on tot semblava indicar que JxSi guanyaria per majoria absoluta. O algú pot explicar raonadament que en una assembla de 3.030 persones hi hagués un empat de 1.515 vots. (I un altre aclariment per si de cas, tant de bo que la CUP tingues trenta diputats). O per exemple, perquè no teníem preparada tota una estructura de unilateralitat per aplicar-la a tot el territori desprès de la proclamació de la república catalana?
Segur que dels dos milions i mig de catalans emprenyats tots tenim familiars, amics, veïns i coneguts que estan en el poder o relacionats amb ell, -i poder en el sentit mes ampli i extens del mot- i també passa el mateix amb el mon dels partits polítics.
Pregunto a tots els familiars, amics, veïns i coneguts, els partits ens enreden directament a nosaltres. Estem esclaus i sotmesos a les directius dels partits.
Nomes cal què apliquem el poema de Salvador Espriu, esbrinem i apartem les males herbes, no pot ser que des de dins mateix dels nuclis dels partits hi hagin franctiradors, infiltrats i tercers columnistes. Si permetem que aquesta situació continue no ens en sortirem.
L’aire que respirem esta viciat i contaminat i tots els bons caps pensants del mon (vegeu entrevistes de Vilaweb https://www.vilaweb.cat/noticies/trenta-veus-critiques-per-entendre-que-ens-volen-colar-amb-la-crisi-del-coronavirus/ diuen que desprès del Covid19 s’ha de fer foc nou i recomençar a pensar una nova societat.
Regenerem des dels nostres àmbits mes propers la nostra societat, regenerem la nostra política, regenerem el nostre estimat País.
Potser si fem això arribarem al cap del carrer.

ernest ramos
ernest ramos
27.05.2020  ·  21:15

El Sr. Partal, ja té protecció ? ja pren precaucions ?

Frederic Pera
Frederic Pera
27.05.2020  ·  22:33

Genial. Som-hi donç!!

Umberto Ciotti
Umberto Ciotti
27.05.2020  ·  22:50

HAY QUE ACEPTAR LA GUERRA
Y HAY QUE COMBATIRLA PARA GANARLA.

Hay que ser totalmente concientes que no hay nada más noble que la guerra contra un podrido “Estado de criminales”.

Estos muy sucios de una España putrefacta

– con toda la bestialidad de las palizas del 1 de octubre 2017, con todo el repugnante juicio farsa del “Tribunal Supremo” contra personas inocentes, con toda la arrogante oposición a la liberación inmediata de los presos políticos como pedido por Amnesty International y la “Oficina detenciones arbitrarias” de la ONU –

Tienen la cara durisima de los peores y sangrientos criminales de llamar terroristas a los Catalanes.

Estoy asqueado de vivir en una Catalunya humillada por la brutalidad y la suciedad mental de una España de criminales.

Una tierra espantosa donde la cultura dominante es la falsedad, el engaño, la prepotencia, la manipulación de las mentes, la agresividad mental para someter la gente al servicio de la bestialidad del más angustioso cierre mental.

Esta y solo esta es la “cultura” de esta gente crecida al gusto de la sangre.

Y delante de estos monstruos solo hay dos opciones: la de abrazar esta “filosofía” de vida, degradar el propio ser a la bestialidad y ganarse el propio lugar de poder criminal en la familia, en el trabajo, en la sociedad o rendirse y ser un siervo obediente y callado.

Todo este país es organizado alrededor de esta “filosofía” de vida. Así que mas uno trepa en la escalera del poder mas es un monstruo degenerado por la bestialidad.

El “Estado”, desde el uniformado con mucha gana de pegar palizas a quien quiere salirse del orden impuesto, hasta el magistrado, el político, el ministro, el jefe de “Gobierno” y en cima de todo el jefe de “Estado” es una estructura jerárquica estructurada en la “cultura” del cinismo y de la violencia.

Así que:

Todo individuo y toda sociedad que se reconoce en los valores de la apertura mental, de la Verdad, de la integridad de Conciencia, de la autonomía de juicio, entonces de la Libertad, los Derechos Humanos, por esto mismo de ser expresión de unos valores antagonistas a los de la bestialidad, se encuentra subjeto a una persecución exterminadora …

No hay posibilidad de compromiso entre las dos “culturas” y lo que pasa es que siendo la primera “cultura” la de la violencia y la segunda la del pacifismo es esta ultima que, si no reacciona, si no se defiende con determinacion, está destinada a sucumbir y a encontrar fatalmente la derrota.

El poder del crimen de imponerse sobre el pacifismo es la fuerza que hace ganar los criminales encima de toda la gente honesta.

La criminalidad gana sobre la honestad simplemente por su predisposición natural a usar la violencia.

Es lo que está pasando a Catalunya … Solo la fuerza de la desesperación consiguiente a no querer rendirse, a no aceptar de destruir la propia Conciencia y no aceptar entregarse a la bestialidad puede convencer los “buenos” a aceptar la guerra.

Solo cuando la honestad acepta la guerra entonces por su superior calidad mental de inteligencia y determinación puede aplastar la criminalidad y su espantosa miseria mental.

Hay que dar el honor que se merece al pueblo Vasco … La táctica militar de ETA fue equivocada … Meter bombas y matar a inocentes sirvió a la España franquista y criminal a llamar terrorismo lo que en realidad fue una guerra de liberación …

Cierto es que si es Verdad que estoy asqueado de vivir en una Catalunya humillada por la brutalidad y la suciedad mental de una España de criminales aun más asqueado estoy delante de una Catalunya llorona e inepta, cobarde y sumisa que no sabe sacar fuera su espirito guerrero y volcarse anima y cuerpo, sensibilidad e inteligencia a entrar y ganar la guerra.

Catalunya está en condición de desarrollar una guerra de liberación contra la España bestial en un modo mucho más preciso, más inteligente más contundente de la que combatió el pueblo Vasco sin dejarse ensuciar de terrorismo por estos criminales de España … Ellos si que son los auténticos terroristas que quieren aplastar todas expresiones de Derechos Humanos.

Encima de todos estos cobardes no puedo soportar gente como Junqueras que, también siendo un perseguido, todavía no se lo cree hasta que punto de violencia puede llegar un país de criminales. La suya se llama cobardía. La gente como el es tan cobarde que se encuentra en la imposibilidad de aceptar la realidad mas evidente … La realidad de una España espantosa … No ve el chorro continuo de suciedad y de violencia de cada día que viene arrojada con determinación criminal encima de todo y de todos … No la ve esta violencia porque se impide pensar que sea posible… Una violencia bestial que no es ocasional, sino estructural como certifican los masacres cumplidos por España en medio mundo que son historia de un país de asesinos … Engañan a ellos mismos con la invención de un dialogo imposible … Cierto es también que hay gente que solo quiere el poder y en su miseria mental no se da cuenta que querer el poder encima de todo es aceptar la deriva de una degradación moral que es la misma de una espantosa España franquista.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes