Eugeni Xammar, una de les grans referències del periodisme català de tots els temps, va titular així, L’ou de la serp, un llibre d’articles escrits a Berlín, quan ell hi feia de corresponsal de la Veu de Catalunya, ara fa cent anys. Xammar hi va viure de primera mà l’ascens del feixisme i ho va relatar amb una gran minuciositat. Molts anys després, a la dècada dels setanta, Ingmar Bergman va fer servir la mateixa imatge i el mateix títol per al seu film de denúncia de l’ascens del nazisme. I l’expressió es va popularitzar arreu del món. La coincidència en el títol no té res d’estrany, perquè tots dos beuen de la mateixa font, de Shakespeare –que ja sabeu que ho va escriure tot, fins al punt que els humans, després d’ell, ens limitem a copiar-lo i refinar-lo.

A La tragèdia de Juli Cèsar, Shakespeare dibuixa amb precisió la política: els interessos i les tècniques de la política. Coses tan actuals com el caràcter fàcilment manipulable de les masses o el cinisme dels polítics hi apareixen dibuixades amb una precisió insuperable. Malgrat el títol, Brutus n’és el gran protagonista, amb la consciència escindida entre l’amistat al Cèsar i la por d’allò que pot passar a la república. Cosa que acaba portant-lo a l’assassinat de l’amic i a establir d’aquesta manera la justificació dels fets:

‘un ou de serp
que, després de covat i a punt d’obrir-se
com tots els ous de serp, fóra un desastre
i, per tant, esclafem-lo dins la closca’.

La imatge, en aquest cas en la traducció de Josep Maria de Sagarra, l’entén tothom: cal esclafar l’ou de la serp quan encara és a la closca, per impedir el mal que inevitablement farà una volta n’haja eixit.

El govern espanyol, i concretament el ministre Grande-Marlaska, va decidir ahir de destituir el cap de la comandància de la Guàrdia Civil de Madrid, l’infame coronel Diego Pérez dels Cobos. L’hauria pogut destituir fa molt de temps per la seua actuació criminal durant el referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre, però per això no tan sols no fou destituït sinó que el van premiar amb la comandància de Madrid. L’hauria pogut destituir per les mentides contrastades que va escampar en el judici contra el procés independentista, però tampoc no ho va fer. L’hauria pogut destituir per la relació amb casos de tortura al País Basc, pels quals va ser jutjat el 1997, però he de reconèixer que hauria estat una mica estrany, tenint en compte el passat de connivència amb la tortura de Marlaska mateix. L’hauria pogut apartar, en fi, quan es confirmà plenament que el 23-F de Tejero es va vestir de falangista i es va presentar a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla com a voluntari per a fer allò que calgués.

Les terribles ombres que dibuixa aquesta trajectòria vital no únicament no han preocupat gens el govern espanyol, fins ahir, sinó que ni tan sols han impedit en cap moment l’ascens de Pérez de los Cobos fins al capdamunt de la Guardia Civil. I ara, de sobte, què caram ha passat? Doncs ha passat que sota la seua direcció els seus homes van investigar ni més ni menys que el govern espanyol, i emeteren uns informes que han derivat en una investigació judicial contra la Moncloa per haver autoritzat la manifestació del Vuit de Març.

En qualsevol democràcia occidental destituir un càrrec de la policia perquè fa un informe contrari als interessos del govern és una mala pràctica que diu molt poc del govern que ho fa. Però en aquest cas hi ha un parell d’elements molt reveladors i interessants que ixen a la superfície amb la decisió de Grande-Marlaska i que cal destacar. Un és, novament, aquesta idea tan arrelada en l’imaginari espanyol que la policia és un instrument no al servei dels ciutadans sinó de la classe política. A un home que li han deixat fer totes les aberracions imaginables el destitueixen no per allò que ha fet, sinó per haver-ho fet contra qui ho ha fet.

Però el segon element revelador encara és més interessant. Perquè l’episodi explica tot sol l’abast del conflicte ja evident entre el poder profund de l’estat espanyol i l’actual govern.

La setmana passada vaig escriure un editorial titulat ‘Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira‘, en el qual explicava que el colp d’estat del 20 de setembre del 2017 va aconseguir de frenar momentàniament el procés d’independència de Catalunya però va tenir un efecte, un preu, devastador per a Espanya, que a la llarga serà molt més determinant que el primer. Aquell dia es van destruir les estructures institucionals, es van capgirar les normes de funcionament i les cadenes de comandament i responsabilitat i es va deixar l’estat sencer, no solament el Principat de Catalunya, a mercè de la serp, d’aquella mateixa serp que temien Shakespeare, Xammar i Bergman, que aquell dia va esberlar definitivament l’ou. Tot això que veiem ara, i prepareu-vos per a coses molt més gruixudes que veurem aviat, té a veure amb aquells fets.

 

PS1. Ara no recorde si l’anècdota l’explica Gaziel o si me la van explicar a mi quan treballava en aquell diari però m’ha vingut al cap quan he vist que el govern espanyol pagava ahir amb un publireportatge la portada de gairebé tots els diaris de paper, amb l’honrosa excepció del Punt Avui. El cas és que algú em va explicar que La Vanguardia no va informar a la portada del començament de la Primera Guerra Mundial el 1914, aquesta que podeu veure ací. Van arribar unes esqueles de darrera hora i tota la informació va saltar per deixar pas a la publicitat necrològica. L’anècdota és que quan eixia al debat es posava com a exemple d’allò que el periodisme feia en un temps remot però ja no seria capaç de fer avui. Vendre la portada es considerava no fa pas tant un sacrilegi digne d’èpoques remotes. I som on som…

PS2. No és tan sols la propaganda pagada. Hi ha també la manipulació absoluta de les dades i sobretot l’ocultació de la xifra real de morts. Ahir el govern espanyol va fer un pas més en aquesta direcció anunciant que d’ara endavant donaran solament les dades de les darreres vint-i-quatre hores, de manera que originarà una confusió encara molt més gran amb l’objectiu de fer veure que tenen la situació controlada…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.