Madrid esclatarà: preparem-nos per a fer servir la seua ira

M’agrada molt tot lo que ara ens diu Vicent Partal, i m’agrada per que per el fet que ho digui ell, ara molta gent se el creurà, però tot això de que a Espanya qui mana esta per damunt de qui governa, de que els feixistes tenen el monopoli de las armes, de que caldrà que el poble català estigui preparat i no amb una mà al davant i un altre al darrera, que tenim de perdre la por i els complexes a agafar las armes, si els armats d’allí o d’aquí, -que també n’hi han-, venen a per nosaltres, que la Independència costaria morts, i moltes coses més que em vingut dient, i que ja fa temps va dir la Cristina Fallaràs, ara, ens agradi o no, ens ho trobarem de cara,….em pregunto,..quants espantats botiflers tindrem?, per que aquests ha sigut sempre un dels nostres mals al llarg de la historia, i ara lo que ens vindrà a sobre ja no ho podrem defugir, per tant em pregunto, ens deixerá la Generalitat despullats en mans d’aquells bàrbars? tenim present que la majoria , – no tots per sort-, de membres dels cossos policials a Catalunya, i per tant gent armada, estan a favor dels seus companys a Madrid?…..ens deixarem agafar com gallinetes? o plantarem cara com varen fer al 1714??…..s’ha acabat la xerrameca, cal que ens preparem i de forma simeètrica a ells, o tornarem a perdre si només ells tenen el monopoli de ja sabeu el que…..

Amén, Vicent. L’optimisme potser excessiu de l’editorial queda compensat per les veritats que conté: la República no arribarà per vies institucionals ni pactes de partits. Les negociacions vindran al final, no al principi. El carrer serà essencial. Però, com diuen uns quants subscriptors, amb el carrer no n’hi ha prou. Cal una organització umbrel.la que aglutini totes les forces de l’independentisme. Així ha sigut a tots els moviments d’alliberació.
De moment, ens falta número. Si Madrid realment esclata, que no és segur, crec possible un nou embat que engresqui una pluralitat independenista com la que la que va a sortir a votar l’1-O.
Jo tampoc veig productiu encallar-se en la decisió de retirar la declaració d’independència, i personalment no tinc una resposta clara. Però, per a aquells que demanem més presència d’en Puigdemont, aquí teniu les seves paraules, ben clares, sobre el tema:

https://lamordaza.com/actualidad/carles-puigdemont-fue-un-error-historico-cancelar-la-independencia-el-27-de-octubre-discurso-de-independencia/

Pregunteu què farem nosaltres, oi?
Mireu, l’1O, i també el 9N, ens van atacar des de la política, l’economia, la corona, la judicatura, la fiscalia, hisenda, els serveis secrets, les forces de seguretat, la diplomàcia, els mitjans de comunicació, Ibex, patronals, cambres de comerç, fons reervats?, i l’extrema dreta en forma d’escamots dedicats a la kale borroka anti-independentista (vaja, la vella estratègia dels para-militars de sempre delinquint de forma descarada a favor de l’establishment).
I malgrat tot plegat, ho vàrem fer. Vam votar el 9N i vam votar l’1O, oi?
Què farem? La Independència! Posem-nos-hi!

Si, la solució és Independència i República Catalana. Podem estar segurs que per la seva enteresa i experiència l’advocat Boye s’ha fet mereixedor de credibilitat. I el que albira, donaria una explicació al ridícul i inexplicable acompanyament de militars a les rodes de premsa del ministre sobre el virus, podria ser que van ser exhibits per a contrarestar als que ja s’esvalotaven, segurament van ser posats com escuts pacificadors i ineficaços per que, el Gobierno, es temia la mala maror de sabres fa dies. Quina altra explicació hi ha? Tot plegat molt lamentable.

PARTINT DE ZERO
L’autonomia política i econòmica no existeix; la de Catalunya tampoc.
La democràcia política no existeix; la del regne d’Espanya tampoc.
La justícia independent no existeix; la de la UE tampoc.
L’esquerra no existeix; el comunisme i el socialisme tampoc.
Els espanyols no han triat mai directament al Cap d’Estat; al rei tampoc.
L’exèrcit no té cap utilitat; l’espanyol no ha guanyat mai cap guerra.
Així doncs, en una Catalunya independent en forma de república, tenim l’oportunitat de bastir un món nou, partint de zero.

A mi em sembla que els polítics catalans des de que varen pensar en el referèndum han fet allò que era possible donada la suprema dificultat que s’han trobat al davant per fer la seva feina. La reacció davant la nova explosió epidèmica del feixisme a Madrid, per ser eficient seria una consciència social elevada als països catalans, de tal manera que els polítics haguessin de seguir el ritme del poble. Em fa més por de que la societat dels països catalans no estigui prou preparada per aprofitar el moment, no pas que no hi estiguin els polítics, ja que de moment l’embat judicial els els té collats de mans i peus. El tema judicial només pot canviar sanejant els sistema judicial fent caure tot el poder feixista de la seva cúpula. Als polítics independentistes prou brases han de tocar.En aquest moments sense la consciència de països catalans no hi ha prou força per aconseguir la independència, però un embat més és imprescindible.

«Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?»

Crec que l’editorial d’avui, juntament amb alguna més (especialmente la trilogía sobre el moment on ens trobem 2 anys i mig més tard de l’octubre 2017) és dels més importants sobre els que podem reflexionar. I en funció de les respostes que trobem, una fita interessantíssima en el nostre camí. També seran importants les preguntes que ens continuem fent. Tal com va dir el malhaurat J.Wagensberb, “canviar la resposta significa evolució; canviar de pregunta significa revolució”.

Bé, una vegada afirmat que estic d’acord amb l’editorial i satisfet d’haver llegit el que hi he llegit, proposo la meva pregunta :
A què estem disposats a renunciar, per tal d’aconseguir la República Catalana?
És a dir, haurem de ser conscients de que caldrà pactar alguna cosa, amb Madrid. També amb Brussel•les, per no dir amb París i amb Berlin.

Jo tinc la meva renuncia, però potser avui no és el dia de compartir-la, sinó només de proposar la qüestió. En qualsevol cas, estic segur, que sense el vist-i-plau de París i de Berlin, no tindrem la independencia. Què estem fent, i que estem disposats a fer, per obtenir la seva aquiescencia?

P.S.
Imaginem una situación futura. Ja som un estat independent. Seiem a la mateixa taula que França, Holanda, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Espanya. I de sobte arriben a la Comissió Europea i al Parlament Europeu els neguits i la voluntat del nord d’Itàlia d’independitzar-se de la resta de la seva república. Davant una crisi económica que quebrarà Itàlia, la Unió Europea dubta sobre si és millor salvar el nord, viable econòmicament, o arriscar-se a enfonsar tot Itàlia, per por a un avisper pseudo-balcànic.

Què pensem que decidiría la Comissió Europea, i el nou estat català, què faria ? Donaria incondicionalment suport als sobiranistes nord-italians ? O, prudentment esperaria a comprobar QUANTS SÓN els decidits, QUI CONTROLA el territori nord-italià, QUÈ OFEREIXEN els sobiranistes, COM GOVERNARAN el seu nou estat ?

Ho dic, perquè sembla que aquí, sense haver demostrat que controlem el territorio, ni que tenim uns dirigents units per gobernar A LA EUROPEA la societat catalana, pensem que la Merkel i el Macron estan esperant el moment propici per donar-nos suport , només perquè no suporten la prodidura española. No seria el cas de donar-los motius més que suficients per tal que apostessin per la independencia catalana?

Res. No passarà res.
Fins i tot els periodistes compromesos tenen por de dir les coses pel seu nom.
Tenen por de restituir l’autoritat robada al MHP Puigdemont (no fos cas que ERC s’enfadi).
Tenen por d’explicar i d’animar a inscriure’s al Consell per la Republica (no fos cas que ens diguin que som “convergents”).
Tenen por de dir que sense ERC també es pot fer la independencia (no fos cas que ens acusin de voler fer una revolució de dretes).
Cap a l’autodestrucció, silenciant l’exili i demanant la llibertat per als presos d’ERC (no fos cas que la gent s’adoni que hi ha presos d’altres colors).

Article molt analític i clarivident. Vint-i-cinc anys de Vilaweb l’avalen. És l’observació perfecta des de l’observatori perfecte. Caldria que tothom llegís aquesta peça, perquè és exactament premonitòria del que passarà. Si els nostres polítics volen fer veure que no l’han llegit, és que continuen sense voler assumir la responsabilitat de representar-nos eficaçment i decidida. Queda poc temps per a pensar-s’hi; demà serà massa tard. No ens hauríem de tolerar d’haver-nos de tornar a penedir de no haver actuat en el moment oportú i precís. Recordem i tinguem present el fet històric del qual avui en Vicent Partal ens avisa; les decisions en el Madrid nuclear de sempre estan preses, i ara tot just s’entrenen per a l’execució. Sobretot no ens fabriquem subterfugis inútils i covarda o ens n’haurem de penedir irremeiablement.

Amb la nostra Història, no ens cal l’experiència de Xile. quan va passar el 73, aquí no ens va venir gens de nou: militars entrenats als EEUU, i agitació provocada per preparar el cop.

Amb una descripció molt detallada i coneguda de com funciona el feixisme, Partal es pregunta si comprenem això, si estem preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?. I a continuació la píndola : nosaltres ho sabem, però els polítics que tenim al davant no.

Cap a on apunta? I quina mena de populisme és aquest, un embrió no gaire recomanable, que es permet desqualificar als que s’han presentat i als seus votants? (ningú en sap prou, i les cadires són allà) Llàstima que abans, amb perspectiva i voluntat de lluitar pel país, no entrés gent més preparada (ja sabem la resposta)

Vostè mateix diu “jo no hi puc fer res, només dic el què sé i veig” caram noi! suposo que ja vindrà una proposta al final d’aquest embut (suposo, no afirmo)

I per esperonar al personal diu referent a Sánchez Estic segur que encara hi haurà independentistes que s’hi afegiran a partir d’aquesta tesi, incomprensible per a qualsevol persona no fanatitzada pels partits, segons la qual el PSOE és millor per a Catalunya que no el PP. És igual. No hi perdem temps, amb això. (doncs que vinguin)

Així doncs, recomana que ens preparem per guanyar al carrer el feixisme en estat pur, el més visible, el que després de fer ús de la Judicatura i cops de porra i repressió poítica, es mor de ganes d’ensenyar la segona pantalla.

Això no és problema de ser més o menys valent. El problema, opino jo, és de ser més efectiu, amb tot el què calgui, a sang i foc, però efectiu de veritat. Sense disposar d’un mínim de garanties, no siguem ingenus o valents amb les mans buides, perquè cal defensar el control del país en tots el punts vitals, en reconeixement extern, en suport econòmic.. No atiem revoltes de fireta fins que sigui el moment. I tenir forces pròpies equipades amb material modern i potent. No amb tiragomes.

Tant de bo m’equivoqui i sigui ara. perquè només amb receptes màgiques no n’hi ha prou.

Jo no crec que ens en puguem sortir només amb la força del carrer.
Ens cal un projecte clar, una nova proposta politica-social que pensi en les persones i el país, al marge dels partits i dels polítics. Cal un lideratge que aglutini OMNIUM, ANC, CAMBRES, INTERSINDICAL, etc. amb la única fita de portar el país a la independència.
Deixem “las Cortes” i actuem com a país. Encetem quatre anys de transició per crear una gran escola d’administració publica, amb la finalitat de disposar de persones preparades per gestionar tècnicament el nostre país i una democràcia del poble que cada més o trimestre votarà les diferents propostes que es vagin estructurant.  Si al aplicar-les resulta que no son prou bones per la gent es podran canviar en noves votacions sense esperar quatre anys.
Ens cal un país amb més tècnics que polítics i si no obtenim la majoria per fer aquesta transició, doncs cap a casa i adéu-siau germà.

Només és un sondeig i sembla que a distància de les eleccions, però el que s’ha publicat recentment en que la CUP guanya 4 diputats i JXCAT i ERC empaten a 32 amb JXCAT davant per una dècima, amb guany total de 2 diputats independentistes, podria ser un apunt de la tendència de l’electorat.

Però cap d’aquests partits ha estat a l’alçada de les circumstàncies, penso.

Amb l’experiència de la incompetència dels líders de l’1O crec que el Sr Partal té raó. No hi confiem. Haurà de passar-los per sobre la ciutadania. Em sap molt de greu dir-ho pel seu gran sacrifici personal, però que el Sr Rull en el seu llibre mantingui que no es varen equivocar és patètic i una mostra de la incompetència de la que parlava.

Tant l’article com la varietat de comentaris, retraten perfectament el nostre moment anímic dual. Ens cal un debat social sobre tot plegat que no fem perquè el deixem en mans dels partitis d’encuny autonomista per més que es proclamin independentistes. Ens manca molt de rigor amb nosaltres mateixos, especialment amb l’intel·lectualitat experta en política, història, sociologia, economia, etc. Un Congrés per a la República a celebrar fora d’Espanya ens marcaria les pautes que ens manquen i descobriríem que les eines les tenim a la ma.

SI, EL PROBLEMA NO ÉS CATALÀ ÉS ESPANYOL, VOLEN FER VEURE QUE ESTEM EN DEMOCRÀCIA PERÒ NO HI CREUEN NI LA PRACTIQUEN, NO TANT SOLS LES FORCES ARMADES I ELS POLÍTICS SINÓ TAMBÉ LA JUSTÍCIA, LA MONARQUIA I TOTS ELS ESTAMENTS ECONÒMICS QUE VIUEN BÉ DE LA PODRIDURA DE L’ESTAT ESPANYOL. DE QUINA FORMA HEM D’ACTUAR PER PODER EXERCIR ELS NOSTRES DRETS? SI FAN UN COP D’ESTAT LES FORCES ARMADES CONTROLEN EL PAIS, EUROPA S’HAURIA ACABAT PER ESPANYA, PERO TAMBE ES RENTERIEN LES MANS COM HAN FET FINS ARA. QUI TINGUI UNA SOLUCIO QUE PASSI PER LA DEMOCRACIA QUE HO DIGUI.

Sr. Partal … aquest editorial NO és un “sermó” !!
Estaré a l’espera de les indicacions des de la “trona” eclesial 😉 Ai!, vull dir des de la tribuna periodística, i des de les pàgines de VilaWeb, per actuar.
– – –
Addenda:
El Sr. Partal diu, textualment: “Estic segur que encara hi haurà independentistes que s’hi afegiran a partir d’aquesta tesi, incomprensible per a qualsevol persona no fanatitzada pels partits” … d’entrada n’està SEGUR, després és refereix a INDEPENDENTISTES, en relació a la tesi de, també textual “plantar cara al feixisme” … El Sr. Partal al·ludeix a ERC !!, però com sempre no ho diu …
Si ara, i amb la mateixa gravetat que ell ho exposa, no ho diu, Quan ho farà!
Sr. Partal, li demano (novament) que parli clar i català, en ares a la transparència, la fiabilitat, el servei radicalment informatiu, del VilaWeb25 … Afirmo (novament) que cal assenyalar, sí descaradament, cal avergonyir, sí fent pujar els colors (si els en queden), cal denunciar, sí a l’espai públic i publicat, ERC.
Cal fer-ho, precisament pel que ja ha fet, i el Sr. Partal, encara que tard n’ha fet alguna “al·lusió”, i pel que ara el mateix Sr. Partal està “segur” del gravíssim error que cometran … Coherència Sr. Partal! … Compromís absolut amb la veritat, Sr. Partal! (el té tot menys en això) … Lideratge en temps extrems Sr. Partal!
Sr. Partal, i VilaWeb, s’ha d’arrancar ERC, tan cruament com calgui, de la seva posició, per dir-ho amable, al·lucinatòria (amb l’efecte “salvar Espanya”), per tornar-la a portar al que ha estat i és el seu lloc, la radical defensa de Catalunya com a Estat Independent i constitució de la República de Catalunya.
Dir les coses amb “sordina” (per no dir allò del “paper de fumar”) no sols és, a tenor del que vós mateix dieu, una feblesa per a la nostra Nació, sinó que, en termes periodístics, és faltar al rigor i claredat reals com a publicació i per la societat, que amb honor ha portat VilaWeb durant 25 anys.
Moltes gràcies, i una abraçada.

Amb els polítics actuals no anem enlloc. Ho sabem, ens ho han demostrat abastament, ja està, passem full. Aleshores, on trobem els líders necessaris i indispensables per reprendre el que no havíem d’haver abandonat mai, l’octubre del 17? Doncs podríem fer una crida a tots aquells ciutadans amb carisma, preparació i determinació que, públicament, durant tots aquests anys, s’han manifestat a favor d’exercir el dret de l’autodeterminació de l’única manera què es pot fer: unilateralment. Gent que no tingui motxilles polítiques a l’esquena ni cadires que defensar i que estigui disposada a liderar, gent del món del periodisme, de la literatura, de la música, de l’esport, de l’economia, de l’empresariat, del sindicalisme, de la sanitat, de l’ensenyament, de la investigació, dels cossos de seguretat… Podríem començar per Vicent Partal, seguir amb David Fernández, Marta Rojals, Julià de Jòdar, Xavier Sala i Martín, Lluís Llach, Xevi Xirgo, Germà Bel, Àngels Martínez, Jordi Galves, Joel Joan, Joan Canadell…
I quan arribi el moment, que no trigarà massa, prenem el carrer i no el deixem anar fins el final, assumint tots els riscos. No n’hi ha una altra si volem ser lliures.
Ja ho va escriure en Climent Forner: “Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies”

Jo soc dels que creu que un no es pot penedir d’allò que no va saber fer, perquè si no ho va fer és perquè no tenia totes les condicions per a fer-ho. Si l’octubre del 2017 no es va tirar endavant és perquè faltava quelcom (no sabíem ben bé a què ens enfrontàvem ni a dins ni a fora). Això no només es deu a la irresponsabilitat i falta de compromís polítics i tampoc cal trencar-s’hi les banyes lamentant-nos-en; “you don’t know what you don’t know.”

Cal recordar que han passat 2 anys i mig d’allò i hem seguit votant presos del xantatge, evitant d’exigir responsabilitats i acceptant l’expulsió del debat públic de la via unilateral. Allò que faltava llavors encara falta ara (la gestió de la covid-19 és prou explicativa en aquest sentit) i com que som un moviment reactiu, doncs que Madrid “esclati” potser és fins i tot una bona notícia.

Potser serveix per a sortir de la negació. Val a dir que, al contrari del que cabria pensar, personalment crec que la negació indepe no és pas la no acceptació del fet que Espanya no negociarà. Vendre aquesta idea és una narrativa interessada dels partits processistes per guanyar temps. Crec que el votant indepe és plenament conscient de com és Espanya. La nostra negació ve més aviat de no voler acceptar que hem de prendre riscos personals. És més fàcil criticar els polítics i d’això aquests se n’aprofiten hàbilment. Auto-crítica sana si us plau.

L’article de Pasqual Maragall és un lament, és el plor del nen a qui li han pres la pilota. Al 2001 Catalunya ja portava molta, moltíssima ‘mili’ de política extractiva feta des de Madrid. Tanta ‘mili’ que l’article em sembla més que clarivident, innocent. Sobretot quan deixa al marge d’aquesta visió maldestre d’Espanya al PSOE, el partit que va fer l’AVE ruïnós Madrid-Sevilla, el que ha fet l’AVE València-Madrid i el que no ha fet l’AVE Barcelona-València. Ho diré amb molt de respecte i que no se’m mal interpreti: no és veritat això de la Barcelona de Lluch i el Madrid de Tierno i la ‘España plurinacional’. Recordo al 1983 que jo formava part d’una comissió de metges que va estar treballant al Ministeri de Sanitat -ara no ve al cas explicar més detalls d’això- i trobar-me a l’ascensor amb el Sr. Lluch acompanyat del subsecretari Sr. Sabando, intentar parlar amb el Ministre amb català i aquest renyar-me per tenir la gosadia de fer-ho. Al mateix que uns anys abans m’havia passat fent el servei militar a San Fernando (Cadis) quan em vaig dirigir a un alferes de milícies amb català, perquè ell ho era. En l’ambient militar es podia entendre. El missatge que PP i PSOE, ens diu l’editorial, que envien a la població espanyola: 1) La unitat de la nació espanyola està per damunt de la democràcia.
2) Si un govern no t’agrada, pots seguir procediments no democràtics per tombar-lo sense remordiments.
3) L’estat profund és més poderós que no el govern i, per tant, és més eficaç per a combatre les idees que no t’agraden.
4) La violència política no solament és legítima, sinó que és encoratjada si la pàtria perilla.
I 5) Les forces armades són la garantia de la unitat.
És el missatge de sempre, que es perd en la foscor dels temps i, si, els catalans haurem de fer front a la violència, no sabem com ni quina forma tindrà ni si serà tolerada pel món del segle XXI però si ens hem de preparar és per la violència si persistim en voler ser lliures -què ho volem-. Aquest drama és més vell que l’anar a peu, ho sap en Maragall encara que ara dissortadament no ho recordi, ho sap les Tura, els Nadal, els Hereu, els Clos, els Obiols, … molts col·locats per partit SA, altres bastant amagats per vergonya.

Vos sona “el pichi que castiga”? Tots molt juntets, ocupant-ne totes les “baldoses”, t’ho juro per l’isidro aixì n’agafen tots els virulassos, aixì, tots plegats i que s’en vagin cap al seu barri, o siga l’infern… madriz madriz madriiiiiiiizzzzz… es la xula que ens castiga…. desde andorra hasta algeciras… lerelerá

Que farem? Els encerclarem? Els escombrem d’una puta vegada malgrat ens enviin les 155 raons marcials amb els sicaris de lamajestaz dels aporellopsoe? Estem preparant les barricades i les escombres?

M’agraden els anàlisis rigorosos que ens fas, Vicent, que barrejats amb la dosi d’optimisme que traspues fa que ens encomanem tots plegats d’un sentiment pletòric. Tanmateix avui l’opinió crec que és més optimista de l’habitual i se surt de la realitat. Si aquí sent la meitat no hi ha hagut l’èxit que tots esperàvem, tot i que el sentiment està latent, a Madrid és molt més difícil que hi hagi cap moviment d’extrema dreta que se’n surti. Posem que allà arribin en algunes zones a una quarta part. Amb això no faran res i el “deep state” no és gamarús per tirar-ho tot a rodar per posar l’extrema dreta. El que fan és desgastar els polítics actuals perquè torni la seva dreta i anar continuant…

Jo sóc dels que creu que el 3 d’Octubre de 2017 s’hagués pogut tirar endavant la independència.

En aquell moment espanya estava tocada, com a mostra la violència dels piolins com a única resposta, o com a mostra l’actuació repressora, mentidera i prevaricadora de la In-justicia espanyola.
En canvi l’independentisme estava amb una força il·lusionant impressionant liderada pel MHP Carles Puigdemont.
Malauradament per bonisme (pensar que espanya negociarà sense més o creure el que deien entre bastidors la UE), o per no voler sang al carrer (la Covid19 ha generat més morts), o per la feina de zapa del junquerisme (ara en perspectiva ho veig així), no es va aprofitar el moment de més força.

Ara ens falta el lideratge il·lusionant, ens falta la unitat, perquè Esquerra Republicana Convergent ha posat les cartes cap a munt i mostra que l’objectiu és manar a l’autonomia descafeïnada, tot seguint les ordres de Madrid. Per això els junqueristes compten amb els vots dels convergents de soca-rel, aquells pactistes enemics de la unilateralitat, vots que compensen els perduts dels autèntics ERC independentistes.

Pel que fa a Madrid (queda clar que ho dic com un genèric per denominar el franquisme incrustat, tot reconeixent que a espanya també hi ha republicans honestos però ara amagats), el centralisme colonial dels naZionalistes espanyols, siguin “d’esquerres” (sic) o de dretes, ha estat el responsable del 60 al 70% de les morts arreu.
Un comportament criminal que s’hagués pogut reduir confinant totalment Madrid, com demanava el MHP Torra, abans fins i tot del confinament que aquí es va aplicar a la Conca d’Òdena.
Pel funcionariat espanyolista era inadmissible que la “capital de l’imperi decadent” estigués aïllada, ans al contrari, es van considerar amb el dret d’escampar la malaltia als súbdits, considerant-los ciutadans de segona.
Això és el que van fer els Aznar, donant un mal exemple, marxant a Màlaga a l’inici de la pandèmia. I com ells molts altres prepotents que van córrer a contaminar la costa mediterrània de Murcia o el Regne de València.

En resum, per aprofitar la ira de “Madrid” podem comptar amb la unitat?
Podem comptar amb un equip liderant que aporti il·lusió?
Ens hem de creure la matisació feta per Junqueras al seu diari, el ARA, de que no demanava eleccions ara (qué cínic) si no planificar accions futures?. Jo no el crec.

Bona editorial Sr. Partal, però “Madrid no esclatarà”, no els cal. He treballat i viscut precisament al barri de Salamanca, molt a prop del lloc on un ministre de Franco va pujar al cel en un Dodge Dart. Per raons professionals vaig tenir relació amb una d’aquelles famílies que formen el “deep State” des de temps immemorials. Una família que ha donat ministres, governadors del banc d’Espanya, membres de la RAE, de la Real Academia de bellas artes de San Fernando, etc. En un magnífic habitatge del carrer Hermosilla em van mostrar plànols del eixample de Barcelona originals d’Ildefons Cerdà (la meva dona és Cerdà de la branca d’Alacant, -veure Onomàsticon de Coromines-) Amb ironia i suficiència em van recordar que si tenim l’eixample és gràcies al “suport que ells” en van donar a don “Ildefonso” doncs ací hi estaven en contra.
I nosaltres tampoc esclatarem, van perdre potser l’última oportunitat històrica aquell 0ctubre de 2107. Mirem les xifres. El Consell per la República que havia de tenir un milió, sols en té 88.000, l’ANC al voltant del 50.000. El gruix de la gent, al votant del 65% vota, s’inclina, segueix, les tendències, els cavalls guanyadors i això ho saben molt bé els etòlegs, els “spin doctors”, els gurus dels partits i dels centres de poder, els deixebles de Joseph Goebbels, ministre per la “Ilustració Pública”.
A l’octubre del 2017 és va arribar amb un ambient de “cavall guanyador” (fos o no fos viable, perquè els -de plomo las calaveres- de Sant Andreu de la Barca “jorobados y nocturnos” ens miraven amb atenció), probablement el gruix de mossos, dels funcionaris, etc. Hauria donat el tomb, perquè era l’ambient que s’havia vingut creant des de feia deu anys. Tot això es va deixar perdre i la gent de la meva edat ja no el tornarem a veure. Sense el mateix glamur, l’exili del MH Puigdemont em recorda el del últim Kàiser. Mai va tornar d’Holanda.
Tant de bo m’equivoqui. Salut.

Qui després de llegir l’article, no entengui la situació real que ens està passant i ens ha passat per davant dels ulls , es que no vol saber o vol fer veure que no veu. El que passarà, no ho sabem, doncs d’un animal ferit al que mai ningú l’havia ni tant sols plantat cara, no podem imaginar-nos la seva reacció. I em fa encara més desencís , el dubte de com reaccionaran els caps de la nostra manada o si tindrem de desitjar que surti un valent/a que encengui la metxa que faci que tots a una, esclatem per fer-la fugir per sempre. Tant alliberats que estaríem si fóssim independents.

Quina es la solució a que?, al “problema catalan”, o a la pandèmia?…els dos problemes pasen per una decisió política, la primera ara per ara es molt difícil, i no depen només de nosaltres, però la segona la tenim a l’abast, però els mateixos que l’haurien d’aplicar, son els primers de no voler fer-ho…

“Documento oficial de ensayo clinico preliminar en Ecuador de CDS Oral e intravenoso de la asociacion medica de AEMEMI con acta notarial firmada y datos fidedignos que demuestran la eficacia del Dioxido de cloro tanto Oral como Parenteral como sustancia eficaz contra el coronavirus con una eficacia de un 97%.
El ensayo fue hecho en Guayaquil Ecuador y es de dominio publico para ser distribuido libremente mientras no se altera el contenido.”

https://lbry.tv/@testimonios-CDS:5/CDS-ENSAYO-Preliminar-Ecuador:f?fbclid=IwAR0piATukB79lmxeBdEsIxBwJj9_WkjoKTDWMCjd1InxB8X2wHwIH5JNMek

Quina serà ara l’excusa per ni tan sols provar-ho???…Vilaweb, si de veritat voleu ser un diari diferent tal com proclameu per celebrar els 25 anys d’existència, ara teniu una oportunitat d’or, no sigueu covards….
Salut
.

SENYALS DE PROFUNDITAT… REGUST DE “CRUZADA”

Tot ve de l’1-O. La reacció de l’Estat, la planificada, passava per una repressió, la guerra bruta judicial contra l’independentisme, que no es notés de cara en fora (ells s’ho imaginaven) els descosits brutals de la vulneració de la democràcia. Tot era sota els auspicis de la llei i de la Constitució. Aquesta trinxera no ha frenat l’independentisme. Encara que no es manifesti al carrer, hi som.

La segona fase, aquesta ja no planificada, és l’expressió feixista oberta que es respira a Madrid. La qual cosa evidencia el fracàs de la vida judicial, malgrat que hagi portat a l’independentisme on estem. Aquí ja no hi ha eufemismes. Aquí és el feixisme més visceral, violent, que crida al cop d’Estat.

Sánchez, amb la recentralització arran del coronavirus, amb l’anul·lació de la miserable autonomia, amb l’exhibició de l’exèrcit, es creia que anava en línia amb les exigències de l’Estat i de l’Ibex-35. Res més fals. Les forces més feixistes volen el poder, volen el govern i no pararan fins fer caure aquest titella i el seu ajudant, l’Iglesias que ha demostrat el paper unionista d’aquesta “esquerra espanyola” emblanquin el feixisme (eh senyora Colau), i un sentit nul de la política.

Aquesta situació, de crisis, obre possibilitats, com diu l’editorial, perquè nosaltres podem estirar la corda cap a favor nostre. Perquè tornarem a notar l’aire en sortir al carrer, en veure la barbàrie que se’ns apropa i com s’encén la flama que semblava apagada.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

No tenim cap dret de continuar esperant. Tenim l’obligació d’aprofitar el temps i de provocar l’enfrontament aprofitant la seva putrefacció, la incapacitat democràtica i la seva misèria econòmica. Quan no es té intel·ligència, per a qualsevol cosa es necessiten diners, i aquests no tenen ni una cosa ni l’altre. Han malgastat totes les seves possibilitats amb la corrupció que acompanya cada un dels seus actes. Ara ens falta només estirar de debò l’estaca a banda i banda, amb tota la força reprimida, sense miraments ni comprensions estúpides, alliberar els nostres presos i fer tornar als exiliats perquè liderin el final del procés. Els polítics actuals, excepte el MH Torra, se’n poden anar cap a casa a fer ganxet, vigilant que no es facin mal als ditets, això sobretot.

Plataforma per a la república dels països catalans, un nou partit politic amb llistes obertes i bellugar-se ja!
El mon científic, històric i cultural ja ho sap, però potser caldrà demostrar-ho políticament…..que som una Nació.
La gent que defensa la cultura OMNIUM, ACPV, OCB, LLULL, XARXA VIVES UNIVERSITATS, ANC, CDR, MAULETS, VIGATANS TSUNAMI etc, etc, etc, i tota la gent que està en partits independentistes i que se sent frustrada de com es porten les coses; potser podem ser prop de tres milions llargs de catalans, només cal que ens organitzem sota el paraigua d’aquesta plataforma; la prioritat ara es fer una nova política d’alliberament.
Ja estem amarats de cultura.
Si optem per una declaració unilateral be!!!! I sinó, fem una majoria absoluta als tres parlaments de la Nació. Hem de capgirar la historia en un moment sense precedents. El poble català s’ha de preparar i articular, no podem permetre que a casa nostra el regim del 78 segueixi entre nosaltres.
Altre gent gent ja és belluga per fer unes noves terceres vies, com la Marta Pascal i el grup de Poblet. És incomprensible que gent aparentment amb una preparació intel·lectual fonamentada i desprès de veure l’expoli de cada any de 16.000.000.000; la violència salvatge que van emprar a l’1 d’octubre, el posterior 155 i darrerament “el mando único” segueixin pensant en terceres vies. Es molt patètic.

El errors del 2017/18 van ser garrafals.
Per sort els van precedir encerts superiors .
Vam alçar-nos contra el maltractador. No vam abaixar el cap, vam aguantar, vam derrotar-lo. Això és un fet.
Com ho és, que inexplicablement , sense que res hagués canviat, vam decidir que un cop fet el pas més difícil, no ens n’allunyaríem corrent, sino que tornaríem intentaríem parlar-hi, negociar-hi, i fins i tot ajudar-lo!!.
Han passat 2,5 i encara no ho he entès.
El què està clar, és que en un moment ens van respectar, i es van espantar i es van sentir vençuts, però aquest moment va passar.

Ho creia abans i ho crec ara amb més força. Espanya mata, l’espanyolisme és violent, la justícia espanyola és tortura, i és venjança, no hi ha res a dialogar, no hi ha res a pactar, només cal atacar quan més dèbil estigui…i la seva ira, els debilita és la que hem d’utilitzar perquè el rebot els peti a tota la seva pàtria, feta por i mort.
No hi haurà independència sense violència. La seva, la de sempre són violents i hem d’estar preparats per defensar-nos, i saber que res és gratis, i que segur pendrem mal, però serà la definitiva. O és millor seguir rebent? De morts ja n’hem tingut , uns quants milers de més

Els meus amics suïssos m’explicaven el seu agraïment a Napoleó per haver arravatat el poder als ‘nobles senyors’ i haver-li donat [al poder] unes formes més democràtiques. Una cosa semblant mai ha passat a Espanya i el poder dels nobles senyors va passar a dir-se franquisme a partir del dia 1 d’octubre de 1936 [https://www.esdiario.com/318488238/1-O-el-Dia-del-Caudillo-que-no-paran-de-reivindicar-los-independentistas.html]. Aquest poder va tenir un moment de feblesa en aquell lapse de temps anomenat Transición però es va anar recuperant i no ha parat, no para, de treballar per exercir tota la seva potència. Aquesta és, al meu entendre, l’explicació del comportament dels governs espanyols [no importa si del PP o del PSOE], especialment dels més recents, vers Catalunya.

Si en el moment de la transició el poder espanyol va haver de transigir amb unes autonomies, ara l’alternativa que se li presenta és la independència del Principat de Catalunya.

L’editorial explica de manera molt clara que “la nova fase de la independència no es resoldrà civilitzadament al parlament i amb referèndums com nosaltres volíem” i que “aquesta vegada el carrer hi tindrà un paper molt més central que no pas les institucions.” Amb independència de gustos, haurà de ser així per força, que el carrer jugui el paper central, per que ha quedat comprovat que amb el sistema polític vigent sempre tenim les de perdre.

“Però la qüestió és què farem nosaltres. Comprenem això que passa? Estem preparats per a aquesta nova fase? Preparats no solament per a aguantar això que vindrà, sinó per a contraatacar de manera definitiva, nosaltres que sí que sabem quina és la solució que necessita la nostra societat?”.

Pues no, no haremos nada, porque nosotros seguimos con la mentalidad de votar a nuestro partido “independentista”, el nuestro, el de toda la vida. Porque nosotros no queremos una República de Catalunya, lo que queremos es que la República llegue de la mano de nuestro partido.

En definitivas cuentas, lo que queremos es ganar pero que gane nuestro pu… partido.

Que decepción, la mía. Una Nación con todo lo necesario para constituirse como Estado Soberano (para defenderse de la ignominia), lo tira todo por la borda, por su sumisión a sus partidos políticos. ¡Qué vergüenza!

Si Xirinacs levantase cabeza, volvería a declararse en huelga de hambre y, esta vez, moriría de hambre y, sobre todo, de tristeza.

Que gran Maragall, en poques paraules ens ho deixava tot escrit “suponiendo que Cascos nos ponga el AVE Valencia-Barcelona, saltándose la consigna del gran jefe: todo a dos horas máximo de Madrid. Y si no ponen el AVE, iremos en Euromed. Si Madrid se va solo por ahí, puede ser que un día se encuentre que los demás vamos todos juntos por otro lado. El Madrid del Gobierno, claro. Porque el Madrid de Tierno no creo que esté metido en ese viaje.” Fixeu-vos que parla del gran jefe, i es podría pensar que parlava d’ Aznar, però te n’ adones que no ho fa, quan més endavant parla del “gobierno” i el contraposa amb el Madrid de Tierno Galván, no de Felipe González. El gran jefe i el gobierno són el mateix, i ja en aquell 2001 Pasqual Maragall ja sabía que tant Aznar com González no tenien cap més projecte que servir-lo, per això no els cita a ells, no pintàven tant com semblava. Un fèia més esforços per dissimular-ho i l’ altre no, aquesta era la única diferència.
Tant de bo els polítics catalans haguéssin confiat més en nosaltres, i ens haguéssin parlat més clar dés de sempre, per no haver tingut que descobrir el règim a base de cops.
Però estem preparats, més que els nostres polítics. Nosaltres si que ho estem. Sóm els fills de l’ 1 Octubre, i els pares de la República catalana. Aquest cop no marxarem a casa esperant instruccions, ja ens hem fet grans. Frisem per trencar definitivament l’ estaca!

D’acord, Partal, molt d’acord! El “problema catalan” no és de Catalunya és del Madrid institucional, sempre ho ha sigut. Són ells els que tenen un problema greu, molt greu. Una manca, un desconeixement, un menyspreu profunds de la democràcia: no saben què és , ni ho volen saber! L’estat espanyol és una ficció assentada sonre la mentida i l’engany, i aquest és el seu gravíssim problema. Pascual Matagall era gran, molt gran. “Maragallades”, en deien, els seus i els seus adversaris, tots, critivcant-lo. I tot perquè reflexionava i analitzava les situacions i no feia cas de les análisis que li feien els eterns “assessors” i “consellers” polítics tan indispensables actualment, i que sempre s’equivoquen! De fet ell ho va començar quasi tot el que està passant; ell va pulir el mirall en que s’ha vist ara España. Estiguem doncs alerta, més que mai!

Doncs potser aquesta vegada, senyor Partal, ho encerta. Però, per sort no ha encertat quasi mai cap dels seus pronòstics sobre la certesa imminent de grans canvis a Madrid_Catalunya.

Si aquesta vegada es compleix la seva previsió, ja sabem que ens ve a sobre: L’exèrcit, agafarà el poder.. I ho dic perquè penso que el rei ja no té credibilitat ni pels alts comandaments.

Si aquesta vegada el nostre director té raó, segurament la majoria de partits acceptaran la governabilitat (militar) d’Espanya una vegada més?

Ho espero amb candaletes, i no sóc violent. Una altre cosa és que em molestin i em defensi. Ho espero perquè ès lo normal quan es tracta d’espanyols i afegeixo dos coses: no us penseu pas que siguint valents i intel.ligents no no, només tenen clar que els que controlen la justícia, jutges, fiscals, magistrats, Suprems i jajaja Constitucionals, són dels seus i això els envalentona per cridar i fer-se veure. Rés més.

L’altre cosa és que la UE ara ja coneix aquell país, saben que prometen i prometen sense cumplir rés, saben que es passen pel forro les resolucions dels tribunals, saben que estan endeutats i arruinats i saben que no són demócrates, començant pel tractant d’armes i acabant pel jutge més misser. I de la mateixa manera que han intervingut d’altres països menys atrotinats i més civilitzats, ho faran amb aquella finca privada que, comparada amb la cova de l’ Alí Babà, la cova és una sacristía cristiana neta, això sí, neta de pederastres.

Nosaltres sóm la darrera colònia que els manté i això s’acabarà quan exploti madrit, quan els intervinguin des d’ Europa, quan els nostres parlamentaris europeus es moguin detallant-ho tot i quan allà, pitxor que aquí, la crisi foti unes cues de aturats que ells mateixos propossaran un referèndum de fi de trajecte: fora monarquia: O mengem tots o matem al cuiner.

Nosaltres, treure els diners de les entitats bancàries i pensar be a qui votem¡¡¡

L’epidèmia ens ha fet la primera part de la feina. Voliem una aturada de país que posés de genolls l’economia Espanyola. Ja la tenim multiplicada per cent del que hagessim pogut fer nosaltres en la situació d’organització i eficàcia més favorable.

De la patacada econòmica no n’hem vist ni la punta del iceberg. Molts es pensen que la caiguda és deguda a l’aturada pel confinament. S’equivoquen. La cauguda és deguda a la por. Amb l’excedent de capacitat de producció que hi ha avui al món una autrada de la producció de mesos es recupera aviat. El que no es recupera és una aturada del cosum degut a la por. Per molt que obrin tots els aeroports, tots els hotels i tots els restaurants, cap turista assenyat anirà al país amb més morts per milió d’habitants del món. Per molt que es posin a fabricar cotxes com bojos i obrin tots els concesionaris amb ofertes enlluernadores, ningú que pugui allargar un any la durada del cotxe vell en comprarà cap de nou mentre tingui por del que pasarà demà… I espereu-vos a veure què passarà amb els bancs quan totes aquestes empreses en crisi deixin de pagar els crèdits i tots els treballadors acomiadats deixin de pagar les hipoteques. Jo aniria traient tots els diners dels bancs espanyols. i estaria bé que la República catalana comences a posar a disposició dels catalans un banc amb seu fora d’Espanya per poder salvar els mobles dels estalvis i el caler del dia a dia.

Però aquesta crisi no afectarà a tothom per igual. Als poders fàctics espanyols els interessa que la crisi la paguin els treballadors, els autònoms i les petites empreses. Els interessa que l’estat torni a llençar diners en obres públiques faraòniques inútils per evitar la fallida de les grans empreses medrilenyes. Els interessa que l’estat avali els credits que es renovin a les empreses per salvar els bancs de la fallida de les empreses i la morositat. SI pugessin els interessaria que hi haguès inflació per tal que baixés el poder adquisitiu de les pensions i dels salaris del personal del sistema sanitari i educatiu. Com que no podran, hauran d’escollir entre sortir de l’euro i tornar a la pesseta o prendre mesures molt impopulars contra les pensions i retallant en sanitat i educació per tal de no haver de retallar en despesa militar ni en despesa i costos de tota la maranya d’organismes semipúblics que campen a Madrid.

No tinc cap dubte de que, com que tenen el poder, ho faran. El resultat d’aquesta crisi serà que ja no en tindran prou amb expoliar Catalunya, el País Valencià i les Illes. Per tal de poder mantenir amb respiració assistida Madrid haurà d’escanyar tant els països catalans com, al darrere, Espanya, tret de Madrid. Naturalment, posaran tota la maquinària de propaganda i desinformació a treballar a preu fet per explicar als espanyols que la culpa de tots els seus mals la tenen els catalans.

No crec que derroquin Sánchez a curt termini. Sànchez es mantindrà al poder encara que es quedi en minoria i no pugui aprovar cap llei ni una. Sobre tot si les enquestes li confirmen que el PSOE es fotria una patacada espectacular si convoca eleccions. Al PSOE i a PODEMOS els faran fer la feina bruta mentre traguin. Quan estiguin cremats serà quan agafaran el poder per acabar de rematar la jugada.

A nosaltres això ens obre una gran oportunitat per assolir la llibertat. La majoria de colonies espanyoles s’han allibert quan Espanya ha patit crisis profundes. Però per aprofitar-la ens cal teixir una xarxa i una organització. El problema que tenim, en la meva opinió, és que els que tenen capacitat per liderar no tenen capacitat per dissenyar i executar el pla d’acció guanyador i els que tenen capacitat pe dissenyar i executar el pla guanyador no tenen capacitat per liderar.

Tant de bo sorgeixin aviat nous líders amb possiblitats per ajuntar les dues coses. Potser m’equivoco però en Joan Canadell apunta maneres.