Els aparells dels partits són ara l’amenaça per a l’independentisme

La pregunta és què més hem d'esperar per a canviar tot això?

Vicent Partal
17.02.2020 - 06:22
Actualització: 17.02.2020 - 07:22
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El govern de Catalunya s’ha retratat amb una mà tapant-se un ull. Ho ha fet per a una campanya que vol donar a l’esport femení una visibilitat més que merescuda. Però ho ha fet com si fóssem en un temps normal en un país normal, sense veure quant de mal i dolor podia causar el gest a la mateixa gent que els dóna suport.

Amb una piulada de Roger Español n’hi ha hagut prou per a evidenciar allò que el mateix govern de Catalunya havia d’haver vist abans de fer el gest: per a ells potser el Primer d’Octubre ja és només retòrica electoral, però per a molts de nosaltres no. I no cal ni tan sols tornar enrere al Primer d’Octubre i a l’ull rebentat per la policia a Roger Español, o encara abans a Esther Quintana. No: a les protestes de l’octubre passat, segons que va informar de manera oficial la consellera Alba Vergés, quatre persones van perdre la visió d’un ull per l’impacte d’una pilota de goma, entre centenars més de ferits. Però això no ha impedit a la consellera, ni al conseller Buch –que a sobre somriu i tot–, de tapar-se l’ull. Quan no fa encara ni quatre mesos.

Entenc que algú puga creure que la meua reacció és hipersensible. De fet, ahir vaig discutir-me sobre això amb un alt funcionari del govern, dels més valents i desinteressats que vaig conèixer el Primer d’Octubre, una persona vers la qual sent una gran admiració per allò que va fer. I em va sobtar molt que ara no entengués la crítica. Cosa que crec significativa. Ho és tant que posa llum sobre un fenomen preocupant que cal denunciar: els partits independentistes proven cada dia d’ofegar més el moviment independentista, domesticar-lo, imposant una agenda de presumpta normalitat política on no n’hi ha ni n’hi pot haver. Fins i tot, de manera inconscient.

El fenomen no és nou, és clar. El tenim damunt la taula d’ençà del 21-D i la polèmica pel famós ‘govern efectiu’ que amb tanta pressa calia constituir i que no ha servit gairebé de res. Però, encara que no siga nou, cada dia que passa és més greu i reclama més una reacció immediata de la gent.

És cert que totes les revolucions tenen els seus apparàtxiki, aquests funcionaris conservadors que la política genera, conservadors per més d’esquerres que puguen ser, que es donen colps de colze entre ells sempre pendents de preservar el seu futur més personal i de no fer res que els puga fer baixar graons a l’escalafó, convençuts que es retiraran fent surf en l’onada dels diners públics i la seua gestió.

Que això siga així no ens ha de consolar. Més aviat al contrari: ens hauria d’esperonar. Si no volem que la revolució independentista s’acabe com el 15-M, amb un trist Pablo Iglesias qualsevol posant-la al servei del règim, hi ha moments –i aquest n’és un– que hem d’alçar-nos i protestar també contra els nostres representants polítics. En vam ser capaços després del 9-N, convertint aleshores el descarrilament que semblava definitiu en una via de gran velocitat. I ara, simplement, hem de trobar la manera de tornar-hi.

L’exemple clar que ens demostra que ràpid que es pot canviar la dinàmica és precisament Junts pel Sí. No solament per la plasmació de la unitat, un procés aquest, la unitat, que és imprescindible per a tombar la força centrífuga que els apparàtxiki exerceixen des de les canonades respectives. També ho és pel paper preponderant que es va donar als independents i la constatació que això ho va canviar tot. Gent com ara Muriel Casals, Lluís Llach, Oriol Amat, Carmina Castellví, Germà Bel, Dolors Bassa, Fabián Mohedano, Montserrat Palau o Anna Caula –o allò que, entre més gent, simbolitzaven aleshores Carme Forcadell, Toni Comín o Raül Romeva–, aportaven a aquell projecte una llibertat i un contacte amb el carrer que la política catalana no havia tingut mai. Comptaven també amb gent extraordinària dins els aparells dels partits, com el cas ben evident de Marta Rovira, capaços de frenar les tendències reaccionàries que ressorgeixen així que poden. Antonio Baños, Gabriela Serra, Julià de Jòdar o Mireia Boya, entre més diputats, també van respondre des de la CUP a l’envit presentat per la unitat de CDC i Esquerra. I tot plegat va suscitar l’entusiasme amb què el carrer va saber irrompre a les institucions i desencadenar el combat frontal, que avui es manté, no solament per la independència, sinó per una vida millor i més digna per a tothom.

Però no era exclusivament cosa de llistes i noms. També hi havia una voluntat explícita per part de la classe política, voluntat que ara ha desaparegut, d’escoltar qui en sap. El treball ingent del Consell per la Transició Nacional continua i continuarà essent la referència més potent i necessària sobre la manera com es pot construir l’estat propi, una guia utilíssima encara avui. La llibertat amb què els partits dialogaven amb la societat era aleshores exemplar. Les constants xerrades i debats a tomba oberta, a les places, a casals, l’articulació de la societat civil que van saber crear aleshores l’ANC, Òmnium i les entitats locals van construir un esperit i una manera de fer, una revolució, que a molts ens ha canviat per sempre i que ens va fer capaços d’enfrontar-nos, amb una bellesa i una emoció com mai no havíem vist ni sentit, al monstre putrefacte del règim del 78.

I hi havia dos mavericks al capdavant, és cert, que ho van fer possible. O tres –algun dia haurem de parlar sense apriorismes barats del paper transcendental d’Artur Mas en alguns moments decisius. Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, efectivament, eren uns mavericks, aquesta mena de persona poc convencional, que no pensa ni es comporta com la gent corrent. Ni l’un ni l’altre no eren funcionaris del partit, tots dos havien fet coses pel seu compte a la seua vida i no feien càlculs sobre on serien al cap de tres legislatures. Ja ho sé, que la manca d’empatia entre ells, els errors polítics i les circumstàncies dramàtiques de l’octubre del 2017 ho van fer tot cada vegada més difícil perquè mai no es tornen a avenir. Cal entendre que les circumstàncies personals pesen molt fins i tot per a persones com ells. Junqueras va cometre l’error més gran de la seua vida lliurant-se a la justícia espanyola i Puigdemont ha de lluitar, literalment, cada dia per la seua vida, com a prioritat –perquè el patètic ‘govern efectiu’ no li dóna ni la protecció personal que necessita!

Si Puigdemont i Junqueras es posassen d’acord avui, fos en què fos, tot canviaria de la nit al dia. Això ho sabem tots i és la prova més rotunda de fins a quin punt és ridícula i prima això que alguns en diuen ‘la crisi de l’independentisme’. Però ara és gairebé impossible que passe, perquè ells dos, en distintes graduacions però de la mateixa manera, han estat en definitiva els primers objectius a domesticar pels apparàtxiki respectius. Junqueras ho va ser de seguida perquè la presó és el lloc més inadequat per a fer política i perquè després del 20 d’octubre i les primeres detencions la part central de l’aparell d’Esquerra va caure en una síndrome del derrotat de la qual no sap eixir. Puigdemont ho va essent a poc a poc, apagant-se a mesura que el PDECat recupera posicions, va arraconant el grupet que gira entorn del president Torra i va disminuint el Consell per la República, l’única iniciativa revolucionària amb cara i ulls sorgida contra el 155, i també la Crida, l’únic embrió d’altrapolítica, ni que ho fos pocque algú es va atrevir a imaginar després del colp d’estat.

Dit això, l’exili, malgrat tot i malgrat tots, perquè és inassimilable estructuralment per l’estat espanyol, continua com a guia, i sort en tenim. Ho demostra el fet que tres persones tan diferents i confrontades en tot com Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí encara mantinguen viva la capacitat de travessar les ratlles ideològiques per a fer pinya, encarar-se al poder espanyol i derrotar-lo. Però això no pot amagar que el Consell de la República no és ni de lluny allò que van prometre que seria i en canvi cada dia s’assembla més a una burocràcia microscòpica que no pas a l’eina de combat frontal i organització popular per a què havia estat dissenyat. És possible que Puigdemont siga encara prou audaç per a reconduir-ho –i en aquest sentit el to que puga adoptar la gent que participe en l’acte de Perpinyà serà transcendental, si exigeixen o simplement aclamen. Però, per a fer-ho, el president legítim ha de saber veure fins a quin punt intenten d’arraconar-lo i domesticar-lo, i no sé si és el cas.

La pregunta és si en aquestes circumstàncies podem esperar res dels partits independentistes. I la resposta és que no. No pas així. Mireu simplement qui mana, mireu-los els currículums, mireu què han fet en aquesta vida, mireu en què pensen i quines són les seues obsessions, mireu amb qui es relacionen. Mireu sobretot quin és el perímetre del seu petit país, que no ix de les portes del palau de la Ciutadella. Si el professionalisme polític s’imposa, el carrer perd. Ara, la bona notícia és que hem arribat a un punt que els resultats de les seues absurditats ja no es poden tapar ni justificar. El rei va nu i, per tant, cal encarar-se amb la realitat.

Així fan, per posar-ne un exemple cristal·lí, un pressupost bàsicament pensat per als jocs d’aliances amb què volen guanyar les eleccions, trencant la unitat independentista. I per això augmenten els imposts, en el país que en paga més, per recaptar 552 milions més. Però és raonable pensar que ho fan sobretot per acontentar i acomboiar els comuns, a veure si així després Esquerra i ells poden formar govern plegats. I la prova és que al mateix temps que apugen els imposts per obtenir 552 milions més no són capaços ni de reclamar als comuns, que són al govern de Madrid, que retornen els 443 milions que l’executiu espanyol deu de l’IVA de l’any 2017. I fins i tot Esquerra encara hi vota en contra d’una proposta en aquesta línia al senat ‘per no donar una victòria al PP’. I no parlem de la bestiesa d’anunciar eleccions i deixar-ho estar fins després d’aprovar el pressupost. Però si el pressupost es fa per a governar, per l’amor de Déu! Quina manera de fer el ridícul i de perdre la perspectiva.

En aquest context, la pregunta lògica seria a qui pot estranyar que es tapen un ull sense entendre el dolor que ens causa? Però, si m’ho permeteu, jo pense que la pregunta de veritat és una altra: i a què més hem d’esperar per a canviar tot això?

Aquesta revolució té dos factors molt notables i únics que són la palanca del canvi capaç de tombar-ho tot, com ja s’ha demostrat. La primera és la integritat i la generositat inesgotable de centenars de milers de persones, de milions, que simplement sabem que guanyar és la manera més assenyada de viure. I que ho sabem perquè coneixem en la nostra pell, directament, quin és el preu de viure sotmesos a aquesta Espanya que no canviarà mai, un fet que hem constatat ben bé: ens van prometre que canviaria quan es morís Franco i ha tornat. I la segona és, paradoxalment, Espanya mateixa, i aquesta és la gran diferència entre l’independentisme i el 15-M, les dues revolucions contemporànies. Com que els espanyols no tenen ni tindran –siguen d’extrema dreta, de dreta, d’esquerra o d’extrema esquerra– mai cap més projecte per als Països Catalans que l’anihilació de la nació, ells mateixos ens imposen per força el combat que alguns dels nostres apparàtxiki voldrien defugir. El 15-M el poden assimilar, és a la vista. L’independentisme no: l’han despertat ells, l’han fet créixer ells, l’han alimentat ells, l’han fet triomfar ells.

És tan simple com això i per això ara cal trobar com hi tornem, com arrambem des de baix els apparàtxiki i impedim que segresten l’esforç popular de tots aquests anys, que el domestiquen. Perquè ho hem de tornar a fer, com després del 9-N. I no em mireu ara amb aquesta cara, que això que dic sobretot depèn de vosaltres i de mi. De nosaltres, en definitiva. Sincerament: jo no entendré mai per què dubteu tant de l’enorme força que teniu, d’aquest huracà que no és que pogués tombar qualsevol obstacle, sinó que ja ha demostrat que ho fa com vol i quan vol. Però no per això deixaré de dir-ho. Ho repetiré tant com siga necessari perquè aquesta força, la del carrer, la vostra, ha estat la clau de tot i ho continuarà essent.

PS1. Us recomane molt que llegiu l’entrevista d’Assumpció Maresma al president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell. Hi trobareu arguments paral·lels i suplementaris molt interessants. I dues recomanacions. Si arran de tot això que dic no sabeu per on començar, feu la cosa més simple, que sempre és eixir de casa a reforçar les peces que exemplifiquen més bé la contradicció del moment, per exemple el tall de la Meridiana si sou a Barcelona. I la segona: no oblideu mai l’abast brutal de la crisi en què viu l’estat espanyol. Ahir en vam tenir un altre exemple, i ben sorprenent, en les grans manifestacions anticastellanes de Lleó.

PS2. Dirigir un diari hi ha dies que pren sentit, quan saps que esdevé el vehicle de pensaments i expressions tan reals, vius, importants i vitals com els que Bel Zaballa explica avui en l’article ‘Aquest ja no serà: memòria d’un avortament‘.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Gemma R.
Gemma R.
16.02.2020  ·  22:28

No Vicent, ens han apagat tant entre uns i altres que estem ja ben perduts. I hem entrat en un estat perillós de frustració, per alegría de l’ unionisme que no parava de dir que és el que ens passaria. I noto que és general per les batalletes inútils ens les que ens deixem arrossegar, i ens posem nerviosos per tot, i ens posem de mala lluna si entrem a les xarxes i jo mateixa em trobo responent malament, per a qualsevol cosa, q fa un temps no m’ hagués mogut ni una pestanya. Amb la qual cosa em vaig allunyant sense voler, de la política. És poc a poc, però em passa. I em conec, i sé que si emocionalment acabo trencant, potser no hi haurà marxa enrere. I en dono tota la culpa a ER de començar la desunió i el partidisme, tota. I no els ho perdonaré mai. Però cert és que Juntxcat torna a estar comandat per Pdcat, i es nota molt q els independents van afluixant perquè noten que no poden amb l’ aparell, i el resultat és demolidor. La CUP tampoc aporta res ara mateix, i la sensació q anem cap a l’ auto-destrucció i que no tenim a ningú que lideri, impera. Els de Barcelona poden anar a Meridiana, però els demés què hi podem fer? Només podem tornar a donar força als CDR i començar una altra tongada de manifestacions, la diferència és que ara sabem que ens pegaran, ens imputaran, i els nostres seguiran rient les gràcies a l’ unionisme uns( ER) i fent el paper de la trista figura els altres ( Juntxcat i CUP). Desesperant. A mi només se m’ acud fer net. Que tot això no els surti gratis. Castigar-los a les urnes a tots, a tots. I votar gent nova. Pitjor no ho faran, això és indiscutible. És dificilíssim fer-ho pitjor. No hi tenim ja res a perdre. Donem-nos aquesta oportunitat, i potser encara queda algú que ens pugui tornar a il.lusionar.

Enric Ubach
Enric Ubach
16.02.2020  ·  22:29

Avui mateix ho deia amb un amic, els aparells dels partits juguen en contra. El cas d’esquerra ésel més escandalós, però no n’hi ha cap que faci res, ni tan sols la Cup. És necessari que hi hagi un partit seriós, nou, que aposti per la desobediència. Per posar’ls-hi les coses dificils. Penso que molts més haurien d’estar a l’exili i que la gent els seguiria

Albert Ventura
Albert Ventura
16.02.2020  ·  22:30

Desenganyi’s Partal. La lluita politica no ens portara enlloc, l’unic que es pot fer es evitar que els espanyols i els seus gossos faldillers controlin mes palanques de poder. Nomes ens queda una guerra economica total contra Espanya fins que tota la tramoia caigui pel seu propi pes i la pressio dels creditors estrangers posi fi a la comedia. I no n’estem gaire lluny.

Josep Usó
Josep Usó
16.02.2020  ·  22:32

Hi ha moments en els què sembla que tot està perdut. Però només ho sembla. I està molt clar. Els aparells dels partits només miren el seu sou. Ja van ser desbordats fa deu anys. I ara està cada vegada més clar que ja no serveixen per a quasi res. Ni són efectius ni ho poden ser. Són els mateixos incapaços que mai han treballat de veritat. No sé com s’ha de fer, però cal prescindir-ne. No hi haurà normalitat mentre no hi haja independència i la repressió no s’aturarà mai. Els espanyols estan massa espantats. Perquè ells sí que saben, del que és capaç la gent. I més ara, que ja se’ls encenen altres focs a sa casa.

GUILLEM BOSCH
GUILLEM BOSCH
16.02.2020  ·  22:45

Bravo. Però un petit (?) apunt: tots aquests vividors dels aparells i tots aquests gurús sectaris de tres al quarto són on són i poden fer el mal que fan gràcies als centenars de milers d’independentistes que han votat pels seus partits a cadascuna de les moltes conteses electorals que fa temps que tenim (anava a dir “que patim”). Parlo dels 3 principals partits independentistes, amb els lògics matisos que cadascú pugui considerar. Què passaria, però, si centenars de milers d’aquests independentistes votessin properament a opcions independentistes que no fossin cap dels 3 de l’establishmen indepe? Perquè…algú creu que si se’ls continua votant modificarant en un sol grau el seu rumb apol-tronat? I, considerant que els mitjans de comunicació tenen una influència decisiva en extendre el coneixament de les opcions electorals entre l’electorat, no és possible dir que el nostre diari, Vilaweb, té també (vulgui o no vulgui) un paper en tot això? Si la línia editorial és tan clara assenyalant els causants de l’actual desori (l’estafa, diria jo, i si no vegi’s el fenòmen Tsunami, sense anar més lluny), no podria igualment ser clara l’aposta per fer conèixer per igual totes les opcions independentistes, donant així moltes més possibilitats a les que estan fora de l’establishmen a poder treure el cap i, potser, començar a fer trontollar el nostre petit Règim? No és potser just el que ens cal, fer trontollar aquest Règim? Algú creu que es fa cap tomb a dinàmiques d’aquest calat amb quatre pancartes o quatre crits a Perpinyà? No voleu dir que aquests catacracs són efectius de veritat quan es fan a les urnes, que és on els fa mal de veritat? No hi entenc gens, en tot això. Però per si de cas deixo les mitges preguntes i les mitges reflexions sobre la taula.

francesc felip
francesc felip
16.02.2020  ·  22:54

Com que els partits independentistes han passat a millor vida (encara que no se la mereixin), el dia 29 aniré a Perpinyà confiant en trobar una llum que ens ajudi a sortir del forat negre on som ara. Felicito al Sr. Canadell pel que diu a l’entrevista.

Imma Gassó
Imma Gassó
16.02.2020  ·  22:55

Vicent, no es pot tornar a fer el que dius, mentre els mossos estiguin en mans d’aquest sr que es tapa mitja cara, deixant un ull a la vista, mentre riu..

Gabriel Vives
Gabriel Vives
16.02.2020  ·  22:55

S’hauria de fer un partit nou basat en democràcia participativa, on no hi hagués polítics, sinó treballadors públics que només poguessin fer allò que la ciutadania decidís en votació. Així no tindria cap importància si un és de dretes, esquerres, se sent espanyol o català. Se vota, i se fa lo que decideix la majoria. I si no es pot fer, es denúncia davant organismes superiors a qui prohibeixi exercir la democràcia en llibertat.

Guillem Uàl·laç
Guillem Uàl·laç
16.02.2020  ·  23:05

Seguim colpejant l’IBEX, persistint en l’ocupació del territori i que es presenti la Crida Nacional per la República.

Gerber van
Gerber van
16.02.2020  ·  23:10

Com una protesta contre el partidisme ara porto el llaç groc al revès, com és posa la foto del rei per dir que aquí no tenim un rei. Abans el meu llaç anava a vegades al revès per accident, però ara el poso expres així. És una cosa petita i probablement sense gaire efecte. Però és tot el que puc fer: manifestar me així.

Bartomeu Martínez
Bartomeu Martínez
16.02.2020  ·  23:15

Totalment d’acord Vicent !!!
Moltes gràcies per ajudar-nos a entendre el que ens està passant de una forma tant clara, raonada i contundent.
No pararem i ho tornarem a fer els cops que calgui. Ens veiem a Perpinya.

jaume vall
jaume vall
16.02.2020  ·  23:20

Cada societat, passat un temps d’excepcionalitat, tendeix a tenir els governants que es mereix.

Desenganyem-nos. Són els que ENS REPRESENTEN.

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
16.02.2020  ·  23:27

Sr Partal jo estic d’acord amb vostè quan diu que els aparells dels partits politics són una amenaça per a la independència i per això demano que cada partit, en els mítings de les properes eleccions, expliquin com ho pensen portar a terme.
Pel que fa al Consell de la República penso que no se n’ha fet la repercussió necessària i no s’ha explicat prou bé que tot té un cost econòmic que cal sofregar. Algun partit polític també ha intentat posar-hi pals a les rodes.

Josep Vicent Sala
Josep Vicent Sala
16.02.2020  ·  23:35

Jo no crec que sigues hipersensible, no especialment després d’haver tardat 2 anys en posar clarament negre sobre blanc el que passa i d’haver tingut una paciència quasi infinita amb tants politicastres.

De moment ja estan rebent el premi a la seua desmobilització massiva amb el fracàs de la caixa de solidaritat.

Jo crec que la única manera de canviar això és amb el vot (millor dit, el no-vot a processistes que neguen l’1-O) cap a noves formacions que els facen perdre les poltrones. La resta, els donarà igual mentre els arribe puntualment la pagueta. Si els insulten pel carrer i els fan cassolades ja pidolaran un semàfor verd al Conde.

Josep Roca
Josep Roca
16.02.2020  ·  23:50

Teniu raó de tota manera s,han trobat enfangats sense donar,se’n compte. La veritat és que cada vegada som més estatistes que independentistes. Només tenim un líder i tot sòl i quasi oblidat no pot fer res. Llàstima per la nostra Catalunya.

Pepi Borrego
Pepi Borrego
16.02.2020  ·  23:56

S’ha de fer i és pot fer. Ens estem posant al corrent que volen els partits, ens estem deixant arrossegar per ells. Avui no és més difícil que fa deu anys.
La força la tenim latent, comencem per no mirar cap a els partits, mirem el què volem nosaltres.
Vicent, gràcies. Has estat més clar i contundent que mai.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
17.02.2020  ·  00:00

Partal, sempre amb vós però l’independentisme no l’ha despertat ningú. El portem tan endins que es fon amb el temps. Aquell quan erem quatre gats i la mare que ens va parir. Gràcies a totes les mares catalanoparlants que mai vau renegar la llengua. Aquet esquifit nombre de dones han fet possible servar el sentiment de pertinença a la terra, la llengua i la vida. Dit això, crec que tenim una posició econòmica que caldria aprofitar ara mateix com diu el comentari de l’Albert Ventura.

Artur Martí
Artur Martí
17.02.2020  ·  00:41

“Comptem amb gent extraordinària dins” del periodisme “com és el cas ben evident del” autor de l’editorial d’avui i de sempre.
Em sap greu que no sigui un dels nostres nous “mavericks” de la política, però això potser ja fora demanar massa.
Un editorial de traca i mocador, dels que et duen el cap contra el sostre de la cadira.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
17.02.2020  ·  00:56

Fantàstic editorial! Té tota la raó i més. Crec haver-ho dit ja, però ho repetirè: els partits mai han fet cap revolució, mai, enlloc! Si analitzeu amb cura la història de les grans revolucions ho veureu claríssim. Les revolucions mai les fa cap poder, i els partits són un poder i a més deleixen per ell. Les revolucions són un contrapoder, o no són. Copm deia no fa tant Jordi Sánchez això nostre, la independència, va començar al carrer i acabarà al carrer, o no serà. I el q

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
17.02.2020  ·  01:06

El CNI ha fet molt bona feina dividint l’independentisme. Deu tenir infiltrats en els diferents partits.

Antoni López
Antoni López
17.02.2020  ·  01:31

Un cosa està clara: aquesta tropa, que pot haver estudiat molt, però sembla no haver treballat mai, son polítics de granja, la seva verdadera carrera la fan tancadets en el partit. No ens portaran enlloc.

Núria Castells
Núria Castells
17.02.2020  ·  02:56

De solució, no en tinc.
Però amb el diagnòstic hi coincideixo: els actuals partits no serveixen per a dur a terme el nostre projecte d’independència. Van començar negant-se a investir el MHP Puigdemont i han seguit -tots- cada cop pitjor. Ni el Govern és efectiu -tot i que hi ha algun bon Conseller- ni la patètica Taula de Diàleg ens portarà enlloc ni la CUP sembla existir.
No tinc solucions però sé que tot continua depenent de nosaltres, el poble.
Com en el poema d’Espriu, mai no he desesperat “del vell vençut”.

Som en una cursa de fons. I mentre nosaltres no desistim, hi haurà esperança.
Així que, el fet que anem admetent que els “nostres” polítics ens han fallat és positiu.
Calia admetre-ho. Fer el dol. I no ha estat fàcil. Per a molta gent, encara no ho és.

Ara només cal que no ens comportem com criatures i, emprenyats i esmaperduts, cridem: “no jugo més!”
Som ciutadans adults. Cadascú de nosaltres té la responsabilitat de no abdicar.
“Nosaltres som els somni” -deia la Muriel Casals, una dona profundament clarivident.
Si no ens rendim i seguim treballant per anar endavant, l’horitzó s’aclarirà.
Nous lideratges? Una Crida que aplegui gent potent?
Si el poble hi és, el desllorigador també hi serà.

Júlia Laforga
Júlia Laforga
17.02.2020  ·  05:26

Mirant de refer-me del pessimisme d’avui, plantejo només dues qüestions,

1a. D’ acord que la temptació de no votar els partits independentistes és molt i molt gran. Ara bé, amb unes eleccions a la vista i on el més calent és a l’aigüera, estem preparats per veure a l’Iceta formant govern amb els comuns?

2a. Quin poder real conserva el Pdcat sobre Puigdemont? Potser el fet de ser l’únic que li garanteix una mínima cobertura dins del país? Recordem que JxC només és una plataforma.

3a. (Mira ja m’he envalat) I per últim. Potser el CxR no ha tirat endavant per moltes raons, però sens dubte no disposar de prou finançament en podria ser una d’important.

Senyor Partal, la gent, en abstracte, tenim moltes ganes d’aconseguir-ho. Moltes, moltes. Però aquesta continua essent la revolució d’anar a treballar cada dia, com de temps lliure. No sé si m’explico. I per fer-la així calen persones alliberades que pensin, planifiquin i proposin l’estrategia

Carme Garcia
Carme Garcia
17.02.2020  ·  05:52

Totalment d’acord amb Gemma R.
Jo afagiría una cosa, que segur que no agradará a molts. Desde el principi, quan els polítics van ser empressonats, s’han fet cada dilluns la trovada per donnar suport al pressos, manifestacions arreu, estades a Lledoners, he de dir que jo mai he estat d’acord, i no he asistit a aquets actes.
No penseu que no hem sap greu que hi siguin a presó, el que veig, es que ens han enganyat, han volgut que abandonéssimm el crit d’INDEPEDENCIA, per el de LLIBERTAT, i així hem acabat, reclamant en una taula de diáleg per l’amnistía i per un altre referéndum.
Lluita de partits i rés més i invisibilitació de MHP Carles Ouigdemont, despreci al President Torra, i a ho tenim, el que ER i España volia.
Però vull afegir que ignorar el President Puigdemont, s’han encarregat TOTS, inclòs aquest diari, fins la Rahola que segons ella aniriem co a boxos a Perpinya, i ja tampoc hi parla.
Si hem permeteu, i no s’enfadi ningú. aquestes quedades per els presos haurien d’acabar perquè s’adonessin del que han fet malament i pot ser reaccionarien veient que la gent ja no vol ser més enganyada, pot ser així començaria el poble a guanyar, quan veiessin que ja no ens ooden manipular més. MERIDIANA ES MEREIX QUE ELS POLITICS ELS HI RESPONGUIN¡¡¡¡.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
17.02.2020  ·  05:56

Jo ho tinc clar: no votaré. Vull enviar-los a casa i que no puguin pagar-se les hipoteques. I que hagin de reflexionar. De passada, al carrer se’ns clarificarien un munt de coses: ja podríem envoltar permanentment certs edificis, segurs que a dins hi hauria els dolents.

JORDI PIGRAU
JORDI PIGRAU
17.02.2020  ·  05:58

El Consell per la República no tira endavant perquè es una ‘Fantasmada’ de tantes que s’ha inventat el Sr Puigdemont per mantenir distret el personal(Jo hi estic apuntat, però només simbòlicament). De les altres ‘fantasmades’ ja he fugit
Respecte als Mavericks, estem d’acord en que mossèn Junqueras i tots els que es van entregar van cometre un Error,però això ha estat ‘a posteriori’ que ho hem vist. Inclús la Sra Carme Forcadell està dient unes bestieses ‘a posteriori’ que no hauria esperat mai d’ella. La Sra Dolors Bassa s’en salva una mica de tot això..

I respecte al Sr Mas, millor no parlar.ne;no hi ha més gran botifler després d’en Santi Vila(que ara va donant lliçons des de un ‘Catalanisme Espanyolista tronat'(Pujolisme en estat pur)

Espero que l’acte de Perpinyà serveixi per posar tothom al seu lloc. I que la Sra Clara Ponsatí ens il.lumini amb el seu llenguatge entenedor

Marià Puig
Marià Puig
17.02.2020  ·  06:43

Això sols ho veu el Sr. Partal i pocs més ??????????. Però si aquest article, tindria d’arribar a tots el catalans !! De la manera que ho explica, no costa tant de entendre tot plegat i fa obrir els ulls i dona força per a intentar fer les coses millor. Gràcies i per part meva, ho faré arribar a tanta gent com pugui.

Joan López
Joan López
17.02.2020  ·  06:49

Una data que diu clarament com estem,la caixa de solidaritat no té diners per pagar las fianças. La gent ja no pot mes, i està farta de pagar als lladres ñordos,els politics han de tornar a ser-hi gent compromesa i si volan l’independencia que desobeeixen.

Pep Vinyals
Pep Vinyals
17.02.2020  ·  07:58

Avui l’has clavat, Vicent ! Un editorial valent, lúcid, útil, necessari i que diu les coses pel seu nom. No només per les reflexions que hi fas, sinó sobretot per les que ens hauria de fer fer a nosaltres, lectors i actors d’aquests temps que passen.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
17.02.2020  ·  08:15

Estic enfonsada !! Quan te’n al abast el que tan ens ha costat i tants somnis frustrats ara veiem al front . Estic perdent il-lusions i esperances. Avui , benvolgut Vicent , m’has deixat feta pols i haig de reconèixer que tens raó. Tot aquest temps hem viscut anestesiats. Com va dir el taxista de Brussel·les mentre anem amb el lliri a la mà no ens en sortirem, per moltes macro manifestacions i proclames això no serveix de re fins que no fem una revolució com déu mana , fins que no enfonsem l’economia a còpia de bagues O del que sigui re servirà de res. I una altra ; que esperem a fer fóra aquest polítiques que

Blanca Anguera
Blanca Anguera
17.02.2020  ·  08:20

Plenament d’acord amb l’editorial. La gent hi som i el fàstic pels partits augmenta cada dia. La vida és més potent i flexible que les rigideses ideològiques dels partits. Ens hem despertat i no ens tornaran a enganyar. Una jove i genial rapera cantava a la plaça l’altre dia “no crec ni en les dretes ni en l’esquerra, crec en la gent”. Doncs és això.

Albert Miret
Albert Miret
17.02.2020  ·  08:22

Jo no he sigut mai de cap partit. Ho he intentat mil vegades i no me n’he sortit mai. No és que no hagi volgut ser-ne -és ben fàcil apuntar-s’hi-, és que no he pogut acceptar mai que se m’imposés el que jo havia de pensar. Ho he provat milers de vegades assistint a reunions de partits i sempre he acabat amb la mateixa percepció de sectarisme i adoració indiscutible del líder de cada un d’ells, i això no és per a mi. Llavors he provat els moviments transversals esperant que les guerretes dels partits potser no es repetirien, i desgraciadament he vist que -en un altre nivell-, era una imitació del mateix, no tant professional, però el mateix. Sempre l’intent d’imposició del que vol el meu partit, sempre amb els intents de colar el missatge del dia, encara que no tingui sentit fer-ho. Es transformen ràpidament en escoles de partits amb alumnes que són els aspirants a pretendents d’ajudants dels intendents, i res més. Cap objectiu polític per al país, excepte la lluita per a ocupar un càrrec ben pagat. En lloc d’aprendre a imposar el que vol el partit, valdria la pena que els ensenyessin a pensar i a debatre lliure i pacíficament les coses.
Hom arriba a la conclusió que per a les eleccions vinents, el que necessitem els independentistes no són partits, ja sabem el que volem, sinó un ens lliure de funcionaris i para-funcionaris, exclusivament per a aquelles eleccions (perquè si continua es convertirà en un partit més), que ens permeti votar sense tapar-nos el nas. No podem votar les llistes tancades dels partits (són tots els de les fotos de l’article), perquè la majoria tenen uns objectius basats en ells mateixos, que no és que no siguin iguals, sinó que es contradiuen amb els nostres. Els independentistes tenim un objectiu concret i molt clar, que no consisteix en cap escalafó ni en fotre a ningú per a ocupar el seu lloc. No cal que ens aconsellin ni ens prometin el que incompliran des del primer dia. Hem d’exigir llistes obertes amb persones noves i independents, o boicotejar les eleccions. No tenim per què votar persones que ja ens han estafat a gust, i exigim saber a qui i què votem, i en la situació actual, no podem proposar sinó que hem d’exigir llistes no de l’escalafó de cada partidet com sempre, sinó obertes per pura i simple supervivència de país.

josep SELVA
josep SELVA
17.02.2020  ·  08:31

Un editorial magnífic que ta la gran virtut de dir les coses per els seu nom i desarma les excuses, tant del polítics com les nostres. Tots ho sabem peró fem veure que no ho sabem: una reforma sense ruptura es impossible, i la ruptura te un preu que no es paga amb dines, sinó amb la vida.
Com deia el filòsof Lanza del Vasto, tan el tenir molt com el tenir poc fa als homes infeliços, peró tenir només lo just es pitjor encara, fa als homes mesquins.

Josep Aixà
Josep Aixà
17.02.2020  ·  08:37

Fer caure… No “tombar”

Pura Serena
Pura Serena
17.02.2020  ·  08:59

Els agradi o no a molta gent, si l’1O va ser un èxit va ser perquè les “masses” convergents van votar Sí. No confonguem partit i votants. Si la Crida fa un pas endavant, veurem què en queda del PDCAT.

Albert Martín
Albert Martín
17.02.2020  ·  09:12

Si senyor: allò que ens cal és crear una organització nova amb el seu propi aparell.

Pep Agulló
Pep Agulló
17.02.2020  ·  09:16

ESTEM EN UNA GUERRA D’IDENTITATS

El marc històric que vivim és el d’una guerra d’identitats. L’espanyola vol imposar la seva nació sobre les cendres de l’altra, la catalana.

Aquesta realitat que no podem ni podrem eludir, només es podrà resoldre amb la victòria d’una sobre l’altra, i això plana i distorsiona qualsevol política de vol curt que pretengui imposar-nos un altre marc en què l’embat amb l’Estat ara ja no toca i que amb l’engany de la por ens vol fer creure que podem conviure amigablement i fraterna. És la “normalitat”. És el terreny preferit per la casta dels aparells dels partits (hem de dir-li apparàtxiki?)

En aquest context de guerra, hi ha la normalitat letal d’assumir els cops de l’Estat des de la submissió i la rendició; hi ha l’altra normalitat, la del combat (el tall de la meridiana), ficats en la defensa i l’atac persistent contra l’enemic perquè volem derrotar-lo i perquè sabem que ens hi va l’existència.

La Núria Cadenas ja ho deia: per què fem tant de cas als partits? Vicent ens diu:
“jo no entendré mai per què dubteu tant de l’enorme força que teniu”. Ho sabem. Encarnació Parets ens diu: que “l’independentisme no l’ha despertat ningú”.

No és pas un problema de consciència de molts ciutadans, ens sobra, és un problema de camí i de direcció del moviment. I en aquesta absència, el verí s’escola a tots els nivells de la nostra societat, el verí de la il·lusió en cap negociació amb Espanya i que es concretarà amb les eleccions als poders autonòmics que són la soga que ens posem nosaltres mateixos en aquest ritual macabre de canviar polítics perquè no canviï res…

I aquí Vicent no veig que ningú (l’editorial tampoc) ens aporti com resoldre la paradoxa de superar el poder que (nosaltres!) els hem donat als partits (aquests polítics i els següents) en nom d’una voluntat revolucionaria, la independència que ells no poden ni volen exercir.

PS. Perdona, però Junqueras de “maverick” ben poc, és el clàssic lider de partit amb mà de ferro.

David Mascarella
David Mascarella
17.02.2020  ·  09:20

Ara no és moment de defallir, mai hem arribat tan lluny, si tenim en compte com ha anat des del 78 fins ara. No és hora de lamentacions, la tensió desgasta si, però és perquè hi ha moments molt difícils, contradiccions a manta i no veiem encara els passos a fer perquè estem en plena batalla, i ningú està en condicions de garantir res.

Però ens movem, en diem de tots colors, anem des de la maledicció extrema cap a uns, i a l’adoració personalitzada cap a altres. D’acord, però ens movem endavant, i és natural que diferim totalment en el camí a seguir. Crec que parlem de diversitat oi? doncs practiquem-la, i és més el què ens uneix que el què ens separa.

Joan Begue
Joan Begue
17.02.2020  ·  09:38

Que hem oblidat ?, que hem perdut l’orgull de aquell gloriós Set i Octubre del 2017.
Doncs la resta forma part del procés maduratiu i aquest d’una O altra ens porta de cap i cor a l’independència.
Hi ha quelcom que ens uneix unionistes independentistes dretes esquerres i això no va com és voldria principalment pels defensors de que res canviï, oi que sí don diner.
Hi sóm dins una crisis de valors i inevitablement ens hem de reinventar.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
17.02.2020  ·  09:42

Per fí!. Gràcies Vicent per aquest editorial.

Si, anem per feina. La primera mostra de rebuig als partits ja la tenen, amb la seva caixa de solidaritat que la gent ja no vol omplir. I no és que no vulgui donar, és que ja n’estem farts de la seva presa de pèl i la seva rendició. Només faltava l’insult a la intel·ligència amb aquesta campanya!.

El següent pas és forçar eleccions al Consell per la república i vetar la gent dels partits que ho bloquegen tot. Tal com s’hauria de fer també en els secretariats d’Omnium i ANC.
I en les properes eleccions, dons ja veurem si no abstenir-nos. Els partits ja tenen coll avall que canviaran les majories, per això estan convocant centenars de places a l’administració de la Generalitat, per cobrar per avançat el que potser els negaran les urnes.
Una vergonya tot plegat!.

Josep Salart
Josep Salart
17.02.2020  ·  09:44

El nostre vot no és de cap partit polític, i molt aviat es donaran compte que s’ha acabat el ninot per jugar. Els espera una bona plantufada.

Estic d’acord amb vostè senyor Mascarella i disculpi les meves expressions que a vegades em passo de la ratlla. Ho tenim tant a tocar que, quan em sembla que algún partit polític em posa un pal a la roda, la meva roda, em tornaría violent com un jutge espanyol.

Eduard Samarra
Eduard Samarra
17.02.2020  ·  09:49

Això de Junqueras com a maverick no m’ho empasso. Fet aquest apunt, estic d’acord amb l’editorial, però no me’l prenc pas com una veritat absoluta i per tant diré una cosa que no agradarà, tot parafrasejant George Carlin:

“Politicians don’t fall out of the sky, they don’t pass through a membrane from another reality. They come from American parents and American families, American homes, American schools, American churches, American businesses and American universities, and they are elected by American citizens. This is the best we can do folks. This is what we have to offer. It’s what our system produces: Garbage in, garbage out.”

Vol dir això que penso que com a societat no valem res? Ni de bon tros! No penso practicar l’art del masoquisme que tant es destil·la per ca nostra. El que sí que crec és que més que veure l’actitud dels apparàtxiki com a aliena i causada per factors purament circumstancials a les dinàmiques del poder, els hem de veure com un reflex del que som.

Estic convençut que una de les raons fonamentals que expliquen el comportament dels apparàtxiki és molt senzilla. És la mateixa raó que hi ha darrera el “independentisme no nacionalista,” de l’hàbit de canviar de llengua amb el veí que la parla i que no li surt dels pebrots parlar-la i de l’angoixa per a que a Europa se’ns doni la raó, més que no pas la independència.

La raó és que els apparàtxiki són catalans i catalanes com tots nosaltres i el seu marc mental és el del colonitzat (sempre torno a Fanon). Em diu una coneguda que des del Consell d’ERC li diuen que està tot molt cardat i que ja podem esperar per la independència escarxofats al sofà mirant Netflix. Em va fer reflexionar i vaig arribar a la conclusió que pensen així perquè efectivament dins del marc mental espanyol i les seves estructures d’escanyapobres, no hi ha n’hi un euro i tothom, si no està imputat, és imputable.

Però si es desobeís de debò no hi podrien fer res. L’única forma que els apparàtxiki canviïn és fer-los canviar i per això hem de canviar abans nosaltres. Crec que dins d’aquesta comunitat això que dic és predicar als creients, però fora d’aquí i fora de Twitter encara hi ha molta feina a fer.

Acabo: no volem demostrar que Espanya és una falsa democràcia per obtenir-ne reparacions. Volem demostrar-ho perquè fer-ho ens permetrà aconseguir la independència.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
17.02.2020  ·  10:16

Allò que va posar en risc el 155 va ser la “industria política catalana”, és a dir els sous i el futur de centenars o milers de persones i, en definitiva, la pervivència dels partits polítics independentistes. De fet les amenaces d’embargament per les fiances als nostres polítics van en aquesta direcció. Em pregunto, què feríeu vosaltres si us fan fora de la feina, no cobreu el mes vinent i, per tant, no podeu pagar el lloguer o el crèdit ni l’escola dels vostres fill? I què passa amb el vostre futur?. Doncs estem aquí, ni més ni menys. Quan s’ha dit que la independència serà un camí dur i tindrà un cost elevat, vol dir exactament això. Diguem-ho clar, tan clar com sigui possible -i si algun comentarista es veu amb cor, que m’ajudi- no hi ha prou unitat ni solidaritat per arribar a mantenir un embat amb l’estat que tingui perspectiva d’èxit. Caldria que hi hagués una unitat granítica per, entre tots, mantenir econòmicament les multes i les fiances que es derivaran d’un estat de desobediència constant i massiu. En aquest punt, malgrat les performances i mobilitzacions massives, encara no hi hem arribat. Els polítics ho saben, ells donen la cara, alguns hi ha posat molt però encara no tenen la cobertura necessària per la “presa de la Bastilla”

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
17.02.2020  ·  10:41

Tot el rspecte i consideració per als lleonesos, però alló és un altra cosa. Per la nostra part la sortida és la Republica Independent de Catalunya, i aixó es farà palés el dia de Perpinyà.

Joan Benet
Joan Benet
17.02.2020  ·  10:46

Potser és el moment per una força nova que es presenti a eleccions. Un conglomerat de circumstàncies, si voleu. Els que menciona al seu article, l’Albano Dante, en Canadell, els de Primàries, en Cotarelo si vol, vostè mateix… Ni que només sigui per tocar els collons…
És que si no, ens acabarem quedant a casa… És que ni la CUP sembla ja una opció pels que estem disposats a seguir lluitant

Josep Ramon Alonso
Josep Ramon Alonso
17.02.2020  ·  10:55

Tinc la sensació que vivim un castell de focs d’artifici constant, tot plegat com una successió de maniobres de distracció constants i consecutives que pretenen acaparar l’atenció per que no pensem en el que realment ens interessa, que és la consecució i materialització de la República de Catalunya.

El cas de la campanya de tapar-se un ull és estrambòtic, com pretenen que mirem un esport que no més tenim accés als telenotícies? quins partits o actes esportius de dones son retransmesos per la nostra televisió pública? Son ells que han de donar l’oportunitat als televidents de triar entre esport masculí i femení, llavors nosaltres podrem decidir quin volem veure.

És com si ens diguessin que no podem tenir la República per que no la triem, quan en realitat el problema és que no ens deixen practicar el dret a decidir que volem.

Tot plegat pura comèdia. Una mentida brutal.

Anna Batlle
Anna Batlle
17.02.2020  ·  11:15

Una possibilitat és afegir-se al moviment de Primàries. Que els seus plantejaments es vagin coneixent serviria per fer obrir els ulls a molta gent i que vegin el poc democràtics que són els partits tradicionals que tan alegrement voten.

Federico Ruiz
Federico Ruiz
17.02.2020  ·  11:26

Molt bé, Vicent. T’has decidit a creuar el Rubicó. Per aconseguir la independència de Catalunya no només no podem comptar amb ERC i PDECat sinó que caldrà lluitar contra ells, contra els seus liders i els seus aparells. Caldrà crear noves organitzacions i, sobretot, noves formes més democràtiques de fer política. Hem demostrat que som capaços d’això.
PD. El de las fotos amb l’ull tapat és increïble, i, tristament, molt revelador.

Agusti VILELLA
Agusti VILELLA
17.02.2020  ·  11:29

Benvolgut Vicent, fa més de dos anys que vaig escriure i publicar en diferents mitjans això:
TENEN UN TRESOR
Tenen un tresor i l’estan dil·lapidant. Els nostres polítics tenen darrera seu un poble com poques vegades, o mai, han tingut altres polítics en el món; un poble que fa anys que es manifesta de manera multitudinària i pacífica, que s’ha posat samarretes de tots els colors, que ha fet tota mena de numerets i de performances, que VA fer el 9-N, que VA fer l’1-O (els VAM fer la gent, no els van fer ells), que va aguantar el tipus i les garrotades, que d’ençà dels empresonaments i processos judicials s’ha mobilitzat constantment, que ha fet esmorzars, dinars i sopars de tots els colors, que ha recollit quantitats ingents de diners en poques hores per pagar fiances i despeses judicials.
Tot això ho estan llençant vergonyosament per les seves politiquetes de curta volada. Tenen por?, que pleguin; és per diners?, que intentin guanyar-se la vida com tothom que bé que els altres ho fem; és perquè en el fons ja els està bé anar fent la viu-viu enganyant la gent de bona fe?, miserables; és perquè són uns ineptes?, doncs a plegar també. La gent estimem el país, hem posat esforços, diners, l’esquena i la cara, i que ningú no s’enganyi: ho continuarem fent, si no amb aquests dirigents, amb uns altres; però ja n’hi ha prou d’aquest color, no es mereixen el poble que tenen!!.
Li poso data d’avui?

Carles Farre
Carles Farre
17.02.2020  ·  11:46

La causa primera i fonamental, al meu modest entendre, es prometre coses que després no es poden complir, cosa molt habitual entre els polítics, i aquest es el cas que ens ocupa, la gent pot fer el que pot fer, i tal com ha comentat algú, qui mes qui menys te el seu dia a dia, que no es gaire diferent del dia a dia d’un madrileny, un lleonès etc. i no seré jo qui em sacrifiqui per aquests polítics de salò, prou feines tinc per tirar endavant en el meu dia a dia, gràcies també i en bona part al bon “savoir faire” d’aquesta classe política, puc entendre que hi hagui gent molt capficada amb la política, jo soc molt escèptic amb l’actual sistema electoral, i si no canvia a un de mes obwrt

Jordi Schiaffino
Jordi Schiaffino
17.02.2020  ·  12:03

Quatre curts comentaris : 1) Soc un jubilat de l´empresa privada. No tinc cap relació ni personal ni familiar amb ningú de la Administració, actualment no milito en cap partit, encara que si soc independentista- . 2) Malgrat que no m´agrada gens el anunci, ho lamento pero si que penso que la seva reacció es molt hipersensible. Dubto que ningú penses en ofendre a ningú al fer-lo- 3) El Sr. Junqueras no s´ha entes amb 3 Presidents diferents: Mas, Puigdemont i Torra. No creu que es bastant clar qui te de fer-s’ho mirar? 4) Com he dit en altres comentaris SEMPRE la relació de CDC i els seus continuadors ha estat una relació de enveja i odi del primer cap als segons. Ho porten al ADN.

Enric Mauri
Enric Mauri
17.02.2020  ·  12:10

[Pura Serena – 08:59] “Els agradi o no a molta gent, si l’1O va ser un èxit va ser perquè les “masses” convergents van votar Sí. No confonguem partit i votants. Si la Crida fa un pas endavant, veurem què en queda del PDCAT.”
Hi estic molt però molt d’acord, ho veies, i encara ho veus, en molts actes o concentracions, el perfil sociològic o el que sigui.

Afegeixo, en canvi, que en molts actes o concentracions, sobretot si són una mica, diguem-ne, exigents o ferms o, vaja dit clarament, declaradament independentista … diria que una part significativa dels d’ERC ja no els veig prou … Pensem que ERC és un PARTIT, ara el més antic, en el sentit més tradicional [per cert, afirmo que CDC mai no va acabar de ser un “partit”, i el PDeCAT, el que havia de ser el canvi, se n’ha anat tornant, i així li va i espero que li vagi] … o sigui, que l’adhesió major o menor a ERC comporta que si el “partit” adopta una determinada posició, cal seguir-la (!), i ara, per ERC, toca “refredar”l’independentisme.

[Pep Agulló – 09:16] “Perdona, però Junqueras de “maverick” ben poc, és el clàssic lider de partit amb mà de ferro.”
També hi estic totalment d’acord.

Però, Pep, i tots, el Sr. Partal sempre aplica i crec que aplicarà la famosa, i per mi dissortada, “equidistància” … Per mi, l’equidistància és rigorosament injusta per impossibilitat de correspondre a res real, i si el Sr. Partal, tal com reivindica, “diu el que pensa”, per mi el Sr. Partal “pensa injustament” …
Posaré una mena d’exemple, genèric però que pot tenir-hi alguna analogia, i que, com veureu, és quelcom que, també dissortadament, succeeix … “A una escola hi ha un noi més aviat quiet, i n’hi ha un altre tipus “pinxo” que sovint, per dir-ho suau, l’importuna (empentes, males paraules, alguns cops); un dia aquest s’abraona sobre aquell fortament, i, vès per on, el noi quiet, i per primera vegada, es defensa amb bravura, vaja, potser podem dir que “s’hi torna” … [ara bé la qüestió] … la senyoreta (també pot ser el “senyoret”), ho veu, va cap allà, els separa als dos, i des de la seva “autoritat” i com qui emana “sapiència” diu, més o menys (i això, com deia, succeeix): “Au!, doneu-vos la mà, i demaneu-vos perdó l’un a l’altre” (hi ha variants)” …
Ho diré clarament, això és una aberració, aquest professor/professora (i reitero que em temo que d’aquests n’hi ha força) no sap el que és la JUSTÍCIA … [si-us-plau, agafeu l’exemple en el seu què conceptual, per bé que sigui de l’entorn escolar, i no, si-us-plau, com res personal al col·lectiu de mestres] …

M’estendria, però cadascú pot fer la seva reflexió, per descomptat aplicant-ho també a Vilaweb … en definitiva, jo crec que el qui ha començat el conflicte, o l’ha practicat més, o el que sigui, Ho ha de saber!, Ha de saber que el altres ho saben!, Ha de saber que això té efectes! … [per cert, poseu-vos al lloc del noi quiet, que després de ser el perjudicat d’inici i repetidament, li diuen que ha de demanar perdó al “pinxo”, després de tot per haver-li parat el peus (a més, potser és que ningú més no ho havia ni ho feia, i potser en tenia la responsabilitat)].

Gràcies.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
17.02.2020  ·  12:35

Sr. Partal encara no m’he llegit tot l’article. Ho faré més tard però una cosa tinc clara, dels polítics no podem esperar gaire cosa més que paraules i gestos que no porten en lloc. I els haurem de votar…. I aquest és el meu dilema que no tinc ganes de votar el que tenim pels voltants. I estic preocupada pq sóc de votar. Mai he fallat…..

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
17.02.2020  ·  12:58

Completament d’acord amb Carme Garcia.

Afegeixo che no vull que el càstig al partits independentistes es converteixi en una victoria del PSC o dels Comuns. Hi ha d’haver una alternativa, com sigui.

Joan Santanach
Joan Santanach
17.02.2020  ·  13:06

Penso que el curt comentari d’Albert Ventura és el més útil de tots: fer la guerra econòmica total contra Espanya. S’ha comentat diverses vegades en aquests anys i el primer a fer-ho fou precisament Junqueras, quan era un historiador i polític a qui admirava (paradoxalment, després s’ha convertit en la persona que més ha contribuit a desmoralitzar i desmobilitzar la gent). El 2 i el 3 d’octubre, allargant la vaga general una o dues setmanes, amb tancament de les vies de comunicació amb Espanya (el moment ho permetia, perquè estava desbordada), s’hauria aconseguit la independència. Però des de dalt van córrer a aturar-ho. Ara, amb la gent entristida i desmobilitzada, és molt més difícil. Faria falta algun fet que ens despertés de cop (potser un resultat extraordinari a les eleccions, però no ho sé) per tornar a l’esperit de primers d’octubre del 2017 i, llavors sí des del carrer, no permetre que ens desmobiltzessin altre cop. Ara estic experimentant el mateix sentiment de desencís del 1978.

Magda Vidal
Magda Vidal
17.02.2020  ·  13:23

Si el món pagès desapareix, i està a un punt de fer-ho, el nostre país no serà mai independent. La pagesia i la vida al món rural representen el territori i amb un territori abandonat i sense activitat, el país serà totalment urbà, amb unes necessitats, com a societat, diferents.
Només cal mirar a l’hora de votar, com ho fan els territoris del país. És la meua modesta opinió. Si no tenim model de país, no tenim res.

Maria Rosa Biadiu
Maria Rosa Biadiu
17.02.2020  ·  13:56

Gràcies Vicent . Clar i català com sempre. La foto dels polítics tapan-un ull és benèvola , la foto que representaria el seu lideratge és una foto amb les mans tapan-se els ulls i amb taps a les orelles. És molt trist i depriment ,la seva manca de intrapersonal anàlisi totalment absent i una gran dosi de infalibilitat permanent fa que un sentiment aclaparador ens prengui les esperances . Costarà de remuntar-nos et necessitem Vicent.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
17.02.2020  ·  15:34

Gràcies Sr. Partal.
Cada dia és més llarga la llusta de comentaristes i els seus comentaris. Signe inequívoc que estem cansdts de tan remenar la oerdiu uns i altres partits.

Opino com a En Albert Ventura
I a veure si a Perpinyà hi ha una resposta valuosa i vàlida per tirar endavant amb EFICÀCIA.
Ja toca i també toca poder marxar de Ñ.

Antoni Morell
Antoni Morell
17.02.2020  ·  16:25

Abundant en l’encertada visió d’en Vicenç, que resumeix els sentiments dels que seguim il·lusionats en arribar a la República Catalana, es especialment preocupant que, no només els PARTITS (mai una definició fou tan ajustada a la realitat) sinó per com responen els grupuscles resultants de la desfeta (no n’aprendran mai) de vells partits nascuts de la transició i envellits per inanició que no paren de sortir com els bolets.
Tots ells van encapçalats per “personatges” (és un dir) que, de poder, li donarien el seu nom al grup que reclamen. En manca de programa, principis, ètica… algun nom li han de posar.
Encara més, si malgrat aquestes batalletes de pati d’escola, els ciutadans anònims (els que sortim al carrer, participem en manifestacions i votem sota la pluja d’un ball de bastons) aconseguim que arribi el dia ZERO de l’any ZERO de la Independència…
Seran els mateixos d’ara els que voldran recollir el fruit del coratge i valor del conjunt de votants?
Cap polític (a excepció dels empresonats, exiliats, perseguits…) se’n adona que ara és quan queden al descobert les personalitats i capacitats dels que, normalment sense voler-ho, seran escollits per CANVIAR TOT EL QUE CALGUI, començant per la forma d’entendre que vol dir ser un SERVIDOR PÚBLIC.
Els que s’esbatussen per les escorrialles d’una període polític condemnat a desaparèixer, deuen tenir assumit que ells seran els cridats. En canvi, els que desitgem que agafin les regnes per aconseguir un futur millor, tenen altres coses al cap com per a pensar-hi.
Potser que miréssim de trobar la forma per que no ens agafin desprevinguts una vegada més. Ja no serien franquistes, sinó uns híbrids dels seus hereus, tots col·leccionistes de camises canviades.

Feliu Crespí
Feliu Crespí
17.02.2020  ·  17:25

Falta un eix vertebrador de tots aquests moviments, sentiments populars. L’únic que ho pot ser es en Carles Puigdemont i el Consell per la República. I ho saben. Seria tan fàcil com arraconar les institucions al paper d’organismes administratius i dirigir el procés polític des d’un Consell per la República arrelat i extès al territoti. Per què no ho fa / fan? Els fa por no poder controlar la força de la gent mobilitzada.

Jaume Ortí
Jaume Ortí
17.02.2020  ·  17:56

Els partits han viscut massa temps del xantatge emocional i del “si no ens votes guanyaran els altres”. Crec que molta gent ja n’esta tipa, de votar “per complir” i no per tirar endavant la independència. Una independència que per als partits no és més que un desideràtum per a cridar alguna soflama de tant en tant.
La gent els passarà per sobre tard o d’hora, però no sap com fer-ho. I el temps d’obediència a idees mestrívoles o iniciatives genials (aka Tsunami) ja ha passat.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
17.02.2020  ·  19:10

Trop tard sr. Partal. Les jeux sont joués et vous arrivez tout juste pour sauver votre journal, non pas l’indépendance de la Catalogne. Honte à vous ! Car vous auriez dû écrire cet éditorial il y a bien lurette. L’écrire aujourd’hui ne mène à rien, pour nous les indépendantistes catalans.

Trop tard !

Gemma Roda
Gemma Roda
17.02.2020  ·  20:14

Mr. Alegria, Vous avez raison!! SR. PARTAL TROP TARD!!!

Junqueres no és cap Maverick, és el màxim responsable d’on som ara!!!!

Perquè potencien ara l’esport femení? = per vendre més (més de la meitat). Tots: els clubs, nike, els consellers… tothom. I nosaltres a comprar com rucs.

Eduard Samarra: la claves!!!

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
17.02.2020  ·  20:33

Hom no crema les naus per abandonar-se panxa enlaire, deixant la pista de ball per l’Iceta o la marquesa de casafuerte. Cal bastir l’altenativa electoral, a les portes dels comicis, amb una sòlida candidatura de gent amb el cul pelat pel país i treball independent dels sous de la política. L’abstenció no és una opció.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
17.02.2020  ·  20:46

Torno a coincidir amb en Juan Martín Alegria.

Jaume Riu
Jaume Riu
17.02.2020  ·  21:38

L’OPI DEL POBLE
La política de partit és la religió de la democràcia, amb els mateixos inconvenients.
Dit això, comença a ser indispensable la separació entre l’independentisme i la política de partit, per seguir l’exemple de les grans revolucions que han canviat els fonaments de l’estat.
Dues consideracions bàsiques:
1. Fins ara, cap revolució no ha canviat mai els fonaments d’un estat des de les estructures del propi estat, com ho són els partits polítics que governen.
2. D’acord amb els noms i cognoms revolucionaris que cita Vicent Partal a l’editorial, perquè són determinants per portar Catalunya a ser un estat independent en forma de república, ja que NO SÓN polítics encara que ESTÀN a la política. Jo hi afegiria Gonzalo Boye, peça clau per aconseguir l’esfondrament del regne d’Espanya.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes