S’han fet tan habituals els discursos victimistes o incoherents que les respostes de Joan Canadell, president de la Cambra de Comerç de Barcelona, semblen senzilles de tan coherents com són. Respon sense subterfugis i el seu diagnòstic és que les polítiques actuals són pitjors que la del peix al cove, perquè no hi ha ni sardina ni llobarro. Té alternativa per al pressupost de la Generalitat ben diferent de la del pacte amb els comuns: que no s’augmentin els imposts, que es reclami allò que deu el govern d’Espanya i que es comenci a rebaixar el dèficit fiscal. Que en cap cas no s’augmenti el deute.

El triomf de la candidatura independentista per a dirigir la Cambra de Comerç de Barcelona encara no ha estat paït com un fet democràtic per alguns sectors unionistes. Hi ha qui prefereix invisibilitzar la institució abans que acceptar la realitat. Això és el que va fer el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la seva visita a Barcelona: menystenir una de les institucions econòmiques més importants de la ciutat. Però sembla que no li lleva pas la son, a Canadell. Hi fa front cada dia equipat amb un instrument eficient com són les consultes, el programa Catalunya 2030/40 i la persistència.

Quan la ministra Montero va dir que no tornarien l’IVA que deuen del 2017, vàreu dir que amb gests com aquest el diàleg és un engany.
—No té sentit que, si no es veuen capaços d’afrontar la independència, que no afrontin ni tan sols la reducció del dèficit fiscal, que per mi és un dels problemes més greus i pel qual la gent s’ha fet independentista. Si ara se suposa que hi ha una bona relació entre governs i diàleg, si més no s’ha de començar resolent una part del dèficit fiscal i que no n’hi hagi més. Aquests cinc-cents milions i escaig d’IVA que no paguen són un increment del dèficit fiscal. No és que hagin renunciat a la independència, sinó que s’ha renunciat a solucionar el problema de base que és el maltractament fiscal de Catalunya. Això no ho podem tolerar. La primera oportunitat que tenim de resoldre’n una part és ara, i ens trobem que l’estat espanyol torna a atacar no pagant l’IVA.

En canvi de no tornar IVA, la ministra ha fet propostes…
—La solució que proposen és que ens endeutem més. No solament no solucionem el dèficit sinó que l’engreixem més. Per mi i la institució que represento això és totalment inacceptable. Com que no et puc pagar l’IVA et genero més dèficit fiscal, perquè això no faci que no puguis afrontar el pagament del teu pressupost. Això és intolerable.

També heu estat crítics amb l’augment d’imposts per fer créixer el pressupost de la Generalitat.
—Si per una banda ens trobem amb aquesta renúncia, per una altra tenim un govern que fa un pressupost que va en línia de continuar carregant la societat catalana amb més imposts, en comptes de resoldre-ho amb una reducció parcial, ja no dic total, del dèficit fiscal. No hi estem d’acord, amb tot això.

Què proposeu?
—Que en aquest primer pressupost, si més no dels 16.000 milions de dèficit n’hauríem de solucionar dos mil milions o tres. No té sentit que diguem que hi ha dèficit fiscal i que no en solucionem ni una petita part. La nostra proposta és abaixar la pressió fiscal dels catalans al nivell de les altres comunitats. No dic que siguem els qui en tinguem menys, però no hem de ser els que en tinguem més. Aquesta pressió fiscal s’hauria de reduir al nivell de les comunitats que tenen menys càrrega. El diferencial que no podem ingressar, l’estat l’hauria de compensar a càrrec del dèficit fiscal.

Heu tingut cap resposta?
—Nosaltres ho hem proposat obertament al vice-president i en tot cas ara, quan el pressupost entri en tràmit parlamentari veurem si ho tenen en compte. Nosaltres hem de demanar allò que sembla lògic i coherent i argumentar-ho. A partir d’aquí, els polítics han de fer allò que considerin en representació dels seus votants.

El govern espanyol ha decidit de no publicar les balances fiscals.
—Com que tot és tan greu, la millor manera de no reconèixer el deute fiscal és no publicar les balances i que no hi hagi xifres. Però encara que no les publiquin, tenim tota la sèrie de fa trenta anys. I allò que s’ha de fer és reclamar el reconeixement del dèficit fiscal acumulat que volta els 400.000 milions d’euros. Una xifra que ha reconegut un economista com ara Niño Becerra, que no ha estat mai independentista.

És massa tou el govern de la Generalitat?
—M’és igual si és tou o dur. Del nostre punt vista, s’ha de fer això que explico. Si no es fa, el govern no serà coherent amb allò que cal per al país i continuarem amb la mateixa línia de la política dels darrers trenta anys.

La del peix al cove?
—En aquest cas, ni això. No hem vist encara cap oferta de l’estat que pugui ser el llobarro, fent servir el símil del conseller. No hem vist ni sardina ni llobarro. Aquelles quaranta propostes no són ni sardina ni llobarro.

D’aquest dèficit la repercussió amb la inversió en infrastructures per al país és allò que més us preocupa?
—Hem d’aclarir que el dèficit en infrastructures és part del dèficit fiscal, no és a més a més. Dit això, en l’últim estudi que hem fet, que vam publicar el desembre i que tothom ha coincidit a dir que és molt bo, deixa clar que el dèficit en infrastructures acumulat és de 45.000 milions d’euros. Aquí ja tenim una altra xifra, això és comparant-nos amb la resta de l’estat. La qüestió no és que ens agradi ser espanyols o no, sinó que mentre ho siguem si més no ens haurien de tractar com a la resta d’espanyols i no és així. Si mirem les xifres i comparem els espanyols amb els europeus, veiem que ells sí que són al mateix nivell. I, en canvi, aquí som un 20% per sota, que són aquests 45.000 milions que s’han d’arreglar. Com que és una qüestió molt concreta, hem fet una proposta també concreta: invertir els deu anys vinents 4.000 o 5.000 euros per any i així compensar aquest dèficit.

Respecte de les infrastructures hi ha consens amb les patronals?
—Ho vam intentar amb una reunió que s’havia de fer al desembre. Tots van dir que sí, que vindrien. I al gener no van venir. Pimec i Foment se’n van despenjar i van arrossegar dues entitats més. Per què? L’única diferència és l’acord d’investidura a Madrid. Ells han argumentat unes altres qüestions. Nosaltres continuem intentant un consens de totes les entitats empresarials sobre això.

I en privat Sánchez Llibre us en diu res, de tot això?
—Hi tenim una bona relació, és un polític de mena. Per tant, és una persona molt afable i podem parlar-hi perfectament. Coincidim en actes i reunions. Diu que vol esperar perquè té una altra idea i la vol defensar. En tot cas, espero que d’aquí a unes quantes setmanes tornin a la taula.

Ara ERC ha de decidir sobre el pressupost del govern espanyol. Què els diríeu?
—Igual que he dit abans. Han de ser coherents i, si veuen que la independència no és factible a curt termini, si més no haurien d’anar avançant per resoldre el problema que ha fet que la societat catalana s’hagi fet independentista, que és el dèficit fiscal. Per tant, demano a Esquerra i als partits del congrés que defensin aquesta línia: 4.000 o 5.000 milions d’euros per a infrastructures i al voltant d’una partida dels 2.000 milions d’euros pel greuge d’imposts que arrosseguem els catalans.

Heu dit que els polítics no veuen factible la independència a curt termini. Què en penseu? La veieu possible?
—És tan possible com que el mur de Berlín va caure quan ningú no es pensava que fos possible. Sempre hi pot haver un desencadenant que ho acceleri tot. Vist així, el motiu pel qual és necessària la independència del punt de vista econòmic i empresarial continua existint, com he explicat. La raó es manté i no sembla que a curt termini es resolgui. Amb les eleccions veiem que l’opció independentista continua essent majoritària. Qui diu que de cop i volta no hi hagi la possibilitat de fer un pas definitiu? En tot cas crec, i penso que també puc dir-ho en nom del consell executiu de la Cambra, que sense unitat això difícilment ho aconseguirem. Ara, també la unitat, a vegades s’aconsegueix de cop per alguna raó. El mecanisme hauria de ser que hi hagués un desencadenant i un catalitzador que seria la unitat. El factor sort també hi pot ser. Després, hauríem de veure les institucions europees. Les d’avui no són les mateixes que les de fa un any i hi ha coses que es veuen diferent.

No es parla gaire del ‘tancament de caixa’. En continueu essent partidari?
—Sempre vam dir a la campanya que el proposaríem si arribava un punt que tenia sentit. Ara com ara, no hi és perquè no hi ha una aposta política d’unitat per fer un nou Primer d’Octubre. Si hi és en parlarem.

Però seria factible? Ho haurien de fer les empreses?
—Gairebé tots els imposts els liquidem les empreses, en alguns casos en nom dels treballadors. Si hi hagués un consens general de fer una reivindicació per a reclamar que s’acabés el dèficit fiscal i que es posés d’acord una massa suficient d’empresaris per a fer un tancament de caixa això seria factible.

Thomas Piketty ha dit que Catalunya, de fet, vol ser un paradís fiscal. Què li respondríeu?
—Catalunya té la sort de ser un país tan divers en l’àmbit econòmic i amb tant d’èxit en molts camps, que pot decidir de ser moltes coses. Pot decidir de ser la porta entrada d’Àsia i desenvolupar un gran centre logístic i productor internacional; pot ser un Silicon Valley 2; pot ser una de les àrees turístiques més potents d’Europa, que de fet ja ho és; pot ser un consorci industrial. I, per tant, Catalunya com a estat pot tenir una economia molt sanejada, totalment viable, sense cap necessitat de ser un paradís fiscal. L’única cosa que li cal és desenvolupar aquelles economies que ja tenim, però amb recursos per a fer-les més potents.

La Cambra de Comerç de Barcelona encapçala el programa Catalunya 2030/40. Quin resum en faríeu?
—Catalunya necessita un model econòmic de país amb el qual tots ens posem d’acord. Hem de saber cap on volem anar la dècada vinent i l’altra. Aquest model té quinze eixos que es basen en quatre pilars: una economia més internacionalitzada, basada en una economia d’alt valor afegit, que sigui ambientalment sostenible i socialment responsable.

Un dels eixos és la desocupació juvenil, que té molt a veure amb la formació. En això, la responsabilitat no recau en Madrid? La Generalitat no ha fet la feina? Es pot anar de pressa per resoldre-ho?
—La xifra d’atur és d’un 11%, però en concret l’atur juvenil volta el 30% i això és un problema. Tenim un desajust entre allò que demanen les empreses i la gent que està en disposició de treballar. El 79% d’empreses ens diuen que no troben personal qualificat, fins al punt que n’hi ha un 30% que acaba no contractant, tal com hem vist en una de les enquestes que hem fet. Què hem de fer? Més que buscar-ne els culpables, hem de buscar-hi solucions.

Quines?
—Les cambres podem ajudar sobretot amb la formació professional dual, que és una manera d’adaptar les necessitats reals de les empreses als joves. Amb això es pot treballar molt més que no es fa i assemblar-nos a països com Àustria. Una altra millora pot ser una llei de l’aprenent i no parlo només de joves sinó de sèniors. També en la formació hi ha d’haver segones oportunitats. Al Saló de l’Ensenyament, que es farà aviat, hi aportarem un estudi de les necessitats del mercat que pot ajudar els estudiants a saber què es demana ara al món laboral i a prendre decisions amb aquesta informació. És en aquest mateix sentit que també volem facilitar informació als instituts per fomentar l’atracció cap a les necessitats que té el país.

Quines són?
—Sobretot, les STEM: les ciències, tecnologia, matemàtiques i enginyeries…

Aquí tothom vol fer socials….
—Si aconseguim de despertar interès cap a les STEM, pot ser una bona manera que d’aquí a cinc anys hi hagi un canvi. També les nenes i les noies han de veure que en el futur poden tenir bons càrrecs en les empreses. Si les cambres i el món econòmic no els expliquem això és més difícil que passi. Tenim molta feina a fer, són capes que s’han d’anar cobrint… Tothom ho ha de fer. En definitiva, hem de casar la realitat, és a dir, la demanda amb l’oferta.

I els que tenen més talent se’n van?
—Hi ha gent molt qualificada que prefereix anar a un altre país que no pas quedar-se aquí. A vegades és perquè paguen millor, però també hi ha qui ho fa per un desafiament personal. Que la gent se’n vagi, si torna, no és un problema. El problema el tenim si no torna.

Un dels punts és agilitar els tràmits per a les empreses. Això també hauria de ser fàcil de resoldre des de la Generalitat?
—Ara s’ha començat a tramitar una llei sobre la simplificació administrativa, que pot ser un pas endavant important. Les cambres podem veure si el redactat de la llei és suficient i que s’apliqui correctament. Hem proposat de crear la figura d’un síndic empresarial, que és una petita oficina que capti els problemes on les empreses s’encallen molt. No parlem de donar d’alta, sinó que a vegades, per a segons quines tramitacions i permisos, les empreses s’hi poden passar mesos i anys.

Les últimes dades econòmiques de Catalunya són bones.
—Sí, nosaltres continuem creixent. El 2019 hem arribat entorn del 2% de creixement. Això és molt més que la mitjana d’Europa. Per tant, anem bé i això en un context en què ens deien que s’acabava el món, que s’enfonsaria tot. Al final, ha passat tot i continuem creixent. Catalunya va bé. Les exportacions continuen creixent, les empreses catalanes han entès que el mercat mundial és molt gran i que hi ha moltes oportunitats. Durant molts anys s’havia pensat que el mercat havia de ser l’espanyol. Per sort, les empreses han entès que no ens hem pas de limitar a Espanya. De fet, les exportacions creixen poc perquè en aquest moment el sector de l’automòbil creix poc per un problema que afecta a tot arreu. Però hi ha sectors industrials que creixen del 6%, el 7%, el 10%…

Així i tot el sector industrial s’ha de fer més fort?
—Encara ens basem en l’economia de l’automòbil i ens ha anat molt bé durant molts anys. No l’hem d’abandonar de cap manera, l’hem de potenciar tant com puguem, però hem de diversificar. En realitat, també ho fem, hi ha moltes empreses i el país en general això ja ho ha entès. Com a Cambra hem començat a potenciar nous sectors econòmics. Per exemple, aquesta setmana hem presentat el New Space Economic. En aquest nou sector hi tenim moltes empreses, encara que molta gent ho ignori. Algunes són líders mundials al seu sector. També tenim empreses de referència en el món dels submarins i moltes empreses tecnològiques emergents.

Com va la llei de cambres?
—La consellera Chacon ens va dir que ella s’havia compromès a fer la llei en aquesta legislatura i que la volia fer. Nosaltres li vam dir que endavant, però que no ens agradava la proposta de llei que venia del mandat anterior. Ens va dir que féssim una proposta i l’hem feta. Hem fet les funcions, que per a nosaltres és molt important, i un preàmbul que marca les intencions. La resposta de la consellera és positiva amb matisos. Ara som en fase de negociació i el primer estímul és positiu. Una altra cosa és que algunes patronals han dit que no els agrada. Crec que ho diuen perquè no han entès què diem. En cap cas no volem assumir competències de les patronals o fer fora la patronal. Allò que volem és que les funcions de la llei catalana desenvolupin al màxim les possibilitats que dóna el marc espanyol. Ja ens agradaria fer una llei més semblant a l’austríaca, que posa a les mans de les cambres totes les funcions de la representativitat, però això no encaixa amb la llei espanyola que hi ha ara i no hi podem passar.

Qui pagarà les cambres?
—Aquesta part també la tenim escrita i ben aviat la lliurarem a la Generalitat. Obrim moltes vies perquè entenem que ni l’estat ni la Generalitat no es faran càrrec de tot el pressupost de les cambres. Una part, que és la de funció pública, l’ha d’assumir la Generalitat i, en canvi, totes aquelles parts d’ajudar a l’empresariat les ha de pagar directament l’empresariat o la cambra mitjançant projectes europeus. Aquests han de ser els tres pilars del finançament.

Es mantindrà el model de les catorze cadires d’argent? O es repartiran entre tothom perquè no hi hagi privilegis?
—No hi ha privilegis, passa que pot semblar que si alguna gent paga molt pot tenir més drets que les altres. Aquest model a nosaltres no ens agrada, però de moment és el que hi ha. Nosaltres proposem que aquest model sigui cada vegada menys depenent d’aquestes cadires de plata i que sigui tot l’empresariat que aporti una petita quantitat. Això ens agradaria.

Pedro Sánchez a la seva darrera visita a Barcelona va menystenir la Cambra de Comerç?
—És trist que, independentment de qui hagi guanyat les eleccions, no tingui en compte una institució que té set segles d’història i representa tot el teixit empresarial de Barcelona i Catalunya, Però bé, els polítics fan política i nosaltres empresa. La nostra veu és important i l’hem de fer sentir al govern espanyol.

La vostra presidència és boicotada per determinats lobbies econòmics?
—No, que en siguem conscients. Públicament, hi ha hagut tensions amb les patronals, però no he dit que això sigui un boicot. Tenim la intenció de seure i parlar en benefici del sector empresarial català. Per tant, nosaltres continuarem intentant d’arribar a acords en qüestions tan importants com són les infrastructures. No té sentit que els sectors que representem les empreses del país no anem plegats per defensar la millor solució per a la situació de greuge d’infrastructures que arrossega Catalunya de fa tants anys.

Hi ha un intent que la Cambra de Comerç ara perdi incidència?
—És possible, això és difícil de valorar. Però hi insisteixo: nosaltres tenim un projecte pel qual vam ser votats, que en definitiva és defensar el màxim desenvolupament econòmic del teixit empresarial català. Si algú vol actuar d’alguna manera que no hi enllaci és cosa seva, però nosaltres no ens desviarem d’aquesta línia per defensar les nostres funcions.

Com van les impugnacions?
—El senyor Macià i el seu col·lectiu s’han retirat. Les impugnacions del senyor Tusquets, que jo sàpiga, es mantenen, però de moment la resposta judicial no sembla que els doni la raó. Nosaltres hi tenim confiança perquè sabem que ho vam fer tot bé. En això la conselleria és molt clara i sap que tot es va fer bé, seguint la llei. No tenim cap motiu per a pensar que no anirà bé.

Hi teniu contacte personal?
—El senyor Tusquets és al plenari i és un representant que col·labora amb la cambra. Va demanar de presidir la Comissió Barcelona-Pirineus per a potenciar els Jocs Olímpics del 2030 i evidentment nosaltres li vam dir que sí. Si hi ha algú que té ganes de liderar projectes i és al ple, no costa gens de donar-li suport. Per a això, sempre ens hi trobaran a favor, encara que ens puguin acusar de tenir una visió política. En tenim, com en té tothom, però sempre en defensa d’allò que sigui millor per al país.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.