Paco Camps
Francisco Camps en una imatge d'arxiu

El febrer del 2012, quan feia set mesos que havia hagut de dimitir acusat de formar part de la trama Gürtel de corrupció a l’engròs, molta corrupció i pertot arreu, Francisco Camps es va doctorar en dret amb excel·lent cum laude a la Universitat Miguel Hernández d’Alacant. La seua tesi proposava la reforma de la llei electoral. Camps defensava, defensa encara, que cada ciutadà ha de poder elegir directament els seus representats a les institucions. Com els anglesos o com els americans, diu.

Diu, en present. Perquè la setmana passada el cinquè president de la Generalitat Valenciana de l’etapa autonòmica, va tornar a parlar de la seua tesi. No del presumpte plagi de què fou acusat, ni tampoc de per què va demanar que la tesi no fos ni pública ni consultable com ho són totes. Paco Camps torna a parlar de la tesi, en present, perquè defensa les primàries americanes. Diu que ell ara es troba en unes primàries americanes, encara que ningú no les haja convocades, encara que el seu partit, el PP, ja tinga una candidata que és María José Català, que ara fa l’oposició al govern municipal i ha guanyat galons amb el nou lideratge del zaplanista Carlos Mazón.

Amb aquesta irrupció tan extemporània, Francisco Camps s’ha convidat a una festa on ningú no l’esperava i aspira a ser candidat a la batllia de València.

Un fantasma indigest

Al seu partit se’l miren amb cara de pomes agres. Amb un deix entre la llàstima i la comprensió. Però també com una caparra feixuga. Com aquell àpat mal paït. Cada aparició de Camps reivindicant el llegat de Rita Barberà i proclamant als quatre vents que vol ser batlle per a acabar la feina que va quedar a mitges és com aquell malestar indefinible d’una vesprada d’estiu després d’un dinar amb allioli i vi i copes i postres i encara un xarrupet d’un licor dolç.

Una pedra a la sabata. Un gra inoportú a la punta del nas objecte de totes les mirades.

El llegat de Rita

Demà, 26 de maig, farà trenta anys de les eleccions municipals que van permetre l’ascens de Rita Barberà a la batllia de la ciutat. No les va guanyar, aquelles eleccions, el PP. La candidatura més votada va ser la socialista, amb Clementina Ródenas com a cap de llista, però sense majoria absoluta i sense possibilitat de pactar amb ningú. La dreta sí que en va fer un, de pacte. El pacte del pollastre, concretament. Els vots de la molt blavera Unió Valenciana de Vicente González Lizondo van entronitzar Rita a la batllia. Ella s’hi va aferrar i s’hi va eternitzar. En aquella primera legislatura del 1991, Barberà va nomenar un joveníssim Francisco Camps regidor de Trànsit. I Camps ara ho recorda i trau fotos en blanc i negre i les penja a Twitter. “He estat regidor de Trànsit i em conec la ciutat com ningú. He fet hospitals. He fet col·legis. He fet carreteres…” I encara hi ha tantes coses per fer…

I ara, no respire!

Al partit miren de no fer-li gaire cas, com al cunyat que es clava enmig d’una conversa sense tenir res a dir, com al xiquet consentit que ja no sap què fer per cridar l’atenció i els seus pares l’han deixat per impossible.

Vull ser batlle! Vull ser batlle! Vull ser batlle! Una rebequeria. Ja es cansarà, pensen al PP, ara que han estrenat aquest lideratge amb Carlos Mazón que diu que va com una bala i sense frens al Palau de la Generalitat.

Però Camps no s’atura. Vull ser batlle! Vull ser batlle!… fins a l’infinit, fins a deixar de respirar o fins que Vox li faça cas. No li fa cap mena de recança reconèixer que combrega amb bona part del discurs de Vox. Que per què no.

Cotxe oficial i malestar al Consell Jurídic Consultiu

Com a ex-president, Paco Camps és membre nat del Consell Jurídic Consultiu, l’òrgan que assessora en matèria legislativa la Generalitat. Amb veu i sense vot. Pot tenir aquest càrrec fins quinze anys després d’acabar el mandat. També té dret de tenir oficina, cotxe oficial i dos treballadors de suport. Segons el portal de transparència del Consell, l’any 2020 va cobrar un sou brut de 80.000 euros bruts, 53.600 de nets.

Sobre les funcions i els privilegis dels membres d’aquest organisme el reglament diu que “gaudeix d’autonomia orgànica i de funcionament, cosa que en garanteix l’objectivitat i la independència”.

En el si del Consell Jurídic hi ha un cert malestar amb Camps, perquè tota aquesta carrera cap a la recuperació de la batllia de València, l’ha començada sense renunciar a cap d’aquests privilegis. Tampoc no hi va renunciar quan va desfilar pels jutjats, involucrat en nou processos judicials. Només dos continuen oberts. Els altres set han estat arxivats o l’han absolt. Els vestits, Urdangarin, la visita del Papa, la Fórmula 1, Fitur…

Això li dóna força i coratge per a continuar la cursa desbocada, un llop solitari, cap a l’Ajuntament de València. Es presenta com un màrtir de l’esquerra, el comunisme i el separatisme. Dotze anys fa que Ximo Puig i Mónica Oltra el persegueixen, diu. I critica i s’encomana a Déu i, fins i tot legalment, amenaça l’actual cap del Consell. Puig respon: “En aquest trajecte de la vida política Camps s’ha retratat, crec que s’ha d’aprendre a ser ex-president.”

Un llegat de fang i deutes

A pesar que aquesta reaparició de Francisco Camps té unes tonalitats de patetisme, i que pot ser fàcil fer befa d’aquesta reaparició fantasmal, convé no perdre de vista que Francisco Camps Ortiz, aquesta persona que ara vol ser batlle per fer reviscolar la ciutat de València a la manera de Rita Barberá, va ser el pitjor gestor de la història del País Valencià. Convé fer memòria i escriure en pedra picada que la seua trajectòria és plena de forats negres, albellons per on s’escolaven els diners dels valencians.

Els diners i els drets.

Francisco Camps és el president de la Generalitat de Gürtel, del fracàs de la Ciutat de la Llum d’Alacant, de la gestió de Fira València, del col·lapse de Bancaixa, de la Fórmula 1, de l’enfonsament de Canal 9, de la destrossa de la Punta, del Cabanyal… El de la visita del papa. El de l’intent d’amagar davall una estora les víctimes de l’accident del metro de València. Aquella infàmia que encara fa mal només de recordar-la per deixar-la escrita…

I des del punt de vista nacional, Francisco Camps, aquest fantasma que ara pidola micròfons per a escampar el seu missatge i escriu coses a Twitter, és qui va tallar els ponts institucionals entre el País Valencià i el Principat. És qui va ordenar, manu militari, el tancament dels repetidors que Acció Cultural havia instal·lat per a permetre la recepció de TV3 a terres valencianes. I és qui va imposar aquelles multes insuportables a l’entitat amb la intenció, és clar, de fer-la inviable i d’ensorrar-la per a sempre més.

Aquesta és el full de serveis de Paco Camps, el fantasma que torna com un rot agre i que no fa gens de gràcia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.