Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Poques hores després de saber-se la notícia de la mort sobtada de Rita Barberá algunes persones van col·locar flors i missatges i algun ciri i una bandera espanyola i també unes fotos a la reixa i al cancell de l’entrada de la finca on vivia, a València. Davant el Parterre i davant la seu del Tribunal Superior de Justícia. I molt a prop del pont de Calatrava. El dia era rúfol i alguns càmeres de televisió i fotògrafs feien una guàrdia incòmoda. També hi va anar el taxista que, d’ençà que no tenia cotxe oficial, feia de xofer de l’ex-batllessa. Centenars de persones van anar a l’ajuntament.  Molts volien deixar escrita la seva emoció al llibre de condol.

En la mort de Rita Barberá s’han sentit panegírics, però pocs. L’ex-president del govern espanyol José Maria Aznar ha lamentat que Rita haja mort exclosa del seu partit. Álvaro Pérez, el Bigotes, també ha renyat alguns dels dirigents més joves del PP per haver-la deixada abandonada com una burilla. I davant els micròfons, alguns destacats membres del Partit Popular han dissimulat justament això, que fa només uns mesos la van obligar a estripar el carnet de militant. Després de morta l’han tornada a tractar com un dels seus. Tots n’han parlat molt bé. Alguns, com el seu amic García-Margallo, ha reconegut que la pèrdua de la batllia la va sotmetre en una depressió molt profunda. Un periodista d’un dels mitjans que més ha treballat per a destapar els afers bruts del PP valencià explicava que l’ex-batllessa estava incòmoda, tan allunyada del poder. ‘No sap ni com es compra un bitllet de tren’, va dir. I es va fer un silenci. Però, des de fora del partit, des de fora de la política, com es veu la figura de Rita Barberá?

En la mort de Rita Barberà s’han sentit silencis. Molts. VilaWeb ha fet una mena de roda d’impressions entre persones destacades de la vida social i cultural valenciana. I hi ha hagut somriures, alenades profundes, algun renec i, sobretot, silencis. A alguns la pregunta sobre el llegat de Barberá els incomoda. Prefereixen callar perquè saben que dirien coses que no serien políticament correctes. No la volen fer bona, però no la volen criticar obertament.

Respecte i empatia amb la família i crítica a la gestió
Amb tot, hem recollit algunes opinions, com la de l’escriptora Gemma Pasqual, vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que ha lamentat que Barberá s’haja mort sense ser jutjada. ‘Quan una persona es mor no es fa bona –ha dit– i a mi no m’agradava ni com a batllessa, ni com a senadora, ni com a política.’ Tampoc no comparteix l’afirmació –i fins i tot s’indigna– de l’actual líder del PP valencià, Isabel Bonig, que va dir ahir que Barberà havia estat una gran defensora de les dones.

El cantant Miquel Gil diu que per molt que hi pense, no en salva res, de la trajectòria pública de Barberá. I destaca que ‘és una de les figures del pensament més antivalencianes que hem patit al País Valencià’. Recorda que va ser mestra de Francisco Camps i instigadora del pitjor blaverisme i secessionisme lingüístic. Gil tampoc no comparteix la visió de la ciutat com a escenari dels grans esdeveniments que l’ex-batllessa va impulsar amb fruïció.

La periodista de televisió Xelo Miralles recordava ahir el moment en què els escortes de la batllessa la van desallotjar del balcó de l’ajuntament durant una mascletada de les falles del 2013. ‘El menyspreu que mostrava vers els treballadors d’RTVV era absolut’, va dir. Miralles diu que no s’alegra de la mort de ningú i que pensa en la seua família. ‘La notícia de la seua mort m’ha arribat a través de la ràdio i, mentre pensava que era una broma macabra, he intentat reaccionar a sentiments contradictoris. Rita semblava immortal.’

Un sentiment semblant d’empatia amb els familiars, l’ha expressat Beatriz Garrote, que va ser presidenta de l’associació de víctimes de l’accident del metro de València. Quan li demanem què pensa de Rita Barberà fa un silenci llarg abans de respondre: ‘Estic contenta que ja no estiga en les institucions. Ha estat alcaldessa durant vint-i-quatre anys i el que va fer no pot quedar en l’oblit.’ La situació és delicada, diu, però troba que ‘no és saludable que se li facen homenatges’.

L’escriptor i pintor Manuel Baixauli observa el personatge a partir de l’obra que deixa i explica que no l’alegra la seua mort, i que el que veritablement el va alegrar és que perdés la batllia. ‘La València de Rita –afirma Baixauli– i del que ella representa, m’ha provocat sempre al·lèrgia. Hi he anat tan poc com he pogut, tot i viure a mitja hora amb tren. L’entorn social que la va enaltir no ha desaparegut amb ella, però vull creure que algun dia tornaré a sentir que València és la meua capital.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.