Laviral, cultura i ciència pel camí de l’aigua

  • Neix una nova iniciativa que vincula les arts, les ciències i les comunitats locals de tres territoris (l’Alt Pirineu, el Berguedà i el Priorat) · Volen causar reflexió i acció aplicant la ciència amb metodologies artístiques per abordar una qüestió central: l’emergència de l’aigua, que en cada territori parteix d’una realitat diferent · Parlem amb Clara Saperas, impulsora de la iniciativa

VilaWeb
Montserrat Serra
24.02.2024 - 21:50
Actualització: 24.02.2024 - 23:51

L’Alt Pirineu, el Berguedà i el Priorat prenen aquests dies un caràcter nou. Seran centres de debat, per mitjà de les arts i les ciències, sobre l’emergència de l’aigua. Territoris que aquests mesos a venir es trobaran units per un fil invisible, com un riu d’aigua, travessant el Principat, gràcies al projecte Laviral, que es defineix com un projecte cultural transformador, que posa l’art i la ciència al servei de les problemàtiques del territori.

L’equip matriu de Laviral és format per la Marta Pons, vinculada a qüestions d’agro-ecologia, sobirania alimentària i desenvolupament local; Vanesa Freixa, impulsora de l’Escola de Pastors; i Clara Saperas, responsable de Tramoia Produccions Culturals. En aquest equip tècnic, també hi participa la geògrafa de la UPF Rosa Cerarols, cofundadora del Konvent, que vetlla per la qüestió científica del procés.

Clara Saperas.

Hem parlat amb Clara Saperas per saber com va sorgir la iniciativa, com es desenvoluparà i si tindrà continuïtat.

Com neix Laviral?
—Va néixer d’una inquietud meva, dins de Tramoia, per tirar endavant algun projecte que superés el que ja fem, la cultura per la cultura o la cultura per a l’entreteniment. Situar-nos en l’espai de com la cultura pot contribuir al context d’emergències diverses que tenim davant. I així recuperar el sentit essencial de la cultura, en tant que capacitadora de generar nous imaginaris, de repensar el relat, el pensament crític, etc. I aquesta inquietud la comparteixo amb gent que fa temps que treballem plegats i que sento que es troben alineats en aquest sentit. Són el Centre Quim Soler del Priorat, el Centre d’Art i Natura de Farrera a l’Alt Pirineu i el Konvent de Berga, que ja són espais que comparteixen projectes.

Però què fa que es materialitzi aquesta voluntat?
—En aquest entramat, en comencem a parlar d’una manera informal, al principi, però de mica en mica va agafant cos fins que coincidim tots en la jornada que es va organitzar l’any passat al Konvent sobre cultura comunitària transformadora. En paral·lel, el Departament d’Economia Social i Solidària va convocar un ajut, que a Tramoia vam decidir de demanar per tirar endavant un projecte d’aquestes característiques, i vam tenir la sort o la desgràcia que ens el van donar. I aquest va ser l’impuls que ens va fer tirar endavant. Tenim els diners per a avançar, construirem una cosa junts i a veure de quina manera hi podem donar forma.

Per què dieu per sort o per desgràcia?
—Perquè per terminis era molt atapeït i just: era final de curs, tots anàvem molt cansats i fer possible el projecte volia dir configurar un equip tècnic específic, que volia dir buscar les persones idònies, i tot plegat. Però ho vam fer. Vam constituir un equip de treball per concentrar-se en aquest projecte i a partir d’aquí hi vam començar a donar la forma que ha esdevingut finalment Laviral. Fa un any que hi treballem.

Com l’heu articulat?
—Laviral volem que sigui un projecte pilot que funcioni com un laboratori de metodologies a partir d’equips interdisciplinaris. En aquest cas formats per persones que vénen de l’àmbit artístic i unes altres que vénen de l’àmbit científic i acadèmic (per incloure tots els coneixements). I ens posem a treballar juntament amb entitats locals de cadascun dels territoris pels quals passem.

L’equip tècnic de Laviral. D’esquerra a dreta: Clara Saperas, Vanesa Freixa i Marta Pons.

De quins territoris parlem?
—Els eixos territorials que configuren el camí o el riu que anirem seguint durant tres residències comencen a l’Alt Pirineu, amb la residència del CAN Centre d’Art i Natura de Farrera, després passarem pel Konvent del Berguedà i acabarem al Priorat, al Centre Quim Soler, seguint aquest curs natural de l’aigua i veient com la realitat de l’aigua agafa formes diferents en cadascun d’aquests contextos. Perquè un dels fets importants és poder abordar la singularitat de cada territori. Es parla molt de territori, però el territori no és una cosa unificada i homogènia que passa més enllà de la ciutat. Cada context té la seva idiosincràsia i des d’aquesta mirada més oberta i transversal volem buscar solucions a aquests problemes generats pel context d’emergències diverses.

Comenceu per afrontar una emergència estructural, que és la qüestió de l’aigua.
—L’aigua va aparèixer des del principi del projecte. És evident que el tema de la gestió de l’aigua fa temps que cueja i que la gravetat de la sequera també s’intuïa, però des del principi l’aigua ja dibuixava aquest vincle invisible, aquest riu, com a nexe entre tres territoris on juga un paper important i diferencial, més enllà de la sequera. La neu a l’Alt Pirineu; el passat industrial al voltant del riu i com aquest ha articulat la vida, que és el cas del Berguedà; i, finalment, el Priorat i tot el conflicte del riu Siurana, del món agrari i, per extensió, del delta.

Per tant, parlem de l’aigua, però en tres contexts diferents.
—A l’Alt Pirineu s’abordarà què passa quan ja no neva. Es visitaran les pistes d’esquí, es parlarà amb el sindicat de treballadors del sector dels esports de muntanya, i, per una altra banda, també es tocarà tota la qüestió de les hidroelèctriques i de com la gent ha de començar a pagar per l’aigua. En canvi, al Priorat el conflicte de l’aigua passa pel riu Siurana i la comunitat de regants de l’altra conca que els la prenen. En canvi, l’aigua en tota la part de la Catalunya Central té més a veure amb la contaminació dels aqüífers per les granges i de com els nuclis urbans s’han anat configurant al voltant del riu i de què passa quan el riu ja no és un element articulador sinó un espai contaminat. De manera que tots tres contextos són ben diferents.

Vau començar l’activitat de Laviral fent una jornada el 15 de febrer, al Centre de l’Aigua Can Font, de Manresa.
—Va ser una jornada que va donar el tret de sortida al projecte i que ens va servir per a posar marc de treball. Era adreçada a l’equip d’artistes, científics, comunitats locals i centres de residència, tot i que era oberta a tothom.

Les entitats que impulseu Laviral compartiu el fet que treballeu en l’àmbit de la cultura al territori. Per això arts i ciència i coneixement es posen al servei de la gestió de conflictes fora de l’espai urbà. Però què creieu que poden aportar disciplines artístiques i científiques treballant plegades sobre conflictes generals?
—Abans he de dir-te que no ens podem oblidar de la tercera pota, que és la ciutadania, les entitats i comunitats locals. Són importants a fi que el projecte pugui quallar i pugui tenir un impacte. Les idees s’han de fer aterrar en fets tangibles i aplicables. I en relació amb la pregunta, creiem que art i ciència poden generar una manera de fer diferent, noves praxis que es puguin desenvolupar en el marc dels projectes en què la ciutadania té un paper essencial. Volem que el projecte pugui tenir un impacte directe en el territori, que es puguin crear llavors que creixin en cada territori. Calen noves narratives que trenquin amb la idea catastrofista imperant. Un catastrofisme que ja va bé al sistema, perquè, si ja no hi ha res a fer, ja podem acabar de rebentar-ho.

Els participants en la jornada inaugural de Laviral del 15 de febrer, al Centre de l’Aigua Can Font de Manresa.

Trencar amb el catastrofisme.
—El coneixement científic aplicat amb una metodologia artística té un univers de possibilitats que s’haurien d’obrir per generar discursos d’esperança, d’acció, d’anàlisi crítica de la realitat… i que englobin unes altres maneres de fer, que es puguin aplicar. Hem de passar del pensar al fer. Per tant, és un procés de reflexió i acció, que volem que tingui un impacte social molt directe.

La cultura va recuperant una centralitat social que havia perdut?
—En un moment en què la cultura s’ha convertit en un producte de consum, en què preval veure el màxim de coses, anar al màxim de concerts, anar a tots els festivals, veure totes les obres…, mirem de recuperar el potencial que té la cultura com a generadora d’imaginaris i relats que han de contribuir en els imaginaris col·lectius del context actual.

Després d’aquest primera jornada, com es desenvoluparà el procés de treball i quin serà el calendari?
—El procés de treball arrenca la setmana vinent amb la primera residència, al Centre d’Art i Natura de Farrera, on el comboi farà una estada de set dies. A mitjans de març l’estada serà al Centre Quim Soler, al Priorat, i a mitjans de maig es farà una residència al Konvent, al Berguedà.

Qui forma el comboi?
—Quatre artistes (la cineasta Alba Bresolí, l’arquitecte Jaume Puchalt i els artistes tèxtils Mariona Cañadas i Pedro Murua), tres científics (Annelies Broekman, enginyera agrònoma i experta en aigua i canvi climàtic; Daniel Barbé, geògraf, escriptor i cineasta expert en la gestió de l’aigua; i Mercè Cisneros, paleobiòloga i paleoceanògrafa), un relator, amb l’acompanyament de l’equip tècnic. Tot el comboi viatjarà per tots tres territoris.

Relat de la jornada inaugural.

I aquest procés de treball, en què s’ha de convertir?
—Com que és un laboratori i un pilot, no hi ha un encàrrec específic. És un procés de treball de què al final podrem treure unes conclusions sobre de quina manera aquesta metodologia pot aplicar-se en uns altres contextos. Sí que demanem que al final del procés tothom lliuri una mena de diari de camp, amb la tècnica que vulguin, i a partir d’aquestes dades mirar de quina manera pot tenir un retorn. I la idea és que a finals de juny fem una altra jornada oberta en què puguem explicar què ha passat, a quines conclusions hem arribat i també pugui ser un espai de trobada d’uns altres projectes que treballen en aquesta línia.

De quina manera pot tenir continuïtat Laviral després d’aquest pilot?
—El resultat que ens agradaria obtenir és una metodologia o una manera de fer que es pogués aplicar en més contextos o per a més problemàtiques. Ens imaginem poder fer una segona edició que, o bé pugui ser més gran i impliqui uns altres centres i uns altres territoris i, en conseqüència, amb un recorregut més llarg i amb estades més llargues també; o bé que puguem crear petits grups de treball que puguin actuar sobre contextos específics més locals. Sí que ens agradaria que en pogués néixer una escola, que hem anomenat Escola Radical de les Arts i les Ciències, que pugui ser l’espai que doni continuïtat a aquesta manera de fer i a aquesta formació de perfils activistes i híbrids.

Més enllà d’aquest ajut inicial, d’on poden sortir recursos per construir aquesta Escola Radical de les Arts i les Ciències?
—En això treballem en paral·lel, perquè no voldríem que Laviral fos un bolet que s’acabi amb la subvenció de torn, sinó tenir capacitat de poder obtenir més fonts de finançament, públiques i privades, que permetin de donar continuïtat a aquest pilot i fer-lo créixer.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor