Dos llibres clau en la batalla per l’evidència sobre què és Espanya

Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de la continuïtat del règim

Vicent Partal
Vicent Partal
26.01.2022 - 23:07
Actualització: 27.01.2022 - 00:07
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.

Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.

Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).

Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.

I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.

I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.

Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.

Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.

 

PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.

PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ed Garrido
Ed Garrido
26.01.2022  ·  22:08

Sr Partal, els llibres d historia estan molt be, pero calen llibres actuals: perque JxC i la Cup van votar a favor del de Pineda a canvi de res? Perque es van creure (i es creuen!) la farsa de la taula? Perque ER accepta la rendicio i humiliacio de tot un poble a canvi de l indult del seu totem? Perque es permet que ER manipuli tv3? Perque el MHP Puigdemont permet que el J Sanchez destrossi JxC? Molts interrogants i cap resposta.

Núria Florensa
Núria Florensa
26.01.2022  ·  22:24

Agraeixo com historiadora el comentari sobre els dos llibres. Ara bé, qui ens hem volgut documentar ja teníem present que estant Franco al llit, amb el “braç de Sta Teresa”, Joan Carles príncep “va vendre” el Sàhara auspiciat per USA i ben rebut per Marroc, a canvi del seu reconeixement de Rei d’España. Fa mesos que es van desclassificar els documents a USA i es van fer públics. Sense falsa modèstia, jo mateixa vaig comentar-ho a Ràdio L’Escletxa de l’Eixample (pot escoltar-se per YouTube). I per no allargar-me recordem la pel.lícula, quan es redacta la sagrada Constitució 1978 que Adolfo Su@rez anava d’un despatx a l’altre: en un hi havia tota la cúpula militar franquista. Som un país ocupat i conquerit. Només
desobeint a l’enemic ens podrem intentar alliberar!

Josep Usó
Josep Usó
26.01.2022  ·  22:29

De moment, en els darrers anys Espanya s’ha hagut de posar a la defensiva a quasi tot arreu. D’altra banda, quan la corrupció està institucionalitzada, al cap d’un temps s’ensorra l’economia. I del tot, tal i com ho està ara mateix (i esperem el que està apunt de vindre, que ja s’albiren pujades d’interessos). I d’aquells que encara volen continuar en aquell vaixell del qual el capità indiscutible està fugit des de fa més d’un any, recorden l’orquestra del Titànic. Però l’aigua continua entrant i la densitat del vaixell continua augmentant. Només cal mirar-ho amb una mica de serenitat.

joan rovira
joan rovira
26.01.2022  ·  22:30

Llibres i més llibres, quan arreu d’Europa saben que l’estat espanyol no vol la pau perquè deixaria d’existir. Aquesta és la realitat contrastada al llarg de la història oficial de la península d’Espanya que ha servit als diferents poders internacionals, en totes les formes de govern possibles, per mantenir el tap al sud del continent entre Europa i Àfrica. Exactament, com succeeix amb Turquia i el tap entre Europa i Àsia.

PS. El rector de la UPF, donaria exemple, dimitint. L’altre, és més del mateix aiguabarreig que mitjançant els algorismes mentals mantenen ocupats els cervells colonitzats; mitjançant els partits polítics i les seves elits que ocupen departaments universitaris, col·legis professionals, sindicats i tot allò que en lloc de servir serveix per servir-se’n amb el permís permanent de la majoria del quart poder. Dissonància cognitiva -duplicitat- i mentalitat retributiva -corrupció- són, com saben arreu del continent, el sistema de sotmetiment i control de la península d’Espanya.

Jesús Albiol
Jesús Albiol
26.01.2022  ·  22:57

Com a lector d’aquest diari agraeixo que un editorial serveixi per a recomanar lectures de llibres sobre temes diversos i des d’òptiques ideològiques diferents. És un tret d’aquest diari que m’agrada i penso que defineix els tarannà de tots el que en formem part.

Carles Gil
Carles Gil
26.01.2022  ·  22:57

No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, i és ben clar que bona part del poble espanyol i del poble català mateix, siguin de dreta o d’esquerra, hi ha coses que no les vol veure, i, en tot cas, no està disposat a fer trontollar el sistema, no fos cas que ens indepentitzéssim, el pitjor de tots els malsons!

Frederic Varela
Frederic Varela
26.01.2022  ·  23:06

Catalunya només serà independent el dia que Espanya col·lapsi. I fer que col·lapsi està a les nostres mans, de fet és l’única arma que tenim. El preu a pagar serà alt, perquè ens tenen lligats per moltes bandes, però la recompensa serà immensa.
Per cert, quina veritat tan gran hi ha en aquesta frase: “l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies”.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.01.2022  ·  00:35

SOM A LA MATEIXA GUERRA
Les evidències objectives es fan servir adequadamenti amb molt bona tècnica, per exemple, en una auditoria de gestió de qualitat segons el model ISO 9000, però ja fa molts anys que he anat comprovant com en la política no tenen cap utilitat les evidències objectives.
He llegit el llibre “L’armadura del rei” on tres periodistes d’investigació, Albert Calatrava, Eider Hurtado i Ana Pardo de Vera omplen més de 200 pàgines d’evidències documentades i contrastades, fins al punt que ningú ha posat en dubte ni una dada, ni un nom, ni s’ha desmentit ni un fet gravíssim dels que es denuncien i es publiquen al llibre, i no passa res.
Tenim força exemples d’aquesta categoria, com per exemple l’evident incompliment de les promeses electorals, o els evidents pactes postelectorals que no ha votat ningú, i no passa res.
Per altra banda em sembla un aforisme esplèndid que “els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia” perquè tenim prou exemples que ho fan evident, i no passa res.
En el judici del TS es va dictar sentència sense ser el tribunal natural, sense prou evidències objectives, sense proves, i encara no passa res.
Per culpa de tot això, no tinc cap dubte que perdura el franquisme i som a la mateixa guerra dels nostres pares.

Carles Serra
Carles Serra
27.01.2022  ·  08:08

Gràcies Vicent per l’editorial, també com diu algun subcriptor gràcies per recomanar llegir llibres; gràcies aquestes recomanacions que ens fas, vaig llegir com ja he fet esment més d’una vegada el llibre Els catalans apel.len a les nacions unides, aquest llibre t’informa/documenta sobre els fets que varen tenir lloc des de l’exili a partir de l’inici del franquisme de tot el cercle Català i el comportament/fets dels polítics; a llavors veus la realitat d’aquesta ER que ara tant denunciem com un partit que la seva història és ben galdosa, plena de traïcions i d’interessos personal; com ara amb el gran traïdor i guia espiritual dels d’ER en Junqueras.
Però Vicent, en el llarg d’aquesta democràcia plena que ens diu el govern progresista y de izquierdas de més de 40 anys, varen passar coses molt greus i que una majoria de la nostra societat/polítics, no ho varen volguer veure inclús ho varen compartir; els GAL no hi havien proutes demostracions? i la LOAPA? els pobres independentistes que per les Olimpíades d’en Maragall volien denunciar això que ara tant bramen d’aquesta espaÑa franquista, que varen rebre tota la reprèssio i presó, fins destroçar-li’s la vida, ep!!! Vicent, amb la col·laboració d’una majoria dels polítics catalans i també de la seva societat i així Vicent seria interminable i molt cansat de seguir escrivint i pel subcriptors llegint.

Albert Miret
Albert Miret
27.01.2022  ·  08:22

Ni “l’aporellos” ni el cop d’estat franquista del 36 ni el cop d’estat de “la transición” no van ser cap guerra ideològica, sinó que sempre han estat econòmiques. Sense l’espoli continuat de Catalunya, espanya mai hauria estat possible, i encara es continuarien matant entre ells per un xai o per un metre quadrat de desert. Tothom sap que espanya no ha guanyat mai cap guerra fora de la península i sap que totes les incursions que ha tramat s’han acabat perdent-ho tot i havent de mentir i d’imaginar novel·les increïbles per a qualsevol persona amb una mínima formació, per això, totes les seves forces repressives han estat pensades sempre contra la societat i mai en favor d’ella com passa als països evolucionats. Ells només coneixen les armes de la mentida i la violència, no pas perquè no sàpiguen que tenen un país gràcies a la delinqüència que els pròpia, sinó perquè saben que argumentar-ho per a fer creïble la seva legitimitat, és impossible. Per això, la independència és tan difícil i el procés ha de ser necessàriament llarg, perquè, tal com afirmaven desesperançadament quan vam votar: “espanya no podrá existir sin Catalunya”, i espanya per a ells no és un país ni una nació, si nó simplement un”xollus vivendi”, una condició sine qua non per a la seva existència. Ho saben perfectament, i prefereixen fer pública la seva indignitat i el seu esclavisme, que prescindir del botí de l’espoli. Per això no cal esperar res més que la seva autodestrucció que ja va començar a partir de què Europa es va posar a subvencionar aquesta casa de putes creient en els seus cants de sirena i les seves inseparables mentides. Avui un europeu ja te ben clar que això és un pou sense fons, i ara només falta la seva negació absoluta la pròxima vegada que espanya demani més calés perquè no arriba a final de mes, perquè la corrupció i el seu rei ja se’ls han menjat com cada vegada. Paciència, que tot arribarà!

Pep Agulló
Pep Agulló
27.01.2022  ·  08:28

EL PROBLEMA ÉS L’ÀMBIT DE L’EVIDÈNCIA

Si fem evident l’evidència en la bombolla de l’Estat espanyol que la nega, és a dir, que menteix, i que aquesta mentida és el relat oficial que Europa el fa seu, pels interessos dels Estats, l’evidència no ens serveix per imposar la realitat que aquest règim és antidemocràtic.

Caldrà rebentar la bombolla del seu relat que tan bé controla Espanya perquè els règims autoritaris saben molt bé com silenciar l’evidència de la repressió (Xina, Rússia, Turquia, Espanya…). En política l’evidència té un altre valor que es pot comprar fàcilment.

De moment la minoria nacional oprimida tan evident que som, no és volgudament reconeguda arreu…

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
27.01.2022  ·  08:35

L’evidència del que es Espanya es malhauradament per molts i no tant sols catalans i espanyols una dramàtica experiència-vivencia dia rere dia des de fa molt de temps. Potser massa.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
27.01.2022  ·  08:52

Anàlisi correcte, però cal matisar que la corrupció la tenim també a casa. Només cal veure l´actitud dels partits: tauletes, aliances, actuacions…; només motivades per corrupció. Si volem una república cal fer neteja a fons.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
27.01.2022  ·  09:02

Donada la semblança de temes amb la, entrevista feta al jutge Jaume Bosch, poc més afegiria al meu comentari ja fet, que gira al voltant d’un canvi profund a la llei de partits de tal forma que permeti arribar a qualsevol ciutadà inde independentment de la seva condició econòmica de partida o de retorn.
El copio aquí.

Totalment d’acord, la Constitució del 78, hereva del franquisme, va facilitar la continuïtat del sistema corrupte de la dictadura.

Quan el PSOE de Felipe González (el gran corrupte i el gran corruptor) va assolir una majoria absoluta mai vista, que li hagués permès en els primers 8 anys anar netejant i reformant les lleis i la Constitució del 78 dictada pel franquisme, no va VOLER fer res.
Avui dia veiem perquè, ell i tota la cúpula del PSOE (teòricament republicà i socialista) es va deixar comprar, o ja era corrupta, per la corrupció sistèmica.
Felipe González i Alfonso Guerra, soposadament grans socialistes, han estat l’eina de “deep state” econòmic per a frenar qualsevol canvi que afectés a la elit franquista que havia tingut, i tenia, el control de les cadenes de favor. A més van esdevenir anticatalanans profunds perquè la elit colonial necessitava continuar expoliant la colònia per a mantenir el seu estatus econòmic.

Canviar la llei de partits i fer llistes obertes és un camí.

Al mateix també, i molt important en aquest canvi, cal impedir que la política sigui un cau dels poderosos econòmicament (com a USA on només els que tenen grans recursos econòmics poden arribar a senadors o presidir el país), un cau d’aquells que poden entrar en política i tornar a sortir sense cap entrebanc econòmic. Per a fer-ho cal garantir per llei que un treballador pugui tornar al seu lloc després de passar per un càrrec polític que li ha demanat el 100% de dedicació, i no perdre-ho mai, i si ho perd, tenir garantida cobrar l’import de la pensió màxima des d’aquell moment i quan es jubili. Semblen molts diners públics, però no ho són comparats amb els de la corrupció i les portes giratories, i a més tindria la funció de repartir la riquesa, socialitzar-la, per comptes de posar-la en mans de les elits econòmiques de sempre.

Rosa Pérez
Rosa Pérez
27.01.2022  ·  10:03

Sí, a la recomanació de lectures. Nosaltres, també volem ‘respirar tranquils’.
El concepte de la (in)evidència m’ha omplert els pulmons, ara ja entenc millor per què mai passa res.

Felip Ojeda
Felip Ojeda
27.01.2022  ·  10:07

Dona la impressió que ha Catalunya no varen recordar ni recordem la brutal repressió de l’estat espanyol a Euskal Herria, l’aplicació de la llei de partits o els assassinats de patriotes bascos amb “excuses” de lluita contra el terrorisme. Allò semblava llunyà i era contra el terrorisme, deian alguns…fins que aquest tipus va arribar a casa nostra…cal no oblidar que en absència de violencia tot (NO) es possible!!!

Carles Ortiz
Carles Ortiz
27.01.2022  ·  10:13

Hi catalans que ni amb 50 mil llibres com aquests seran capaços de veure l’evidècia.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
27.01.2022  ·  11:02

En aquesta Editorial i en els comentaris que genera hem llegit moltes vegades què va ser realment la transició. També hem escrit i hem llegit l’estupefacció dels que vam viure aquells moments i havíem viscut intensament la lluita antifranquista, amb el “pacte” dels partits per acceptar la monarquia i en definitiva per mantenir les estructures del vell règim , sobretot el PC, el PSOE i a Catalunya Tarradellas -qualificat de Pétain per Josep Benet- encarna la vergonyosa deslleialtat amb els antifranquistes catalans a l’acceptar també la monarquia i l’estret camí que li va marcar Suàrez com a solució a la seva situació personal. De tot allò que va passar i coneixem bé sabem el preu que hem pagat i paguem encara perquè l’hipoteca és gran. Els què vam perdre la guerra civil encara som els perdedors i, en conseqüència, els que la van guanyar encara hi són. Això explica, per exemple, que el 2005 naixés Ciutadans en el moment que a Catalunya guanyava el tripartit –el PSC no és el d’ara- i es plantejava un nou estatut d’autonomia. Què deia el manifest fundador de Ciutadans?: “La tàctica desplegada durant més de dues dècades pel nacionalisme pujolista, en la qual insisteix avui el Tripartit, ha consistit a instal·lar el conflicte permanent entre les institucions polítiques catalanes i espanyoles i, fins i tot, entre els catalans i la resta dels espanyols. Cada dia és més escandalosa la pedagogia de l’odi que difonen els mitjans de comunicació del govern català contra tot allò que es considera “espanyol”. La nació, somiada com un ens homogeni, ocupa el lloc d’una societat forçosament heterogènia”. “El nacionalisme és la resposta obsessiva del govern actual a qualsevol eventualitat. L’única cosa que se li resisteix són els problemes, cada cop més vigorosos i complicats. Per exemple, el de l’educació dels nens i els joves catalans. La política lingüística que s’ha aplicat a l’ensenyament no ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista. Dues dècades en les quals el poder polític ha renunciat, a més, a aprofitar l’importantíssim valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana, negant-ne el caràcter de llengua pròpia de molts catalans”. Es veu clar l’intent de dividir la societat, de partir-la per causa de la llengua, “És cert que el nacionalisme unifica transversalment la ideologia i la pràctica de tots els partits catalans fins ara existents; precisament per això, està lluny de representar el conjunt de la societat. Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya identificats amb aquests plantejaments a reclamar l’existència d’un partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat”. La realitat vol dir aquella del 1974. Al 2005 es crearia VOX que no és res més que una branca del PP que sorgeix quan el partit està molt erosionat i a Catalunya ja ha començat a caminar cap a la independència. Es veritat el què diu en Partal, que l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. Si, però la irrupció de Ciutadans ha fet que al Parlament s’hi parli castellà, cosa que abans no havia passat mai, arrossegant a PP i PSC i, aprofitant la conjuntura, omple els jutjats de denuncies que a la vegada dicten sentencies de mort contra la nostra llengua. Però el més preocupant és que Cs ha sabut donar arguments –falsos, si- a una part important de la població que ara la tenim en contra i que els seus pares o avis, els anys 60, eren els que penjaven pancartes als ponts, de forma clandestina, per celebrar l’11 de setembre.

PEPE PEDREGAL
PEPE PEDREGAL
27.01.2022  ·  11:28

Una frase contra els que pensen que la independència no és possible. És d’Edison. “Els que diuen que és impossible, no haurien de molestar ni interrompre als que ho estem fent”.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
27.01.2022  ·  11:45

Crec que queda molt clar que la corrupció no és una novetat. L´estat central ho porta dintre i ja bé del franquisme per tant hem de seguir el nostra camí per la independéncia

Josep Pericas
Josep Pericas
27.01.2022  ·  12:39

Hi ha anècdotes molt significatives. Com el fet que, malgrat la situació de mancança de tot, el 1939 en poc temps les plaques dels carrers es van castellanitzar. Curiosament, pocs mesos després els polonesos es veurien sota una política similar de germanització (i poc que els serveix per solidaritzar-se amb nosaltres, ara).
https://ca.wikipedia.org/wiki/Cronologia_de_la_repressi%C3%B3_del_catal%C3%A0

O que quan les tropes franquistes en entrar a Barcelona van anar al Servei Meteorològic de Catalunya. El que no es van endur ho van destruir, fins i tot destruint el mobiliari a cops de culata. Preguntats per què ho feien, van dir que tenien ordres de fer-ho. No volien que quedés rastre d’institucions catalanes, més si usaven normalment el català. Així el SMC va promoure l’atles nimbològic internacional, publicat en català, francès, anglès i alemany (cosa que va enfurismar els espanyols).
https://pandora.girona.cat/viewer.vm?id=0001070558&page=21&search=Servei%20meteorol%C3%B2gic%20de%20Catalunya%201939%20culata&lang=ca&view=hemeroteca

https://www.ara.cat/cultura/penos-final-brillant-meteorologia-catalana_1_1241835.html

Un apunt sobre la corrupció i el franquisme. En el famós fulletó redactat per Jordi Pujol que es va repartir el 1960 durant la visita de Franco (Us presentem el general Franco), deia “Franco…ha escollit com a mètode de govern la corrupció…Sap que…un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica…a més d’UN OPRESSOR, ÉS UN CORRUPTOR”.
https://www.eltemps.cat/imatges/images/17%20Us%20presentem%20gral.Franco.jpg

Rafael Benavent
Rafael Benavent
27.01.2022  ·  13:07

En l’odi al català subjau un complexe d’inferioritat pel que la llengua simbolitza i representa. Per una banda, els seus valors i virtuts, ni millors ni pitjors, però sí diferenciats a vegades. Per l’altra, la més important: el convenciment i reafirmació des d’eixos valors, de la pròpia personalitat i autoestima, sense avindre’s a la subordinació i dependència cultural aliena. És el que Espanya no entén ni admet. D’ahí la seua poca alçada moral i política i motiu de desencontre.

GUILLEM VERGER
GUILLEM VERGER
27.01.2022  ·  14:26

Independentment de les intencions que exposa l’article, amb les quals coincideixo, trobo que l’expressió “construir l’evidència” no podia ser més desafortunada, no tan sols filosòficament, sinó sobretot en aquests moments en què notícies falses, “fabricacions” (sentit importat de l’anglès però que el DIEC no recull) i distorsions intencionades de la informació en general estan a l’ordre del dia.

Valeri Serret
Valeri Serret
27.01.2022  ·  15:02

Benvolgut Vicent, aquest editorial és digne de ser publicat a pedra picada a l’àgora de qualsevol societat políticament madura i lliure alhora. Gràcies!

Josep Soler
Josep Soler
27.01.2022  ·  15:14

Carles Ortiz amb poques paraules ho deixa clar: “hi ha catalans que ni amb 50.000 llibres’ com aquests….”
ASmb tot axí que pugui llegiré els llibres esmentats però tampoc és tracta d’obrir els ulls ara, a una realitat que fa segles que tots coneixem.
A mi em preocupa més el que diu també en Es Garrido.
Com és possible que a canvi d’un indult (ho de mitjà dotzena) tenint la informació que es te (aquests llibres esmentats, fent molt, només ho corroboren una vegada més) s’entregui a tot el país, al patiment de viure sota la bota de l’Estat espanyol?.
Serà que tenim moltes oportunitats per desfer-nos d’aquest jou?.
A sobre ens demanan que els estimem. Es possible?.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
27.01.2022  ·  17:37

25 comentaris, Sr. Vicent Partal.

Jordi Camprubí
Jordi Camprubí
27.01.2022  ·  18:32

Algú com jo que avui fa 78 anys tenim molt present el que ens va representar el franquisme i tenim o tinc molt clar que la transició va ser una rentada de cara del franquisme amb la benedicció de l’esquerra i especialment del PC amb en Carrillo al davant. La prova es que la judicatura franquista va continuar com si res, que la policia i la guàrdia civil també i que l’exercit va controlar tot el procés. I ara som on som amb una democracia que nos dimos entre todos i amb un farol enorme, Ponsatí dixit, d’una independència i república que ens van vendre dient que tot estaba atado y bien atado. La gent no va fallar i els polítics es van acovardir veient que estàvem disposats a tot. Celebro la publicació dels llibres a tots els instituts de Catalunya hi haurien de ser i fer-los servir a les tutories grupals. No perdem la memòria.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies