Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

21.08.2013

Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2)

El PSC és un partit acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també l'enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta.



El PSC continua tenint al cap els anys vuitanta i noranta, la seua indiscutible època daurada. Aleshores va arribar al poder a conseqüència de la decisió definitiva de la gent de deixar enrere la dictadura, una decisió adoptada majoritàriament després de l'episodi del 23-F. El PSOE, i el PSC, foren votats, doncs, perquè abolissen definitivament el franquisme, i les herències que havia deixat, per crear un estat diferent. I tanmateix...



Amb el PSOE al poder l'estat va canviar molt, això ningú no ho discutirà. Però també foren moltes les inèrcies del vell estat que restaren adormides i que han acabat arrossegant-los, també a ells, des de dins. El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir a fons i solemnement l'arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos. Encara recorde, per exemple, la meua estupefacció inicial: l'entusiasme d'Alfonso Guerra quan 'descobrí' la guàrdia civil.



No tocaren especialment l'essència del funcionament econòmic. El PSOE no tan sols no va desmuntar això que ara en diem 'classes extractives' madrilenyes, sinó que, ben altrament, les va potenciar i les va modernitzar fins a convertir-les en multinacionals agressives amb els peus de fang, vinculades sempre a les decisions del BOE i dependents dels gestors polítics de torn. Tampoc no féu les reformes que demanaven els andalusos i els extremenys per a eixir del cercle de la dependència històrica a què es trobaven sotmesos. Fins i tot va passar la contrària, de manera que el PSOE va quedar pitjor i tot, atrapat en una dinàmica de clientelisme en aquelles zones de l'estat que explica i explicarà en part la basculació del partit cap a l'espanyolisme, com una manera de preservar això que ells mateixos anomenen, caricaturescament, 'el graner'.



Quan González va arribar al poder, The New York Times va definir el seu govern dient que eren 'joves nacionalistes espanyols'. I, efectivament, ja ho eren aleshores. Però amb matisos. Felipe González era la cara amable i interessant, mentre que Alfonso Guerra recuperava immediatament el posat patrici d'aquells republicans que acabaren acusant Catalunya de tot. Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d'això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu ni una sola vegada.



Mentrestant, cal remarcar que l'actuació d'ETA va dur els socialistes a una deriva autoritària cada volta més evident i un acostament al nacionalisme espanyol més i més desacomplexat. Això era lògic i es pot entendre, és clar: els socialistes compartien amb els populars unes víctimes que no hi hauria d'haver hagut. Però en cap cas no ho podem perdre de vista perquè també és molt determinant.



Especialment perquè el terrorisme d'estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d'un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d'ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, encara que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions socialistes impacients.



A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d'analitzar-ne les causes i de provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu. I proclamaren l'existència d'una Catalunya enganyada i subvencionada per un nacionalisme que ells negaven que fóra un sentiment real, popular, i que ja aleshores alguns arribaren a considerar un 'experiment social inoculat des de palau'. Una Catalunya que, en definitiva, i aquesta era la qüestió, si no els votava no era perquè el seu projecte no interessàs, sinó, simplement, perquè havia estat anestesiada per aquesta ideologia perversa i manipuladora.



És fora de tota discussió que l'arribada al poder del 'grup dels capitans' metropolitans precipità aquest decantament i que tan sols la poderosa figura de Pasqual Maragall, durant un període curt però decisiu de temps, aturà això que veiem ara.



Pasqual Maragall podia haver fet reflexionar el PSC i haver aturat aquest decantament, però no hi reeixí. El maragallisme aconseguí grans coses: acostar ERC i ICV al seu projecte i bastir una esquerra plural de debò, fer els millors resultats electorals de la història i atènyer l'anhelada presidència de la Generalitat, aprovar un nou estatut ambiciós i, potser per darrera vegada, capaç de sumar la identitat catalana i l'espanyola. Però no pogué canviar la direcció del PSC i des del primer dia es véu que l'aparell maniobrava d’una manera incòmoda. Ja era en una altra línia ideològica, però la voluntat de governar els obligava a aguantar un personatge que tenia idees pròpies sobre Catalunya i sobre Espanya: un espanyolista amb un model d'Espanya impossible de compartir pels espanyolistes; un catalanista amb una idea de Catalunya que una bona part dels catalanistes ja havia deixat arrere, perquè la consideraven impossible.



Amb Maragall, el PSC fou cruel, políticament i personalment. Montilla presentà al congrés espanyol al·legacions contra l’estatut de Maragall poques hores després d'haver estat aprovat pel Parlament de Catalunya i defenestrà definitivament Maragall mateix filtrant a la premsa amiga la seua malaltia.



Ara, mort políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el castigà amb una caiguda a l’inferns de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni d'ells ni de la seua manera d'actuar. Però, de nou, en lloc d'acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol dins la cova, refugiat, acorralat, en l'espanyolisme, creient que aquesta és l'única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic, especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero. 



Això segurament que és així, en part, perquè els socialistes d'avui ja no tenen cap més argument ideològic. Més enllà de la cíclica retòrica anticlerical i cultural, ja no els resta cap mena de discurs d'esquerra capaç de resistir ni un minut una anàlisi seriosa, particularment després d’haver vist la seua trajectòria de govern i les coses que han fet. El 15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral d'una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.



Ara, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de ballar amb els representants més preclars del feixisme. Jo no sé si es creuen això que fan o no. No sé si és per por de perdre les batllies de l'àrea metropolitana. No sé si ningú allà dins reflexiona prou per a alçar la veu. Però confesse que hi ha silencis espessos que em criden molt i molt l'atenció. Passa a vegades, això també és veritat, que, quan hom diu 'ara anirem per ací...', hi ha subalterns que manifesten un entusiasme per a marcar el nou rumb que pot desconcertar més que no pas aclarir. I és obvi que alguns dels portaveus del PSC són especialment desafortunats.



És possible encara, i res no m'agradaria més, que ells mateixos acaben frenant aquesta deriva. Que s’adonen que un partit com el PSC no hauria de violentar la majoria de la societat catalana (deixem-ho en a una part molt significativa de la societat catalana) adoptant aquesta posició de pinxo amenaçador que tant hem vist aquests darrers dies a base de declaracions gens articulades, d'insults gratuïts, de comparances de parvulari i de vocabulari ultramuntà. O, pitjor encara, a base d'accions de molt de risc, com ara votar amb Plataforma per Catalunya o amenaçar d'insubordinar-se contra el govern català.



Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l'extrema dreta. I si l'espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d'una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga.



És il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern. I que mai no han tingut èxit. Dissortadament per a tothom: per a ells, però també per a nosaltres, que ara no seríem on som. I això no passa perquè sí ni es canvia manllevant denominacions fora de lloc com la del 'nacionalisme constitucional' i esbombant-les com si un clixé pogués canviar la realitat en què vivim. 



La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de 'nation-building', de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibaltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho no cal ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en la nostra pell.



I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d'això que històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d'aquest sector o d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l'arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja descrivia en l'article d’ahir.




Del diccionari de l'IEC:


bascular 
v. intr. [LC] [EI] Fer un moviment d’oscil·lació, de canvi d’inclinació.

Mail Obert